SIS

Sorprenentment, diran més tard els metges, la trajectòria de la bala no ha afectat cap part vital del sotsinspector Espinosa. Ha entrat pel costat davanter dret, per sota del pulmó i al costat de l’estómac, i ha quedat allotjada entre dues costelles. L’hemorràgia, que hauria pogut ser molt aparatosa, s’ha aturat a temps gràcies a la rapidesa amb què han actuat els sanitaris i a les atencions prèvies del caporal. La dificultosa operació d’extracció de la bala i la convalescència posterior li comportaran a Espinosa una nova baixa de tres setmanes, dues de les quals les passarà a l’hospital.

Mentrestant, a comissaria, en una reunió d’urgència de valoració dels fets, el sergent Torres intenta justificar-se:

—Em va semblar que l’ho… l’home que duia la droga anava a pujar al Nissan i fu… fugir amb els altres!

Se’l veu molt afectat, però el que més crida l’atenció és que se li ha accentuat la dificultat a l’hora de parlar.

—I què, si era així! —fa Siurana, mentre agita la mà que li van embenar després de posar-li la injecció del tètanus. Encara se’l nota trasbalsat pel mal tràngol—. Els podíem haver seguit. No crec pas que s’haguessin pogut escapar, ja que disposàvem del factor sorpresa.

Finalment Torres acaba acceptant a mitges la seva responsabilitat en el desenvolupament tràgic dels fets, després de veure les males cares dels companys:

—Vo… voleu que ho reconegui? —fa cridant, amb la mirada carregada d’angoixa i cansament—. Doncs sí! La vaig cagar! Em vaig pre… precipitar, i una mica més se’n va tot a la merda i se’ns hi queda el sots… inspector! Què més voleu que digui? Que em… em sap molt de greu, hòstia! Pe… pe… però, per què ha de ser tan tossut, l’Espinosa! Si hagués portat l’armilla, aix… això no li hauria passat!

Tot i que els altres li donin la raó sobre aquest punt, les disculpes de Torres els sonen a compromís. L’home, fins i tot quan parla sense embarbussar-se, és habitualment poc expressiu i, si intenta justificar-se, tendeix a quedar-se curt o a passar-se de rosca.

La policia ha muntat un fort dispositiu per capturar Carmel Segura i Santiago Calleja, que són en parador desconegut. Poc després dels fets van instal·lar-se controls a les carreteres, de moment sense resultat, i una actuació d’urgència al seu pis de Vila-seca, que va tenir lloc de matinada un cop aconseguida l’ordre judicial, va resultar inútil en trobar-se l’habitatge buit, després d’esbotzar la porta d’un cop de mall de la policia, en una acció molt sorollosa i que l’únic que va aconseguir va ser despertar la gent del veïnat. Com acostuma a passar en aquests casos, l’opinió dels veïns consistia a comentar que es tractava d’uns joves d’allò més formals i educats i que qui ho havia de dir!…

Tal com assegurava una dona dels baixos:

—Uns xicots molt agradables. L’únic que feien era soroll amb el cotxe… amb aquell motor tan revolucionat… però el jovent, ja se sap.

De fet, ningú no té cap idea d’on es poden haver amagat. Aquestes operacions de recerca es fan paral·lelament a l’entrada de la policia a la seu d’AP Porteros, empresa propietària del vehicle fugitiu. I malgrat que Adela Prado insisteix que no en sabia res i ho atribueix tot a un empleat infidel, la policia, per ordre del jutge, en clausura preventivament les oficines.

* * *

La Prado, acompanyada del seu home i de l’advocat de l’empresa, soci d’un prestigiós despatx tarragoní, es presenta davant del magistrat que s’ha fet càrrec del cas en la seva cadira de rodes, tota moixa i plorosa, després que li ha estat lliurada un citació sota l’amenaça de ser detinguda en cas de no presentar-s’hi. A l’entrada de l’edifici dels jutjats ha hagut de passar una petita odissea a causa d’una plataforma elevadora que no funcionava.

—He estat una inconscient, senyoria —comença explicant la dona, després de queixar-se de les barreres arquitectòniques i que haguessin fet sortir Federico Franco del despatx quan s’ha identificat com a marit de la propietària—. El meu home ja em deia que el preocupava, en Santiago. Anava amb males companyies, sap? Però era tan treballador… Qui s’havia de pensar que es dedicava a traficar amb drogues… i fent-ho amb un cotxe de la casa! Miri, senyor jutge, ha estat tot tan precipitat que no hem tingut temps de fer-ho, però voldríem posar una denúncia pel robatori del Nissan.

Assegura no tenir ni idea, ni ella ni el seu marit, d’on poden haver anat.

L’interrogatori no dóna per a gaire més i el magistrat decideix deixar-la marxar i, a petició de l’advocat, aixecar la mesura cautelar contra l’empresa.

I tot i que al jutge que porta el cas d’Armand Sala li ha arribat, de comissaria, un informe preliminar d’Espinosa que fa referència a persones vinculades a AP Porteros com a sospitoses d’estar també relacionades amb aquella mort i la desaparició del portàtil, el magistrat ha decidit no fer-ne cas, per la poca consistència de les argumentacions, que no aporten cap prova.

* * *

Mentrestant, l’examen per part dels tècnics d’una de les bales disparades des del tot terreny i trobada al lloc dels fets comportarà una altra sorpresa: havia estat disparada per la pistola robada al sergent Torres.

Quan la notícia arriba a l’intendent Cabana, aquest el crida al seu despatx:

—Què he de fer amb vostè, sergent? Ja són massa despropòsits… No sé per què no el suspenc immediatament de sou i feina! Ara el que li convé, si té intenció de continuar al cos, és portar-me ben aviat la notícia de la detenció d’aquests individus i de la recuperació de l’arma. Vagi-se’n! —fa amb un gest enèrgic del mentó—. Surti del meu davant abans que me’n penedeixi de no suspendre’l!

L’intendent ha moderat la reacció perquè no es pot treure del cap la mala passada que el destí ha jugat a Espinosa: malferit justament amb la mateixa arma que va desaparèixer, en part, per culpa seva.

* * *

La tarda del mateix dia apareix el tot terreny, abonyegat i amb impactes de bala. Els serveis de vigilància de la zona l’han trobat abandonat en un carrer solitari del polígon Francolí. Només saber-ho, Surroca pregunta estranyada a Torres si Espinosa li havia parlat de la casa, pròxima a aquest lloc, on es traficava amb droga.

—No… no en sé res, d’aquesta casa! —fa ell, mig histèric. Encara està traumatitzat pels fets recents—. No sé de què cony em pa… parla!

Ella ha sospitat des del primer moment que es podien haver amagat al xalet, però amb el sotsinspector a l’hospital no ho havia comentat a ningú, convençuda, d’altra banda, que el sergent ja ho sabria i ja l’haurien escorcollat.

La informació mobilitza tota la comissaria. Tot i no estar segurs del tot que hi siguin, amb una maniobra ràpida la policia encercla l’edifici ruïnós.

A dintre es detecten moviments precipitats.

—Esteu rodejats! —crida per un megàfon el voluminós inspector Germà Garcia, que fa gairebé dos metres, pesa prop de cent quilos i s’ha fet càrrec del comandament de l’operatiu—. No teniu cap possibilitat d’escapar! Rendiu-vos i ningú no prendrà mal!

Després d’això, un silenci tens. Poc després se sent un crit procedent de l’interior i un drap blanc subjectat per un pal apareix per una de les finestres.

—No dispareu! Em rendeixo! —crida l’individu de la bandera improvisada. Però no té temps de dir res més: algú l’ha estirat pel darrere i la finestra torna a quedar buida.

A continuació es percep el que sembla una discussió violenta, tot i que amb prou feines se sent des de fora, com si els de dins de la casa fessin esforços per no cridar.

—No podem…

—Calla! Deixa’m pensar.

—Merda…

Deu minuts més tard, després d’una nova crida de Germà Garcia més amenaçadora que l’anterior i enmig d’una gran tensió, amb molts de nervis, però sense que hi hagi hagut cap intercanvi de trets, l’operació s’ha acabat, i Segura i Calleja, amb un tercer individu que hi havia amb ells, ja van, emmanillats i escortats, camí de comissaria. L’escorcoll immediat permet trobar restes de droga i una balança de precisió. Una inspecció posterior, més exhaustiva, donarà com a resultat el descobriment de la pistola reglamentària del sergent Torres i d’un ganivet automàtic de dimensions considerables amagats en un forat de les golfes, sota la teulada, en un indret que amenaça d’esfondrar-se ben aviat. Ha estat providencial que hi hagués un mosso agosarat i amb ganes de fer mèrits, ja que en un principi, atesa la perillositat, els investigadors volien deixar aquesta part de la casa sense escorcollar, convençuts que els detinguts no haurien gosat pujar-hi.

L’informatiu del vespre de la televisió obre amb la notícia de les detencions, que s’acompanya amb diverses imatges: