L’ALTA LLIBERTAT

(1916-1920)

L’ALTA LLIBERTAT

Senyor, ¿per què a mi em donàveu

aquest gran contentament?

Si arreu és dolor i lament,

¿per què a mi sola em triàveu?

Vénen a mi els meus germans

portant-me tots una queixa;

i dubto de mi mateixa,

i em trobo sola entre tants.

Tots han perdut o voldrien

el que no poden haver,

i jo, Senyor, no vull re:

¿com mai ells ho capirien?

«Ets insensible, no tens

—diuen— ni l’urc d’ésser lliure».

I jo els responc: «Jo vull viure

a mercè de tots els vents:

si el mestral em fueteja,

me’n faig honor de lluitar;

quan el garbí em ve a besar,

tot el sentit s’hi rabeja».

I jo sé que em vindrà a occir

un vent entre les ventades,

que no m’ho dèieu debades

Vós, Senyor del meu morir.

I és per ’xò que cada dia

gusto de l’hora a pleret,

sense mica de calfred

ni por del mal que vindria.

(També dintre del dolor

hi ha la son llibertadora,

i aquella cosa que fóra

dolça, no fos el dolor).

Perquè el món és cosa bella

si es mira amb ull amorós;

doneu-los ulls, Bondadós,

i una oberta finestrella.

Vulgueu-los amorosir,

que, si bé d’amor calia,

la meitat jo els donaria

del que em donàveu a mi.

RETORN

Com un que, fatigat i tot mesquí

després del feinejar de tot un dia,

se’n torna al seu casull, i res voldria

llevat d’un mos de pa i un bla dormir,

així jo feia via en mon camí.

I com ell só arribada i reposava

i deixava la son en mon coixí

i el mos prenia i me n’acontentava,

i l’endemà era festa: vet aquí.

Ara, però, és tot això debades:

la festa ja és passada, i el fatic.

Quan l’home aquell avui torna a les prades

mostra a sos ulls la gleva un verd més ric;

que al vespre començava d’enyorar-se,

com qui fa dies que no veu l’amic.

I a mi suara em retornava esparsa

la recordança del fatic antic.

I el dolç repòs i les callades hores

també ja em començaven a pesar.

Claror i desig vull a les meves vores,

i una eina de treball dintre la mà;

que l’esperit vigili ben alerta

i aturi l’importú que ve a trucar,

que si el Tedi trobava porta oberta,

mai més l’Amor seuria en mon llindar.

PASSA, VENT

Passa, vent, cosa sinistra,

qui et pogués mai deturar!

Tota la casa em fa trista

el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes les colomes

allà dalt del colomar;

de l’arbre arrenques les pomes

molt abans de madurar;

i colltorces la florida

novella del roserar;

i esfulles la margarida

—si vindrà, si no vindrà—.

A l’hort el planter m’aplanes

i em malmets el fonollar;

del llibre em gires les planes

com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula

i me’ls llences a volar.

Si el jardí tingués un saule,

com el faries plorar!

Ni finestra ni portella

res no hi val, tot és en va:

sempre et resta una clivella

per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,

i ara m’ets tot casolà!

Véns a casa cada dia

i hi entres sense trucar.

10 novembre 1916

UN PI

Jo llegia, jo llegia

—que dolça cosa és llegir—

jo llegia en llengua estranya

—només en capia un bri—.

Jo llegia de muntanyes,

de rius i del mar veí:

tota cosa m’era nova

i un pas m’obria un camí.

Jo era infant i ciutadana

d’una ciutat sense fi,

on el sol és cosa rara

—ai, qui un clap en pot tenir!

No s’albira a la finestra

sinó un tros de cel mesquí,

i a la nit la lluminària

fa els estels empal·lidir.

D’altres verds jo no sabia

ni altres arbres coneguí,

que la palmera i el plàtan

i aquell roure que es neulí;

i jo em deia de vegades:

¿què cosa deu ésser un pi?

Doncs un dia a la muntanya

el meu pare em conduí:

mai podria recordar-ho

tantes coses que vegí:

només una que em colpia

—cap altra tant no em colpí—.

A un revolt de la sendera

un arbre em va fer estremir:

—Pare, mira quin bell arbre!

—era alt, retallat i fi—

¿quin és aquest arbre, pare?

I diu mon pare: —És un pi.

Jo llegia, jo llegia

—que dolça cosa és llegir—

i ja no m’eren ocultes

tantes coses com ahir:

coneixia la muntanya

i del cel més gran bocí;

aquella claror tan ampla

se n’entrava dintre mi.

I a ciutat jo retornava,

i a ciutat jo romanguí

i aquelles coses dels llibres

que no podia capir

ara m’eren totes clares.

Clares com les veia allí

dintre la claror tan ampla

que embolcallava aquell pi.

LA IMATGE CLARA

Ara que el dolç amat amb mi fa via,

que molt s’és acalat el sospirar,

que no sé quin camí se m’anuncia,

sinó el goig de la mà dintre la mà;

ara que tinc la casa assolellada,

lluny de les ombres i els carrers mesquins,

ara que em sento tan acompanyada

de la muntanya i dels meus pins veïns;

ara que un tros de món veig sense noses

i em dic: Davant dels ulls, quin bé de Déu!—

ara que posseeixo tantes coses,

sento que al fons de tot no hi ha res meu.

No hi ha res meu, llevat d’aquesta imatge

que suara jo em feia dintre el pit.

—Tot el món dins de mi com el bagatge

incorpori i frement de l’esperit!

I em cal ser amiga de la imatge clara,

i em cal així nodrir-la a bastament.

¿Què fóra de ma vida si la cara

em girava la joia del moment?

¿Si l’amat, el company que jo triava,

per la mort em jaquia sens remei?

¿Si la porta dels ulls se m’enrocava

deixant mes hores nues de solei?

Per tu la voluntat se’m fa palesa,

imatge que em governes l’esperit:

fujo del baf cloït de niciesa

i esbatano les portes del sentit

a l’amplada del món que es descabdella,

a les coses més xiques i a les grans,

a les que són llunyanes com l’estrella

i les que són a prop com els germans;

a l’amor que l’amat personifica

i com el torb em pren i se m’enduu…

Esperar així la mort no em dol ni mica:

l’esperit viu d’allò que el cos li duu.

TERESA DE JESÚS

Aquest contentament de l’esperit,

Senyor, només de Vós pot arribar-me:

ni que la casa s’esfondrés de nit,

o que un mal somni em torturés el llit,

ara ja res, Senyor, no pot torbar-me.

Mare Teresa humil m’ha assabentat

de mi i de Vós en les més altes coses;

i és ara l’esperit meravellat

d’aquella fortalesa de combat

que ella posava a fer esvair les noses.

I Vós, Senyor, la hi dàveu perquè al món

hi hagués qui anés trucant a cada porta

i ens descobrís els enemics on són:

que mai nosaltres no sabríem on,

tret que ella ens ho digués, la dona forta.

I encara sempre ens resta el consirar,

i un núvol al davant que no es destria;

ella, però, no ens deixa de la mà,

i aquesta cosa de diví que hi ha

al fons de tot vivent, i que canvia

multicairada al nostre seny eixut,

que es torna escoladissa en abastar-la,

ella ens la fa evident, que se li acut

llavors que l’esperit va més perdut,

i ens dóna la virtut de dominar-la.

De dominar-la sinó breus instants…

—¿me’n puniríeu si me’n gosés doldre?—

Mare Teresa, els vostres llibres sants

jo me’ls estimo com aquells germans

que en un no re ens ho saben tot resoldre.

ANACREÒNTICA

Un dia Amor —ai, trist,

pertot sempre hi ha noses—

distret no havia vist

l’abella entre unes roses

i al dit va ser fiblat,

perquè amb barroeria

l’havia despertat.

Amor, com enfollit,

pica de peus i plora,

no veu ningú a la vora

i vola i corre prest

a la gentil Citera

que sempre Amor espera.

«Oh, mare, só perdut!

—li diu—. Ai las, jo em moro!

No em renyis perquè ploro,

que m’ha picat al dit

aquell serpent petit

armat de fibló i ales

que abella, per mon dol,

en diu el camperol».

«Amor, això no és re

—ella respon—, i què

aquest fiblar d’abella,

si penses en aquella

ferida que pateix

qui el teu dardell fereix».

LA COLLITA

Tal com tu, camperol —tu que aplegues

altes rimes de blat al graner,

i a cop d’ull prou en saps les fanegues,

però a tu mesurar-lo et convé,

i en ser dins la mesura el sacseges,

que atapit n’hi pot cabre un xic més—

jo ara faig sense angúnia ni enveges

de ma vida els reculls primicers.

I rebleixo canyissos i gerres,

i em sobrixen els cups de tant vi:

tot el fruit que ara em lleven mes terres

prou em paga la brega d’ahir.

I no temo ja els anys de malura

ni el roí que em furtés el cabal,

que dins meu jo faré amb tota cura

pel meu bé i mon record un casal.

Dolça casa tan clara i tan meva,

que ningú no n’hauria la clau!

L’esperit vetllarà sense treva,

tant si és temps de tribull com de pau.

I la fruita em serà regalada

—cap mal vent no l’haurà corglaçat—,

que és més dolça quan ja és arrugada,

i el vi vell devindrà ranciat.

Tot això somnieig no seria,

tot això somnieig no serà,

que amb Dolor jo ma casa bastia

i altra obrera més hàbil no hi ha.

PARLA L’ESPOSA

Digues, amat, ¿quin tort, quin mal

podries veure entre nosaltres,

si en nostres mans ja hi ha el senyal

i cap vergonya en nostres galtes?

Digues, amat, entre tu i jo

¿per què cap ombra es posaria,

si ja oblidàrem fins el so

d’aquella veu que ens detenia?

¿Per què girar els ulls entorn

i anar porucs en tota cosa,

si ens trobem purs en el migjorn

i ni un sol núvol ens fa nosa?

Res vull saber d’ombra i pecat:

servin llur mal feixugues portes;

tinguem, espòs, la llibertat

de redreçar les nostres tortes,

si és que cercant el dret camí

hem fet dreceres i marrades;

però no fem com el roí

que té les coses amagades.

Jo ja sóc teva i tu ja ets meu

i tot el món es queda fora.

Sigui només l’esguard de Déu

el que ens vigili i repti alhora.

IN MEMORIAM

E. P. R.

Mai la mel ni la llet ni les pomes amigues

que et nodreixin encara en la pau del teu hort,

no tindran la dolçor de les fruites antigues

que ara jeuen ocultes dins l’ample record.

Ni els camins a seguir no et duran meravelles

si has fet ja el tirany que al teu pas abellí;

que les coses mai són tan profundes i belles

com aquell primer cop que el desig les collí.

I quan fou que la Mort —la feresta, la dura—

ens rapia el baró que guià nostra fe,

en mancar-nos la seva presència pura

ens hem dit: ja cap altre en podrem mai haver.

Però el dia s’esmuny i la pau recomença;

no vulguem escatir, que res sé ni tu saps,

sinó que ell ens fugí per una alta volença

i és una ombra paterna damunt nostres caps.

EL MEU CARRER

Pel meu carrer passa una gent estranya,

homes i dones, cadascú amb el feix;

pel meu carrer, que és dalt de la muntanya,

corren les aigües i molta herba creix.

Cada passant és abordat pels gossos,

pels rondadors i els sorruts guardians;

de tota porta van eixint caps rossos,

infants petits i altres vailets més grans.

Al fons de tot, quan el carrer davalla,

s’albira el mar amb sa lluor d’argent,

el nostre mar barceloní que calla

i és oblidat de tanta bona gent.

És cosa rara si algun carro hi puja;

només sé d’un que ve cada matí

i passa a l’hora en què el dormir ja enuja

i és dolç el dringoleig que els ulls fa obrir.

Tothom, com a pagès, s’hi diu bon dia,

perquè tots semblen coneguts de temps;

s’hi senten cants de gall, crits d’establia

i fins i tot manta sentor de fems.

Però és el vent, que d’entrebancs no cura,

del meu carrer el passejador fidel:

ell ve rabent, sols un moment s’atura

i des d’aquí llança son clam al cel.

CANÇÓ

Canto pel goig que em fa cantar

i perquè em prengui qui em voldria;

canto perquè no puc servar

tanta de joia a casa mia.

Tota per tots i tal com só,

que d’altra guisa no en sabria;

tota per tots en ma cançó

damunt la terra on jo naixia.

Damunt la terra que alça un clam

i esqueixa el vel que l’oprimia,

i a les germanes dóna un ram

de l’olivera que floria.

Canto, que enlloc del món on fos

cantar com ara no podria.

CANÇÓ

Mai no sé el que jo faria,

mai no sé el que jo faré;

doneu-me’n, Senyor, la guia,

digueu-me què podrà ser.

La ment arreu és enduta

com jaquida al grat del vent;

ací la plana és eixuta,

allà és el sol massa ardent.

Senyor, aquest errar és debades,

que no en trec sinó fatic:

per tantes vies marrades

doneu-me la mà d’amic.

I si aquesta que tinc ara

tampoc no l’he de seguir,

feu-me la senyal ben clara

i cerqueu-me altre camí.

4 juny 1917

CANÇÓ

Jo faig els versos per virtut

d’aquell per mi més dolç que l’aire;

que amb ell mos versos he viscut

i me’ls coneix caire per caire.

Jo faig els versos per l’amat,

que me’ls entén i me’ls estima,

i en paga em dóna, enamorat,

un bes per cada nova rima.

Jo faig els versos per l’espòs,

que me’ls acull com la fillada

que fos sortida del meu cos

i molt de mi hi hagués posada.

Jo per al mestre ara els faria,

que quan tenia alguna por,

«Fes versos —diu—, amiga mia,

que cada dia els fas millor».

Abril 1917

CANÇÓ DE LA JOIA

La dolça fortuna mia

que alegres mon casal nu!

Si mai el dolor venia,

oh Joia, fortuna mia,

obre-li la porta tu.

Però quan fugis ma estada

cenyeix-me abans de record,

i deixa lliure l’entrada

a tota mala ventada

i a tot auguri de mort.

Que en tant ma fortuna dura

—¿ets a prop, dolor, o ets lluny?—

jo em vull llançar sense cura

dins l’abís de ma ventura,

on res no em torba ni em puny.

Oh dolça fortuna mia,

jo ja no temo ningú!

Si mai el dolor venia,

oh Joia, fortuna mia,

obre-li la porta tu.

10 juliol 1917

CANÇÓ DE LA BELLA CONFIANÇA

A l’amat he donades

totes les claus;

jo tinc totes les seves

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons.

Tantes forces ocultes,

tants pensaments

allà dins són escàpols

a tots moments!

Bé seria debades

sotjar-hi un poc:

l’aldarull colpiria

més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra

o d’un ressò.

Que ell es dugui els seus comptes

com me’ls duc jo.

CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT

Si pressento la mudança

entremig del meu costum,

és que alguna cosa hi dansa.

¿Serà boira, serà llum?

Ara sóc com el qui es llença

dins la nau al mar pregon:

prou la ruta és dins sa pensa,

però la fi, ¿qui sap a on?

Esperança no em fa nosa,

m’ha dut sempre a bon camí,

i en parlar-me ella una cosa

me l’havia de complir.

Per això en tinc alegria

sens que en sàpiga res cert:

missatger que ella m’envia

son missatge ja ha complert.

CANÇÓ MANYAGA

Si una dolça feblesa m’escau

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.

IMPRECACIÓ

De cantar-te jo he provat,

mar avara, mar impia;

jo la rima he percaçat

per lloar-te, i no podia.

Jo volia dir un gran plany

i una veritat oberta;

però tu, que ets tota engany,

feies ma paraula incerta.

Ara, irada, sols diré

tot el mal que en tu s’ajaça:

tots els vels t’esquinçaré,

vels inútils de bagassa.

Un moment per ton encís

jo t’hauria dat ma vida:

«lluny el gorg, el cristall llis:

vull la mar ben enfurida!»,

deia, i era vora teu

esperant tes ones braves.

Tu, però, ni vora el Preu

mai la joia no me’n daves.

Sols tenies el bleixar

i el trencadís a la costa,

i el teu remoreig tan bla,

sempre igual, com fet a posta.

Però com l’infant al bres,

amb l’astúcia tu em prenies:

jo he pensat en tu només

dies, dies i més dies.

Comparar-te jo he gosat

a les coses més amades:

la sina m’has recordat

maternal, que amb engronxades

m’adormia pacient

una, dues i mil voltes.

Ton besar suau i ardent

ha junyit, que anaven soltes,

les besades que he gustat

—sobre el cos que vol delícia—

sent l’amat al meu costat.

Gust de bes i de carícia

que tu em dónes com ningú!

I aquell oblit de les coses,

com si tot el món fos tu

i els companys sols fossin noses.

Tota teva m’he sentit,

ton poder d’encís guanyava.

Oh la mort, el dolç oblit,

dins tes aigües com sotjava!

Però el clar costum humil

m’allunyava de tes vores;

ara veig com fores vil

i metzineres tes hores.

I l’horror del negre fons

veig, i el pecat que ens aferra…

No vull més temptacions

que les que em doni la terra.

Mar que esborres tos camins,

vull sentir-me les petjades

que ressonin terra endins,

on no arribin marinades.

Perquè sento que un no re

que em vingués de tu per l’aire

trencaria aquest voler

que és fort, però no ho és gaire.

Soledat, com ets poblada,

qui et diria buida a tu!

Pobre del qui t’ha blasmada,

i com deu sentir-se nu!

L’animeta ben malalta

deu tenir, i algun corcó,

que tu, que ets tan bella i alta,

soledat, li facis por.

Jo he gustat ta companyia

tant de temps dins el desert,

que ara que la vida mia

ja ha trobat el seu cobert,

sento una vaga recança

d’haver-te perdut un poc:

soledat, en ma mudança

tu ja veus que poc em moc.

Com abans que amb tu vagava

en mi els records prenen torn.

Tots els morts que jo comptava

tu me’ls aplegues entorn.

I ara em parlen com solien,

més fidels però i menys vans;

res no em diuen d’allà on nien,

ni es queixen de llurs germans;

només retreuen les hores

que amb mi passaren captius

i m’endolceixen les vores

—ara plores, ara rius.

Després que en lenta corrua

els morts ja se’n són anats,

de nou el brogit es nua;

però ve que tu el combats,

soledat. I és per l’oïda

que conec el món humil,

llavors que apar adormida

la gran cridadissa vil.

Sento les veus reposades

de tantes vides com són,

xiques veus insospitades

venint de qui sap a on.

I jo poso tota cura

a no esbullar el dolç concert:

que no hi ha joia més pura

que sentir amb el cor obert.

I suara encontradissa

te m’has fet, oh soledat!

Pels camins i entre bardissa

un nou bé m’has ensenyat:

els ocells que Déu posava,

vol i cant amorosit.

Per la merla començava,

i el verdum de bec petit;

la puput tan virolada

se m’esqueia a mig camí,

i el voltor d’ala allargada

és per tu que el coneguí.

Ben amiga et sóc encara,

soledat del bell repòs;

ta virtut ma vida amara,

i m’ets cara com l’espòs.

Perquè amb ell puc estimar-te

sense haver malmirament:

si quelcom de mi l’aparta,

tu me’l tornes simplement;

i en ser dins la casa pia

que bastírem per amor,

me l’acostes cada dia

per si comencés l’enyor.

D’un abraç fet d’encantària

cenyeix-nos fins a la fi:

drets, com fita solitària

que hom encontra a mig camí.

ELEGIA

Oh Mort que ets tan amatent

que mai no et fugí la presa!

Darrera de ta escomesa,

a cada porta un lament.

I a cada lleu moviment

aquella por de topar-te,

que el teu record no s’aparta

i ens torba sempre la ment.

Tant ens voltaves davant

—ahir finava l’amiga,

avui la serventa antiga,

demà ¿quins altres seran?—

que alhora amb els qui se’n van

un poc de nosaltres fina;

fas com l’artera veïna:

cada dia un pas avant.

I al llarg d’aquest lent finar,

debades l’ànima espera,

com pensarosa hostalera

que mai no veu arribar

qui magnifiqui el seu pa;

i en tant els hostes se’n vénen

i passen i no s’entenen

i memòria no en restà.

Però tu hi tornes sovint,

oh freda, a la nostra estada,

i ens la fas tota poblada

de morts, sense dir-nos quin

hauràs triat en venint

quan novament ens arribes;

ara ens els portes a estibes,

més de deu i més de vint.

I aquests són inconeguts

—que els prens en llunyanes terres,

entre les brunes desferres,

damunt dels conreus perduts—.

Oh els cossos que et són venuts

per les obscures renyines!

Oh mans folles i mesquines

que te’ls donen ja retuts!

I als ulls del nostre esperit

van passant tots cada dia,

i una nova cortesia

—gest de tan pregon sentit

que ens deixa l’esguard humit—

et fem ara tots alhora,

perquè ens anunciïs l’hora

de la nostra última nit.

L’HUMIL HEROISME

Dones, anem, que ara ve el dia,

traguem domassos a orejar:

tot ve dient que ara ja sia

l’hora que el cor poruc sotjà.

Siguem encar la dona forta,

la que tot fent l’endreçament

va vigilant per si la porta

cedia al pas d’estranya gent.

Totes tenim memòria clara

—l’avi ho contava en nits d’estiu—

d’alguna feta de suara

on alguna àvia nostra viu.

Una n’hi hagué en la meva branca

que fou heroica amb gest humil:

tingué un missatge dins sa tanca

—ai, si l’hagués l’enemic vil!—.

I estant en guerra ben encesa,

presa la vila i el portal,

passava amb tota gentilesa

amb el missatge al davantal.

I al bell damunt guarnit havia

una minestra pel marit:

—¿On va la flor de minyonia?

—A dur el dinar, si sou servit.

Que cadascuna membri ara

de sa nissaga la millor.

Ningú de forces sia avara;

¿per què i de qui tindríem por?

¿Tant d’esperar ens ha fet meselles,

ja no tenim rancúnia al cor?

Debades conto coses velles:

totes l’espurna que no mor

al fons de tot tenim servada,

tal com un llum viu i candent.

Cal només una rufacada

per començar un abrandament.

Gener 1919