17

Va empènyer la porta, que cedí dòcilment, i féu un pas endins. Aleshores es va aturar en sec. A l’habitació, ara, no hi havia ningú.

Es va quedar immòbil a tocar del llindar, massa sorprès per avançar o retrocedir. Després, quan l’efecte de la sorpresa minvà, féu mitja volta i sortí de nou al passadís. Un cop allí, es va tornar a aturar. Li feia estrany que la noia no l’hagués esperat. I si ha sortit, va dir-se, com és que no ens hem trobat? Perquè, fora de la cambra, només podia anar a un altre lloc: la sala baixa. Mai ningú, li semblava, no sobrepassava el pis on tenia l’habitació. Ningú no hi havia de fer res, als pisos superiors.

Així i tot, va decidir que hi donaria un cop d’ull. Per improbable que fos que hi hagués pujat… Un altre pensament interferí la seva reflexió: i si s’havia posat en una altra cambra? Va refusar la idea tan de pressa com se li havia acudit. Àdhuc en el suposat que les característiques del seu cos li permetessin d’entrar a les habitacions dels hostes, què hi podia anar a fer? Precisament ella que no es parlava amb ningú… Va continuar pujant escales amunt.

S’enfilà fins al seu pis i, després de vèncer una petita vacil·lació, prosseguí fins el vintè, on l’escala s’acabava. La noia no era enlloc. De fet, aquí no es veia ningú. S’aturà altre cop, rosegat per una vaga angoixa. On carall podia ser, ella?

Com no sigui, reflexionà tot d’una, que s’hagi refugiat en una altra de les habitacions destinades a les criatures de carn i ossos… Es va posar de nou en moviment i, corredor rera corredor, va anar obrint amb tota facilitat, sense que li oferissin cap resistència. I totes eren buides. És a dir, arreu hi havia una butaca…

La dona havia desaparegut exactament de la mateixa manera com hores abans, o dies enrera, s’havia fet fonedissa la muller de l’escultor Olson. Com si s’hagués volatilitzat. Era que havia arribat la seva hora o calia atribuir-ho, potser, a la conversa que sostingueren? Hi havia quelcom de cert en l’opinió dels hostes, segons els quals no es podia parlar amb aquelles criatures?

No sabia què pensar. No sabia què decidir. Ara, miserable i irresolut, s’havia quedat palplantat a la planta de sota, on acabava d’arribar en la seva recerca. Li semblava que encara es podia fer alguna altra cosa, però no atinava a precisar-la. Quin gest, quina paraula, podia posar-lo en el bon camí?

Va avançar entre els grups dels seus companys que, com sempre, omplien la sala. Anà d’un extrem a l’altre, sense fixar-se en res, sense veure ningú, perdut en les seves cogitacions. Un misteri més, es deia; un misteri que potser mai no aclariria…

La idea que pugnava per manifestar-se, però, era allí en algun lloc del seu cervell, privada de sortir-ne per la confusió mental que l’oprimia. Tot era qüestió de paciència. Per tal d’activar la seva gestació, Walter continuava movent-se d’una banda a l’altra, entre la porta d’entrada i les de sortida.

I fou en el precís moment que algú empenyia la porta d’accés a la casa i penetrava a la sala per aturar-se de seguida, amb l’expressió desconcertada de costum, que la idea es formulà clarament. Sí, era això. Ara ho tenia.

La dona potser no la veuria mai més. Però hi havia una possibilitat de saber, de lliurar-se a una comprovació… Aquí, tothom creia que les criatures com ella estaven destinades al món de fora. I ell mateix, en el transcurs de la seva conversa amb el professor, havia arribat a sospitar que podien ser causa de violència en aquest món exterior. Fins i tot havia citat un exemple: el de la mare sacrificada per la naixença del seu fill. Si era així.

Estava emocionat. Si era així, només havia de fer una cosa: quedar-se al costat de la porta i interrogar totes les dones que entressin. Si n’entrava una que confessava que el motiu de la seva partida del món de fora era la vinguda d’un fill, les seves conjectures tindrien una confirmació suficient. La xicota, podria assegurar-se aleshores, ja era a l’altra banda, on acabava de néixer.

Ho va fer. Restà prop de la porta, disposat a no moure-se’n durant tanta estona com calgués. Podia ser una espera llarga. Ignorava si, en el suposat que fossin certes les seves sospites, les criatures aquelles desapareixien ja en iniciar-se la gestació o bé els calia esperar fins el moment del part. Ignorava la correspondència que hi podia haver entre el temps d’aquí i el de fora i, detall no gens negligible, si el trasllat o traspàs d’un món a l’altre era instantani… Sí, s’ho prendria amb paciència.

Durant els primers minuts van entrar tres homes, l’un gairebé darrera l’altre. Després hi va haver una estona de calma, interrompuda per l’arribada d’un altre home. Quan començava a reflexionar que allò era ben natural, atès que els barons tenien més ocasió de morir violentament gràcies a una sèrie d’oficis que s’atribuïen en exclusiva i, sobretot, a un caràcter més irascible, la porta s’obrí de nou i, ara, entrà una dona.

Se li atansà immediatament i, sense ni donar-li temps de recobrar-se una mica, li adreçà totes aquelles preguntes que estava decidit a repetir i que, de fet, repetiria moltes vegades en el transcurs de les hores següents. Però ni aquella dona ni les altres que van entrar després d’ella, no eren la mena de persona que buscava.

Els preguntava:

—Per què heu deixat el món de fora?

Una contestava:

—Un cotxe m’ha passat per sobre…

Una altra deia:

—He caigut d’un balcó…

I una tercera explicava:

—M’han clavat un cop de ganivet…

Sí, sempre hi havia un acte de violència que les arrencà del món de fora, això quedava ben comprovat, però mai no era l’acte que ell esperava. En interrogar-les, totes contestaven sense fer-se pregar, potser una mica estranyades, però submises. Potser creien que aquell interrogatori formava part del ritual d’admissió. Seguidament, les adreçava a la taula de «recepció» i continuava esperant.

Els grups que omplien la sala es desfeien i es renovaven, la gent pujava i baixava les escales; de vegades, en algun racó, es suscitava una discussió d’interès general i una bona part dels reunits hi afluïen, àvids de ciència… Ell, però, no es movia de la porta. Des d’allí, no podia sentir res. No se’n preocupava.

Dos o tres cops, va veure el professor que discursejava en un indret o altre. L’home també l’havia vist, i devia estranyar-se de la seva actitud, però mai no se li atansà. De segur que aquells discursos l’absorbien massa.

A la sala hi havia d’altres persones conegudes. La seva veïna; la noia de la qual havia partit la idea que tots havien estat foragitats del món de fora per la violència; aquell individu que li aconsellà que no es cregués ningú, car ningú no sabia res i tot eren ganes de passar l’estona… Aquests, i molts d’altres, circulaven per l’estança, desapareixien, hi tornaven. Ara i adés, a l’altre extrem, algú que se n’anava per una de les dues portes de sortida. El temps passava…

El temps passava i ell continuava esperant. Ara ja havien entrat moltes dones, i a cap no li havia estalviat les preguntes. La majoria eren víctimes d’accidents de la circulació, o casolans. A fora, mai no s’havia imaginat que n’hi hagués tants de mortals.

Amb el pas del temps, començà a angoixar-lo una altra idea. La dona que esperava potser no es presentaria. Era perfectament possible que no es presentés ni que fossin certes les seves conjectures. Amb tota versemblança, aquella no devia ser l’única casa on trobaven refugi tots els que venien empesos per un acte de violència. No hi havia lloc per a tots. Qui li assegurava, doncs, que la presumpta mare de la noia desapareguda seria destinada a aquest indret? Si molt convenia, aquí només hi acudien les víctimes d’una certa mena d’accidents. Començava a semblar-li estrany que, amb tantes dones que ja havia interrogat, cap no es referís a un part. A fora encara hi havia moltes dones que no sobrevivien la naixença d’un fill. O potser no? De fet, no ho sabia. Tenia la idea que la ciència mèdica havia fet molts progressos també en aquest camp, però amb certesa no ho sabia; l’assumpte mai no l’havia amoïnat.

La porta que es tornava a obrir va fer-li oblidar aquelles cabòries. Però era un home. Al cap d’uns quants segons, n’entrà un altre. El van seguir dues dones. Walter va adreçar-los les preguntes de rigor:

—M’he asfixiat amb el gas de casa… —contestà la primera, i la va deixar passar.

L’altra digué:

—M’he ofegat…

Ara Walter començà a impacientar-se. Devien haver passat hores, ja, des que decidí vigilar la porta. Havien entrat una infinitat d’homes i de dones. La seva espera era inútil. No esbrinaria res, no comprovaria res. Tots els experiments, aquí, estaven condemnats al fracàs.

Aleshores entrà una altra dona. Sense convicció, com qui ho fa per deure, la interrogà:

—Per què heu deixat el món de fora?

La nou vinguda va replicar-li:

—He tingut una criatura.

Fins ara no va comprendre com estava de desanimat. En sentir la resposta de la dona es quedà sense paraules i fins li calgué vèncer un sentiment d’incredulitat abans que fos capaç de repetir, lentament:

—Heu tingut una criatura…

—Sí —confirmà la dona.

—Heu viscut prou per veure-la? —va preguntar-li a continuació.

—Sí.

—I què era: un noi o una noia?

—Una nena —contestà ella.

Era il·lusió o era realitat? Ara, a mesura que la mirava més i més, a Walter li semblava descobrir una retirança entre la xicota i aquesta dona. No era una semblança física, això no. Com una mena de parentiu de naturalesa espiritual que, al seu veure, descansava més en el gest, en l’expressió, que en els trets de la cara. I això sí que pot ser, es va dir. La noia, per bé que sòlida, feta de matèria consistent, no era pas encara, quan ell l’havia vista, una criatura del món de fora. No era ben bé una entitat física en el sentit que abans donava a aquest terme. La seva bellesa era ideal. I en aquesta idealitat s’emparentava amb la dona que ara tenia davant, la qual, d’altra banda, no era ni bonica ni lletja, com la majoria dels habitants de la casa.

Gairebé sense saber què es deia, mormolà:

—He conegut la vostra filla…

—Com? —s’estranyà ella.

—Sí; la vaig conèixer, hi vaig parlar. Serà una noia molt bella.

La dona se’l mirava com si no l’entengués, com si parlés amb un foll. Tenia, ara, una expressió entre esporuguida i condescendent. En adonar-se’n, afegí.

—Ja us ho explicaré tot. Ara aneu a la taula de «recepció». Després ja parlarem…

—Però, com pot ser que l’hàgiu coneguda? I com podeu saber això, que serà bella? —insistí la dona.

—Feu com us dic —manà Walter—. Ja tindrem temps de parlar.

La dona va adreçar-li una altra mirada plena de desconfiança. Després, com amb recança, perquè, a despit de tot, devia atreure-la allò que pretenia Walter, avançà cap a la taula de «recepció».

Walter, pensarós, va acompanyar-la amb l’esguard. Tot seguit, travessà la sala amb la intenció d’apropar-se al professor, que continuava parlant. Volia assabentar-lo del seu descobriment, discutir-lo amb ell. S’aturà de nou, Per què?, va dir-se. Li semblava que l’altre no el creuria.

Va fer unes passes més, indecís. I per què no m’ha de creure?, es preguntà. Per què no em creurà? Això, aquest dubte, l’intrigava. Era que potser, dintre seu, hi havia un dubte encara més profund, quelcom que no s’atrevia a confessar-se? Aquest pensament el neguitejà. I també una altra cosa que encara era més sorprenent: acabava d’adonar-se que la seva descoberta no l’entusiasmava gens. Res no exultava dintre seu. Per què? Per què?, es deia una i altra vegada. Havia aconseguit quelcom que mai no aconseguí ningú. Per primer cop, algú, ell, havia fet una comprovació fonamental…

Era precisament en dir-se tot això que el seu neguit creixia. No estava convençut. Potser perquè, a desgrat de l’espera, tot havia estat massa planer? No ho sabia. Podia ser que fos això, però podia ser qualsevol altra cosa.

Contemplà la dona, dreta al seu davant. L’encarregat interrogava algú altre i ella esperava pacientment, d’esquena a la sala. Walter la mirava, i el seu malestar no minvava, ben a l’inrevés. Cada cop era més intens. No pas per culpa d’ella, ni per culpa de ningú. Què, doncs?

Cal que hi pensi detingudament, va dir-se. Però ara li semblava que mai no seria capaç de pensar-hi a fons mentre l’envoltés aquella gernació de persones que el distreien amb llurs converses, amb llurs anades i vingudes, amb llur simple presència.

Sense recordar que havia dit a la dona que després parlarien llargament, enfilà les escales a la recerca d’un indret més tranquil, més solitari. Però no podia pas ajornar la pressió dels seus pensaments, que continuaven furgant-lo. No em puc haver enganyat, es deia. La noia li havia assegurat que estava destinada a viure al món de fora. I ell s’havia sorprès de la seva estada temporal a l’hotel. Havia acabat per concloure que això només podia indicar una cosa: ella seria el motiu d’un acte de violència que expulsaria algú altre d’aquell món de fora en el qual es preparava a entrar. El procés era aquest. Un cop establert, no costava gaire de concloure que la víctima seria la mare. Semblava prou evident. Se’n seguia que la mare vindria a la casa, entre ells. Però…

El raonament semblava prou lògic per acceptar-lo sense malfiança. Ara, que hi feia la lògica, aquí? És que potser vivien en un món lògic, per fiar-se d’un raonament? Més: era prou correcte, aquest raonament? Tot descansava en una petició de principi: que l’afirmació de la noia fos certa. I ho era? No hi havia manera de comprovar-ho.

A mesura que pujava les escales, el seu descoratjament augmentava. A desgrat d’això, continuava reflexionant. Ara bé, es deia, la noia ha estat aquí; l’he vista, hi he parlat. I era diferent de nosaltres. Era com vam ser tots nosaltres al món de fora. Això sol ja demostrava alguna cosa. L’argument, molt senzill, era aquest: si el destí de la noia no era el món de fora, no li haurien donat una aparença corporal que únicament corresponia a aquell món. Una demostració pràcticament perfecta.

Però, continuava pensant, i què en faig de totes les possibilitats que ni puc preveure? Hi ha les dues portes guardades. On menen? No ho sabia. Menessin on menessin, una condició semblava indispensable per franquejar-les: haver passat un temps, poc o molt, en aquesta casa. Aquesta condició era realitzada per la noia. Ara bé, tots els qui abandonaven l’hotel el deixaven a la vista de tothom. Era aquest el cas de la xicota? Li semblava que no. Se l’hauria trobada pel camí quan pujà per segona vegada a la seva habitació. Diguem doncs, si més no provisionalment, que ha desaparegut. Això, però, tampoc demostrava res. Abans havia desaparegut una altra dona, i aquesta dona era un d’ells. Tot inclinava a creure que hi devia haver més d’una manera de desaparèixer. I abonava aquesta idea el fet que la dona, fins on podia escatir-se, no era una víctima de la violència. Aquell no era el seu lloc, doncs. En el seu cas hi havia hagut un error.

Ho seria també, un error, la presència de la noia entre ells? Fins i tot si ho era, no podia ser de la mateixa mena. Perquè d’ella, de la noia, vingués d’on vingués, podia ben assegurar-se que no venia de fora. La dona, sí. Si els errors, doncs, no eren de la mateixa mena, tampoc no ho podia ser la manera d’esmenar-los. Per tant, la desaparició, que no obeïa els mateixos motius, tampoc no tenia la mateixa finalitat…

Ara, curiosament, a mesura que anava pensant, tornava a sentir-se més animat. Potser era que li agradava pensar. Potser era que intuïa que a poc a poc, per aquell camí ple d’obstacles i minat d’incoherències, s’encaminava a la veritat. Fos com fos, l’esforç que feia per solucionar el problema l’estimulava; era quelcom de positiu que l’empenyia a profunditzar cada cop més. Una darrera l’altra, passava revista a totes les possibilitats que se li acudien. No en descartava cap, no n’acceptava cap. Es limitava a repassar-les i a retenir-les, desordenadament, sí, però dins d’un encadenament prou comprensiu per ajudar-lo en aquella tasca. No s’ha perdut tot, encara, va dir-se quan entrava al corredor del seu pis.

El travessà sense dir res a cap de les poques persones que hi havia i s’atansà a la seva habitació. Tornem a començar, va dir-se mentre obria la porta. En un lloc o altre saltarà el detall significatiu, en un moment o altre trobaré el fil conductor; descobriré l’error, si hi és. Que la dona amb la qual acabo de parlar hagi estat víctima d’un part, no demostra res. Res no m’assegura que és precisament aquest part allò que m’interessa. Ara per ara, puc deixar-la de banda. Aquest detall no tindrà importància fins que hagi descobert tota la resta. Pot ser el coronament de l’edifici.

És una equivocació partir de la noia, reflexionà encara. Cal partir de mi mateix. De tot allò que vaig aprendre fora. D’aquella mica que de fora hi ha aquí… Sorprès, es deturà. Com era que encara no hi havia pensat? Si era una cosa elemental! Un somriure s’escampà per les seves faccions. Tancà la porta al seu darrera i es trobà sol. En aquell instant, però, el somrís es va anar apagant lentament.

De cop i volta, ja no era capaç de pensar res més; tenia el cervell buit. Més estrany era encara que se n’adonés…

Una veu, quelcom de semblant a una veu, quelcom que d’una manera o altra era com una veu que procedia d’ell, que li parlava des de dins, dintre, i, ensems, tenia la qualitat d’una cosa exterior que ordena imperiosament, però amb dolcesa; quelcom que no havia sentit mai i que, amb tot i això, no li era foraster, va dir:

—Mr. Chase, podeu sortir…

Rígidament, va fer mitja volta, allargà la mà cap a la porta. I aleshores va veure que el seu cos s’havia transfigurat.

Sortí de la cambra i caminà de dret al seu davant.

Novembre de 1953