2

—Aquí! Aquí en surt un!

La colla que treballava més a prop, es va moure feixugament per damunt les runes, cap a l’indret que l’home els indicava. Corner Road havia quedat ben galdós. En el tros comprès entre Cromwell Street —un carreró de no res malgrat el seu nom— i Main Square, havien caigut tres bombes, potser a trenta o quaranta metres l’una de l’altra. Ara, la via gairebé havia desaparegut sota els enderrocs que, vessant del lloc que ocupaven les cases, envaïen tota la calçada. Les ambulàncies no havien pogut entrar-hi i esperaven a l’angle de Main Square. Els «stretcher bearers», ajudats per una colla de voluntaris del veïnat, no paraven de transportar-hi ferits.

Tot de gent cavaven activament entre les runes. El barri era densament poblat i, per endavant, es calculava un gran nombre de víctimes. Els serveis d’alerta no havien funcionat amb prou antelació, i ben pocs eren els veïns que havien tingut temps de baixar al refugi. D’altra banda, el subterrani també havia rebut poc o molt. La boca de Cromwell Street estava obstruïda per tot el pes d’una casa de tres pisos d’alçada. El refugi, però, tenia dues sortides més, i per això els esforços dels homes es concentraven, principalment, en el desenrunament dels edificis.

Pedres, maons, bigues, fragments de mobiliari, objectes de tota mena, la majoria molt malmesos, s’apilaven en un conjunt dantesc. Un principi d’incendi s’havia declarat al començament de l’illa de cases, i també els bombers havien acudit. Allò era un maremàgnum. Els voluntaris, però, treballaven amb un esperit cívic que els feia menysprear el perill. Un perill real, car algunes parets, que restaven dempeus, amenaçaven amb caure d’un moment a l’altre. Ells, però, s’afanyaven a excavar amb tota mena d’eines, no sempre prou apropiades. Fins i tot n’hi havia que s’hi havien posat amb les ungles. Eren els qui cercaven algun familiar desaparegut.

Ara, els cinc o sis homes que havien acudit al crit, maldaven per aixecar una pesada biga que treia el morro entre les runes. Sota la biga es veia el braç i el començament d’una espatlla. És a dir, gairebé ja no era un braç. Es tractava d’una pelleringa sangonosa darrera la qual se suposava que hi havia un cos. Hi era. Un dels homes s’esmunyí sota la biga, cap a una mena de buit que hi quedava, i es va posar a estirar sense miraments. No hi havia cap necessitat de fer-ho amb delicadesa. Era evident que l’infeliç era mort i ben mort. Però una mica més enllà, sota un munt de maons, va quedar al descobert un peu. Semblava intacte, i els homes, ara amb més cura, acabaren de desenrunar ràpidament aquell indret. A poc a poc, anà sorgint una cama, després l’altra, i, a la fi, el tronc d’una dona. Quan van arribar a la cara, van veure que la tenia destrossada. També era morta, és clar. Quatre homes van transportar els cadàvers cap a allò que restava de calçada. Ja se n’hi arrengleraven un bon nombre. La collita de la mort havia estat excel·lent.

Tot d’una, un dels homes que havien ajudat a enretirar la biga va dir:

—Aquest el conec…

Els altres, que s’eixugaven la suor de les cares emblanquinades per la pols, el van mirar.

—És un tal Chase —els explicà—. Vivia aquí.

—L’escultor? —va preguntar un dels individus.

—Sí. I aquesta deu ser la seva dona —va fer tot assenyalant l’altre cadàver.

—No hi són tots, doncs —reflexionà el seu interlocutor—. Falten els fills.

—No —digué el que semblava estar més ben informat—. Els tenien al camp, amb els pares d’ell.

—Millor per a ells —va comentar un altre dels homes.

—Sí.

—Pobres criatures! —exclamà un xicot baixet i rabassut que s’havia fet un tall a la mà i ara s’hi embolicava el mocador—. Ja les conec. Un noi i una noia d’uns deu o dotze anys, oi?

—Sí —contestà el primer.

En aquell moment, algú altre els cridà:

—Ep, vosaltres!… Aquí hi ha una dona!

Tots s’hi van precipitar.

Els dos cadàvers restaren en un extrem d’allò que, una hora enrera, havia estat una calçada de llambordes. Dos cadàvers entre una bona colla de cadàvers, tots ben afilerats, quiets i tranquils. Tots incomplets.