Demanà la dida a Hero la causa de la seua tristor

Encara hauria parlat més la trista donzella, si no fos que Latíbula, entrant al terrat de l’alta torre, no esperà sinó fins a sentir el nom de Leandre. I acostant-se a l’estimada afillada, començà a dir aquestes paraules:

—La contínua tristesa que suportes, acollint-la dins el teu cor en dany de la teua bella i delicada persona, fa manifest que algun extrem dolor turmenta greument la teua ànima. I no penses quin mal fas al gran amor que et tinc, que ja no vull viure sinó per poder veure’t a tu tal com desitge? Com és que no em descobreixes la causa per la qual fas cara de voler abandonar la vida? Si és un mal que no té remei, per què l’augmentes tenint-lo amagat, no deixant-li lloc per on es desfogue? Abandona, estimada filla, una part de la càrrega dels teus enuigs sobre mi, per tal que, igual com tu, l’assumesca i portem entre dos, amb carro de vertadera amistat, aquell pes que un tot sol no podria sostenir. I ja que tens la seguretat manifesta que els teus secrets no poden eixir de la meua boca sinó amb l’ànima, comunicant-me la causa del teu mal atenyeràs per força algun remei o descans, recolzant tan gran pes damunt del pilar del vertader amor que sent per tu, vida meua.