SET

Quaranta-vuit hores després de la trobada frustrant amb Noè i el sotsinspector, Maite Villa encara no ha recuperat del tot la serenor.

Quan va sortir precipitadament de la sala del rectorat estava tan alterada que va quedar-se una estona palplantada al carrer sense saber què fer ni a on anar. Li passaren pel cap de forma caòtica tot d’idees de revenja contra l’odiós Noè Rovirosa, que l’havia acusat, abans que arribés Espinosa, d’actuar per despit «perquè ets d’una manera que no hi ha cap home que et vulgui», van ser les seves paraules textuals.

Aquest dissabte ha quedat de veure’s amb Peter per posar-lo al dia de les novetats produïdes durant la seva absència, tal com li ha dit quan s’han citat pels mòbils. Ell no té previst reincorporar-se a la universitat fins dimarts. Maite volia anar a casa seva, però Peter ha preferit la terrassa d’un bar de la Rambla Nova.

—M’han entrat a robar a casa —li diu amb un fil de veu, només asseure’s.

—No fotis! Com ha estat? T’han fet mal? —fa ella, amb sincera sorpresa. Troba que Blumen té un aspecte molt demacrat, amb els ulls enfonsats.

—Ha estat mentre era fora. I no han deixat res de valor. M’han ben fotut —parla arrossegant molt les paraules.

En aquestes circumstàncies Maite dubta per uns moments d’introduir el tema de l’homosexualitat d’Armand. La seva tempesta interior, tanmateix, fa que decideixi finalment tirar pel dret i explicar-ho tot a Peter:

—Has de saber que mentre eres a Alemanya han passat unes quantes coses desagradables, a part del robatori, és clar. Quasi no sé per on començar… En Noè, a qui considerava un bon company, m’ha demostrat que és una persona hipòcrita, grollera i falsa. I no només per diferències professionals. Pràcticament no ens parlem des que m’ha fet unes quantes cabronades i m’ha demostrat un menyspreu intolerable, no sé si per iniciativa pròpia o empès per la seva dona, una altra que deixa-la anar…! Bé, és igual. Ja no vull saber res més d’aquest individu. Tot i que ja l’havia calat de feia temps, s’ha acabat de retratar amb l’enrenou provocat per en Trinitat Coma, aquell presentador del programa de vins de la televisió, que va venir a explicar-nos que l’Armand havia estat… amant seu! Ja ho veus, com si no en tinguéssim prou amb tot el que va passar, ara resulta, a més a més, que l’Armand era gai i tenia un amant!

Maite s’adona que, en sentir aquestes últimes paraules, la lividesa de la cara de Peter s’ha accen­tuat encara més, tot i que manté el silenci obstinat que l’acompanya de fa estona. Això només contribueix a incrementar les sospites d’ella sobre si, en aquesta actitud, no hi haurà alguna cosa més que sorpresa i desconcert.

—Sí —continua, decidida ara a arribar fins al fons—, em va explicar que les darreres setmanes abans de morir l’Armand es veien tots dos d’amagat a Barcelona i que estaven tan enamorats… —Maite inventa imatges que pretenen crear una tensió subtil, amb el propòsit de provocar alguna reacció per part de Peter—, i que quan l’Armand va deixar d’anar-hi sense cap explicació, diu que es va posar malalt de pena. Sembla que no s’ha assabentat fins ara fa poc que era mort. Que romàntic, tot plegat, no et sembla? I que amagat que ho tenia, el nostre Armand! Ara n’hi ha que pensen que, si ja sentia aquesta atracció cap als homes, era lògic que se separés de la seva dona, però jo no ho veig així. Crec que quan hi ha amor de debò, fins i tot sense sexe, aquestes coses es poden superar… Què en penses, tu?

—Què vols que en pensi? No ho sé, potser sí, no sé què pensar… —fa ell tot neguitós, davant la mirada inquisitiva de la dona.

Tot i que en una altra situació la Maite potser ho hauria trobat forassenyat, mentre parlava ha tingut l’impuls irrefrenable d’aprofitar la feblesa d’ell per mirar de fer-se’l seu, en una mena de xantatge emocional. Se sent tan sola, ara mateix… I, a més a més, aquest home sempre li ha agradat, malgrat tot. De fet, està tan necessitada d’afecte i companyia que s’aferraria a un ferro roent. Donant ja per sobreenteses unes quantes coses, l’agafa de la mà i li obre el seu cor:

—Jo t’entenc i t’estimo, t’estimo molt, Peter, feia temps que t’ho volia dir. En mi trobaràs sempre una amiga de confiança i, si ho vols, alguna cosa més, el que tu vulguis! Compta-hi per superar aquesta mala època, t’ho demano de tot cor. Et prometo que estaré sempre amb tu i et donaré el millor de mi mateixa. Passi el que passi en el futur, si tu vols, em tindràs sempre al teu costat…

Però la resposta que rep, mentre Peter separa la seva mà de la d’ella, és de nou el silenci acompanyat d’una mirada glacial, molt més turmentadora encara que un rebuig intemperat.

L’instant del comiat posa encara més en evidència la fredor del moment: Peter deixa anar una excusa qualsevol i se’n van tots dos per rutes diferents. Maite en sortirà molt tocada, d’aquesta trobada. Li passa pel cap la idea que Noè ja ha parlat amb Peter i l’ha predisposat en contra seva.

I amb aquest estat d’ànim, barreja de desequilibri i hostilitat, arriba poc després a Mas dels Frares, força solitari en cap de setmana. Sense que la vegi ningú, entra a la zona de cellers, el lloc on reposa el futur gran reserva en bótes noves i molt especials. Una hora després, se’n va amb la mateixa discreció amb què havia arribat, amb la mirada encara embogida.