5

Walter i el professor continuaven passejant-se per la sala. Havien discutit extensament, sense arribar a resultats satisfactoris, l’espectacle d’una estona enrera. Ara se’ls havia reunit un desconegut —desconegut per a Walter—, i tots tres, a la poca estona, com cansats de fer els cent passos, van acabar per aturar-se prop de les portes de sortida. La conversa, mentrestant, havia anat derivant cap a un tema novell: les habitacions.

—No entenc quina utilitat tenen —deia Walter.

—Ni jo —replicà el professor—. Ni ningú. Ja us podeu pensar que és un tema que hem discutit una infinitat de vegades. I mai no ens ha estat possible de trobar una explicació suficient. I mai, n’estic segur, no la trobarem. Vull dir mentre continuem aquí. —S’escurà la gargamella o féu, si més no, un sorollet que hi feia pensar, i prosseguí—: A fora… bé, ja sabeu com són, fora. Tenen els seus misteris. O potser hauria de dir que hi ha misteris. Ben mirat, tot és un misteri. Els d’aquí, però, són pitjors… Durant els primers temps, me’n preocupava força. Ara, ja no. M’agrada parlar-ne, això sí. Però sembla que ja no m’afecten tant. Els accepto…

—Però —tornava Walter a la seva idea— hi ha coses que, aparentment, són més ridícules que misterioses. A què treu cap que ens donin habitacions si no hi podem reposar? Pitjor: si no tenim cap necessitat de descans?

—Jo, si voleu que us sigui franc, he arribat a aquesta conclusió: se suposa que, en algun moment, ens convé trobar-nos sols. Jo, personalment, mai no he sentit aquesta necessitat. I, per tot el que he pogut observar, tampoc no la senten els altres. Malgrat això, de tant en tant la gent desapareixen i es tanquen als dormitoris. Per què? Només per això: perquè les habitacions existeixen. Si no hi fossin, a ningú no se li acudiria de reclamar-les. Hem de suposar, doncs, que en definitiva es tracta, més que res, de crear una necessitat en nosaltres. Ja sabeu allò de l’òrgan i de la funció… És una cosa per l’estil. L’existència de les cambres acabarà creant la necessitat del repòs, de la soledat…

—I amb quina finalitat, això?

—No us ho sabria aclarir.

—Jo penso —va intervenir aleshores el desconegut que se’ls havia reunit— que aquí hi som per seguir un procés de depuració, si enteneu què vull dir. En aquest cas, les habitacions són indispensables. La depuració s’aconsegueix, en gran mesura, gràcies a la soledat, perquè només quan estem sols ens podem trobar o retrobar; si voleu, descobrir-nos tal com som…

—Si això fos —el va interrompre Walter— no us sembla que, més que progressar, hem retrocedit? Fora ens sentíem més sols que no pas aquí.

—Ho creieu de debò? —féu el desconegut.

—No —contestà el professor, avançant-se a Walter—. Fora ens trobàvem sols d’una altra manera. Podia haver-hi, sí, una soledat interior, però exteriorment… Havíem establert tot de relacions que afectaven aquesta interioritat. Penseu només en l’amor. Aquí, això no és possible. Aquí no podem fer més que parlar. I per què parlem, encara? Perquè estem reunits i no ho podem evitar…

—I aquí entren en joc les habitacions —tallà el desconegut—. El dia, si arriba, que tots ens tanquem a les nostres habitacions, ja no hi haurà res, absolutament res entre nosaltres. Veieu que…

—Això no té sentit —va protestar Walter—. D’una banda, és infantil. De l’altra, tinc entès que contínuament ens abandona algú o altre.

—On voleu anar a parar? —preguntaren els altres dos.

—A això: que aquests que se’n van ens abandonen sense haver atès el grau de despullament a què us referiu.

—I com ho sabeu? Us diré una cosa: no he conegut mai ningú que conegués un d’aquests que se’n van…

—Ni jo —confirmà el desconegut.

—I voleu que us digui per què? La meva idea és aquesta: entre nosaltres n’hi ha que, a poc a poc, es deixen seduir per les cambres. S’hi tanquen. Passen anys i anys, i nosaltres els oblidem. Quina mena de transformacions sofreixen allí dintre, no ho sé. Una cosa o altra els passa, però. I, un dia, estan prou madurs per anar-se’n.

Walter reflexionà:

—Dieu que mai ningú no ha conegut cap d’aquests que surten… Amb tot, els vostres companys desapareixen…

—Sí.

—Doncs bé: com sabeu que, en lloc de retirar-se a la seva habitació, aquests desapareguts no se n’han anat directament per la porta?

—No. Un dia o altre, algú o altre hauria vist un conegut seu que sortia. Perquè no és pas una cosa secreta. Els qui se’n van, se’n van davant de tothom. I sempre se’n van desconeguts. Els coneguts que desapareixen, només fan això: desaparèixer. Ja veieu que és diferent. Ara bé, només hi ha un indret on, per així dir-ho, es puguin amagar: les cambres. I quan en surten han passat tants i tants anys que ningú ja no se’n recorda. O potser fins i tot han canviat físicament, si us sembla que el terme és lícit…

Walter no contestà. No estava convençut del tot, però en la seguretat de l’altre hi havia quelcom que el feia dubtar. Potser sí que tenia raó, l’home. No parlava a la lleugera. Feia molt de temps que era allí i havia reflexionat llargament sobre l’assumpte. Reflexionar era una cosa natural, en ell.

—I encara hi ha més —prosseguí el professor—. Hi ha una cosa molt significativa, al meu veure. Aquestes portes són guardades. Ja us he dit, però, que era una precaució innecessària. Ningú, que jo sàpiga, no té ganes de travessar-les, tot i l’absurditat d’aquesta vida nostra. Aquí, si més no, sabem on som. Doncs veieu: si ara a un de nosaltres se l’obligués a anar-se’n per una d’aquestes portes, de segur que es resistiria. Jo sé que em resistiria…

—I jo —confirmà el desconegut.

Walter restà callat.

—Vós, no? —va preguntar-li el professor.

—No ho sé. Encara no he tingut temps de pensar-hi. Però ara que ho dieu… sí, potser sí.

Era sincer. Ara que es veia obligat a reflexionar-hi, aquelles portes el disgustaven. És a dir, el mot era del tot insuficient. Calia posar-ho així: davant d’elles sentia el mateix que havia experimentat a fora en pensar que un dia deixaria d’ésser, de pertànyer a aquell món. I no pas perquè aquell món li agradés particularment. Ben a l’inrevés, sovint se’l mirava com una cosa enemiga, estúpida, absurda… I, malgrat això, s’hi aferrava. Si més no, era una cosa certa, consistent, allò que se’n diu una realitat. És clar que…

Aquí el mot consistència potser calia entendre’l d’una altra manera, però això no privava que existís una realitat. Podia ser insuportable, gratuïta, grotesca i tot, però era una realitat equivalent, ara, a la del món de fora que tampoc no aprovava i, a despit d’això, li recava d’abandonar. Per què? Perquè era coneguda i, doncs, segura.

En canvi, ningú no podia dir què succeiria un cop franquejada una d’aquelles portes, què l’esperava darrera. Podia ser que no l’esperés res, o potser fins i tot quelcom que seria pitjor que no res…

—I amb tot i això —deia mentrestant el professor— no sembla que cap d’aquells que se’n van, se’n vagi per força. He assistit centenars de vegades a la partida d’algú i mai no he observat la més petita resistència. Tots, absolutament tots, se’n van contents. Com és possible? D’on l’han tret, aquest contentament? La resposta podria ser aquesta: de les habitacions. És clar —afegí— que això no és més que una opinió personal. Poden haver-hi altres coses que ignorem, coses que no sabrem fins que ens arribi l’hora de marxar…

—Sí —digué Walter, però ara mirava cap a les escales, per on baixava la dona que arribà moments abans que ell. La seva lletjor li recordava alguna cosa—. Escolteu —va dir precipitadament, per tal d’acabar de pressa, ja que no volia que la dona ho sentís—: abans m’heu dit que entre nosaltres n’hi havia que tenien unes cares horribles; però que aquests rarament es deixaven veure.

—Sí, un cop s’adonen de com són de desagradables, procuren no deixar-se veure. Recordo haver-vos-en parlat, ja fa temps.

—Fa temps? —s’admirà Walter—. Però sí… Ja en parlarem després, d’això —decidí—. Ara volia preguntar-vos: i si la lletjor fos precisament un procés de depuració? Vós heu suposat que aquests individus horribles ho eren perquè fora havien menat una vida immoral, desordenada… I si fos a l’inrevés? Perquè, si l’estada a les habitacions depura i són precisament aquests que s’hi tanquen…

—Carall! —exclamà l’altre—. Sabeu que això és tot un descobriment? Mai no se m’havia acudit!

L’home exultava. Es comprenia que Walter acabava de fornir-li matèria per reflexionar durant anys i anys. Una idea nova, allí, era una cosa preciosa. Al cap d’un temps de ser-hi, ja era difícil de trobar-ne cap. Hom rumiava interminablement les mateixes.

La dona, però, ja se’ls havia apropat. Fins i tot devia haver sentir les darreres paraules, car preguntà:

—Què és, això que no se us hauria acudit mai?

Tots tres es van sentir incòmodes, perquè era la darrera persona a la qual haurien pogut confessar el motiu de llur satisfacció. A la fi, el desconegut, potser perquè no la coneixia tant i, doncs, se sentia més lliure enfront d’ella, començà a explicar:

—Veureu, hem observat que només hi ha una cosa que ens distingeix els uns dels altres: la relativa bellesa, la relativa lletjor…

—Sí —contestà ella—. I què?

—Doncs això: ens preguntàvem quins són els més propers… diguem a la perfecció.

—Ja entenc —va dir ella, desil·lusionada. No semblava que el tema li interessés gaire.

—Un moment! —féu aleshores el professor, i allargà el braç.

Tots van callar. Algú s’atansava a les portes amb el pas decidit. Observaren què passava. I va passar una cosa molt senzilla. L’individu, sense titubejar, com si sabés perfectament on anava, s’encaminà a la porta de la dreta. El porter, que la mig bloquejava amb el cos, va enretirar-se cap a un costat. L’home passà pel seu davant sense dir-li res, sense ni mirar-se’l. Va empènyer la porta i es féu fonedís nit endins. Perquè, l’espai d’un segon, tots van poder veure que, a l’altra banda, era fosc. Després, el porter tornà a col·locar-se al seu lloc. I res més.

—Bé —va dir Walter—, l’heu observat bé, aquest?

—Perfectament —replicà el professor.

—I què? Era bell o no ho era?

Hi va haver un gran silenci ple de perplexitat.

—Si voleu que us ho digui —mormolà el professor—, no ho sé.

—Ni jo —digué el desconegut.

Es van mirar la dona, la qual sacsejà el cap sense parlar. Tampoc no sabia què decidir.

—I els altres? —preguntà aleshores Walter—. Tots els altres que heu vist sortir… Com eren?

—No en sé res —van contestar tots dos homes alhora—. I a vós —prosseguí el professor—, què us ha semblat, a vós?

Walter s’arronsà d’espatlles.

—Doncs tampoc no ho sé. —Va fer una petita pausa—. Més ben dit: no m’ha semblat que fos un de nosaltres.

Hi va haver un altre silenci que el professor trencà amb una exclamació:

—A fe que sou l’home dels descobriments! Ai carall!… Què em vau dir que fèieu, a fora?

—Us he dit que era escultor.

—Escultor? —va saltar la dona.

—Sí.

Ella el fità més intensament.

—El meu marit també ho era —explicà.

En sentir-la, una estranya impressió va apoderar-se de Walter. Una mena de sentiment en el qual es barrejaven, a dosis desiguals, el temor i la sorpresa. Ara li semblava comprendre per què aquella dona li havia cridat l’atenció des del primer moment. No era per la seva lletjor. És que en el més pregon d’ell mateix, devia reconèixer-la. Si era ella, com temia, no s’assemblava pas a la dona que havia estat, però tampoc no n’era gaire diferent, li semblava. Però com era possible que passessin, aquestes coses? Mai no havia sospitat en ella aquesta lletjor interior, tot i els anys de vida en comú. On devia amagar aquell pòsit de maldat, que ell no se n’adonà mai? O bé, si, com havia indicat al professor uns moments enrera, la lletgesa era, al contrari, el senyal d’una espiritualitat més refinada, com s’explicava que, fora, no hagués sabut veure-la? Perquè ella havia estat una dona com tantes, ni bona ni dolenta, potser més aviat dolça i submisa, si bé aferrada, això sí, ben aferrada al llot de l’existència diària. A què obeïa, doncs, aquesta metamorfosi dels seus trets?

Segur de la resposta, preguntà:

—Sí? I com es deia?

—Olson —féu la dona—. Anders Olson.

Quelcom de molt càlid, que no sabia d’on podia venir, circulà agradosament a través d’ell. No era ella, fet i fet! S’havia equivocat. Per gust, l’hauria abraçada. La dona no podia ni sospitar quin pes acabava de treure-li de sobre, amb aquelles paraules. No és ella, no és ella!, només sabia repetir-se. Exultava.

—Olson… —repetí al cap d’una estona—. Havia conegut un Olson. Suec, oi?

—Sí —confirmà la dona.

—Jo sóc Walter Chase.

—Ah! Us conec, us conec! —exclamà ella—. Recordo que un estiu vau venir a casa, vós i la vostra muller. No us en recordeu?

—Sí, molt bé.

Com havia pogut equivocar-se d’aquella manera tan grollera? Com havia pogut confondre-la amb Elsa, tan diferent? I aleshores, de cop, se li va acudir: i on és, ara, l’Elsa? Continuava fora? O era una d’aquelles criatures que l’havien precedit o l’havien seguit, sense que ell fos capaç de reconèixer-la? Com seria, aquí, Elsa? Potser valia més no ensopegar-s’hi. Si havia d’ésser una dona com aquesta, més s’estimava no veure-la. No ho podria suportar.

—Ho recordo —va repetir, pensarós.

El professor i el desconegut havien assistit a l’escena sense dir res. Però ara l’home va intervenir:

—No es pot negar que sou un ésser extraordinari. Us passen coses que potser no havien passat mai a ningú…

—Què voleu dir?

—Doncs això: no he conegut mai ningú que fos capaç de reconèixer algun dels seus amics de fora. Diuen que s’han donat casos, però jo no ho he vist mai.

—Sí —ponderà l’altre—. Una vegada, una sola vegada, i ja fa molt de temps, vaig ser testimoni d’un d’aquests casos.

—I què va passar? —s’interessà el professor.

—No res. Què voleu que passés?

—Sí, va passar alguna cosa —digué una veu, darrera d’ells, i en girar-se van advertir la presència d’un home que Walter veia per primera vegada i els altres, aparentment, també—. Un dels dos va desaparèixer gairebé a l’acte. Va ser ben remarcable, perquè tot just acabava d’arribar. —Es va permetre una pausa i afegí—: Sembla que hi va haver un error.

—Un error? —preguntà Walter.

—Sí. Aquella persona va venir a aquest hotel per equivocació.

Es va fer un gran silenci, mentre el fitaven amb una expressió més desconcertada que mai. En reaccionar, Walter insinuà:

—Voleu dir, potser, que aquella persona encara pertanyia al món de fora?

—Sí. La impressió és aquesta.

I passejà la mirada de l’un a l’altre, amb un posat sobtadament suspicaç. Després, com penedit de tot allò que acabava de dir, s’allunyà cap a l’altra banda de sala.