Pirinenques

M’he assegut: mig dormia.

—Remor d’aigua llunyana.—

El vent dequeia i revenia

i em sonava a l’orella benignament.

De sobte, una claror de pensament

s’ha desvetllat dins mi.

Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran

i el vellut pacient de l’herba rasa.

D’esma he collit dues espigues…

M’he sentit pujar al coll l’enyorament

d’un que al cap d’anar molts anys vagant

s’adona que torna a ésser a casa.

I era d’un gust aquell moment

com si algú que no en té endevinés la pàtria.

Josep Lleonart