VUIT

Han passat alguns dies i tres dels implicats, inclòs el lesionat Segura amb el cap embenat, han ingressat a la presó de forma provisional. Només se n’ha salvat el quart home que, un cop atès de les lesions, queda en llibertat sense càrrecs i es fa fonedís sense haver presentat denúncia. Emili Espinosa ha sortit de cures intensives i la primera convalescència l’ha de fer en una habitació de l’hospital Joan XXIII, en companyia de Cinta. Tot i que se’l veu encara un xic desmillorat, a poc a poc va recuperant el color habitual, més aviat morè de cara. I el parlar ja va tornant a ser el de sempre, un to de veu que no hauria desentonat si en comptes de policia s’hagués decantat per fer de locutor de ràdio, com havia estat la seva vocació de molt jove.

En un moment que la dona ha sortit i l’ha deixat sol, s’obre la porta i entra Núria, la filla gran, que només veure el seu pare es posa a plorar. Emili queda astorat i ni es fixa en el nou aspecte de la noia, que sempre havia vestit de qualsevol manera i ara va d’allò més elegant.

—No plores, filla, que estic millor…

—Però et podien haver matat, papa! —diu ella eixugant-se les llàgrimes—. No puc deixar de pensar-hi. Em poso malalta quan recordo aquella discussió per la bajanada de les formigues! No m’ho hauria perdonat mai! Sempre contestant-te i posant en qüestió les teves opinions, la teva feina i tot el que fas. A partir d’ara tot serà diferent i serem més respectuoses amb tu. Ja m’ocuparé que l’Empar també es comporti. S’ha acabat això de voler tenir sempre raó i d’imposar la nostra voluntat, t’ho prometo.

—Ja m’agrada açò que dius, Nurieta, però tampoc és necessari prendre-s’ho tan a la valenta… no cal prometre res. Jo us estime molt, filla, i només vull el millor per a vosaltres. I que no us fiqueu en embolics polítics, que només fan profit als professionals, eixos paràsits que en viuen, de la política. T’ho diu la veu de l’expe­riència. Ara que ja treballes, t’hauries de buscar nòvio, un xiquet formal i treballador. A vore quan ens dónes esta alegria a ta mare i a mi.

Núria ha pogut constatar, pel petit discurs, que el seu pare ja torna a estar en forma. En aquest moment arriba Cinta. Se la veu contenta. Porta la notícia que finalment han trobat comprador per a la casa de Tortosa i que l’àvia podrà ingressar ben aviat en una residència a Tarragona mateix.

L’endemà a la tarda, Espinosa rep la visita de la caporal Surroca, que arriba acompanyada de Siurana i Martí. Després de les salutacions i els bons desitjos de rigor, el posen al dia dels esdeveniments, inclòs l’incident dels interrogatoris.

—L’intendent s’ho ha pres molt malament i ha dit que hi haurà sancions —es queixa el caporal Siurana—. Però va ser ell mateix qui va ordenar l’inspector Garcia que no tinguéssim contemplacions! Pobre inspector… Es va trobar ficat de rebot en el cas i ara potser serà qui més rebrà, acusat d’actuar contra la llei. I d’això res! —aclareix, lleugerament sulfurat—. Jo en vaig ser testimoni. Potser la vam forçar una mica… però res més!

Aprofitant que ara té companyia, Emili convenç Cinta que vagi una estona a casa, a descansar. Quan, després d’una lleugera resistència, ella finalment li ha fet cas, Siurana explica que el sergent Torres no ha pogut acompanyar-los perquè aquella mateixa tarda ha de tornar al neuròleg.

—Sembla que li poden quedar seqüeles del cop que li van donar —diu el caporal—. Es veu que és per això que quequeja una mica, i li han dit que en el futur, si no s’ho tracta, podria empitjorar.

Pilar Surroca, que restava en silenci i se la notava una mica violenta, intervé ara:

—En Torres està molt dolgut amb vostè i encara que hagués pogut, no hauria vingut. No entén que, quan li va encarregar la vigilància de Segura i Calleja, no li digués res de la casa del polígon Francolí. Ho troba d’una desconfiança intolerable. I si li he de ser sincera, a mi també m’ha estranyat molt… i m’ha dolgut!

—Tens raó! —es lamenta Espinosa en adonar-se de l’espifiada—. I té raó d’estar emprenyat, me cago en tot! Li ho havia d’haver dit quan va vindre per casa, però resulta que llavors no li vaig donar importància perquè encara no sabia que s’hi traficava, en eixa casa, i amb la merda de la meua malaltia i del colp que li donaren, se’m va oblidar completament. I després, amb els preparatius de l’operació del port, ja no hi vaig pensar més. Feu-me el favor d’explicar-li açò, que va ser sense segones intencions.

* * *

L’endemà, encara a l’hospital i de nou en companyia de Cinta, Emili Espinosa rep una visita inesperada. Cesca Olivé, l’exdona de Sala, a més d’interessar-se per la seva salut, li ve a parlar de dos antics alumnes seus de secundària: Carmel Segura i Santiago Calleja.

—Ja em disculparan, però m’ha semblat que, com a policia, ho havia de saber. Els conec molt bé, aquests galifardeus. A comissaria m’han dit que encara estava ingressat i com que també volia saludar-lo i saber com es troba… espero que no s’ho prenguin malament. Vostè és l’únic policia que conec, i em va fer molta ràbia quan vaig saber que aquells dos desgraciats van estar a punt de matar-lo.

A Espinosa li costa de reconèixer-la. S’ha tallat el cabell i ara el porta molt curt, a la garçon. També s’ha posat ulleres, un nou aspecte que troba que l’afavoreix i la fa més interessant. Fins i tot nota que se li ha endolcit la veu. Quan la va conèixer no és que tingués un parlar desagradable, en absolut, però li recordava un to més dur. En qualsevol cas, es guarda aquestes apreciacions.

Ella ara conversa amb Cinta, després que Emili n’ha fet les presentacions:

—I com ho porta, això de tenir un marit policia exposat a aquests perills?

—Ja s’ho pot imaginar… En situacions com aquesta, voldria que s’hagués dedicat a una altra cosa… Però bé, tampoc no ens podem queixar gaire. En tants anys, és la primera vegada que el fereixen.

En assabentar-se que Cesca és professora d’institut, Cinta li diu, tota cofoia, que la seva filla gran, també. Sembla que s’han caigut bé, pensa Emili. Feia temps que no veia la seva dona tan animada. Ara mateix, sense que li faci mal la ferida i veient-les totes dues assegudes i conversant vivament, una a cada costat del llit, experimenta per primera vegada en molts dies una clara sensació de benestar.

Cesca entra finalment en matèria i li parla dels dos delinqüents. Explica que Santiago ja feia por de molt jove, per la seva agressivitat extrema.

—Li agradava sempre exhibir ganivets ben esmolats i l’havíem fet fora de l’institut unes quantes vegades, per baralles. És una llàstima perquè era llest i hauria pogut estudiar el que hagués volgut. Era un noi de poques paraules, tot ho arreglava amb violència, semblava com si no es pogués controlar. Una vegada va ferir fins i tot la seva mare, i la pobra dona, que li ho consentia tot, no va gosar denunciar-lo, de la por que li tenia. Cap al final d’aquella etapa, quan s’havia apuntat a un gimnàs per fer musculatura, ja cap professor no gosava plantar-li cara. En Carmel, en canvi, era tot el contrari: poca cosa físicament i molt xerraire, però sense gaires llums. No tenia pares i vivia amb uns parents que no el tractaven gaire bé. Potser va ser per tot això, perquè eren tan diferents i perquè en Carmel necessitava algú que el protegís, que es van ajuntar. Allò de l’atracció dels contraris. Mentre els vaig tractar sempre anaven junts i, pel que sembla, així han continuat. A en Carmel li agradava molt la velocitat i els cotxes esportius, i em fa l’efecte que li va encomanar l’afecció a en Santiago, perquè l’última vegada que en vaig tenir notícia algú em va dir que se n’havien comprat un, si és que no l’havien robat… Aquests són d’aquells casos que et fan dubtar si la feina que fas serveix d’alguna cosa.

Molta estona després que Cesca hagi marxat, Espinosa encara està donant-li voltes. Ara ja no és només el cotxe que li ronda pel cap, sinó també l’afecció als ganivets. Són massa casualitats i li retorna al pensament l’assassinat no resolt de l’Espluga de Francolí. Pensa de nou en les empremtes i decideix que el primer que farà en sortir de l’hospital serà confrontar-les amb les de Santiago. Recorda vagament un prospecte de propaganda d’una empresa de seguretat privada trobat feia un any durant l’escorcoll del despatx del difunt Ramon Heredia, a Alcarràs, prospecte que la policia no s’havia emportat. Ja pels volts de Nadal havia fet gestions amb Lleida per mirar de recuperar aquell paper, però no hi va haver manera de trobar-lo i ningú, ni els dos mossos que l’acompanyaren a Alcarràs el febrer anterior ni els familiars d’Heredia, no recordaven quina empresa era. Hi ha una cosa que no li lliga, però es tracta d’un detall menor: el color de l’esportiu, que els testimonis de l’Espluga van dir que era vermell.

Si ningú no ho fa abans, es proposa de reprendre el tema un cop li donin l’alta. Amb els dos personatges a la garjola, creu que no ve d’un dia. I tot i que arran dels darrers esdeveniments i les queixes de Torres i Surroca s’ha fet el ferm propòsit de no ser tan individualista, tampoc no vol de cap manera deixar aquesta qüestió en mans maldestres.

També sap, per les informacions que li han arribat de comissaria, que no hi ha hagut manera de relacionar els detinguts amb la mort d’Armand Sala i la desaparició de l’ordinador portàtil, un cas que després d’això és probable que encara quedi més arraconat. Així mateix ho ha de reconèixer quan Noè Rovirosa el visita també a l’hospital, just el dia abans que li donin l’alta:

—No tinc bones notícies per a vostès. Han estat unes setmanes molt mogudes en què creia que ens podíem acostar a la resolució del cas, però pareix que de moment no hi ha novetats…

—No es preocupi, home —Rovirosa fa un gest amb la mà com traient importància al tema—. La prioritat, ara, és que s’acabi de recuperar. I hem de donar grà­cies a Déu que tot el que ha passat hagi servit per resoldre aquests altres delictes.

—Ah! Encara no havia tingut ocasió de donar-los les gràcies pel regal de Cap d’any. Salude de la meua part els seus col·legues…

—Així ho faré. Tot i que darrerament ja no ens vei­em com abans, quan l’Armand era viu. Ara fins i tot tinc discrepàncies professionals amb la Maite, que no li explico per no fer-me pesat, però que tenen a veure amb el fet que uns il·luminats li han estat escalfant el cap amb tot de teories estrambòtiques que no porten enlloc, però que ella insisteix a voler introduir a la facultat.

—Sí que em sap greu —fa Espinosa, per no semblar mal educat—. Espere que se solucionen, estes diferències…

—No ho se pas. És tan cabuda que em fa por que continuï pel mateix camí i acabem sent la riota de tothom…

* * *

Quan finalment rep l’alta mèdica, Espinosa encara s’ha d’estar uns dies a casa acabant de fer la convalescència. Ho aprofita, entre altres coses, per tornar-se a deixar bigoti. És la quarta vegada que ho fa en els darrers vint-i-tres anys i s’adona que aquest és un altre dels seus punts febles. En va prescindir per darrera vegada feia cosa d’un any i mig per fer contenta Cinta, que sempre havia insistit que el feia semblar massa gran, arran d’una mena de segona lluna de mel que van viure, amb viatge a Mallorca inclòs, després de superar una crisi de maduresa que l’havia portat a mig enamorar-se de Pilar Surroca. D’aquella història, li’n va quedar un record agredolç i mai no n’ha parlat amb ningú, començant per les pròpies interessades, tot i que sempre ha cregut que Cinta en sospitava alguna cosa. La caporal, en canvi, no s’adonà de res, cosa que ell prefereix. Aquesta noia sempre l’ha vist com un brillant investigador, malgrat algun disgust recent, i vol que tot segueixi així.

«Potser esta bala haurà estat providencial i tot —segueix pensant ara—, perquè o vaig molt errat o pareix que m’ha desaparegut el xiulet de l’orella. No ho podria dir del cert, potser és que ja m’hi he acostumat, però el cas és que no el note i d’ençà del tret que no havia tornat a pensar-hi. Xe, un problema menys!».

El mateix dia que els metges li donen l’alta li arriba a casa una carta del conseller d’Interior del govern català. Es pregunta si serà una distinció o una felicitació. La incertesa dura només fins que obre el sobre i s’adona que es tracta d’una circular adreçada a tots els mossos. El polític els informa de la creació d’un comitè d’ètica per tal de promoure les bones pràctiques poli­cíaques i els fa tot un seguit de recomanacions sobre el tracte exquisit que han de donar als detinguts. L’escrit li sembla d’allò més pusil·lànime i s’adona que és producte de la repercussió pública que han tingut alguns casos de maltractament, entre els quals els recents de Tarragona, trets del seu context i esbombats per la mateixa Conselleria, probablement, pensa, pel fet que s’acosten eleccions i cal demostrar no se sap ben bé què. Aquesta carta no fa sinó accentuar la seva mala opinió respecte dels polítics en general. Ho comenta a la seva dona:

—Els que manaven abans ja els estava bé tenir-nos com una policia sense gaires competències, i els d’ara tenen ganes de demostrar que són molt progressistes i que tot va com una seda. El problema que es troben estos que ara manen és que, malgrat les seues ànsies, hi continua havent sovint aldarulls i protestes populars, cosa que els fa autèntic pànic i a la més mínima reaccionen enviant els antiavalots, que cada colp pareixen més els grisos del franquisme. Em fa la impressió que els polítics no saben el que passa als Mossos. D’un temps cap ací pareix com si tothom anés per lliure, uns donant una imatge amable de policia de proximitat i uns altres aplicant dosis excessives de vio­lència. I mentrestant va creixent el malestar per part de molts companys. Tanta collonada que érem un nou model de policia més preventiu que repressiu per acabar com una policia qualsevol, que no és model de res. Pareix que anem de rècules. Merda i merda!

—Deixa-ho estar —fa ella, comprensiva i pràctica—, no t’hi capfiquis més, que tu sol tampoc no hi podràs fer res. I pensa que gràcies a aquesta feina teva tenim cada dia el plat a taula.