I

(1920-1927)

DESEIXIMENT

Placeta florentina en la nit

Si la nit l’enfosqueí,

l’aclareix la lluna;

oh la plaça que al matí

era sola i bruna

i ara és plena de tragí!

¿Quin atzar m’hi féu venir

—atzar o fortuna—

que després d’un gran llanguir

sap tornar-me una a una

les rialles a desdir?

¿Fou l’estrany que em feia lloc

qui encengué la pira?

¿Cremarà dins aquest foc

tot aquell que em mira

o prendrà el meu foc per joc?

Salta el riure com un roc,

i la gent s’admira;

salta el riure i dóna un toc

al veí espalmat que es gira

i no veu rialla enlloc.

Mon voler se’m fa rebel,

que ja res l’ordena.

De tan clar com és el cel

amb la lluna plena,

al meu riure sóc fidel.

Ric del gos que muda el pèl,

del tomb d’una nena,

del qui sota cobricel

l’estimada se n’emmena

i de l’urc d’un vell cruel.

Aquest meu deseiximent,

aquest riure d’ara,

¿serà en mi tan escaient

com la gemma rara

que enriqueix un vas d’argent?

Deixeu que surti brunzent

i dansi en ma cara.

No em culpeu d’oblit, oh gent,

que aquest meu bell riure d’ara

eixamora un gran lament.

Florència, maig 1920

VEÍ QUE SOTJA

Cançó florentina

Ai si tanquessis

el teu balcó,

veí que sotges

mon finestró!

Ton ull que guaita

fes fonedís,

que jo no vegi

ni el teu somrís.

I menys encara

tanta negror

com hi ha en els dintres

del teu balcó.

Avui la pluja

m’és un avís;

diu: «Vindrà dia

que aquest encís

mig dolç mig aspre

d’haver al cantó

qui s’insinuï

i et faci por,

serà com l’aigua

del núvol gris,

que lleu s’escorre

sobre el pendís;

mes si s’estanca

en un racó,

del mal que porta

quina remor!».

Així la pluja

—sempre l’oís!—

em sermoneja,

mentre, feliç,

amb mil agulles

sense color

punyalejava

la gran buidor.

Si l’amenaça

mai es complís,

jo culparia

ton ull blavís

i aquesta negra

temptació

feta de miques

d’obsessió

que em fascinava

com un abís.

De tanta espera

potser llanguís.

Ai si tanquessis

el teu balcó!

Jo servaria

tota gençor.

Florència, 28 juny 1920

CANÇÓ DEL VOLER I DEL NO VOLER

Sóc aquella enamorada

del voler i el no voler.

Adés veig taula parada

i no em tempta provar res.

Ara porto i em corseca

fam i set fins a llanguir,

i trobava la font seca

i ni ombra de festí.

Dues vides són en mi.

Sóc pel riu la nou vinguda

i m’enciso en son corrent.

Ai que l’endemà me’l muda

—l’endemà que duia vent.

¿Torna enrera el riu? ¿Camina

cap al seu bressol aspriu?

És el vent. ¿Qui ho endevina?

És el vent que passa i diu:

dues cares dono al riu.

Tinc la fruita primerenca

ran de boca i dins la mà:

plena, fresca, vermellenca;

quina mengera que fa!

I no goso, sóc poruga:

tal l’amor d’uns primicers

diu en l’hora benastruga:

«Això que és no serà més».

Si et mengés, si no et mengés.

Aquest aire, ¿què debana?

¿Porta el núvol o el fa lluny?

Ja se’ns mulla la barana

i el llindar ja tot es bruny.

Però el sol encara sotja

per un trau grisenc i vol

ser el padrí d’aquesta fotja

que ara apunta en el redol.

I diem: «Plou i fa sol».

Perquè em sento dues vides

i veig l’aigua riu amunt,

perquè resten migpartides

mes volences en un punt,

perquè besa el sol la pluja

i s’acorda tot tan bé,

he capit que ço que enuja

és que sempre hàgim de ser

cosa ferma o vent lleuger.

Florència, juliol 1920

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL

Agost a Siena

Aquest dia que fina, que fina

lentament, com la llàntia en el vas,

no em portà l’alegria divina,

ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona

com un fòtil inútil i vell,

entre els mobles que fan la rodona

i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa

d’una pluja o d’un vent displicent;

no mogué la cortina malmesa

ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada

a les coses que em bullen a dins

i un cruixir de vianda cremada

i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,

no en voldria cap més a mon pas;

si en mon cor no posà cap espina,

féu ma sang una mica de glaç.

Siena, 26 agost 1920

MINVES I NOVA NAIXENÇA

Ran de les minves d’un amor,

d’altre en naixia,

que no pot viure sense amor

la vida mia.

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

No era en mi l’amor un foc

ni ulls amb bena,

ni mai tampoc va ésser el joc

que se t’emmena.

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

Fou com aquell que en la foscor

dormia i jeia

i que, en obrir-se un finestró,

tot s’assoleia.

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

I la claror l’ullprèn tan fort

que l’enlluerna,

mentre el record dins aquell or

se li esderna.

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

Però sigué l’esclat del sol

vana requesta;

torna la fosca a son redol,

—Adéu, la festa!

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

Així jo ara, si no fos

de nou rapida

per un amor més venturós

tota ma vida.

—Ai com l’amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l’amor que ve i es fon

d’una mirada!

Abril 1921

EL MEU CANT

De no cantar

jo m’entristia:

per mi és el cant

tal com el pa

de cada dia.

És un parany,

una ferida.

Cada cançó

s’emporta un tany

de ma florida.

¿Però què hi fa,

quin mal hi hauria?

Jo, del meu cant,

en vull ornar

tota ma via.

22 agost 1921

LA VENTURA

¿Qui tindrà fins a la fi

una mica de ventura?

L’encalçaves pel camí,

l’has servada amb tota cura;

només gira’t, oh mesquí!,

i s’esmuny com una fura.

Massa és cosa que no dura

per poder-la aconseguir.

Si la serves a desgrat,

sa revenja no t’oblida.

Tot l’esforç que hauràs posat

per tenir-la agemolida,

se’t tornarà soledat

al volt de la teva vida.

Ventura closa al tancat

no serà sinó mentida.

¿No fóra aciençament

esperar-ne l’escomesa?

La bala llançada al vent

ara ix, ara és represa,

que d’encert i mancament

la gràcia en el joc és mesa.

Juguem. La Mort va duent

la gran ventura promesa.

14 setembre 1921

CANÇÓ

Si jo et tingués vespre i matí

sempre en ma dansa,

si jo et sabés lligat a mi

sense mudança,

¿fóra l’amor com ara és,

tan dolça i fina?

Sense l’angúnia d’un després

que l’enverina,

l’hora que fuig, tot i el renou,

seria fada,

tal com la menja que no es cou

especiada.

Octubre 1921

EL SALT

El primer pas va ser rabent,

com qui es desfà d’una llaçada;

i era la boca somrient

i era la galta colorada.

El primer pas en portà cent

i començava la pujada.

Adéu, amat, per ’quest camí

no em pots seguir.

No fos els macs, la xafogor

i aquesta vespa que rondina…

Però aquí dalt hi ha més claror,

el pit respira l’aura fina.

Si giro els ulls, quin tremolor!,

el camí fet ni s’endevina.

Poc em podràs aconseguir,

sense camí.

¿Què hi ha allà dalt i què hi faré?

M’han dit d’un salt i això m’esvera;

l’angoixa sento que em deté

quan ja no puc tornar endarrera.

Amunt, que encara tinc de ser

més pesantota i cançonera.

Només espera’m a la fi

del meu camí.

L’horror del buit m’ha regirat:

ni vol, ni pas, ni esforç dels braços;

només la Mort per veïnat

que em sedasseja amb mil sedassos.

A baix els ulls de l’estimat

i, com imants, dos braços.

Com eres fort per a sentir

el meu gemir!

Vingué el gran crit, i ja la vall

assolellada em reprenia:

quietament jo era davall

d’un llenç de rosa i satalia.

Al meu costat jeia el fermall

de tant d’amor com jo tenia.

Amat, ¿què importa el mal camí

si ja tenim l’infant aquí?

Gener 1922

HORA TRANQUIL·LA

Jardí de presbiteri a Nuremberg

Un núvol blanc

pel cel camina

i l’últim raig

del sol ponent

pinta la poma

i fa lluent

tota la branca.

Un violí sona molt fi

damunt el fons

sever de l’orgue.

És la capella aquí tocant.

I pel jardí va caminant

aquest petit, que és meu

i em sobta.

Juga amb les filles del Pastor

—trenes lluents i cama nua.

És tan menut i tan valent

que si el tombava el cop de vent

d’unes faldilles

sap estirar, tot ell braó,

la cinta roja d’una cua

i amb el ditet

tocar una dent

de tota boca somrient

que sigui prop.

Dalt, la finestra

es bada encara.

Aixeco el cap i veig la mare.

I sento uns ulls

que em miren fit,

i aquell somriure

viatger

—ocell de pau i de missatge

que de la cara del marit

passa a la meva

i torna i ve—

s’ha desvetllat.

¿Per què no fóra eterna l’hora

que ens porta el bé

tan a la vora?

Si l’ombra sola d’un neguit

pot fer malbé tanta ventura,

tinguem-ne cura,

agombolem-la bé;

que el seu record sigui una força

que cada dia ens mogui el braç

i ens aclareixi tota via

i ens acompassi el pas.

Nuremberg, agost 1922

L’OMBRA

Ni que mai m’haguessin

les ombres fet por,

ara jo en riuria

d’ençà d’aquell dia.

Era l’hora dolça

que tomba la nit;

tota l’estelada

la gran volta blava

ja havia punyit,

i jo m’ho mirava.

De sobte a la cambra

veïna es fa llum;

per la porta oberta,

quina faixa n’entra!

Com li és costum,

vora del seu centre

—que sóc jo, la mare—,

rondava l’infant,

i l’atzar el duia

damunt l’aclarida

regió llampant

que l’atreia. Ardida,

la primera passa

fou joc i enrenou;

mes ai! la segona

restava suspesa:

vora d’ell es mou

quelcom sense fressa.

Debades s’allunya,

que l’ombra el segueix;

demana què fóra,

i cap veu amiga;

però s’enardeix

i amb el peu calciga

a grans cops son ombra,

que com ell s’esbat.

La lluita fou brava

de paüra i d’ira;

mes riu amb esclat,

responent al meu riure beat

quan a mirar-me es gira.

Ni que mai m’haguessin

les ombres fet por,

ara jo en riuria

d’ençà d’aquell dia.

Barcelona, estiu 1923

LA CONFIDÈNCIA

Un bufarut

que tot ho treu de polleguera,

i us dóna l’aire de vençut

quan la darrera

paraula càlida

ja se n’ha endut.

Febrer 1923

TARDOR

Ja no sóc, ja no tinc,

ja no vull ni voldria.

¿Què no sóc? ¿Què no tinc?

¿Què no vull ni voldria?

Una cosa que el temps

inclement em prenia.

Si no sóc i no tinc

tal com era i tenia,

per orgull no ho deman

ni ho prendria.

I també perquè m’és

l’hora escàpol tan blana

sota el vidre polit

de la meva campana!

Dues ratlles de sol

la presó em tornen vana.

I també perquè en mi

altra cosa ara mana,

que és més íntima i és

sobirana.

1924

COSES FOSQUES

Ve com una ombra,

treu el cap i sotja.

Dintre meu, quin renou de pensament!

Ve acompanyada d’altres cares fosques.

vestida bèl·licament.

El cor em bat

com un motor

cansat.

Si només fossis

il·lusòria imatge!

¿Qui pot dir-me per què ve tan sovint

i aquests ulls seus desorbitats em clava,

d’horror els sentits colpint?

Dic sense veu:

«Digues què em cal,

i el preu».

Mes, d’encarar-m’hi,

fonedissa es torna.

Mai sabré per què em sotja ni el que em vol,

fins aquell dia que podrà colpir-me

d’esquena en girar un revolt.

El meu voler

ja no em valdrà,

ni re.

Novembre 1927