FLOR NUA^[1]

És una flor africana, que neix a les portes obertes dels homes hospitalaris. Una mica d’aire de no-res —potser el fregadís dels hostes quan entren— les escampa per tot arreu: al pa i al te de la benvinguda —qui menys té, més dóna— a les olives negres, a la llet. Pot ser de tots els colors: verda i olorosa com la menta que es ven als carrers estrets de les medines, vermella com les cases i la sorra del desert, o blava com les parets d’ombra dels patis arrecerats del sol.

Quan falta el pa, la llet, la casa…, i els homes hospitalaris són empesos per un vent de malaurança cap al nord, ploren flors de sal i no miren enrere: travessen muts la solitud del mar, com les orenetes fosques i les cigonyes altes.

Ben lluny de tot, la flor nua els arrela endins i els abriga de la desesperança. Llavors pren el color incert dels seus ulls, i torna els homes i les dones viatgers tossuts i tenaços, pacients. Però les flors dels ulls no els obren les portes tancades, ni els concedeixen permisos, ni els protegeixen de les presons.

Els homes hospitalaris no se’n saben avenir. Ploren flors salades d’enyorança que escampen llavors arreu de la terra dura que no els acull. Però lluiten, i esperen, i pugen els fills tossudament.

I quan els fills dels fills dels homes que van emigrar al nord —com les orenetes fosques, com les cigonyes altes— s’han fet grans, els neixen les flors nues a les portes obertes, i ens ensenyen a ser hospitalaris.