El cant de València

Jo sóc la llauradora que el mocador de randa

sobre el gipó de seda creua de banda a banda,

i duc brodà de roses la sala de setí,

el coll guarnit de rastres, d’anells les mans morenes,

i porte com a rajos de llum, sobre les trenes

la pinta i les agulles de perles d’or fi.

Jo sóc la marinera que allà on lo cel s’acaba

vaig en la barca negra per dalt de la mar blava,

soltant al vent del vespre les veles del vaixell;

i quan a terra gire per lo matí la proa,

del fons de la mar quieta trac plenes a la vora

de peixos d’or i plata les malles del mornell.

Jo sóc la muntanyesa que, a l’ombra dels grans arbres

cuide els eixams d’abelles, i los ramats de cabres

per los tossals flairosos i fondalades duc;

obri lo mas al pobre que ve a ma porta i resa,

file lo cop d’estopa junt a la llar encesa,

i la rondalla antiga li conte al nin poruc.

Són meues eixes planes i eixa gentil ribera

on, per a viure sempre, vingué la primavera,

fugint dels altres climes lo nuvolós hivern;

i sota la llei dolça de son amat imperi

cada jorn se renova, com milagrós misteri,

del sol i de la terra el maridatge etern.

Són meues eixes serres, on creix lo pi i lo roure,

fites del meu reialme, alçades per a cloure

del vent de tramontana los meus jardins preats;

serres que els castells rònecs porten en ses espatlles

com los corsers de guerra duien en les batalles

per defensar mes terres, als cavallers armats.

Vicent Wenceslau Querol