Pujà Hero a la torre, per veure si la mar s’assossegava

Al mateix temps que el miserable enamorat perdia la vida en les amargues aigües per amor d’Hero, l’enamorada donzella aparellava el llit i les teles netes per a eixugar Leandre, que venia fred i banyat d’aigua salada. I pujant a l’alta torre, descobria un poc el llum per adreçar cap a ella el desitjat viatge. I amb el pensament agitat per preocupacions contradictòries, mirant les aigües, desitjava anar nadant a l’illa d’Abidos, o trobar Leandre en el camí. I si la mar detenia les onades un breu moment, pensava l’entristida Hero que Leandre, amb poc amor, no gosava emprendre el camí, i si les onades batien la riba molt fort, deia plorant, com si la seua veu pogués atényer les orelles de Leandre:

—Si els altres homes fugen dels perills per guardar una sola vida, quant més n’has de fugir tu, Leandre, que ensems amb la teua tens la meua encomanada, i saps del cert que no pots perdre la teua sense perdre també la meua. No emprengues, doncs, ànima i vida meua, tan perillosa empresa, ni encomanes el teu cos meu a la furiosa mar amb tal tempestat. Et recorde que nadar és el perill que més temen els navegants, i si no és en un naufragi, no l’experimenten si poden salvar la vida d’una altra manera; i nadant, molt rarament atenyen la riba vius. Espera el temps, que volta canviant, girant el torn de la seua roda, i pensa quant desassenyat seria qui, al juliol, per fugir de la calor, s’exposàs als raigs del sol, i al gener, per escalfar-se, cercàs la freda ombra. Aquesta mar que ara crida tan fort, fa pocs dies semblava una bassa d’oli, de tan quieta com estava, i no trigarà molt a tornar a la quietud d’abans. Oh gran saviesa, oh coratjós temor, en temps de fortuna adversa estalviar la vida per a la prosperitat esdevenidora! Així canten les sirenes en el temps de mar tempestuosa, esperant la tranquil·litat quieta. Oh, quant fóra millor, Leandre, quan aprengueres de nadar, que amb l’artifici de Dèdal emprenguesses el desitjat viatge per l’aire, i llavors només el vent, i no la mar, s’oposaria als nostres desigs! Oh mala fortuna meua, que, de quatre elements, tres s’afanyen amb totes les seues forces a destruir-nos: la terra, escassa, no confronta els termes de les nostres ciutats; l’aigua, abundant, ocupa l’estret nostre, i l’aire, esforçat, ensems amb la mar agitada s’oposa al teu nadar. Només el foc, dins de nosaltres i en l’alta torre, s’ajusta a les nostres voluntats. Però jo em recorde que el fill de Dèdal, volant imprudentment, deixà en la mar les plomes i la vida, encara que no se li oposaven tantes coses com a tu i a mi. Només el senderi, que molt rarament es troba en els qui amen, té, doncs, el poder de deslliurar-te dels perills. Que es trobe ara en tu, animós Leandre, i consent que acompanye un poc el teu amor extrem, per tal que els nostres delits i la nostra vida no es perden en breu.