Sant Jordi d’Amèrica

A peu —perdé el cavall en la contesa—,

abonyegada l’armadura, oscada

l’espasa nua, i esmussada,

(estreny dintre la mà roses marcides

del jardí devastat de la princesa),

temps ha camina vers l’exili.

Tramuntà el Pirineu, prengué navili

i una altra fou enmig de tantes vides

errants i penitents.

La ira sagrada

nodreix son cor august, perenne brasa

de l’amor amb què els sants de Déu odien

la Força del Pecat cada vegada

que sa victòria transitòria arrasa

torres de pau, arbres tofuts on nien

innocència, beutat i confiança.

I ara per terres d’Ultramar divaga,

encontra fills que antany el precediren,

desencís endolcit per l’enyorança,

ulls que se’l miren i el remiren

per si no és ell mateix, sense tumbaga.

(L’adinerà per alleujar de pressa

fams extremes, el fred i la malura,

presents del cel a qui en exili ingressa).

Algú li diu: «On vas, com un captaire?

Què has fet d’aquell poder que no té fites?

Ni tu, que ho ets, ja no tens fe en els mites?

Els catalans, t’han enganyat de gaire?».

I ell pensa: «Sí, la lliçó és dura!».

Calla Sant Jordi tristament benigne.

Desert enllà, la terra pura

on Déu parla sovint amb veus d’oratge,

a poc a poc el Cavaller s’allunya…

En soledat restaura son coratge.

S’alzina. I es persigna.

I quan s’obre de braços és el signe

de la creu on s’atarda Catalunya.

Pere Quart