Com es veieren Leandre i Hero i Leandre parlà amb la dida

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

Amb la major discreció que un amor tan extrem pot consentir, preguntà Leandre per la tan estimada donzella, i Hero per Leandre, d’una manera honesta que no perjudicava gens la seua fama. I el deler del vertader amor, al qual no se li amaga res, descobrí a l’enamorat Leandre que Hero tenia una dida, el nom de la qual era Latíbula, i que només en ella confiava tant com en la seua pròpia ànima. S’esforçà Leandre amb delitosa fatiga, aparentant que l’hi portaven altres negocis, per poder parlar amb la vella en qui tant es confiava, i amb gest revestit de temor honest començà a dir les següents paraules:

—La fama de la teua honestedat, l’assossec i gravetat de la teua edat de molts anys, bastarien a ordenar els meus desigs, si s’adreçassen a algun fi deshonest. I perquè veig que la teua actitud ja em demostra que no et plau escoltar les meues paraules, no vull esplaiar en llargs discursos el meu dolor, sinó que a tu, ànima d’Hero, et siga manifest que, dins dels termes d’honestedat, no desitge ni m’és possible poder desitjar altre bé en aquest món sinó que, captiu i marit alhora, transcórrega la meua vida en els braços de la teua afillada. I a tu, benaventurada dida, a qui ella tan merescudament ama, oferesc els béns, la persona i la vida; que, com que és tot d’Hero, és raonable que amb les altres joies seues ho tingues encomanat.