Catalunya
(1714-1936)

Flamegen les fogueres de banderes

damunt l’oneig dels càntics populars,

vol irisat de les civils quimeres,

pompa sublim dels himnes seculars…

Vetllen els màrtirs en la pau profunda

dels cementiris oblidats i morts,

tres vegades difunts en la rotunda

negativa del temps, de tots els ports

el més tancat a les revoltes àgils

de l’esperit animador, letal

refugi gris de les despulles fràgils,

oh solitud del somni funeral!

Vetllen les cendres al fossar dels dies

com una pols que es convertís en llum,

i en la nit van neixent les melodies

de l’esperança que l’amor consum,

de la certesa d’una vida nova

que es va gestant al pit de l’infinit…

Oh catalans: de la terrible prova

salveu-ne sempre l’obstinat neguit!

Del silenci d’estrelles que tortura

la tenebra del seny i de l’espai,

copseu-ne sempre la flameta pura,

la voluntat que no s’acaba mai!…

Flamegen les banderes catalanes

damunt l’atzur immòbil del record;

banderes de la Pàtria, sobiranes

dintre l’orgull del Temps i de la Mort!

Cauen germans, i el cor sent la punyida;

moren amics, i el seny ja no pot més;

oh soldats, esperança dolorida

de Catalunya, fronda de llorers

vinclada sota el vent de la revolta

que branda mil fuets, pluja de fang

damunt els pensaments, oh greu absolta

dels elements, orquestra de la sang…

Floteu, banderes, sobre el nostre viure!

Planeu, estels, pel gran silenci pur!

Crema d’amor, oh Catalunya lliure,

pels camins del turment i del futur!

Agustí Esclasans