FLOR DE VELLUT

Quan, durant les nits més fosques, a les clavegueres de les ciutats «democràtiques» s’obren els llums, l’home es torna un llop per a l’home.

Mentrestant, als restaurants de més estrelles, els qui sopen exquisidament i no volen saber res de política —perquè ja tenen les butxaques plenes— ignoren el que passa, és a dir: han pagat per poder ignorar-ho.

A les clavegueres del sistema —allí on els «operaris» fan la feina bruta per tal que els polítics de dalt no se n’embrutin les mans— no hi valen les metàfores.

Les bosses de plàstic al cap són bosses de plàstic al cap que prenen l’aire de debò.

Les descàrregues elèctriques, l’aigua que ofega, literalment: són tortures.

La son feta servir com a arma que extenua, el cansament fins al límit de la follia, el cos obligat a mantenir-se hores i hores dret, a retenir l’orina de dies, a ofegar els crits: són tortures.

Els insults, les amenaces, la por, les mentides: i cap metàfora no podria explicar-ho.

A les clavegueres de les ciutats civilitzades, les rates humanes no són cap metàfora, tampoc. Existeixen.

Però, de molt més endins de la pell malmesa, de molt més endins que els ossos adolorits, de molt més endins del dolor i de la por, al cor mateix dels homes torturats —vosaltres— neix la llavor d’una flor recòndita que cap botxí no us pot prendre.

És la flor de vellut de la certesa, l’íntim convenciment que teniu raó. Sabeu que hi ha raons molt poderoses per voler ofegar aquesta raó. Privilegis de segles, per tal de mantenir clavegueres i presons, i voler silenciar-vos.

Però la flor us neix d’una primavera molt íntima, inviolable, càlida: amb pètals de vellut que us arreceren contra el fred i la por.

Els pètals de flor de vellut són blancs i apelfats com les samarretes de quan éreu petits; com les mantes oloroses de casa quan estàveu malalts, i creixen i us abriguen per dins de la desesperança.

Per això, sempre més i a tot arreu, teniu als ulls una petita lluïssor inconfusible.

I si ens mireu a través dels vidres dels locutoris de les presons que encara no hem aterrat, les reixes, moltes vegades, són als nostres ulls.