XI. EL 9-N I LA FISCALIA
Ja hem explicat que durant el 2014 es van tensar les cordes entre els sobiranistes i el Govern central per molts i variats motius. El principal va ser la convocatòria de la consulta del 9-N sobre la independència. Ja hem parlat del trajecte polític i judicial que va tenir la consulta. El mes d’abril del 2014, el Congrés dels Diputats rebutjava la proposta de transferir la competència per organitzar un referèndum consultiu. L’Onze de Setembre del 2014, l’ANC i Òmnium Cultural organitzaven la Via Catalana 2014, una concentració a l’avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, que havia de formar una V de victòria. La manifestació va ser espectacular i multitudinària, amb 1.800.000 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana. La Llei de consultes populars no referendàries va ser aprovada el 19 de setembre de 2014 en un ple del Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP.
El dia 27 de setembre, el president de la Generalitat, Artur Mas, signava el Decret de convocatòria de la consulta. Dos dies després, el Govern espanyol va presentar un recurs d’inconstitucionalitat quant a alguns dels articles de la llei i contra el Decret de convocatòria de la consulta. La maquinària de l’Estat estava ben greixada per reaccionar amb rapidesa, perquè el mateix 29 de setembre, i per primer cop a la història, el Tribunal Constitucional es reunia de forma extraordinària per admetre a tràmit els recursos presentats pel Govern central. Amb aquesta admissió, tant la Llei de consultes populars com el decret quedaven suspesos cautelarment, durant un període de cinc mesos. Per tal de fer front a la suspensió, el 14 d’octubre el president Artur Mas va decidir substituir la consulta popular per un procés de participació ciutadana organitzada per la Generalitat de Catalunya i que girava al voltant de la mateixa pregunta doble: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?». Novament, la iniciativa va ser suspesa pel Tribunal Constitucional. Malgrat això, el Govern català en va mantenir la convocatòria.
La líder del Partit Popular de Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, va dir que el Govern central no permetria «una consulta il·legal i antidemocràtica». Mariano Rajoy s’expressava en els mateixos termes:
Choca con el fundamento mismo de la Constitución, que es la indisoluble unidad de España.
El govern de Rajoy es veia incapaç d’aturar la consulta, i va demanar que no hi intervingués la Generalitat ni els seus funcionaris. La resposta de la Generalitat va ser deixar el procés organitzatiu del referèndum en mans de les entitats sobiranistes, per tal de no comprometre els seus funcionaris públics. La jornada va ser un èxit de participació espectacular, amb 2.344.888 persones que van anar a votar. El sí-sí va obtenir el 80,91% dels vots; el sí-no, el 10,02 %, i el no, el 4,49%. I llavors es va produir un fet que va molestar, i molt, el govern de Rajoy: la compareixença d’Artur Mas explicant els resultats.
Alicia Sánchez Camacho pressiona la Fiscalia
L’endemà de la consulta, Alicia Sánchez Camacho sortia feta una fera, amenaçant el Govern de la Generalitat amb les set plagues bíbliques. La popular va assegurar en el programa d’Ana Rosa Quintana, a Telecinco, que la Fiscalia formalitzaria una querella contra els organitzadors aquell mateix matí:
La querella contra el presidente Artur Mas y varios consejeros de su Gobierno por los supuestos delitos que habrían cometido durante el 9-N está prácticamente ultimada y tiene bases muy sólidas. […] Se puede estar hablando de tres delitos: cohecho por parte de posibles miembros o no del Gobierno, malversación de fondos públicos y desobediencia.
Les paraules de Sánchez Camacho anaven en la línia del que havia transcendit de la gravació de La Camarga, en el sentit que la presidenta del Partit Popular de Catalunya tenia un fiscal de confiança. Els fiscals es van rebotar. En un mitjà de comunicació, un fiscal de la Unió Progressista de Fiscals afirmava: «¿Ahora resulta que la señora Sánchez Camacho es la portavoz de la Fiscalía?». El fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, molt molest amb les declaracions de la popular, va fer unes declaracions dient que la Fiscalia es pronunciaria sobre el cas en el moment en què disposessin de tota la informació:
Sin ninguna precipitación, pero siempre con el horizonte del cumplimiento de la legalidad, la Fiscalía va a trabajar primero en si los hechos son delictivos; después determinará de qué delitos se trata y finalmente las personas responsables. Pero hasta el momento no hay nada.
El tema del 9-N de fet ja s’havia judicialitzat arran de les denúncies de diferents particulars, entre d’altres les de Societat Civil Catalana, Plataforma per Catalunya i UPyD, el partit de Rosa Díez. El fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, va viatjar a Madrid per tractar el tema amb Torres-Dulce i exposar-li les seves reticències a la denúncia, que no considerava prou viable jurídicament. José María Romero de Tejada tan sols veia clar el delicte de desobediència. Però molts fiscals a Catalunya no veien matèria jurídica suficient ni per sostenir l’acusació de desobediència. Finalment, José María Romero de Tejada va convocar la Junta de Fiscals de la Fiscalia Superior de Catalunya i la majoria dels seus membres es van manifestar contraris a presentar cap querella.
No va acabar aquí la cosa, és clar. El nerviosisme en el govern de Rajoy era evident, i les pressions aquells dies van ser molt fortes. Alicia Sánchez Camacho s’enfilava per les parets veient que la Fiscalia no presentava cap querella com ella havia dit que faria. La decisió de la Fiscalia a Catalunya l’havia deixat en evidència. Llavors Torres-Dulce va convocar una Junta de Fiscals de Sala, i aquesta va expressar el seu suport:
a favor de la ratificación de formular una querella por el llamado proceso de participación ciudadana del pasado 9-N.
Davant de la decisió de la Junta de Fiscals de Sala, Torres-Dulce va ordenar a la Fiscalia Superior de Catalunya que presentés la querella, i aquesta es va presentar. José María Romero de Tejada, finalment, presentava una querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per desobediència, prevaricació i malversació. Al cap d’un mes, el jutge que portava el cas, Joan Manel Abril, va decidir investigar el 9-N i tramitar la querella presentada. La imatge de la independència de la Fiscalia quedava molt tocada, i el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va presentar la seva dimissió per motius personals. Darrere aquest gest s’endevinava un acte de protesta contra la intrusió del govern de Mariano Rajoy en l’exercici del Ministeri Fiscal.
Finalment, el judici contra Mas, Ortega i Rigau es va celebrar, prescindint del càrrec de malversació de fons públics, que hauria pogut comportar la pena de presó. La sentència va arribar el mes de març del 2017: inhabilitació de dos anys per a Artur Mas, un any i nou mesos per a Joana Ortega, i un any i sis mesos per a Irene Rigau, pels delictes de desobediència. També rebien una multa econòmica, de 36.000 euros Artur Mas, de 30.000 Joana Ortega i de 24.000 Irene Rigau. Artur Mas, tot i la disconformitat amb la sentència, va agrair en el judici la professionalitat i la independència del fiscal Sánchez Ulled. Francesc Homs, jutjat pel Tribunal Suprem en consideració a la seva condició de diputat al Congrés de Diputats, va ser inhabilitat durant un any i condemnat a pagar una multa de 30.000 euros. La cosa no va acabar aquí, perquè al cap d’uns mesos va intervenir en l’afer el Tribunal de Comptes, que va exigir una fiança milionària als responsables de la consulta inhabilitats. Com que no es va pagar aquesta fiança, es van embargar béns personals dels encausats.
El 9-N marca un punt d’inflexió en l’estratègia de l’Estat per actuar contra el sobiranisme. Tot l’esforç de les clavegueres esmerçat a desacreditar Pujol l’estiu de 2014 i Xavier Trias durant el mes d’octubre no havien obtingut els resultats esperats. No s’havia aconseguit desmobilitzar l’independentisme, fins i tot l’actuació barroera de les clavegueres estimulava el discurs del sobiranisme. La brigada política del Ministeri de l’Interior, a la qual el Govern havia confiat la solució del problema intentant dinamitar el suport social dels independentistes, s’havia mostrat ineficaç. Calia buscar altres estratègies. No n’hi havia prou llançant acusacions a la premsa, calia disposar de tota la maquinària de l’Estat per combatre el sobiranisme, que havia demostrat la seva força de mobilització, i que no semblava doblegar-se davant el discurs de la por. El que va passar aquells dies posteriors al 9-N va suposar per al govern de Mariano Rajoy una mena d’exercici a petita escala, que li va permetre establir una nova forma de combatre el sobiranisme, una estratègia que implicava tot l’aparell de l’Estat, clarament i sense fissures.
La falta d’unitat d’acció arran dels desacords dins el Ministeri Fiscal pel cas de la presentació de la querella pel 9-N va molestar molt el PP, i és per això que la nova fórmula del govern de Rajoy de cara a afrontar els reptes dels sobiranistes es basava a deixar sota mínims la separació de poders. Per als membres del PP el control del Govern central havia d’abastar tots els racons de l’Estat, tots els organismes que suposadament haurien d’actuar amb independència, des del Tribunal Constitucional fins a la Fiscalia, passant pel Consell d’Estat, el Consell del Poder Judicial o el Tribunal de Comptes, com podrem veure més endavant. L’experiència acumulada pel govern de Rajoy amb el 9-N i les reformes legislatives que es van endegar tot just després van ser en part la munició legal utilitzada durant els mesos de setembre i octubre del 2017, primer intentant impedir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, després amb l’aplicació de l’article 155 per anul·lar l’autogovern català. En aquests mesos les clavegueres van treballar sota mínims, perquè l’Estat les havia suplantat i superat amb escreix.
Per tal de preparar-se per a escenaris futurs, l’Estat va posar en marxa un seguit de reformes legislatives que pretenien reforçar l’actuació executiva del Tribunal Constitucional.
La reforma del Tribunal Constitucional
Abans hem explicat que en la reunió dels fiscals de sala per acordar la presentació de la denúncia contra els responsables del 9-N es va decidir, en contra del criteri dels fiscals catalans, tirar endavant la querella, però no hem comentat que un parell de fiscals es van oposar a la mesura. Un d’ells era Pedro Crespo, del Tribunal Suprem, que va objectar que en la suspensió cautelar del 9-N, el Tribunal Constitucional no havia donat cap ordre per aturar l’organització del procés participatiu. Aquest és un punt interessant.
La nota de Pedro Crespo no va passar desapercebuda als membres del govern de Mariano Rajoy que, després de molts dubtes, el setembre del 2015 aprovava una reforma del Constitucional d’una gran transcendència. A partir d’ara, el Constitucional estava facultat per suspendre càrrecs públics el temps que considerés necessari i sense recursos legals possibles:
Recibido el informe o transcurrido el plazo fijado, si el Tribunal apreciase el incumplimiento total o parcial de su resolución, podrá acordar la suspensión en sus funciones de las autoridades o empleados públicos de la Administración responsable del incumplimiento, durante el tiempo preciso para asegurar la observancia de los pronunciamientos del Tribunal.
El Govern estava molt preocupat, i va optar per presentar la llei pel procediment d’extrema urgència, per tal que no passés per ponència i comissió, i així evitar que es discutissin els detalls tècnics. La raó d’aquesta urgència en el tràmit parlamentari era molt clara: faltaven quatre dies per a les eleccions de caràcter plebiscitari que havia convocat el president de la Generalitat, Artur Mas, el dia 27 de setembre de 2015. El govern de Rajoy muntava precipitadament un nyap jurídic per fer front a una eventual declaració d’independència si els partidaris del sí guanyaven clarament les eleccions, i d’aquest fet es derivava una declaració d’independència. No s’adonava que, en un futur, amb la reforma, el president del Govern a Madrid, i qualsevol càrrec del Govern, podia ser suspès pel Tribunal Constitucional, si aquest considerava que no havia respectat els seus dictàmens. De fet, el govern de Rajoy té incompliments flagrants de sentències del Tribunal Constitucional.
La Constitució només reconeixia com a causes per poder cessar un president la moció de censura, la moció de confiança o les eleccions. Per això el govern de Rajoy buscava una altra via, la del cessament dictat pel Constitucional. La reforma no afectava només les noves funcions executives del Tribunal, sinó que també tocava altres aspectes, com l’establiment del recurs previ d’inconstitucionalitat per a projectes de nous estatuts d’autonomia o de la seva modificació parcial. Una tercera llei tancava el cicle de les reformes: la Llei de seguretat nacional, aprovada l’endemà de les eleccions del 27 de setembre de 2015. En aquesta llei la seguretat nacional s’entén com
la acción del Estado dirigida a proteger la libertad y el bienestar de sus ciudadanos, a garantizar la defensa de España y sus principios y valores.
Aquesta llei estava al marge de l’estat d’excepció, que ja tenia un marc regulador a través d’una llei específica. Durant l’estiu del 2017 es va especular molt sobre la possible execució d’aquesta llei en relació amb el procés sobiranista, i en contra d’aplicar l’article 155 de la Constitució. Finalment, però, no va ser utilitzada.
El delicte de sedició i rebel·lió
Les reformes que afectaven el Tribunal Constitucional podien no ser suficients per aturar els sobiranistes. A finals del 2015, la Fiscalia de l’Audiència Nacional va advertir els funcionaris de la Generalitat de les possibles conseqüències si duien a terme actes d’execució de l’anomenada resolució de desconnexió, aprovada pel Parlament i suspesa pel Tribunal Constitucional. La resolució aprovada el 9 de novembre de 2015, que parlava del procés de desconnexió entre Catalunya i Espanya, es va aprovar per 72 vots a favor i 63 en contra. Va ser una de les primeres decisions de la nova majoria independentista sorgida després de les eleccions del 27 de setembre de 2015. La Fiscalia de l’Audiència va advertir els funcionaris que si tiraven endavant actes que poguessin considerar-se marcats per la resolució de desconnexió, cometrien delictes de sedició i rebel·lió. Segons el fiscal en cap de l’Audiència, Javier Zaragoza, la sedició inclou els delictes contra la forma de govern, l’organització territorial de l’Estat i separar una part del territori «nacional». La Fiscalia de l’Audiència marcava el terreny de la manera que necessitava el govern de Rajoy, i introduïa en el discurs per fer front al sobiranisme els delictes de sedició i de rebel·lió. L’Audiència va posar en marxa causes de sedició contra alguns alcaldes que havien aprovat mocions de suport a la resolució sobiranista del 9 de novembre de 2015. Malgrat la petició de la Fiscalia, els jutges d’instrucció les van arxivar, argumentant que aquests dos delictes requerien actes concrets que incitessin la ciutadania a aconseguir per la força la derogació de la Constitució o la independència d’un territori. La sedició i la rebel·lió, castigades amb penes de fins a trenta anys de presó, van ser els delictes de què van ser acusats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i tot el Govern de la Generalitat de Catalunya, els mesos d’octubre i novembre del 2017.