FLOR DE NIT

Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de farigola acotxats entre els llençols nets. Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis. Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan llunyana.

Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana per estrenar.

Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser, silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de pilanets…, la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la lluna.

L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta. S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets, minuts, hores… Dia rere dia, sense pausa, les flors van omplint el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova per a la néta més petita.