LA BALADA DE LA GARSA I LA MERLA

Amb los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que, del mirar, mos ulls resten alegres.

I al seu costat estava una esmerla

amb un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre

que pogués dir les llaors de tal perla.

I amb dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

Amb els peus verds, els ulls i celles negres,

plomatge blanc, l’he vista: una garsa

sola, sens par, de les altres a part,

que, mirant-la, els meus ulls resten alegres.

I al seu costat estava una merla

amb un tal gest, unes plomes i un llustre,

que no hi ha al món poeta prou il·lustre

per a lloar com cal una tal perla.

I amb dolça veu, per l’art ben acordada,

cant i tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

amb los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Del mal que tinc no em puc guarir

si no em mireu

amb els ulls tals que puga dir

que no voleu

que jo per vós dega morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

Si muir per vós, llavors creureu

que amor m’ha mort,

i no pot ser que no ploreu

la trista sort

d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Que el mal que tinc no em pot fugir

si no gireu

els vostres ulls que em vulguen dir

que no voleu

que jo per vós dega morir».