SIS

El viatge a Barcelona i l’entrevista amb Trinitat Coma no han resultat tan inútils com en principi el sotsinspector temia. Espinosa no coneixia Coma, però ja anava previngut per part de Noè Rovirosa i no l’ha sorprès el seu amanerament.

L’ha citat a casa seva, un àtic de l’avinguda Diagonal, una finca modernista amb uns quants turistes que s’aturaven a fotografiar la façana. La decoració del pis contrastava amb l’estil de la casa: tot el mobiliari era d’estil força contemporani i a les parets només hi havia pintures abstractes.

La conversa ha tingut lloc en una gran sala de dos nivells, tots dos asseguts en unes butaques que a Espinosa li han semblat estranyes i incòmodes.

—Voldria que em diguera si havia observat res fora del corrent en Armand Sala, o si li havia dit res que el fera sospitar, el que fóra…

—Doncs sí, moltes coses —respon Coma—. Tot en ell era fora del corrent. Es negava a sortir de l’armari i ho feia tot amb tant de secretisme que ni tan sols vaig arribar a saber, mentre vam estar junts, qui era en rea­litat. No sé si va ser per això mateix, però li he de confessar que estar amb ell m’excitava d’allò més.

A Emili, que creia estar de tornada de tot, la conversa l’anava deixant més i més astorat.

—No es pot imaginar com n’eren, de plaents, les nostres trobades. A tots dos ens agradava tant rebre com donar…

—Miri, no cal que m’entre en detalls… Recorda res que…?

—Ah, sí, hi ha una altra cosa que recordo: per mi havia deixat un altre amant. M’ho va dir un dels últims cops que ens vam veure.

* * *

Quan Espinosa arriba a comissaria, encara amb una forta impressió i mig capficat en el darrer detall, s’assabenta que hi ha hagut una nova denúncia de robatori a xalets, el tercer en una setmana i tots per la mateixa zona, les urbanitzacions situades al nord del terme municipal de Tarragona. El més sorprenent és que ningú no hagi vist cap moviment sospitós, cosa que demostra l’eficàcia i professionalitat d’uns lladres que, a més de rebentar portes o finestres sense fer soroll, és ben clar que han hagut d’utilitzar furgonetes per endur-se el botí. Sense tenir-ne cap prova, de moment, aquests assalts són atribuïts a bandes de delinqüents procedents de l’Europa de l’Est, que sembla que s’aprofiten d’evidents mancances de coordinació per part de les diferents policies i, especialment, de la seva escassetat d’efectius, un problema que fa anys que s’arrossega. El replegament per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat sense haver-se completat del tot el desplegament de la policia catalana ha propiciat aquesta situa­ció i els mitjans de comunicació comencen de nou a parlar d’alarma social.

La consigna del dia, per part dels caps, és aturar com sigui els robatoris, dedicant-hi els efectius necessaris. A Emili no li fa gens de gràcia que, amb l’excusa de la seva absència, l’intendent hagi ordenat la incorporació al cas dels assalts, en substitució seva, d’un nou sots­inspector acabat d’arribar, Joan Brufau, amb qui Espinosa, d’entrada, no ha simpatitzat gaire. Pel que ha pogut observar, es tracta d’una mena de Cabana jove, d’aspecte i tarannà semblants i molt pagat d’ell mateix. Es pregunta si no l’estaran marginant pel seu protagonisme en el conflicte dels maltractaments a detinguts, però ara mateix no pensa fer-ne un casus belli i fins i tot ho agraeix, perquè l’espera una altra feina urgent que vol deixar resolta d’una vegada: intentar recompondre les relacions entre Noè i Maite, que atribueix, en bona part, al neguit dels dos professors per l’absència de resultats en la investigació de la mort d’Armand Sala. És una situació tensa que li desagrada profundament i s’ha cregut amb el deure de fer-hi alguna cosa. De manera que ha quedat amb ells per parlar-ne.

Aquest cop, Maite no ha volgut que la cita tornés a ser a Mas dels Frares, tal com havia proposat Espinosa. La raó, que s’ha guardat per a ella, és que darrerament només es troba a gust en aquell lloc quan no coincideix amb cap altre professor. Finalment han arribat a l’acord de trobar-se en un terreny més neutral: una sala de reunions del rectorat.

Tot just entrar, amb uns minuts de retard, el policia observa que els altres ja hi són i de seguida copsa l’ambient de tensió que s’hi respira. Maite està asseguda amb cara de pomes agres i Noè, també molt seriós, fa veure que fulleja un llibre de la biblioteca. Intueix que, abans d’arribar ell, hi ha hagut una discussió. I per trencar el gel decideix començar parlant dels darrers esdeveniments:

—Supose que estaran al corrent del que va passar a comissaria amb el detingut que va eixir per la finestra. D’un temps cap ací pareix que els Mossos estem de moda, i no precisament per a bé —fa Espinosa, mentre els professors l’escolten en silenci—. El problema és que ens falta gent, me cago en tot! Si aquell grillat l’hagueren portar dos agents, en lloc d’un de sol, segur que ho haurien evitat. Però, com vols fer les coses bé si a comissaria hi ha la meitat dels efectius necessaris? A mi no m’afecta gaire, perquè estic acostumat a treballar sol, però a voltes he necessitat una ajuda i no hi havia gent disponible. Es fan jornades maratonianes per cobrir tots els servicis, la gent està cansada i açò pot afectar els resultats.

—Per això no avança la investigació de la mort de l’Armand? —pregunta Maite amb un to lleugerament irònic.

—No li faci cas —irromp Noè—, tots coneixem la seva dedicació i que una mica més i s’hi deixa la vida. De fet, si no hagués estat per com està portant aquesta investigació, segurament altres crims haurien quedat impunes… però la Maite és així de sarcàstica.

—Sóc així perquè em dóna la gana! I perquè hi ha gent que creia que eren amics meus i han resultat ser més falsos que un «duro sevillano». Molt anar a missa, però ni gota d’humanitat. Però no sé de què m’estranyo: segurament és per beateria que són tan estúpids!

—Me’n vaig! Perdoni, Espinosa —diu Noè girant-se cap al policia, que ara no sap què fer per aturar una situació que, només començar, ja nota que se li escapa de les mans—, però no puc estar ni un minut més aguantant els insults i les falsedats d’aquesta dona! Em treu de polleguera!

—Mira! Encara es fa l’ofès! Doncs no, qui se’n va ara mateix sóc jo. Ja en tinc prou, d’aquesta comèdia. No sé ni per què he vingut! —I Maite Villa marxa precipitadament abans que la vegin amb els ulls plorosos. Darrerament les llàgrimes se li escapen més sovint del que voldria.

Ara mateix Espinosa té una clara sensació de fracàs. Li sap greu que la trobada s’acabi abans de començar, i l’absurd de la situació el fa sentir malament. Per no marxar amb les mans buides, abans d’acomiadar-se de Noè li pregunta per Peter Blumen, per si sap quan tornarà d’Alemanya.

—Crec que avui o demà, no ho sé del cert. La setmana que ve ja té classes, això sí.

—Gràcies.

—El vol veure… per res en concret?

—No, res d’especial. Amb vostè i Maite he tingut ocasió de parlar sovint, en canvi amb ell no recorde haver-ho fet encara.

—Em pregunto que deu pensar, avui, de nosaltres —fa un Noè deprimit—. Amb la Maite cada cop és més difícil entendre’s. S’ha tornat rancuniosa i venjativa. Abans que arribés vostè…

Noè calla. Espinosa ja en té un tip, de tot plegat:

—Miri, sap què? No cal que m’ho explique si no vol. A més, me n’he d’anar. Tinc coses a fer…

* * *

La tarda del mateix dia Peter arriba a casa seva provinent de l’aeroport i troba que la reixa exterior del xalet, a la urbanització de la Mora, està oberta, quan ell, en anar-se’n, l’havia deixat tancada amb clau. Nota una suor freda i accelera el pas. La porta blindada de la casa està intacta, però no pas una finestra lateral. Resulta difícil d’entendre com s’ho hauran fet per rebentar la persiana metàl·lica. Quan l’hi van instal·lar li van donar garantia que era tant o més segura que un reixat. Sigui com sigui, l’interior de l’habitatge presenta un estat lamentable. Tot està remenat i han desaparegut els sofisticats aparells electrònics que hi tenia, que li havien costat una petita fortuna.

Sembla com si els lladres sabessin que la casa estaria buida uns quants dies, perquè s’han entretingut a mirar tots els racons i no han deixat res de valor. Res de valor! Peter recorre frenètic les habitacions mentre sent que l’envaeix una sensació de pànic. No sap què fer. Hauria d’avisar la policia, però en lloc d’això s’asseu en una cadira i s’hi està sense moure’s, com estabornit, mentre tota mena de pensaments inconnexos li van passant pel cap.

Quan finalment reacciona, la tarda ja va declinant. Decideix telefonar a la comissaria per donar compte del fet. Amb veu tremolosa explica que ha estat víctima d’un robatori. El policia que l’atén, després de demanar-li les dades bàsiques, li diu que no toqui res, que uns agents aniran tot seguit a casa seva.

—El quart, de moment —comenta en veu alta el policia, després de penjar el telèfon—. Aquests malparits porten dies treballant de valent.

De seguida ha corregut la veu per les dependèn­cies, mentre Espinosa, que no sap que Peter ja ha tornat, s’està al seu despatx navegant per Internet. Justament acaba de teclejar el nom de Peter Blumen per veure què hi surt. El buscador li aboca més de dos milions de pàgines web, la majoria en alemany, que naturalment no li serveixen de res. En castellà també n’hi surten unes quantes, però en aquest cas Peter i Blumen apareixen per separat. L’única que troba en català amb el nom i el cognom plegats correspon a una relació de professors de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Aquesta exploració només fa que confirmar-li un cop més a Espinosa la impressió que Internet s’està convertint en una eina inútil per excés d’informació.

Quan ha arribat la notícia del darrer robatori, genèricament i sense la identitat de la víctima, ningú no reclama la incorporació d’Emili al cas i continua al seu despatx sense fer res. Està pràcticament convençut que l’estan marginant, Cabana o qui sigui, i això li toca molt la moral. Si es torna a repetir aquesta situació, té intenció de demanar explicacions a l’intendent, encara que això representi el trencament definitiu i un nou destí. Si no el demana ja és perquè pensa en la família, en el trasbals que representaria. Tal com estan les coses a casa seva, amb la petita que no li parla des de fa dies i amb la dona i la gran cada cop més mosquejades, només faltaria això.