TRES

L’endemà al matí Noè arriba a la facultat amb aspecte de no haver dormit gaire i troba Maite que ja l’espera a la porta. Ni l’un ni l’altra diuen res dels darrers mocs que s’han clavat mútuament, però ella se’l queda mirant, inquisitiva.

—Què? Digues… què et va explicar? —El to sec i tallant denota impaciència mal continguda.

—Ara no tinc temps de donar-te’n gaires detalls. Tinc classe d’aquí a un moment… —s’excusa ell. Li’n fa un resum ràpid i concís i se’n va precipitadament cap a la seva aula deixant-la amb la paraula a la boca. Ha estat una explicació asèptica, sense cap referència al malestar que el fet li va provocar i molt menys a la discussió posterior amb la seva dona.

Ella es queda palplantada al lloc i no sap com reaccionar. Són massa coses alhora i li costa assimilar-les: la sorpresa per l’homosexualitat d’Armand, que obre noves perspectives sobre la seva vida, sobre la seva mort, però també el tracte tan fred i distant de Noè, que no s’acaba d’explicar. I per completar el seguit de despropòsits, el comentari final que li ha fet quan marxava:

—Seria millor deixar córrer el programa de televisió, tal com estan les coses.

No ha tingut ocasió de preguntar-li si ja ha informat la policia de la vida secreta d’Armand. Es pregunta també si Peter en sabria alguna cosa. «Potser sí —pensa— perquè hi havia molta complicitat entre ells dos». Però tant si ho sabia com si no, decideix que li ho dirà quan torni d’Alemanya. Té una curiositat morbosa per veure quina cara hi posarà.

Decideix tornar a buscar Noè quan aquest acabi la classe. «Aleshores m’haurà d’explicar què li passa —rumia—, el perquè d’aquest comportament. Si són només desacords professionals o diferències personals. Ens hauríem de tornar a reunir, la colla, com quan l’Armand era viu. En què s’ha convertit el grup? Quan aconseguim que se’ns escolti, que la premsa se’n faci ressò, sembla que tot es descontrola i se’n va a fer punyetes. L’Armand mort i, ara, aquesta sorpresa sobre la seva vida íntima. En Peter, més distant que mai de tot plegat, i ara en Noè, amb aquesta actitud tan esquerpa».

* * *

A comissaria reben una trucada de Noè Rovirosa que pregunta per Emili Espinosa, però el sotsinspector acaba de sortir. Quan li comenten que, si li corre pressa, poden localitzar-lo, Noè ja ha penjat tot deixant l’agent que l’ha atès parlant sol. Tan bon punt talla la comunicació, Noè s’adona que acaba de comportar-se de forma poc educada, cosa que sempre ha procurat evitar i que ara, no sap ben bé per què, li ha sortit com un rampell i sense cap raó aparent, tan sols pel fet d’haver recordat que el mateix Espinosa li havia donat el seu número de mòbil. Sense ganes d’aprofundir més sobre si aquest canvi de caràcter vol dir res o no, truca al sotsinspector.

—Sóc Noè Rovirosa, d’Enologia. Podem parlar un moment de l’Armand Sala?

—Ara mateix estic amb una cosa que no puc deixar, però si és només un moment… De què es tracta?

—He… hem sabut recentment que l’Armand era homosexual i que havia tingut una relació amb un presentador de televisió… —Noè encara no ha assimilat del tot la notícia, però ja no la troba tan sorprenent com el dia abans. No sap gaire bé com explicar-ho amb poques paraules—. M’ho va dir el mateix presentador, que fa un programa de vins, Trinitat Coma, potser n’ha sentit a parlar…

—No em sona… —Espinosa s’adona de seguida que la notícia pot ser important—. Ara no puc, però ens hauríem de vore com més prompte millor.

Queden per trobar-se l’endemà, amb més temps per analitzar les repercussions de la notícia.

Rovirosa ha fet les trucades des del carrer. En acabar la classe no ha anat al seu despatx, on suposa, amb raó, que l’espera Maite, sinó que ha sortit discretament i no té intenció de tornar-hi, per avui. Pensa que ja trobarà alguna excusa, però ara mateix no vol parlar-hi: «Té raó la Mercè. No em convé relacionar-me tant amb la Maite. És una dona massa visceral, que no saps mai quines intencions porta de cap, amb el seu afany de protagonisme i amb la seva obsessió per anar fins al límit de tot. Qui sap què pot ser capaç de fer, amb una notícia com aquesta».

Al vespre, Maite Villa encara no ha aconseguit parlar amb Noè. Després de buscar-lo inútilment per l’edifici de la facultat, de trucar a Mas dels Frares, on tampoc no l’han vist, i de deixar-li dos missatges al mòbil, decideix telefonar a casa seva. Tant de bo no ho hagués fet, pensarà després. Qui contesta és Mercè:

—Digui?

—Voldria parlar amb en Noè. Sóc la Maite…

—El meu marit no s’hi pot posar —fa la dona amb un to molt sec, abans de penjar sense més explica­cions.

Maite, cada cop més desconcertada, no sap si anar-lo a trobar ara mateix perquè li expliqui què està passant, però finalment decideix deixar-ho córrer. Està cansada i Noè no es podrà amagar sempre.

Sola a casa, amb el cap fet un embolic, no té ganes de sopar i l’únic que se li acut és obrir una ampolla de brandi mentre posa una música suau i manté la televisió engegada, sense so. No ho fa quasi mai, això, no li agrada beure sola i menys fora de la feina, però ara ho necessita. Preveu que passarà mala nit, però tant li fa.

Fins a quarts de cinc de la matinada no aconsegueix agafar de nou el son, després d’una primera dormida molt espessa provocada per l’excés d’alcohol. De fet, no recorda ni com va arribar al llit. A partir de les tres havia anat recuperant la consciència, amb un mal de cap horrorós i la boca tota pastosa.

Quan finalment ha pogut tornar a adormir-se, un somni d’allò més desagradable se li ha anat repetint amb lleugeres variants fins que s’ha llevat. La primera part, amb prou feines la recorda. Sembla que caminava tota sola per una muntanya plena de vinyes, amb fort pendent, que recordava d’alguna manera el Priorat. Fins aquí tot més o menys normal, mal que eren uns ceps força estranys, amb bona part de les arrels al descobert i envaïdes superficialment per un insecte com el de la fil·loxera, però de mida gegantina que, tot i intentar-ho insistentment, no aconseguia fer-hi forat. Però el pensament del que passava a continuació encara li pro­dueix, quan ja fa una estona que està llevada, una suor freda. Els insectes monstruosos giraven contra ella i havia de fugir muntanya avall. Tot baixant, es trobava de cop que el pendent era més i més pronunciat, havien desaparegut els ceps i no tenia cap lloc on agafar-se. Si intentava avançar s’adonava que en qualsevol moment es despenyaria, però tampoc no podia tornar enrere, cap a la seguretat de les vinyes resistents a l’epidèmia, per la presència d’aquells monstres i perquè li havien començat a tremolar les cames i el pànic l’havia envaït. I tot això sense la possibilitat de demanar ajuda. Intentava cridar, però no li sortia cap so. El mateix somni s’havia repetit amb lleugeres variants una vegada i una altra… Encara no són les set que ja s’ha aixecat del llit i s’ha posat a fer coses pel pis, tot intentant oblidar… Es pren dues aspirines per al mal de cap, però no té ni esma d’intentar interpretar res, de relacionar el somni amb els fets dels darrers dies.

Decideix que més tard trucarà al sotsinspector Espinosa. El cas és poder parlar amb algú i pensa que el policia, tot i que sigui un negat en qüestions de sensibilitat gustativa, almenys és una persona comprensiva i ben predisposada a escoltar.