La veu de les ruïnes

Despulles dels vells segles, pels vents arrabassades

que mou lo carro volador del temps,

bé em plau entre vosaltres asseure’m de vegades,

com en l’escó dels avis,

penes i glòries recordant ensems.

Tant si l’oratge eixampla ses ales tormentoses

batent l’ample cairell del mur antic

com si son mantell negre, de perles tremoloses

estén la nit serena…

Oh enderrocs catalans, sóc vostre amic!

(…)

Davall d’aquestes tombes que l’aspra ferradura

fa retrunyir amb son pas afadigat,

dorm lo cos del guerrer, cobert amb sa armadura,

la mà sobre l’espasa

com si fos a la vespra del combat.

(…)

Tots dormen sota la terra que ompliren de sa glòria,

dormen sobre el capçal de llurs esplets;

heralds de llurs grandeses, los fulls de nostra història

tothora fan trucar-ne

la veu dels avis en lo pit dels néts.

Veu de l’avior beneita, malhaja qui et rebutja;

Déu no vulga deixar-nos de sa mà.

Lo qui d’alçar-te un temple dins de son cor defuja

no és fill d’aquesta terra,

no deu pregar jamai en català.

Què hi fa, què hi fa que ens vinga d’ardenta ponentada

l’enfellonit, emmustiador alè?

Deixau-ne que s’aixequi la fresca marinada,

i el cel de Catalunya

tornarà el de tostemps, blau, pur, serè.

Per’xò no ha d’acotar-ne el Montseny son front altíssim

ni caurà un pic tan sols del Montserrat,

ni perdran nostres rius son borbollar suavíssim,

ni el català llenguatge

los qui als pits de llurs mares l’han mamat.

Parla de reis, de sants, de trobadors i savis,

parla d’un poble brau, noble i feel,

primer que renegar-te em trossejaré los llavis;

—Valga’m Déu i la Verge!—

Si haig d’avorrir-te, que se’m tanqui el cel.

Adolf Blanch