La mort de Leandre
Enutjada l’adversa i iniqua Fortuna per l’esforçat ànim de Leandre, tornà a la mar la fúria d’abans, multiplicant les onades. L’esforç de l’enamorat mariner, anant al desitjat port, no es cansava, i amb ales d’amor extrem alçà el cos sobre les aigües, adreçant la vista al llum que relluïa en l’alta torre, el qual li semblà menor del que acostumava. I clamant el nom d’Hero, ja prop de terra, es preparava a ancorar en la desitjada riba quan la gran tempestat augmentà, que semblava que totes les aigües, amb decidida fúria, buscaven la destrucció de l’esforçat jove amb una ira terrible.
El miserable Leandre ja no podia resistir tan gran fúria, i les onades altes, venint-li a l’encontre, l’apartaven de la riba de Sestos i no el deixaven atényer amb la vista el llum de la torre. I ja començava a moure els braços per l’aigua sense ordre, i era un cas que no es pot dir, de tan miserable, la fatiga que passava per esquivar la mort. I si alçava el cap un breu moment per damunt de les onades cridant el nom d’Hero, escopia l’aigua salada, la qual amb terrible obstinació volia entrar en el cos de Leandre, però l’amor d’Hero l’ocupava tot, tant que impedia l’entrada a les amargues aigües.
La forta tempesta augmentava, les forces del combatut jove defallien, la fredor de l’aigua envaïa el seu cos, i per cridar el nom d’aquella per qui la seua vida estava a punt de perdre’s, quan més a prop de la mort i de la riba s’acostava, deixà que les aigües entrassen en les entranyes d’on Hero es partia. I amb l’agonia de la mort que ja l’assaltava, dreçà els ulls a la torre d’Hero, per qui moria, i abandonat a la fúria de la mar tempestuosa, al mateix temps que l’ànima van eixir de la seua boca aquestes paraules:
—Cuita, cos mort, que l’amor que et fa perdre
et guiarà fins al peu de la torre.
Seguint del foc el senyal miserable,
fes-te present a la plorosa Hero.
La darrera síl·laba del nom d’Hero va ser la fi del seu parlar, amar i viure en aquest món.
Oh, cosa de gran maravella impossible de dir, que com una fletxa disparada per forta ballesta, el seu cos, pesat de l’aigua salada, vingué a la riba de Sestos, empés al peu de la torre per l’amor que el guiava quan era viu, el qual era tan extrem que havent mort encara el feia córrer, seguint la força que vivint l’empenyia, semblant a la lleugera galera que, llevats els rems, encara té prou impuls per a arribar a port segur! I en la boca morta li quedava aquell gest amb què es pronuncia el nom d’Hero.