DOS

Quan, ja ben de nit, Espinosa i Siurana tornaren a Tarragona, tenien la sensació de no haver avançat gens. Havien parlat amb molta gent. De fet, semblava com si a l’Espluga tothom volgués opinar. Fins i tot una unitat mòbil de l’emissora de ràdio local —formada per quatre joves entusiasmats per l’oportunitat de fer el reportatge de la seva vida— havia estat intentant aconseguir declaracions dels policies i, en no sortir-se’n, anava recollint opinions entre la gent expectant. Amb tot, ningú no va aportar res de nou que fos útil a la investigació.

El sotsinspector havia mantingut una conversa telefònica amb col·legues de Lleida que s’ocuparien del cas en aquella zona. Ells van informar-lo també de les dues denúncies que Heredia havia posat per robatori i intent de robatori i digueren que es tractava de casos aturats per manca de proves i testimonis. Van quedar que Espinosa es desplaçaria fins a Alcarràs per assistir a l’escorcoll que s’hauria de fer a les dependències de l’hípica.

Amb tot l’enrenou, a Emili se li havia oblidat de comprar els carquinyolis i li havien passat ja les ganes de retreure a Empar la seva incontinència verbal. S’adonà que una vegada més deixaria passar una insolència de la filla i que això probablement no faria sinó incrementar la falta de respecte que li tenia. Però també pensava que, en el fons, la tendència de la noia a deixar-les anar pel broc gros l’havia heretada d’ell i, en qualsevol cas, com que molt aviat Núria, la gran, acabaria la carrera i es posaria a treballar, confiava que les coses canviessin. «S’acabarà açò d’anar sempre juntes i confabulades. Almenys, si una posa seny potser l’altra la imitarà», es deia. Amb les filles continuava fet un embolic: li sabia greu que es fessin grans, però al mateix temps desitjava que s’emancipessin d’una vegada. Des que, aviat faria tres anys, la família va traslladar-se a Tarragona un cop ell hi fou destinat, havien pogut acabar amb una llarga etapa de provisionalitat que començà quan, amb els trenta-sis acabats de fer, ell deixà la Guàrdia Civil i el seu País Valencià d’origen i s’incorporà als Mossos. Granollers, com a simple agent, i Blanes, com a caporal i posteriorment sergent, havien estat etapes prèvies a l’ascens a sotsinspector i a un destí que Espinosa ara ja donava per definitiu. I això sense comptar les dues estades de la dona i les filles a Tortosa, ciutat d’origen de Cinta, la primera mentre ell feia el curs de reciclatge a Mollet, a l’Escola de Policia de Catalunya, i l’altra en la transició entre Blanes i Tarragona, fins que van comprar el pis de Torreforta, petit però acollidor, on viuen ara i on la seva dona completa els ingressos familiars fent algunes feines particulars de modista. Amb tants canvis, les nenes ho havien tingut molt difícil per avançar en els estudis i, tot i així, se n’havien sortit sempre amb bones notes, cosa que a Emili el plaïa i molt. Només lamentava la fal·lera que tenien de ficar-se tant en política, que atribuïa a influències de l’ambient universitari. De fet, volia i dolia, ja que en el fons si li haguessin sortit unes bledes o unes punkies potser encara ho hauria lamentat més.

* * *

L’endemà, els mitjans de comunicació es feren ressò del crim de l’Espluga i en algun cas s’insinuava, sense cap fonament, la possibilitat que hagués estat per motius racistes. En assabentar-se de la notícia, una parella de Barcelona es presentà a la policia de la capital per declarar que, poc després de les dotze del migdia, quan anaven a visitar la cova de la Font Major i entraven a la zona d’estacionament amb el seu vehicle, van estar a punt de xocar amb un cotxe que sortia precipitadament. Tot i que no van poder fixar-se en la marca, asseguraren que es tractava d’un esportiu, de sostre molt baix i de color vermell. Tampoc no van poder veure qui el conduïa perquè el sol es reflectia en el vidre. L’home recordava també haver vist estacionat el BMW de la víctima. Li va cridar l’atenció perquè era un tot terreny de gamma alta, però no s’hi havia acostat i no podia dir si hi havia algú dintre.

Era un testimoni prou interessant perquè coincidia amb l’hora del crim, segons van concloure les investigacions, però tot i que en dies posteriors va fer-se públic que la policia buscava un cotxe esportiu de color vermell que hagués estat en aquell lloc de l’Espluga el dia dels fets, ningú no en va donar raó.

Amb totes aquestes dades a la mà, Emili Espinosa es va desplaçar a la comissaria dels Mossos de Lleida i, des d’allí, acompanyat de dos col·legues lleidatans, van arribar-se fins a la veïna població d’Alcarràs, on als afores hi havia les instal·lacions de l’hípica. Els esperaven Josep i un fill d’Heredia, que els havia d’acompanyar i facilitar l’accés a les instal·lacions. Va disculpar l’absència de la seva mare i esposa del mort, que feia temps que ja estava delicada de salut, explicà, i ara, amb tot aquest trasbals, havia recaigut. Espinosa va fer-li al fill uns quaranta anys. Alt i gros com el seu pare, per la vermellor de la cara, especialment el nas i les orelles, es veia que era una persona afeccionada a menjar i beure en abundància. Anava amb vestit i corbata negres, com corresponia al moment de dol familiar. Segons van observar en les targetes de visita que repartí, es tractava d’un alt càrrec de la Diputació. Explicà que més d’un cop havia retret a son pare que es busqués tantes complicacions quan podia gaudir d’una jubilació daurada. En qualsevol cas tampoc no li coneixia enemics ni tenia idea de qui o per què el podien haver mort. Va explicar que la família encara no havia decidit si continuava o no el negoci dels cavalls. De moment, en tindria cura Josep, l’home de confiança del difunt.

Les instal·lacions estaven situades en un gran terreny pla voltat d’arbres fruiters i delimitat per una tanca de filferro trenat. Constaven d’un gran edifici de quadres, on hi havia una quarantena de cavalls en compartiments individuals, una casa annexa per al personal i un xalet una mica separat on Heredia tenia l’oficina, que ocupava pràcticament tota la planta baixa, amb un finestral enorme que permetia dominar tot el recinte que, en la seva part central, estava format per dos tancats rústics, un més gran que l’altre, fets amb fusta, per als exercicis de doma i demostracions dels animals. Tot el terra exterior als tancats estava cobert d’una gespa molt ben tractada. També hi havia una zona, pròxima al xalet, amb un llarg cobert per estacio­nar-hi vehicles a l’ombra.

Els policies van començar la recerca per l’oficina, que era alhora sala d’estar, ja que a més de la taula de treball hi havia tres butaques que semblaven molt còmodes, un biblioteca curulla de llibres d’aparença luxosa, un moble bar i un aparell de televisió enorme. Una discreta porta al costat de la biblioteca donava a una petita cuina que, per l’ordre i la netedat, no semblava pas que s’hagués fet servir gaire. Per una porta de la cuina s’accedia a un diminut celler soterrat en què només van trobar unes dotzenes d’ampolles de vi col·locades horitzontals en les petites cel·les d’una de les parets. Al pis superior hi havia un bany complet i dos dormitoris individuals.

Els calaixos laterals de la taula del despatx estaven tancats amb un pany petit i únic, situat a la part superior. Espinosa, que havia portat, per retornar-lo a la família, el clauer trobat en una de les butxaques de la víctima, provà amb l’única clau d’aquella mida i encertà a la primera. El calaix de dalt contenia diversos objectes de treball, com ara bolígrafs, un tampó, segells variats, clips, sobres…, i també tres prospectes propagandístics, el primer, d’una empresa de seguretat privada, un altre d’aparells de televisió de circuit tancat i un tercer de tanques metàl·liques electrificades. Els policies van comentar que era normal, després de dos assalts, que l’home volgués més protecció. Al segon calaix hi havia un arxivador amb el que semblaven ser documents normals del negoci, com ara pòlisses d’assegurança de cavalls i d’instal·lacions, factures de proveïdors de fusta per a les tanques, de selles de muntar, de greix per al cuiro i altres articles, segons van veure en un primer cop d’ull. Decidiren endur-se tot aquell material per revisar-lo amb detall a comissaria. Finalment, el contingut del calaix de baix va fer enrogir encara més el fill d’Heredia, ja que hi havia diverses revistes d’actualitat i de viatges barrejades amb d’altres de pornogràfiques, que foren deixades de nou al mateix lloc sense que els agents, discrets, obrissin boca, com probablement haurien fet si haguessin estat sols.

La inspecció de la caixa forta, camuflada darrere un quadre, no aportà tampoc res de nou per a la investigació, ja que contenia dos paquets de bitllets de cent euros, algunes escriptures de propietat i, curiosament, un estoig de caramels per a cavalls. L’havien obert amb una altra de les claus que havia portat el sotsinspector, després que Heredia fill en marqués la combinació. Espinosa es va fixar que va obrir molt els ulls en veure tants diners, però ningú no va fer-ne tampoc cap comentari. Ni a la resta de dependències ni a les altres instal·lacions de la finca va aparèixer cap altre objecte sospitós o d’utilitat per a la recerca.

Els dies següents la policia dugué a terme uns intents, més experimentals que efectius, amb l’objectiu d’aconseguir alguna reacció per part de l’assassí o assassins. La idea va ser del cap de la regió policial de Tarragona, l’intendent Cabana, un teòric, segons parer d’alguns dels seus subordinats, que quan ho deien acostumaven a acompanyar l’expressió amb un somriure lleugerament mofeta. Es tractava de seguir les recomanacions que li havia fet feia temps, per a casos com aquell, un psicòleg conegut seu i expert en perfils criminals. Consistia a utilitzar els mitjans de comunicació perquè donessin a entendre que ja es tenien pistes fiables, a fi de provocar en l’autor o autors del crim l’impuls de manifestar-se d’una manera o una altra. Es va aprofitar el ressò mediàtic del cas, que normalment constitueix un element de pressió sobre la policia, per intentar donar-li la volta i posar-lo al servei de la investigació. Però, sense tenir ni idea del perfil psicològic amb què s’havien d’enfrontar, resultava molt difícil de preveure quina podia ser-ne la reacció. En qualsevol cas no n’hi va haver cap i l’experiment acabà amb una sensació de pèrdua de temps i d’un cert ridícul quan van haver d’explicar a la premsa, tot pregant que no es fes públic, que en realitat encara no hi havia cap pista.

D’aquesta manera, desconeixent si s’havia tractat d’un robatori, un ajustament de comptes o qualsevol altre supòsit, el crim quedà com un cas més sense resoldre, en espera de novetats. Així, passat un temps prudencial, el jutge d’instrucció decidí arxivar-lo provisionalment.

El sotsinspector Espinosa, acostumat a concloure les investigacions amb resultats avaluables i generalment bons, sovint gràcies a una fina intuïció, aquest cop va haver de deixar, amb recança, la feina a mig fer. Va pensar que se’n ressentiria una mica el seu prestigi al cos, guanyat a còpia de feina metòdica i ben feta, que no li havia servit, tanmateix, per ascendir a inspector.

El seu era un cas especial: en els anys que va ser a la Guàrdia Civil, i vivia amb la família en una casa quarter d’una població mitjana de l’Horta Nord valen­ciana, sovint havien tingut problemes de convivència pel fet que entre ells sempre parlaven català. I quan havia fet el salt als Mossos, canvi que, per cert, fou considerat com una mena de traïció a la pàtria per part dels seus caps anteriors, Espinosa anava precedit d’una fama merescuda de bon investigador, cosa que li’n va facilitar l’admissió, tot i l’edat. Amic dels seus amics, pocs, però de tracte difícil amb la gent que no li queia bé, xocava amb facilitat amb els seus superiors. Com ja saben els que el coneixen, li agrada treballar sol i acostuma a fer servir un vocabulari lleugerament groller. Amb una manera de ser tan particular, que a aquestes alçades de la vida ja no tenia ni intenció ni ganes de canviar, estava convençut que es jubilaria com a sotsinspector.