FLOR D’AMOR

Cada vegada té la sensació que allò és un foc d’encenalls. El darrer. I té por d’aquell caliu petit i imperceptible que qualsevol ventada pot encendre. Perquè cada desfeta li resulta més dolorosa. I, al capdavall, ha arribat a una mena de pacte amb la seva solitud: la tolera com a un hoste incòmode, però estimat, a qui es convida a taula de tant en tant —un hoste savi i de qui s’aprèn— però amb qui de cap manera no es pot conviure totes les hores del dia. Un pacte precari, però eficaç.

Sap que cada flor d’amor té una inevitable llavor d’absència. I que aquesta absència l’aboca a una solitud desfermada, poderosa, amb qui de res no valen els pactes…

I, tanmateix, ho sacrificaria tot, de nou, per poder sentir, una vegada més, l’escalfor poderosa de la foguera efímera. Una claror que transforma el seu cos en una flor única i necessària.

Si almenys fos més fàcil, quan ja no és la primera vegada!… Però es torna a sentir maldestra i tímida, presonera del silenci, esclava de les paraules. Totes les tendreses es poden interpretar malament. Tots els camins poden ser atzucacs. I, mentrestant, el Temps plana com un voltor damunt dels seus caps, a punt per devorar les deixalles d’aquest present inexpressat, irreal: un somni de present que només és engrunes de passat, engrunes de futur.

Com el Cigronet del conte, l’amant deixa engrunes dels seu passat tot al llarg d’un camí inexplorat, amb l’esperança de retrobar el pacte amb la seva solitud. Però els pardals del futur devoren, àvids, el rastre. I la deixen ben sola, i nua, perduda al bosc on cau ràpidament la nit.

Enmig de la fosca, però, hi ha el foc llunyà. El caliu somort que encén la tramuntana esmolada del cor ferit. I l’amant, esporuguida, torna a ensopegar amb totes les pedres del seu passat, renova els rituals sabuts i oblidats, recita les paraules buides i rebregades que no poden dir allò que el cor sent d’una manera absolutament nova.

Sota el foc abrusador, els cabells blancs es transformen en neu enlluernadora de cims ignots. I les mans, amb venes petites que els anys tornen de fusta, són un recer tan segur com les branques altes de l’arbre que abriga un niu d’ocells.

Quan el foc s’extingeix, la gebrada esborra el rastre ennegrit. Ningú no recorda els amants, ningú no retroba cap il·lusori camí d’engrunes. Cau la boira espessa i densa damunt la clariana petita i perduda que els esbarzers envaeixen. Llisca l’hivern com una serp adormida.

Però ve la primavera, renovada, impetuosa. La cendra adoba la terra. En surt un brot enèrgic que s’omple de fulles, que s’amara de rosada, que esclata finalment en una única flor: verinosa i dolça, blanca i vermella, ingènua i malèvola.

És la flor d’amor.