XIV. L’ATEMPTAT A LA RAMBLA I LES CLAVEGUERES
Durant els anys 2016 i 2017, alguns personatges importants que havien estat responsables de la guerra bruta es van anar jubilant. Eugenio Pino i José Manuel Villarejo ho van fer durant l’estiu del 2016; Marcelino Martín Blas, el mes d’abril del 2017. D’altres, com Enrique García Castaño, van ser cessats dels seus càrrecs, com ja hem explicat, per l’episodi del suposat xantatge al rei emèrit i al CNI per part d’Eugenio Pino i José Manuel Villarejo.
El nou ministre, Juan Ignacio Zoido, semblava deixar enrere les males pràctiques de l’anterior cúpula policial, parcialment desballestada per les jubilacions. Parcialment, perquè quedava un dels responsables màxims d’aquest joc brut, el comissari principal, José Luis Olivera. Aquest no va aconseguir ocupar el càrrec de DAO al qual aspirava, però actualment ocupa una posició central dins l’estructura policial. D’aquest alt càrrec de la Policia es diu que és el Hoover espanyol: els diferents governs passen, però ell continua, i si continua és perquè és una de les persones més ben informades d’Espanya. Recordeu quan parlàvem de Joseph Fouché, que va ser ministre d’Interior amb governs de tota mena durant els anys del Directori, de l’Imperi Napoleònic i del retorn dels reialistes? La seva continuïtat en el poder es devia bàsicament a la gran quantitat d’informació que passava per les seves mans. Com Olivera.
Olivera està al capdavant del CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado), que ocupa un lloc central en l’estructura policial, des d’on Olivera actua com a veritable número dos del Cuerpo, després del director general. Deia fa un moment que sota el mandat del ministre Juan Ignacio Zoido les maniobres de guerra bruta semblava que s’havien difuminat, però van tornar a sortir a la llum durant els atemptats terroristes de l’agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils.
L’atemptat de la Rambla
L’atemptat del dia 17 d’agost a la Rambla de Barcelona, i el posterior a la població de Cambrils, van tensar extraordinàriament la corda de les relacions entre la Generalitat i el Govern de l’Estat, per una banda, i entre els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, per l’altra. La professionalitat en la gestió per part dels Mossos, que va ser destacada per tots els mitjans internacionals, la seva bona feina de comunicació pública, la imatge que van donar de policia moderna i la resolució del cas en un termini curt de temps va neguitejar, i molt, el Govern central. La raó d’aquesta empipada era clara: Catalunya projectava una imatge d’Estat competent arreu del món, just abans de la convocatòria no autoritzada del referèndum per la independència. Calia, doncs, atacar aquesta imatge, i calia fer-ho centrant-se en els responsables de la gestió policial dels atemptats, els Mossos, i en la persona del seu màxim responsable, el major Josep Lluís Trapero.
La fórmula per fer-ho va ser l’habitual de les clavegueres, l’aparició d’informes i comunicats en el context d’una forta campanya de premsa coordinada. Aquest cop, però, els indicis semblen indicar que un diari de Barcelona es va incorporar a la festa.
Des del minut zero dels atemptats, El Periódico de Catalunya va col·locar en la seva edició digital una faixa informativa ben visible on s’afirmava que els Mossos havien estat advertits per la CIA de la possibilitat que es cometés un atemptat a la Rambla. No era una informació més, tractada amb més o menys rigor, era una campanya acusatòria en tota regla, de negligència criminal. Segons El Periódico, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units havien contactat amb els Mossos d’Esquadra durant el mes de maig per transmetre’ls una informació confidencial que apuntava que l’Estat Islàmic planejava atemptar durant l’estiu en zones turístiques catalanes molt concorregudes, específicament a la Rambla. La notícia va ser desmentida pel conseller d’Interior de la Generalitat i pel major dels Mossos: «Els Mossos no reben comunicacions directes de la CIA».
El Periódico, posteriorment, va afirmar que disposava d’una suposada nota de l’agència nord-americana National Counterterrorism Center (NCTC), un organisme que coordina diferents agències d’informació i espionatge dels EUA, entre elles la CIA, l’NSA i l’FBI. Aquesta nota hauria estat enviada el 25 de maig a la policia catalana, al CNI, i a les Forces de Seguretat de l’Estat, concretament al CITCO (que dirigeix José Luis Olivera). La nota era genèrica, sense especificar gaire cosa més que un possible lloc d’atemptat i no assenyalava ni el qui, ni el com ni el perquè d’aquesta amenaça. En un article d’El Periódico del 31 d’agost, el director, Enric Hernández, cita «fonts de la lluita antiterrorista» per explicar per què l’NCTC havia enviat la nota als Mossos, «to the Mossos». Segons aquestes «fonts» no revelades d’El Periódico, els Mossos haurien rebut aquesta informació per tal que reforcessin les mesures de seguretat al voltant de la Rambla. En el mateix article del 31 d’agost s’afirma que la Policia Nacional va compartir aquesta informació amb el comissari d’Informació dels Mossos la mateixa setmana que es va rebre la nota. La nota d’El Periódico tenia un peu que deia «carta del espionaje estadounidense a los Mossos» i, en un anglès una mica macarrònic, la nota deia:
Unsubstantiated information of unknown veracity from late May 2017 indicated that the Islamic State of Irak and ash-Sham (ISIS) was planning to conduct unspecified terrorist attacks during the summer against crowded tourist sites in Barcelona, Spain specifically, La Rambla Street.
O sigui, informació sense proves ni evidències, amb molt poca versemblança i de procedència desconeguda. Els indicadors de la nota, que va ser enviada el dia 21 d’agost, donen com a receptor el CITCO, i duia per títol «Text of nota sent to Mossos on 25 May». El breu text semblava una suposada resposta a una sol·licitud del CITCO. En el cas que fos certa aquesta sol·licitud, ¿per quin motiu el CITCO demanava a l’agència nord-americana que ratifiqués si havia enviat una nota que, segons El Periódico, també havia rebut el mateix CITCO? Per què demanaven certificació d’una cosa que ja sabien? Si la nota de l’agència nord-americana era certa, demanar aquesta informació era una manera d’incriminar els Mossos, però, a més, també desprestigiava la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que no havien fet gaire cas de la notificació, i el CNI, de retruc.
Al marge de tot plegat, a El Periódico no li semblava rellevant que l’atemptat a la Rambla hagués estat una decisió improvisada dels terroristes, després de l’explosió a la casa que ocupaven a Alcanar. La publicació de la suposada nota va ser motiu de mofa i hilaritat, per les pífies en anglès que contenia. Julian Assange i WikiLeaks, que coneixen sobradament quin és el format de documents secrets provinents dels serveis d’intel·ligència nord-americans —entre altres coses perquè n’han filtrat un munt—, destacaven els errors en la «redacció» de la nota: mal ús de les cometes, Irak en lloc d’Iraq, nota en comptes de notice, o ISIS en lloc d’ISIL, per parlar de l’Estat Islàmic. El director d’El Periódico va intentar justificar-se a El matí de Catalunya Ràdio, dient, en primera instància, que la nota era originalment un document digital i que van canviar-ne la tipografia per tal de protegir-ne la font. El fotoperiodista Jordi Borràs el desmentia tot seguit a Twitter:
Fa anys que utilitzo protocols de xifratge per comunicar-me. Argumentar que el xifratge pot alterar ortografia/gramàtica és rotundament FALS.
Per tal de sortir de l’embolic de la nota que era i no era, el director d’El Periódico va intentar donar versemblança al nyap que havien publicat, i va admetre en el programa del Carlos Herrera, a la COPE, que el que havien venut com a document dels serveis d’informació nord-americans era una transcripció realitzada a la mateixa redacció del diari a partir d’una informació que els havien subministrat per telèfon. De traca i mocador.
El comunicat que El Periódico venia formalment en portada com a original no ho era, el que sí que representava era un lamentable exercici de manipulació periodística. Quan el diari posa sota la suposada nota el peu de «carta del espionaje estadounidense a los Mossos» està mentint deliberadament, com va reconèixer el mateix director, Enric Hernández, quan va començar a rectificar sobre la naturalesa de la nota. Endevinar qui els havia subministrat una nota demanada pel CITCO per telèfon ens remet inevitablement al mateix CITCO. I qui és el director del CITCO? José Luis Olivera. Algú volia desprestigiar els Mossos al preu que fos, i l’acusació de negligència per no haver pres mesures després de rebre «the nota to the Mossos» n’era la prova que s’exhibia sense cap pudor.
L’incident, però, revesteix més gravetat del que sembla, i apunta sense gaire matisos a les clavegueres. Segons van informar Carlos Enrique Bayo i Patricia López a Público el 21 de setembre de 2017, la nota publicada per El Periódico era manifestament falsa, i n’era la prova un escrit dels organismes d’intel·ligència nord-americans, que la desmentien. Aquesta nota era la resposta a la demanda d’un ciutadà anònim que va enviar una sol·licitud d’informació respecte a aquest possible advertiment de l’agència nord-americana als Mossos d’Esquadra. Les preguntes que va enviar eren molt clares: «Ha enviat l’NCTC un avís a la policia catalana (Mossos) el 25 de maig?». «Ha enviat el 21 d’agost l’NCTC un avís al CITCO sobre el primer avís enviat a la policia catalana?».
La sol·licitud va ser resposta en compliment del Freedom of Information Act (FOIA), que obliga a la transparència informativa dels serveis nord-americans. La responsable d’informació de l’oficina del Director de la Intel·ligència Nacional dels Estats Units, Sally A. Nicholson, va confirmar que no hi va haver cap missatge del Centre d’Antiterrorisme dels EUA dirigit als Mossos el 25 de maig, ni cap altre des d’aquest mateix NCTC al CITCO el 21 d’agost:
Després d’una exhaustiva recerca en els nostres arxius i bases de dades, no hem pogut localitzar cap registre que correspongui a la seva sol·licitud.
El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i el conseller d’Interior, Joaquim Forn, van sortir el mateix dia 31 d’agost a desmentir el contingut de la nota d’El Periódico. El major Trapero estava visiblement indignat:
Aquest senyor i aquest diari i nosaltres juguem en lligues diferents. Nosaltres ens preocupem per la seguretat, i aquest diari des del mateix dia dels atemptats es preocupa per fer una exclusiva. Que expliqui sense dissimular el que apunta: que si haguéssim patrullat més, si haguéssim posat pilones… no hi hauria hagut l’atemptat? Vol dir això? Que ho digui directament. I qui li ho ha dictat, tot això? Ell dubta de nosaltres, doncs jo tinc molts dubtes: d’ell, de la informació, dels intermediaris i amb quina voluntat ho fan.
Els intermediaris i la voluntat amb la qual actuen. ¿Va ser el director d’El Periódico durant els dies posteriors a l’atemptat de la Rambla un cooperant actiu de les clavegueres? ¿O simplement un il·lús ben intencionat que es va deixar manipular pels serveis d’informació? Com que no podem esbrinar-ne les motivacions últimes sotmetent a hipnosi el responsable, només ens queda prendre nota de la intensitat amb què el mitjà de comunicació va prendre partit contra la labor dels Mossos, una intensitat ferotge des del minut zero, en un moment de màxima tensió social i ciutadana, quan tots estàvem amb l’ai al cor.
L’imam de Ripoll
La suposada nota d’advertiment d’un atemptat de l’agència nord-americana no va ser l’únic atac «periodístic» dirigit a desprestigiar els Mossos. També es van formular crítiques a l’acció policial per no haver detectat que l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, estigués radicalitzat, i que estava adoctrinant un grup de joves per cometre atemptats. En aquesta línia, el diari El País es va fer ressò el dia 24 d’agost d’un possible advertiment provinent de Bèlgica. El titular de la notícia carregava fort contra els Mossos: «Los Mossos fueron informados por los belgas de las sospechas sobre el imán de Ripoll». El titular d’El País era maliciós, vist el desenvolupament que ells mateixos feien de la notícia que desmentia en part el seu titular, però era igual, l’escàndol ja estava servit.
Pel que sabem, el mes de març del 2016, un policia local del poble belga de Vilvoorde va preguntar informalment (no per conducte oficial, sinó a través d’un correu electrònic a un sergent dels Mossos amb qui havia coincidit en un congrés) si l’imam Abdelbaki tenia vincles amb el terrorisme islamista. La pregunta venia relacionada amb la presència d’Abdelbaki a Vilvoorde, segons sembla per buscar feina d’imam, i havia aixecat les sospites de l’imam principal de la mesquita de la població. D’aquest fet se’n va treure un suc mediàtic excepcional, i va aixecar molta polseguera, perquè s’acusava els Mossos de no haver investigat prou l’imam de Ripoll. Però segons un comunicat dels Mossos, ni el sergent ni ningú del cos tenia coneixement dels antecedents penals d’Abdelbaki.
Els que sí que coneixien Abdelbaki eren els membres de la Policia Nacional, i, en concret, els de la Comisaría General de Información. Segons va informar el diari ABC, el telèfon d’Abdelbaki havia estat punxat per ordre judicial l’any 2005 perquè se sospitava que podia tenir relació amb Al-Qaida. Els policies que van demanar autorització al jutge Fernando Grande-Marlasca eren, segons l’ABC, de la Comisaría General de Información de la Policia Nacional, l’organisme dirigit pel comissari Enrique Barón. La causa contra Abdelbaki va ser anul·lada l’any 2011 pel Tribunal Suprem, que va considerar que les escoltes havien estat «inválidas e imprecisas». L’imam de Ripoll, a més a més, era un exconvicte que havia passat quatre anys a la presó per haver introduït 121 quilos d’haixix a Espanya l’any 2010. Un altre fet significatiu: durant el judici l’imam de Ripoll va delatar un company seu, per tal de rebaixar la seva pena. O sigui que va col·laborar amb la Policia. L’historial d’Abdelbaki, com podem veure, és llarg. L’any 2015 un jutjat del contenciós administratiu de Castelló va anul·lar una ordre d’expulsió dictada per la Subdelegació del Govern, després que Abdelbaki hi recorregués. El magistrat va considerar que l’acusat havia demostrat «evidente arraigo laboral y esfuerzos para integrarse en España».
Atenció a totes aquestes dades, perquè el personatge, pel que hem vist, no era cap desconegut de la Policia Nacional. Segons va dir en un tuit l’ex secretari general del Sindicato Unificado de Policía, José Manuel Sánchez Fornet, podria ser un confident de la Policia: «Huele a confidente de la Policía o del CNI que apesta». La responsabilitat de la Policia Nacional sobre aquest individu és clara sigui quina sigui la naturalesa final dels fets, que encara s’ha de determinar. Tot i haver estat empresonat per tràfic de drogues, i el seu telèfon punxat per detectar si estava relacionat amb Al-Qaida, no li van trobar cap signe de radicalització ni tampoc en van informar els Mossos. Però la cosa va més enllà. Durant el mes de novembre del 2017, el CNI va reconèixer que havia mantingut «contactes» amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, durant el període en què aquest va estar a la presó de Castelló, entre el 2010 i el 2014. Aquest reconeixement s’explicava, segons les fonts del CNI, dins del «protocolo establecido con los convictos». Més dades. Abdelbaki havia arribat a Espanya l’any 2002. Segons reconeixen fonts policials, el seu nom ja va aparèixer en l’agenda telefònica d’un dels detinguts per l’atemptat de l’11-M. També va aparèixer relacionat amb l’operació Chacal, la xarxa d’islamistes que enviava terroristes a l’Iraq. Algú, tard o d’hora, haurà de demanar responsabilitats a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, i al CNI, per aquest tema.
També es va afegir a la festa acusatòria contra els Mossos l’AUGC (Associació Unificada de la Guàrdia Civil) i el SUP (Sindicat Unitari de la Policia Nacional). La línia argumental era clara: els Mossos no havien portat bé la investigació de l’explosió de la casa d’Alcanar i no havien avisat els Tedax, els experts en explosius de la Guàrdia Civil:
Si se hubiera investigado bien esa primera explosión se debería haber llegado a la conclusión de que se estaba preparando un ataque terrorista.
Els titulars de la premsa no es van fer esperar:
AUGC Y SUP denuncian el aislamiento de la Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado en la gestión del atentado de Barcelona.
L’atemptat de Barcelona, que va costar la vida a quinze persones, va provocar una resposta coordinada de molts mitjans de comunicació, que immediatament després dels tràgics fets van posar els Mossos en el punt de mira. Algunes d’aquestes informacions venien de confidències que, d’una manera o altra, apunten a algun dels responsables de les clavegueres, per la semblança amb el seu modus operandi habitual. No es tracta d’exculpar els Mossos, que segur que van cometre errors; és bo que, si en van cometre, s’investiguin.
Però la guerra que es va lliurar als mitjans de comunicació aquelles darreres setmanes d’agost va ser una altra cosa. Era una operació mediàtica d’atac indiscriminat contra el cos policial que estava fent front a un atemptat terrorista. I aquesta ofensiva no tenia per objecte el desenvolupament de la feina dels Mossos, sinó el procés sobiranista. Els Mossos, malgrat els possibles errors comesos, havien fet massa bé la feina, i això tenia un preu, atreure l’atenció de les clavegueres, perdó, no de les clavegueres, sinó dels qui les dirigeixen.