DEU

A misses dites arriba d’Alemanya l’informe sobre Peter Blumen sol·licitat a la policia d’aquell país.

Al marge de la seva dedicació professional al vi, comentava el text, havia desenvolupat anys enrere una intensa activitat política al si del partit Die Grünen. Va anar de poc que no sortís escollit diputat al Bundestag a les eleccions de 1990. D’haver-ho aconseguit, hauria estat un dels polítics més joves de la Cambra alemanya. I possiblement dels més sorollosos, tenint en compte el seu caràcter, amb episodis sobtats d’ira incontrolada. La seva estrella va declinar quan es van fer públiques unes llistes de col·laboradors occidentals de l’Stasi (policia política de la República Democràtica Alemanya) i el seu nom va aparèixer en una relació d’informadors. A partir de la reunificació de les dues Alemanyes va haver-hi diverses tongades de denúncies públiques que sovint van portar els protagonistes a la presó. Així és com es va saber que, anys enrere, amb prou feines assolida la majoria d’edat, havia mantingut una amistat íntima amb un destacat espia de l’est establert a Bonn, detingut poc abans. Blumen, tot i la vocació política, sempre havia portat la seva vida privada amb molta discreció i, per tant, notícies com la seva homosexualitat i aquelles sospites de col·laboració amb el comunisme van ser tota una sorpresa per a les persones que el coneixien. L’afer d’espionatge generà un intens debat al si d’un partit assembleari com Die Grünen. És de destacar l’incident que va tenir amb un dels agents que l’interrogaven, a qui va colpejar en un rampell de mal geni. Tot plegat va fer que l’ambient es tornés irrespirable per a una persona com ell, no gens avesat a haver de donar explicacions. Per això, un cop la justícia va arxivar el cas per manca de proves i quedà lliure, va voler tancar aquella etapa de la seva vida i es va traslladar a l’estranger, concretament a Espanya, que ja coneixia d’algunes estades estiuenques. L’informe acabava detallant que ara només anava a Alemanya molt de tant en tant i per resoldre afers personals. Procurava passar desapercebut.

Algunes setmanes després, a Mas dels Frares es descobreix que algú havia deixat obertes les quatre bótes noves de roure francès. Bona part d’aquell negre excepcional, destinat a convertir-se en dues mil ampolles d’un gran reserva antològic, s’ha picat i convertit en vinagre. La consternació de professors i alumnes que hi havien esmerçat tanta dedicació és enorme. Unes anàlisis posteriors demostraran que també s’hi havia barrejat algun producte químic que n’havia accelerat el deteriorament.

Aleshores, Maite Villa ja no és a la universitat. Ha demanat una excedència i ha deixat la feina de professora per incorporar-se a la comunitat rural de la Conca de Barberà on, a més d’intentar oblidar contrarietats recents amb la pràctica de la meditació i el naturisme, s’ha convertit en divulgadora entusiasta d’innovadores idees de «transformació de la capa mental de la Terra i del proper adveniment d’una nova era», després que, d’uns mesos ençà, n’ha fet un aprenentatge accelerat i s’ha convençut que determinades formes de fe poden ser perfectament compatibles amb el coneixement cien­tífic. Cada cop té més clar que, a la humanitat, li falta poc per arribar al límit del desastre, amb senyals evidents com ara el canvi climàtic, la degeneració social, l’extinció d’espècies, el terrorisme, les sequeres… I que per tal d’accelerar el procés de transformació cal actuar amb convicció i prendre mesures.

El seu gra de sorra consisteix a posar en pràctica, ara «sense entrebancs burocràtics ni crítiques enutjoses de col·legues sense imaginació», teories ecològiques noves i radicals sobre el conreu de les vinyes, com ara l’aplicació d’adobs naturals a base de cendra d’insectes i de banyes de bou sense cartílag farcides de fems que cal enterrar als vinyars en nits de lluna plena. I també a rebutjar, en nom de l’ecologia, la possibilitat de combatre la fil·loxera a base de ruixades amb productes químics i amb empelts de cep americà. Tot plegat, és clar, amb resultats incerts, avui per avui.

Noè Rovirosa, malgrat sospitar que darrere del sabotatge al celler hi ha hagut la mà de Maite, no en dirà res, perquè se sent també responsable de tot el que ha passat d’uns mesos cap aquí. Després dels últims esdeveniments, les seves nits s’han convertit en un calvari. Amb prou feines pot dormir i quan ho fa té sovint somnis libidinosos o d’una violència extrema. Però no es veu amb cor d’explicar-ho a ningú. Ni al seu confessor ni encara menys a la seva dona, que cada cop se’l mira amb més recel. Pensa sovint en el futur que li espera. I les coses que li vénen al cap encara el fan sentir més desemparat.

La direcció del celler de Mas dels Frares ha presentat a comissaria la denúncia corresponent pel sabotatge de les bótes. Quan anaven a encarregar el cas al sots­inspector Espinosa, Emili demana i aconsegueix, tot al·legant altres prioritats, que el transfereixin al seu col·lega Brufau. Afegeix un argument que sembla de bon company:

—Li pot servir per anar agarrant pràctica. I si molt convé, sempre puc donar-li un xic d’orientació.

I mentre per sota el bigoti insinua un somriure cínic, emprèn el camí de casa seva on l’espera, com sempre, la soferta Cinta amb el dinar a taula.

Tenen moltes coses per parlar, ja que Empar, la filla petita, els va dir la nit passada que ha trencat amb aquell xicot pocapena de Reus i que se’n va a viure a Barcelona, a una casa ocupada.