CANÇONS I ELEGIES

(1913-1916)

Lloeu ben alt, vosaltres mos sentits,

el despertar del jo que en mi dormia;

no us desconhorti esdevenir petits

enfront de tan alada senyoria.

La vostra humilitat li farà honor,

aquella que en el fons més us tortura;

el jou serà clement de tal senyor,

car de molt alta llei és sa natura.

Ell nia dintre meu tan dolçament

que per sa gràcia la dolor és partida;

per son voler ma vida indiferent

dins una nova fe s’és redimida,

I tot desig impur serà extingit

per vostra cortesia generosa:

així pel clar triomf de l’esperit

ma carn serà discreta i piadosa.

PARLA L’ÀNIMA

Quan dins el fang hauràs repòs, oh força

d’aquesta carn que m’és, per vil, feixuga,

l’esplèndid món mostrat en prometença

per mon amic el lleu Inexpressable,

serà llavors ma pàtria generosa,

i al foc sagrat que al damunt seu s’abranda

podré —oh goig suprem!— purificar-me.

La terra, lloc de doloroses glòries

i amors mentits, vulgues o no, em governa.

Mon feble drap de vestidura humana

més que elm i escut, és conductor d’ofenses.

Companyes lleus ja deslliurades ara,

oïu mon plany i mon conjur oïu-me:

a mi veniu en alambor divina,

deu-me les mans i que enlairada em vegi

pel vostre esforç a les regions serenes.

Que jo sabré en un càntic dolç lloar-vos

com mai oït dels immortals seria.

Maig 1913

ESPERIT, PER NO DORMIR…

Esperit, quan tu vetllaves

era ric nostre casal;

era ple de sol i d’aire

i amb les guàrdies al portal.

I ara elles són inútils,

que les té preses la son;

i cap hoste no s’acosta,

que tenen llevat el pont.

Esperit, ¿en quina cambra

tan pregona t’ets colgat,

que t’és llevada la joia

i les ganes de combat?

Part de fora, on galejaves,

el món és lluent i blau;

esbatana les finestres

damunt de ta buida pau!

Que la llum entri senyora,

cada raig —so de clarí.

Esperit, per no dormir…

Esperit, ¿on són tes armes

si l’enemic fos aquí?

12-VII-1916

BEATITUD

La via inconeguda que mena al lleu finir

sense ombra de paüra segueixo pas a pas;

mon seny de tot s’admira i guaita ací i allí:

talment l’infant indòcil que duu la mare al braç.

¿Què hi fa que al lluny tenebres amaguin mon destí

si entorn la pau em crida rient amb clara faç

i fins la molsa humida de vora del camí

més flonja es fa si en ella reposo mon cos las?

Seguda dalt d’un marge, contemplo els vianants,

i presa per les gràcies a flor de llavi errants

tothom que em parla jo amo, d’amor que als ulls floreix;

i me’n sento pagada, perquè si algun em fuig,

més bella amor retrobo amant sens por d’enuig

l’eterna meravella que el curs del sol regeix.

Em plau saber-te prop, Amor mesquí,

perquè ara no temo tes sagetes;

conec ton pas lleuger, ton riure fi

i ta sentor de llirs i violetes.

Em plau a mon entorn veure’t teixir

tes malles cada volta més estretes;

miro com sotges, oh pastor roí,

per enriquir d’un nou anyell tes pletes.

De res t’ha de valer la fina adreça

ni de tes passes l’exquisida pressa,

sinó per a quedar-te enquimerat:

¿no veus que ton poder contra mi cessa?

Amor, millor amb mi lliga amistat

i tal com ets combat al meu costat.

ANACREÒNTICA

Entre el fullatge humit

Amor trobí adormit

un dia que a l’atzar

jo entrellaçava roses.

Si goses, si no goses,

veient-lo tan gentil

—¿qui el pensaria vil?—

l’agafo per les ales,

i dins el mar de vi

que un veire m’oferia

tot d’una el submergia;

i el veire, sobreeixint

de la polida vora,

vessava tot alhora

el vi i Amor retut

ran del meu llavi eixut.

Ai las, que d’aquell dia

dins meu no hi ha repòs!

Amor servo reclòs,

mes sento torbadores

extremituds estranyes

i un lleu contacte d’ales

a dins de les entranyes.

28-x-1913

SANT JORDI

Avui m’he dit: —¿Per què no cantaria

la glòria de sant Jordi i l’alegria

que ens porta sa vinguda per l’abril?—.

I una veu s’aixecava entre les mil

que canten dintre meu l’himne a la vida:

—Cuiteu, rosers; finiu vostra florida,

que el cavaller sant Jordi ja és aquí!—

Ve tot humit de rou i serení

nit a través; duu flaire catalana

de farigola i herba casolana

i la pols dels camins on ha passat.

A les tendres donzelles duu un amat

—un dolç amat, més bo que no volien—,

a les mares, allò que es prometien,

i al jovencell poruc i decantat

li porta l’ardidesa del combat.

—A tothom portes la lliçó guerrera,

sant galant, sant armat,

que per cimera duus la primavera.

Abril 1914

EN VENIR NOSTRA DONA DE LA MERCÈ

Allavors que el dia mor

poc abans que no solia

i una angúnia és dintre el cor

—ai abril, qui et retindria!—

just quan l’últim raïm d’or

sota el cep ja es desficia,

i ens apar la nostra sort

no tan clara ni tan pia,

Vós veniu, Dona serena,

la més pura i més clement,

per salvar la ciutat plena

i guarir la vostra gent

des del mar a la carena.

I nosaltres, que l’oblit

volgué fer-nos cosa seva,

redrecem el cap ardit

i besem la mà que ens lleva

dol amarg i foll delit.

PASSÀ

Passà. Del seu destí la incerta via

el dugué fins a mi august i gran.

Quan per primera volta apareixia,

digué, meravellat, mon seny infant:

«D’un déu triomfaria

les lleis de saviesa disputant:

que tot en ell devé raó i mesura,

i fins son rostre té

aquella serenor que don l’altura».

I és que no el veia bé.

No veia dins la falsa timidesa

aixecar-se superb son esperit,

ni el foc de la impuresa

llengotejar sota sa pell ardit.

Tost el vegí, però, que ja el traïa

un esperit pervers que es mostrà lleu

entre l’obscura ona d’harmonia

d’aquell parlar tan seu,

i dins l’esguard aquell, que en altres ulls no nia.

Sos ulls, oh quina bella prometença!

i a un temps —oh damnació!—

atreuen com abís d’amor immensa,

mes tot seguit fan recular de por.

---

Encara avui he vist la seva imatge

que tota m’ha astorat.

Passà. Déu guiï son errabundatge

i ens guardi de pecat.

Maig 1913

L’OBSTINADA

L’orgull de la victòria contreu son llavi humit,

son tors es dreça encara i és en tensió son pit;

de l’última embranzida, cruel i mesurada,

l’irat fuet tremola a dins la destra alçada.

Ha flagel·lat el rostre d’aquell ardit infant

que, tot encès de joia i al ritme clar d’un cant

prometedor de glòria, se us apareix a voltes,

pren vostres preferències que abans anaven soltes

i dolçament les lliga, fent-vos del goig esclau.

Mes ella, l’obstinada, de pit retort, el frau

pressent, i cada volta que el lleu infant la cerca

vestint nova disfressa, la troba tan enterca

que creu invulnerable l’estança del seu cor:

oh pobre cor que et migres dins la fredor de mort

d’aquesta carn que et volta!

Ta llum, Senyor!, que cega i astorada

l’ànima va, i tot la crida a engany;

obri’s per ella, fet enrera el dany

d’un món obscur, la veritat callada.

Són tantes, ai! les enganyoses vies

i les cruïlles d’aquest bell jardí,

que cal ta llum per a arribar a la fi

i per endevinar en quina sies.

Fes-li, Senyor, la prolongada nota

i clara oir de ton comandament;

del goig d’haver-te oït, fini el lament

de l’humanal voler que vil l’assota.

Que ella, venint a Tu —oh l’ardidesa

que don ta fe!— un nou delit haurà,

i constantment, sia alterós o pla,

beneirà el camí on l’hauràs mesa.

EL MOT

No me’l digueu, Amic, el mot no dit:

guaitant de vostres ulls per les clivelles

deixeu-me’l recercar dins vostre pit

tal com dins ell lenta amistat l’ha escrit.

Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles

dant-vos les mans! Ni l’or ni les estrelles

fulguren com vosaltres vora el cor

on impera la flama que no mor!

No vulgueu elevar-vos fins al llavi,

que l’aire allí té la fredor d’un glavi

i us occiria, encar que abrigallat

fos vostre cos per un mantell brodat

sobre trama immortal de poesia.

Resteu. No ha de mancar-vos companyia;

com sé que cosa meva us és plaent,

a vosaltres vindrà mon pensament

—tothora que d’esforç es vegi lliure—

mentre perduri en mi la fe de viure.

Per tal com vostre mot m’és conegut

cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.

¿Què et torba, que tremoles com un bri,

oh ànima mesquina?

¿Com has perdut ton riure clar d’ahir,

tu que et vanaves de seguir la fina

llei de govern que a judicar ens mena

vanes les lluites de l’estat futur?

¿Qui ha interromput aquella bella trena,

enc que insegura, de ton viure obscur?

—Confonen mon orgull tes ralleries,

oh mon vell Seny amic!

Però m’és dit el que ni tu sabies:

estol de cosa nova són els dies

a ser, i aterradors del bé antic:

—¿qui en venceria la carrera folla?

Així d’allò que m’era car ahir

sóc allunyada, tant, que avui em colla

fins el record de mon passat camí.

Dur és l’avui, car, oblidant la clara

joia de viure que en el moment riu,

fito l’esguard enllà, pensós encara,

per destriar el llunyà paratge ombriu.

Perquè és ombriu, amat i lluny de mi,

sóc tota tremolosa com un bri.

4-IX-1913

A L’ESPERANÇA

Oh Esperança matinera

i jocunda a l’esperit!

Tu que fas la dolor enrera

i et decantes al sentit,

repetint el mot ja dit

enllaçat al mot «Espera»;

tu que esguardes fit a fit

i esvaeixes el neguit

de la llarga carretera,

i ens allunyes el convit

de la pàl·lida hostalera

que propícia allà ens espera

en el terme migpartit

d’ara és dia — ara és nit;

tu que tens la cabellera

de maragdes, i el vestit,

i de verd has colorit

l’herba del meu prat lleugera,

fes-me eterna dins el pit

l’alta estrofa volandera,

amb la deixa de neguit

de cercar el mot no dit.

Si tu em fossis mainadera!;

d’ençà que Amor m’ha colpit,

caminar sola m’esvera:

sóc l’infant emperesit

que resta sempre endarrera,

fins que tu l’has acollit

a l’escalf suau del pit.

Oh Esperança!, si és escrit,

vine, o vés-te’n ben lleugera.

17-x-1913

A LA FE

Sou dissemblants, rossa i bruna,

mes teniu l’aire germà.

Si Esperança em duu de l’una,

tu em duràs de l’altra mà,

i ma vida serà pia

i el meu pas no es mourà en va.

I viuré com un infant

que ho creu tot i s’extasia…

Un jorn fou que et defugia

que tu em cridaves de lluny:

he pecat de gosadia,

i ara el meu pecat em puny.

Fe, senyora dels humils,

tu que tothora ets propícia,

i àdhuc dintre els cors més vils

saps trobar una clarícia:

vine al meu, que és tot obert,

i com terra assaonada

sols espera la petjada

del benèfic sembrador.

Sembra-hi tu manta llavor

de flors altes de virtut.

Oh jardí de pulcritud

que seràs, cor meu, si resta

dona Fe per jardinera!

Oh divina missatgera

entre els homes i el bon Déu!

dóna’m l’ànima xalesta,

que vull viure vora teu;

tu em faràs un poc més bona

i creient, que prou em cal,

tu sabràs fer-me ben dona,

sempre forta i sempre igual;

i quan l’Alta Veritat

vulgui fer-me cosa seva,

tu em diràs: «Dòcil posat!».

I quan hauré traspassat

seguiràs —dolça veu teva—:

«Aquest és, no hi plou ni hi neva,

sant camí d’eternitat».

Ara vine al meu costat,

que s’acosta el benamat.

20-XI-1913

IMPRECACIÓ

Atura’t, Pau severa: ¿què pretens?

¿Vols tornar a cenyir mos pensaments

dins ta mesquina vesta feta a mida,

que, exultant i agençada de mentida,

els mostres noves gràcies i nous béns?

La teva saviesa no et valdrà,

ni el dolç repòs, ni l’or que els puguis dar,

que avui en mi governa ta enemiga,

i ni un vestigi resta de l’antiga

puixança teva. Com s’és fet humà

d’ençà que et bandejava, i ple de seny,

mon sentiment! Un clar desig l’empeny

(que dóna inquietud a aquell que mena

visió de claredat, mes d’altra mena

que tu) i se sent tan fort que un món estreny.

Favorable, ma nova amiga ha dut

a un terme cobejat, lluny de traüt,

mon llarg desig… Sóc lliure d’esclavatge!

Vés-te’n enllà ben lluny: ton veïnatge

—un Déu em guardi de ton rostre eixut—

podria despertar un remordiment

que em fóra nosa en mon estat present.

El qual entre una fe i una temença

sap albergar la joia més intensa.

Vés-te’n, oh Pau!, o sens que n’hegui esment,

d’una bufada se t’emporti el vent.

6-x-1913

Si fos només l’inútil

bufec de la ventada,

o la cridaire pluja

del pàl·lid núvol nada,

que em flagel·lés el rostre

o em castigués el pit,

jo ferma sostindria,

i fins riuria d’elles:

enllà el sol vessa d’or,

la nit alegra el cor

amb un tresor d’estrelles.

Però si un goig s’obstina

i no vol ser proscrit

del bell indret on nia,

¿qui amb ànima prou forta

el posarà a la porta?

Potser això seria

el que el bon seny comporta;

mes ¿com salvar llavores

de dubtes i neguit

el pobre cor que plora,

sense lliurar-lo alhora

a un enemic oblit?

20-XII-1913 / gener 1914

EL SECRET

El secret s’és divulgat.

Ai, la gent de ment obscura!

del secret s’han emportat

una mica de dolçura;

l’han malmès i l’han colpit

fins a llevar-li figura,

mes al fons de l’esperit

el secret encara dura.

Mai sabran com allà nia,

com és ric de joventut,

ni els camins per on fa via.

Joia, fes-li companyia,

i mena’l amb ta virtut

allà on no arribi el traüt

ni la buida enraonia.

Si el vent passa tot xiulant,

sia migjorn o llevant,

passa, vent, i Déu te guiï:

jo seré vivent per tant

que el dolç secret en mi niï.

5-XII-1913

AVERANY

Jo no seré per mesquinesa enduta

ni a mig camí s’aturarà el teu pas,

i quan enllà —que jegui dins el vas

aquesta carn que una paraula immuta—

serem tu i jo, la munió mesquina

dels homes necis —que per sort fatal

no veuen relluir la gemma fina

que és tota sola dins l’eixorc cabal—

la veu potser alçaran en lloa nostra,

si una guspira els encenia el rostre

del foc que als assenyats dóna comport,

i a cor amb ells, del nostre amor la glòria

diran ben alt per redreçar llur tort.

LLUNYANIA

Diu una veu dins el pregon:

«¿Per què tan sola, oh fina amada?

Bandeja el dol, que avui el món

ve a tu per via insospitada».

—«Si entra la gent a dintre meu

per vils camins i d’amagada,

ai de la gent! no és aire lleu

el de la meva revolada!».

I una altra veu: «Va ser ahir

que el teu amat, dins la vesprada,

a ta mirada s’escondí;

demà el tindràs ja de tornada».

—«No vull conhort ni que em mentiu.

Si pel dolor cap oblidada

virtut dins l’ànima reviu,

vull del dolor tota l’amplada».

I encara una altra com un dard:

«¿I què saps tu, oh enquimerada,

de ço que vols? Baixa l’esguard!

La llei del món t’és ignorada».

—«Dius bé. No és gràcia de la ment

aquesta llei. Massa ufanada,

se’n vestiria impudentment

—ai, folla ment sempre gosada!

Mes jo la sé dins l’esperit

—era la terra tot just nada

que dita em fou; dins l’alta nit

jo feia un punt de l’estelada.

I jo per ella veig el sol

quan negra nit és davallada,

i quan prop meu s’obstina el dol

ella em fa l’hora reposada.

Veus de la terra, no em planyeu,

que Amor dins l’ànima és entrada.

¿Sola amb l’Amor…? ¿Qui m’ho retreu?

L’amat vindrà una altra vegada».

23 febrer 1914

ELEGIA

Jo us sabés mort, la recordança vostra

viuria en mi, però no tan amarga;

el meu malastre esdevindria plàcid,

quan, dins la nit, d’un remolí de somnis

vostra figura resplendent de glòria

es desprengués, i per sa veu commosa

aladament jo em sentís dir amada.

Jo us sabés mort, la dura llei de l’ombra

que res respecta, ni l’Amor detura,

jo acataria —ja vençut i addicte

mon cor al seny— i de pietat deserta

per ma dolor, serenament diria:

«El Destí sol de ma dissort acuso!

Amant i amat per a mi fou; m’espera

molt més enllà d’a on un dia el duia

el seu deler de conquerir la glòria,

l’ardida glòria que per mi cercava…».

I sempre avant, per mon camí llavores

faria via sens parar-me gaire:

només el temps de fer-vos holocauste

de tot el bo que em fos donat i digne.

Així mon torn arribaria dòcil,

i em fóra llum de gràcia la monjoia

que fita immòbil el llindar del viure.

Saber-vos mort, més que infidel voldria.

7-IV-1913

DUBTE

Ara sóc en el llindar

que cap dol no em colpiria.

—Ai Amor, i si demà

jo et perdia!—

Ara un dolç encantament

em fa clara tota cosa.

—Part de dins sona un lament,

porta closa.—

Ara el cor gusta el seu pa

i l’amor hi és meravella.

—Massa d’hora llanguirà

la parpella!—

11 setembre 1914

PENEDIMENT

Avui, Senyor, que el vostre dit

damunt ma testa s’estenia,

avui, Senyor, que m’heu colpit

i m’heu dat febre d’agonia,

avui, Senyor, i cada dia,

siau mon Sempre Beneït.

Sabent que així jo us feia tort,

lassa de mi!, al goig em dava.

Ai, si mon ànima us furtava

l’àngel damnat vora la mort!

Si un altre dia us oblidava

colpiu, Senyor, colpiu més fort!

Dia del meu sant, [23 novembre] 1913

Us tenia al meu voltant

i us mig veia i pressentia!

Senyor, em sou al davant

i altre cop us negligia!

I ara Vós, que sou tan just,

perquè el pecat cometia

em feu sentir el vostre tust

i m’entenebreu la via.

Mes jo, Senyor, us vull honrar

i desarmar-vos voldria.

Oh, si us deixéssiu pregar!

Si accepteu l’ofrena pia!

Jo us dono tot aquell bé

que hom sospira i hom voldria,

jo us dono tot el que té

hom, i el pa de cada dia

per l’humil racó, tan clar

si amb l’amat el compartia,

per aquell seu dolç mirar

i la mà dintre la mia.

Dia de sant Joan, 1913

CANÇÓ DE LA CONFORMITAT DE CADA MOMENT

Tendra llum del dematí,

blanca i daurada:

jo et pogués servar en mi

a migdiada!

Sol ardent en plenitud

de l’hora calda:

qui et tingués al vespre eixut

dintre la falda!

Cel diàfan i estrellat

de nit primera:

ai, la fosca soledat

que ve darrera!

Dolça pau de l’alta nit,

profunda i pia:

tu finant, serà el brogit

de tot un dia.

Dolç Amat —oh, no et dolgués!—

adesiara

l’hora trista ha fet després

l’hora més clara.

I és la joia del moment,

que ens aconhorta,

com la lleu sentor que el vent

duu i se n’emporta.

17 juny 1914

EL NOM

Clementina em dic

Clementina em deia.

Altre temps jo fui

un xic temorega;

el nom m’era llarg

igual que una queixa

i em punyia el cor

quan les amiguetes,

per fer-me enutjar,

molts cops me’l retreien:

«Quin nom més bonic!

—deia alguna d’elles—,

però no t’escau,

és nom de princesa».

«Ai, quin nom estrany!».

—moltes altres feien—

i jo al fons de tot

sentia l’enveja

dels seus noms tan clars

de Maria o Pepa.

Clementina em dic

Clementina em deia.

Però un any s’enfuig

i un altre any governa.

Aquell nom que abans

féu ma timidesa

i es tornà després

una dolça fressa

sobre el llavi nu

—jo mateixa el deia—

ara m’és honor

i m’és meravella.

Cap nom no és tan bell

damunt de la terra

com el que l’amat

em canta a l’orella,

i entra en els recers

de l’ànima meva

i em puja al cervell

i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor

tombava una estrella…

Ara el nom em lluu

damunt de la testa.

Clementina em dic

Clementina em deia.

7-X-1914

D’UN MATEIX TANY

Perquè sou inconegudes

de tothom sinó de mi,

tan tímides que us esglaia

fins el nom d’Amor veí;

perquè haveu sola carícia

d’una túnica de lli,

oh vosaltres, que naixíeu

coronades d’un robí;

perquè sou suaus i dolces

—juny us feia emmadurir—

i resteu dalt de la branca

sens que us vinguin a collir;

perquè ahir jo us veia tristes

i al devora del llanguir,

i perquè ara sou enceses

com les roses i el bon vi,

—cantaré la vostra glòria,

la d’avui i la d’ahir.

14 juliol 1914

PREFIGURANT

¿Qui sap?

Jo diré, jo diré, jo diria

si avui fos el dia:

«No temo la nit;

que al matí Déu m’ha estat a la vora

—benastruga l’hora!—

i m’ha beneït.

Ja no sóc la donzella poruga

que cerca l’espluga

per fer-s’hi un caliu;

sóc la dona que es sent tota forta

al pas de la porta

i guaita i somriu».

Jo voldré, jo voldré, jo voldria

que ja fos el dia

i en ser l’endemà,

per fer tal com l’infant que la mare

deixa i dubta encara

si sap caminar.

Com l’infant que en llançar-se vacil·la,

i son ull vigila

si troba un company:

i en haver-lo, sa passa és segura,

i ja no té cura

de tort ni de dany.

Jo seré, jo seré, jo seria

en ser ara el dia,

com nau en el port,

que al record de passades tempestes

tem noves conquestes,

i pensa en la mort.

En la mort que fa poc jo burlava

—que no l’enviava

pas Nostre Senyor—

i pressento a la joia més pura

un «Sempre no dura:

la mata un dolor».

Que no sé què faré ni diria

si avui fos el dia.

1915-1916

¿I si la mort sotjava

allà al mig del camí?

—Deixa la mort que sotgi:

tal és la teva fi,

i tot serà endebades:

no t’ha de compadir.

No la defugis massa,

que ella bé et cercarà.

Fes-te’n millor l’amiga;

llesca-li del teu pa.

Pensa sovint en ella

i així no et sobtarà.

—Amiga la voldria

ja que se m’ha d’endur;

però si un dia em deia

—quin so de veu més dur—:

«Deixa’m la via lliure,

que avui no vinc per tu»,

¿com podré jo servir-la?

Lladre de camí ral

que no ens abat la vida

perquè de res li val,

i ens pren les vestidures

i l’or per nostre mal!

Talment així jo un pacte

pogués amb ella fer:

oh Mort, pren-me’l quan vulguis

i quan et vingui bé,

si amb ell per roberia

em prens a mi també.

EL CAMÍ

Camí que em menes i mai no ets igual,

ara la vall i les verdes pastures

deixes enrera, i travessar et cal

l’hort dels raïms i les pomes madures,

dels reguerols per on l’aigua s’esmuny,

i de les molses amigues i gerdes;

l’hort que suara jo veia tan lluny

i l’ull m’omplia de tremolors verdes.

Camí que em menes, quan surtis de l’hort

¿seràs encara suau com ets ara,

o en la muntanya t’enfilaràs fort,

o t’abatràs en la pendissa avara?

¿Seràs potser a l’altra banda finit

i ja els meus passos podrien comptar-se?

Camí que em menes i encara ets florit,

camí que has pres la meva joia esparsa

i dels teus marges fidels l’has cenyit:

ara que el peu és llisquent i les hores,

el teu finar no em doldria ja pus,

que el dolç amat s’enllaçava a mes vores

i amb un mateix caminar te’ns enduus.

24 juliol 1916