U

El local tarragoní d’AP Porteros sembla dissenyat expressament per passar desapercebut. Un carrer poc cèntric i força solitari, una persiana metàl·lica que no s’acaba d’obrir mai del tot i cap rètol destacat que n’indiqui l’activitat, només una petita placa al costat de l’entrada. A l’interior, darrere d’un petit rebedor i una paret de vidre opac, una gran sala amb un parell de taules de despatx, prestatgeries i unes quantes cadires. Al fons, una porta que dóna a vestidors i serveis i una altra, blindada, que tanca l’armer. Espinosa pot veure amb prou feines el vestíbul des del seu vehicle particular, una furgoneta mig tronada que habitualment fa servir per anar a la parcel·la que té per la zona del camí del Llorito. Fa temps que va comprar aquest vehicle perquè li resulta molt pràctic, però les seves filles ja n’estan fartes. Darrerament, havien insistit tant que el canviés per un cotxe normal que, finalment, en lloc d’això en va comprar un per a la filla gran, que ara fa servir per anar a treballar. Ella, com a mesura de pressió prèvia, s’havia tret el carnet de conduir feia un parell d’anys.

El sotsinspector està estacionat a l’altra banda del carrer i des d’aquest punt d’observació contempla ara la sortida d’alguns homes, és de suposar que cap a la feina. La majoria són alts i cepats. Sembla una desfilada de culturistes. A dins ha pogut distingir per un moment, asseguda en una cadira de rodes, una dona d’edat indeterminada que aparentment donava ordres i que deu tractar-se d’Adela Prado, la cap de l’empresa i muller de Federico Franco. Finalment, quan són prop de les nou i ja porta més d’una hora d’observació sense més novetats, decideix deixar-ho córrer per avui, no fos cas que comencés a despertar sospites si algú s’hi ha fixat, tot i que no sembla probable. Té una certa sensació de pèrdua de temps.

Veient l’hora que és, decideix anar directament cap a casa, a sopar. Fa uns dies que Cinta ha tornat de Tortosa acompanyada de la sogra i no vol fer-les esperar.

Abans, però, de girar la cantonada, veu alguna cosa pel mirall retrovisor que el fa posar alerta. Per l’altra banda del carrer ha aparegut un cotxe esportiu espectacular, molt cridaner, que estaciona en el forat que ell mateix acaba de deixar. No són gaire habituals els vehicles com aquest i, sempre que en veu un, li retorna a la memòria el cas de l’Espluga, que mesos enrere va quedar sense resoldre. Emili està aturat a uns vint metres, amb el motor engegat i amb la vista fixada en el retrovisor, que li ofereix una imatge nítida però massa petita del que succeeix al seu darrere. Del cotxe veu baixar un home jove, d’aspecte musculós i amb el cabell molt llarg recollit en una cua, que s’acosta amb pas decidit cap a la porta d’AP Porteros mentre mira en direcció a la furgoneta d’Espinosa. Ell es troba en una posició massa exposada i no gosa girar el cap per tal de no cridar l’atenció. Quan el carrer torna a quedar desert arranca de nou, fa una volta a l’illa de cases i torna a passar pel mateix lloc. Per no haver fet el viatge en va, pren nota de la marca, model i matrícula de l’esportiu. Es tracta d’un Mitsubishi 3000GT de color negre. L’endemà, el primer que farà serà demanar a la caporal Surroca que n’esbrini el nom del propietari. I també que li reservi un cotxe camuflat per continuar l’espionatge sense haver de tornar a utilitzar el vehicle particular. Un cop decidit això, se’n va directe cap a casa, al pis del carrer Francolí.

Quan arriba, Espinosa troba la família al complet i el pis calent, com a ell li agrada. Falten dos dies per Nadal i es nota que han començat les vacances escolars. La sogra, petita, prima i de pell molt arrugada, amb els ulls mig enfonsats en les òrbites, però tot i així vius i penetrants, s’està comportant prou bé, pensa Emili, millor del que s’havia imaginat. Molt diferent és l’opinió de Cinta, que l’ha d’aguantar tot el dia, i ja en comença a estar farta. Li ho explicarà més tard, al llit:

—Clar, com que quan tu arribes ja està cansada… Però es passa el dia volent fer coses, a la cuina, amb la planxa… i si no la controlés en tot moment, potser ja hauríem tingut una desgràcia. Mira, em sap greu dir-ho, però tinc unes ganes que es resolgui el tema de la residència…!

Cinta, quaranta-tres anys i uns quants quilos de més que intenta treure’s des de fa temps malgrat que el seu marit li digui que així està molt bé, té la pell fina i llisa, sense cap arruga. En canvi, els cabells, llargs i abundants, ja fa temps que se’ls tenyeix per dissimular-ne una blancor prematura. De sempre, en les relacions de parella li hauria agradat portar la iniciativa i experimentar sensacions noves. No s’hi ha llançat pràcticament mai perquè el seu home no se senti cohibit, com li va semblar que passava algun cop al principi de casats. Però tampoc no es penedeix de reprimir aquests impulsos: ell quasi sempre l’ha satisfeta plenament amb la seva manera convencional de fer l’amor, tot i les dificultats que comporta la intimitat compartida en pisos petits i amb parets com de paper.

Avui Núria està especialment xerraire i durant el sopar els parla d’un enfrontament que va tenir el darrer dia del trimestre a l’institut on ensenya ciències. Havia esclatat un conflicte per la negativa d’uns professors a fer les classes en català i ella els ho va retreure. Explica que li van dir de tot: des de catalanista radical a fanàtica i fonamentalista.

—El que més em va sulfurar —es queixa— és que els més recalcitrants contra la nostra llengua fossin catalans d’origen! I el cas és que s’estan sortint amb la seva. Vaig parlar amb l’assessor lingüístic que ens ha enviat la Generalitat i em va dir, en confiança, que ell no hi pot fer res perquè està sol, no té el suport dels seus caps. Sembla que, a aquests, l’únic que els preo­cupa és mantenir-se en els càrrecs, passar desapercebuts i que la premsa més fatxa i espanyolista no els acusi de voler imposar el català als instituts. Com si no ho exigís la llei!

—No podries fer-hi alguna cosa, papa? —pregunta Empar mentre fa l’ullet a la seva germana—. Tu ets un representant de la llei, no?

—Estàs de broma, xiqueta? Només faltaria açò, que la policia intervinguera en la política lingüística. No veges tu la que s’armaria.

—L’Amparito no ho deia seriosament, home —aclareix Núria amb un somriure—, ja sabem en quin país vivim, un país en què no es pot imposar res i el compliment de determinades lleis es basa només en la bona voluntat de tothom. Així ens va!

—Tampoc és açò, no cal que exageres… —diu ell, d’esma.

—Que no exageri? Que et semblaria si només fes cas del codi de la circulació qui tingués bona voluntat? O que només declarés a Hisenda qui li vingués de gust? No actuarien, aleshores, la policia i la justícia?

—Va, no us torneu a barallar —intervé Cinta, conciliadora— i no us fiqueu tant amb el papa. Si haguéssiu viscut en l’època franquista veuríeu que això d’ara és glòria.

—Digues que sí, dona —fa Emili—, recorde ara els cosins de mon pare, que hagueren de marxar a l’exili només pel fet de ser d’esquerres. I perquè si arriben a quedar-se potser haurien acabat afusellats, perquè eren molt cabuts i no van voler parlar mai en castellà.

—És veritat això, papa? —fa Núria, sorpresa. Les dues germanes se’l miren expectants.

—No ens havies dit mai que teníem uns parents amb les idees tan clares! —diu la petita.

—No sé si és la manera de dir-ho, però és cert que sempre han estat molt cabuts, i per culpa d’eixe caràcter seu les coses els han anat com els han anat. Un va quedar-se a França i encara hi és, ja el coneixeu, és el que vingué alguna vegada per ací, quan éreu petites. Ara em sembla que s’està en una residència. Li van haver d’amputar fa anys una cama perquè no es va voler operar a temps d’una malaltia, i les últimes notícies que en tinc han estat a través d’uns nebots, perquè el seu fill no vol saber-ne res. Es van barallar per una casa que té en propietat i no li la vol donar. Però encara és pitjor el que ha passat amb l’altre germà, el que se’n va anar al Brasil, on es va casar i va fer fortuna, però millor que haguera continuat pobre, perquè després de la mort de la seua dona, els tres fills se li van revoltar per qüestions de l’herència i un d’ells, el gran, li va clavar un cop de martell al cap que el va deixar fet un vegetal. I això que el pobret era un home de molta sensibilitat. Fins i tot escrivia poemes, que signava amb el nom de «Cabanyaler» en homenatge al barri de València on havia viscut.

—Sempre m’he preguntat com pot ser que, d’un poeta, en sortissin uns fills tan bèsties —afegeix Cinta, retòricament.

—No sé, xica. Jo només puc assegurar-te que la nostra branca de la família no hi té res a vore, amb eixos mals rotllos.

—Ja ho sé, tontet —fa ella mirant sa mare, que ara dorm plàcidament en una butaca.

—Com diu la dita: els amics te’ls tries, però els parents te’ls tragues —conclou Emili.

En aquest moment, Empar, que anava al lavabo, fa un crit del passadís estant:

—Ei! Formigues! Tenim una invasió de formigues!

Tots tres s’aboquen fins a on la noia ha quedat aturada mirant a terra. Efectivament, es veu una filera de formigues molt petites que travessen des del bany fins a la cuina. Emili, amb sentit professional, vol indagar l’origen i el destí de la processó. Veu que surten de darrere el lavabo, sense poder precisar més perquè es tracta d’un espai sense visibilitat. Per l’altre extrem li resulta una mica més complicat de seguir el fil, ja que, un cop han entrat a la cuina, les formigues segueixen una ruta força irregular. Finalment, però, el policia descobreix l’objectiu de l’expedició: unes restes minúscules de galetes que devien haver caigut d’un pot i formen un petit munt a terra del rebost. Unes quantes dotzenes de formiguetes n’han ocupat l’espai i les més matineres sembla que ja ha començat el viatge de retorn al cau, proveïdes cada una del seu corresponent fragment de galeta.

Quan Emili ja ha agafat l’esprai d’insecticida i es disposa a fer una matança, la filla gran l’atura tota escandalitzada:

—Què fas, papa? No seràs capaç…?

—Com que què faig! No pretendràs que se’ns omple la casa de formigues, oi?

—A veure —fa Núria, amb un to de veu didàctic i pacient, de ben segur pensant que la ignorància és molt atrevida—, en primer lloc, amb això no aconseguiràs resoldre el problema perquè no arribaràs al niu, que vés a saber on és. Després, les formigues no acostumen a sortir a l’hivern i, si ho fan, és que tenen un motiu important, com ara que aquestes restes de menjar són bàsiques per a la seva supervivència, que potser s’ha vist alterada per una inundació del niu o algun altre desastre. O perquè intueixen que els pròxims dies el temps pot empitjorar i molt, ja que en això són més espavilades que nosaltres. Si netegem bé la cuina, deixaran de venir. I pensa que amb insecticides com aquest no faràs sinó contaminar l’ambient i ens perjudicaràs més a nosaltres mateixos que no pas a la colònia de formigues. No t’adones que anaves a destruir una de les mostres més acabades de col·laboració mútua entre éssers vius en benefici de la comunitat? Te n’hauries de donar vergonya…

Emili no sap si enfadar-se o trencar-se de riure. Aquesta reacció de la seva filla biòloga l’ha agafat de sorpresa i opta per no dir res i tornar a deixar l’esprai al seu lloc. Si de cas, ja ho farà quan elles se’n vagin a dormir.

És la seva dona qui intervé:

—Apa, nena, quina repassada li has fet a ton pare —diu, tota somrient però enèrgica—, hauries de ser una mica més comprensiva amb els que no han tingut la teva sort de trobar-s’ho tot fet i poder estudiar aquestes coses. Pensa en la quantitat de gent d’arreu del món per als quals el simple fet de tenir un insecticida a mà seria tot un luxe. Quan veig aquells nens de l’Àfrica amb la cara i els ulls plens de mosques, és que se’m revolta l’ànima!