FLOR D’ABSÈNCIA

Si torneu alguna primavera d’una illa qualsevol amb el cor ferit, a bord d’un vaixell que salpa a l’hora groga de la posta, veureu per primera vegada la solitud de les orenetes que travessen, ben soles, tota l’amplada del mar.

Llavors, quan es faci de nit i el desert d’aigua s’agermani amb el desert del cel, i només quedi la gran remor somorta de les màquines al cor de la immensa baluerna, aneu-vos-en a dormir al cambrot més oblidat. Les fiblades de la nova solitud se us hi faran ben presents, com una pluja invisible que agullonés la placidesa de l’aire; i us trobareu presoners d’un cos que no sap volar, que no pot fugir. Finalment, però, la son us calmarà la set terrosa del record omnipresent, i us endolcirà el dolor de la vetlla.

Llavors, potser, us florirà sota el coixí la flor d’absència: negra i vellutada, malèvola, us vessarà el pol·len nostàlgic a l’orella adormida.

I vindran dies i dies que viureu com dintre d’un parèntesi, gronxats pel fil tènue de les cartes i del telèfon, de la distància. Això durarà fins que el temps fructifiqui les llavors amagades del record que se us esborra.

I tornarà el guspireig de l’instant als vostres ulls, redescobrireu els amics propers, i obrireu el cor guarit a les hores presents, fugisseres i irrepetibles.