SENTIMENT DE L’EXILI

CANÇÓ DEL RISC

Si visc no visc.

L’amor del risc,

com m’abellia!

No l’he cercat;

me l’han donat

quan no el volia.

Si visc no visc,

que temo el risc,

i sa mentida.

El cel és d’or

i, ardent, el cor

no vol cap brida.

Però hi ha el risc:

si visc no visc.

Per una treva.

per un oblit,

dono el neguit

amb clau i lleba.

No fos el risc…

Si visc no visc.

Vés onsevulla,

passa la mar

—¿per quin atzar?—

la mar que rulla

paranys i risc.

Si visc no visc.

Ni mar ni treva

ni l’or del cel.

La meva arrel,

si es torç, no es lleva.

Perquè, en el risc,

si visc, no visc.

Donaré ombra,

donaré flors,

fora del clos.

Feina sens nombre

dirà que visc.

Quan el gran risc

vindrà a topar-me,

amb cor segur,

sense ningú,

sabré lliurar-me

al risc, al risc!

Novembre 1939

EXILI

Si vull combatre,

no vull combat;

contra qui estimo

¿qui m’ha girat?

Poc em movia,

que ha estat el vent;

el vent, amb cara

de malcontent,

que se m’enduia

fora camí:

fugint, corria

pel meu destí.

Enfredorida

cerco redós:

sóc estrangera,

com tu, com vós.

Lluny de la vinya,

lluny de l’oliu,

no sóc covarda.

Si res ho diu,

és que no em resta

prou força al cor

per a amagar-hi

l’escampadissa

i l’enyorança

del meu tresor.

La mar, tan fina,

qui la veiés,

i aquella estesa

dels meus carrers!

Barcelonina

sóc més que mai;

¿què se me’n dóna

del clar desmai,

de les arbredes

vora el corrent?

De l’aigua dòcil

del riu, ¿què en faig,

sense la ufana

d’abril i maig

i l’aire tebi

del meu jardí?

Tu la primera

ja deus florir,

bella glicina

vora del mur;

el pi que et vetlla

callat i obscur,

sé que sospira

pel teu fullam,

mentre dins l’aire,

com en un clam,

totes les branques

visen el cel.

I la figuera,

arbre de mel,

antic i nostre

i amic del mar,

veig que brotona

adelerada

per no fer tard.

Tremoladisses

clapes de sol

per tot el volt

de la palmera!

Jo la vetllava

com un infant;

cada any em deia:

«Com es fa gran!».

I m’abellia

que prosperés

amb les regades

entorn copsades

pels violers.

Gronxa, palmera,

l’aire subtil!

Ara la casa

ja m’és hostil.

T’he ben perduda!

¿Per sempre? No.

Em veig, un dia

de gran claror,

per l’ampla costa

dels pins pujant,

la que jo veia

de casa estant.

A mitja altura

m’he de girar:

la bella estesa

de Sarrià,

amb la cintura

dels seus jardins

i tanta rosa

negada a dins,

voldrà aparèixer

davant dels ulls.

«Hola, palmera,

veges si culls

l’adéu que et llanço

del fons de mi!».

Les teves palmes

diran que sí.

1940

Desperta dintre la nit,

mirava. No fos l’angoixa

—el buc de la cambra és viu,

la fosca em toca la cara,

sento el corc com mina el llit,

percebo sentors de cala

i m’acompanya un respir—

no fos l’angoixa que em serra,

bé em podria ja expandir.

Però veig en l’ombra negra

com em fallava el desig:

mea culpa que voldria

ostentar damunt del pit.

Ja no em diran dona forta

—jo mateixa no m’ho dic—

ni sé per quin mar navega

el meu provident destí:

veig uns passos que s’allunyen

—baladres i tamarius—

i unes mans que diuen: «Vine,

no t’espantin els camins».

Si jo sabés, benastruga,

trobar un camí pelegrí!

Sal de llàgrima aturada

no em couria als ulls. I visc

perquè la nit no és eterna.

Desperta dintre la nit,

mirava. I el nus d’angoixa

ja era una mort en mi;

els ulls van a la finestra,

quan en un punt ha lluït

la llum de la matinada.

Març 1943