ESTAMPES

DE L’ABUNDÀNCIA

Apareix sobtadament

i s’instal·la;

mentre crida, un vent llisquent

para taula.

Ara ve tota la gent,

ha vingut cuita-corrent.

Ella inclina el cos amic,

i la força

que decanta el com antic

l’espitrega;

i els tresors, ja sense dic,

són pel pobre, són pel ric.

Amb quin doll tan amorós

el blat llisca

i, entre fruites de colors,

or i perles!

Quan tothom sadoll s’és fos

a la mà tenim tots dos

una rosa.

Ella ens mira somrient

i s’enfuig cuita-corrent.

Setembre 1938

DE LA FORTUNA

¿Quins auguris va desfent

aquest cop sobtat de vent?

Abocada al món camina,

un tresor sobre la sina,

i amb un aire esmaperdut

va seguint el peu eixut

damunt la roda.

Ara passa i ara ve,

va rondant fora al carrer

—ai del qui sospira i tanca!—.

Tu només gronxa la branca

i amb el teu gest més senzill

fes-li mostra d’un espill:

és femenina.

Per a Victòria G. de Foix

21-V-1936

DE LA MALENCONIA

Fa el silenci al seu voltant

i només son cor palpita;

tot el món s’ha conjurat

perquè la vegem bonica:

s’han pintat de verd els camps

amb la llum de cada dia,

la saluda l’aire breu

i l’ocell canta i refila.

Però ella res no sent,

res no veu ni l’angunia;

ha caigut al fons del fons

el voler que l’estremia,

l’esperit ha naufragat

dintre d’ella —¿cap a quina

claror de quin altre cel?

Tomba el cap meditativa,

el cabell es fa pesant

mentre el braç se li esllanguia;

la roba drapant el cos,

l’emmotlla sense delícia.

Quin respecte més callat

dónes al cor que t’admira,

mestressa del pensament,

divina Malenconia!

5-X-1938

¿DE LA LLIBERTAT?

Començaré per dir «corria»

i ja la veig corrent:

sóc jo mateixa quan esclata

la força adolescent.

Sentia esquerpa tota cosa,

tot m’era nosa. Fi,

com un tallant, fendia l’aire

mon cos; i per fugir,

només la punta vigorosa

del peu a l’empedrat

i el braç que ritma i l’alegria

del cap escabellat.

D’aquesta empenta apassionada

prou bé tenim record.

De llibertat és una estampa

gravada al fons del cor.

14(?)-X-1938

DE LA VERGOGNOSA DI PISA

Mires, si goses si no goses,

per entremig dels dits

i en la mirada llarga poses

capteniments no dits.

¿Potser quan sents foc a la galta

et són els ulls rebels,

i en esmunyir-te ja t’assalta

la dea sense vels?

Si tots diem de tu que mires

el que no saps —i que és—,

avergonyida mig et gires

de por que et tempti més.

Però potser només és una

fina postura lleu

de qui, escondida a sol i a lluna,

gustà la fruita breu

i sent que el most també l’avina

en una ardent boirina.

Febrer 1944

DEL SILENCI

… I ni diríeu que sospira! Passa,

i tota cosa resta en quietud:

ve quan la gent no l’anomena massa

i el crida l’elegit esmaperdut.

Un dit damunt la boca, perquè es tanqui

d’aquesta font el renouer costum;

tot ell és de cristall, perquè no manqui

al fons del nostre pensament la llum.

Testa coberta i amb els ulls oberts,

mentre és present no l’estimem pas massa:

només t’adones que és tan bo i que el perds,

quan del fugir fa la primera passa.

9-III-1940

DE LA FE

Alta damunt la penya,

dreta en el vent rebel,

com un present del cel

difícil.

Fina com una espina,

forta com vella arrel,

dessobre els ulls un vel,

medita.

Plena dónes la copa

d’aigua d’abril rebel

i s’hi emmiralla el cel

immòbil.

Per a Maria Planas

12 juny 1943

DE LA FELICITAT

Vagabunda: t’han mentit,

quan et deien que t’espero:

si rondava pels camins,

no et seguia mai els passos,

que jo anava sola amb mi,

temorega, adelerada,

i sabia que entre els dits

fugiries en tocar-te.

Jo només de lluny t’he vist,

Vagabunda, quan passaves

i aclaries casa endins

amb la teva llambregada.

No vull més. Amb cor gentil,

mai no et pararé la taula

ni amb domàs et faré el llit:

no diguessin que et temptava.

No t’espero fins al cim

de la darrera pujada.