Catalunya

La teva cabellera arrabassada

La teva boca oberta grapejada

El peix que llampegueja entre les malles

Les teves platges

Pel cant i la remor del vent buidant-se

Pel ble gruixut que regalima d’aigua

Per les mans teves plenes i esguerrades

Et canto estàtua

Oh Catalunya estén-te enravenada

Amaga del plaer dels qui t’habiten

El teu blau dolç del pit i les espatlles

I encén-te el rostre

Això no són camins Encén-te el rostre

Que obrin esgarrapant la roca crua

Que el peix venut aixequi fumarada

Sol i batalla

I que les pedres cremin per on passen

Torna’t prima esmunyint-te i brasa viva

Esborradissa i no gens argentada

Pica sardina

Catalunya encortina de calitja

El teu paratge Aquesta gent de fora

Et xucla les arrels ataleiada

Tocant sirenes

No lligo pas escenes d’uns i altres

Fan el vent amb la boca i murmuregen

Negroses masses cauen de l’altura

Sobre els qui pensen

Oh Catalunya de cara emporprada

Penyal i far d’Europa sobre Espanya

Oh joia interna en un racó de platja

Abandonada!

Joan Brossa