FLOR DE TOT

És la flor del goig de viure. Neix cada matí al clot encara tebi de son del teu coixí. És tan petita i tan fràgil com un fil de somni, però et fa pessigolles a l’orella i et diu, de nou: «Ets viva! Ets viu!».

Llavors, et treus la son com un abric vell i obres la florparaigua-d’aigua de la dutxa, i et sents a punt de tot, i assaboreixes àvidament cada pètal d’aigua damunt del cos ensonyat i tebi, damunt dels ulls amb parpelles d’ombra, damunt les mans amb flor d’escuma.

Quan surts al carrer, com un nadó sorgit de l’úter d’ombra de la nit, s’obre, amb pètals invisibles, arrissats i finíssims, la flor d’aire, i penses: «Fa un bon dia».

El bon dia pot ser gris i dolç i amb el cel baix com el ventre tebi d’un ocell, o blanc i nevat de flor de sorpresa. També pot ser verd i ple de flors de debò acomplint una vida petita de papallona quieta i efímera. No cal tocar-les. No cal posseir res. Cada bon dia, de vent o de pluja o de flor esclatant de gira-sol, pot ser compartit.

I llavors ja pots obrir la flor de les mans i fer el que saps fer, sabates o maons, cançons o contes o escrits de defensa de qui no té veu. Bufandes de colors, pastissets de sucre o articles als diaris o pintades vermelles a les parets. Cadires o taules que no saps per a qui seran, o classes que no saps si els alumnes entendran. Però fes-les com si ho sabessis!

Posa’t al costat del més petit, obre la flor del teu cor i escolta: cap dolor no et serà aliè, sagnaràs amb cada ferida i patiràs a la pròpia pell cada injustícia. Cap país no et serà llunyà, no podràs ignorar res, i et sentiràs empetitir sota el gran mur, cercant escletxes.

Però llavors trobaràs la flor d’un somriure, la flor d’instant del gest d’un amic, la flor d’olor de la gana, la flor de tot de les ganes de ser viu.