V. LA UNIDAD DE DELINCUENCIA ECONÓMICA Y FISCAL
L’any 2005, el Ministeri de l’Interior, dirigit pel socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, va crear una nova unitat dins el cos de Policia, la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal. La UDEF és important en la nostra història, perquè una part substancial de la guerra bruta d’aquests darrers anys l’ha tingut com a protagonista (a ella o alguns dels seus membres). La unitat va néixer per unificar les investigacions sobre delictes econòmics que, fins aquell moment, eren competència de cinc unitats policials diferents. La UDEF va quedar adscrita a la Comisaría General de la Policía Judicial, però, com veurem, algunes de les iniciatives d’investigacions atribuïdes a la UDEF no han tingut sempre el suport d’un jutge. Al capdavant de la unitat hi van posar un comissari principal, José Luis Olivera. Aquest, un home intel·ligent i astut, serà protagonista de molts dels casos que explicarem en aquestes pàgines. Un dels seus col·laboradors ha estat el comissari José Manuel Villarejo Pérez, que va treure profit d’una de les primeres investigacions de la UDEF, l’anomenat cas Malaya.
El cas Malaya
Aquest cas va ser una operació contra la corrupció urbanística a Espanya, centrada majoritàriament a la Costa del Sol. Se’n va parlar força als mitjans de comunicació per la notorietat d’alguns dels implicats, com ara Juan Antonio Roca, Julián Muñoz o la cantant Isabel Pantoja.
Tot va començar amb l’anomenada operació Balena Blanca, una investigació sobre el blanqueig de capitals. En les converses telefòniques interceptades per ordre judicial es van detectar possibles delictes de corrupció en la zona de Marbella. Un dels fets que més van cridar l’atenció va ser les confiscacions de béns dels processats, que eren força vistoses i contenien molts objectes de valor no declarats a Hisenda: joies, obres d’art, metalls preciosos, escultures, armes de foc, diners en efectiu i, fins i tot, una ramaderia de toros i una altra de cavalls. El judici va acabar amb empresonament i multes per als imputats.
Pel que fa a les clavegueres, hi ha una derivada col·lateral que té interès per a la nostra història. Poc després de posar-se en marxa la investigació del cas Malaya, el comissari José Manuel Villarejo va vendre uns terrenys a l’empresari cordovès Rafael Gómez Sánchez, més conegut com a Sandokan pel seu aspecte físic. Es creu que en aquesta operació Villarejo podria haver guanyat unes plusvàlues de gairebé 6 milions d’euros. Villarejo ha tingut una certa tendència a fer negocis amb acusats per la UDEF, com veurem. Sembla que hi col·laborava com a policia, tot i que la seva adscripció a aquesta unitat no consta enlloc. Amb la informació privilegiada que obtenia, es posava en contacte amb els acusats per fer-hi tractes.
Però anem al cas Malaya, i al profit que en va treure Villarejo. El comissari era el titular de dues societats, el grup Cenyt i Lextor, les quals van aportar dos terrenys, amb un valor de prop de 800.000 euros, a una Junta de Compensació. Pocs dies després, Rafael Gómez Sánchez, «Sandokan», comprava aquestes finques per un valor aproximat de 6.700.000 euros. Un sobrepreu que era difícil de justificar que s’hagués produït en dos dies, fins i tot en un moment d’alces explosives del mercat immobiliari. Aquesta transacció feia tuf d’alguna cosa, sobretot perquè es va tancar paral·lelament a la detenció del comprador, en el marc de l’operació Malaya. Finalment Sandokan va ser condemnat a una pena lleu, de sis mesos, que no va comportar ingrés a la presó. Se l’acusava d’haver pagat 600.000 euros al cervell de la trama, Juan Antonio Roca.
Segons ha investigat Patricia López a partir d’informes policials, l’empresa de Villarejo Cenyt ha tingut clients que van contractar els seus serveis justament quan sospitaven que eren investigats per la UDEF, com és el cas d’alguns executius de l’empresa Vitaldent. Els possibles acusats buscaven la protecció d’un comissari amb molts contactes per obtenir alguna mena de benefici al llarg del procés.
Les escoltes a la Comunitat de Madrid
L’any 2009, el diari El País va publicar un article en el qual es denunciava escoltes il·legals a polítics de la Comunitat de Madrid. Aquest va ser el primer cas conegut d’ús de fons públics per espiar rivals polítics. El més curiós és que es tractava d’adversaris del mateix partit, el Partit Popular de Madrid. Els espionatges es van produir entre l’abril i el maig de l’any 2008, en plena batalla pel poder dins del PP després de la segona derrota consecutiva de Rajoy en unes eleccions generals. Alguns dels espiats, com Alfredo Prada, conseller de Justícia de la comunitat autònoma, o Manuel Cobo, exconseller i diputat a l’Assemblea de Madrid, s’havien alineat amb Rajoy en la disputa callada que el president del partit tenia amb Esperanza Aguirre, llavors presidenta de la Comunitat de Madrid. En aquest article El País assenyalava diversos guàrdies civils com a implicats en les escoltes i els seguiments.
Els guàrdies civils, però, sempre han negat la seva participació en els fets; es consideren víctimes d’una conspiració. Un dels acusats, el sergent José Oreja, va parlar amb nosaltres i va participar en el documental per denunciar-la. Ens explicava així com li havien demanat que seguís determinats polítics:
A principios de enero de 2008, el señor Gamón y el señor Castaño nos reúnen a los seis asesores, en el despacho del señor Gamón, que nos transmite que el vicepresidente primero autonómico, en aquel entonces don Ignacio González, tiene especial interés en que nosotros desarrollemos unos seguimientos, a los que el señor Gamón denomina «objetivos». Estos objetivos ya se los he trasladado a quien los tengo que trasladar, que es la Autoridad Judicial. Pero vamos, no me importa decírselo: el señor Gallardón, el señor Cobo, el señor Prada, la señora Cifuentes, un señor que se apellida Cabezas, otro señor que se apellida Núñez y dos o tres alcaldes de localidades madrileñas.
Els guàrdies civils acusats ho neguen tot. Una empresa de detectius privats, Método 3, havia estat contractada per la comunitat autònoma. Segons ens va dir el seu exdirector, Paco Marco, l’encàrrec feia referència tan sols a uns empleats de l’empresa pública Canal de Isabel II, no pas a polítics. Però aquesta no és l’opinió d’altres persones relacionades amb el cas, com el comissari Jaime Barrado. A Barrado se li va encomanar la investigació de les escoltes quan ja havia sortit publicat que la comunitat autònoma havia contractat els serveis d’una empresa de detectius. El comissari volia entrar a Método 3 per esbrinar qui hi podia haver implicat i quins seguiments s’havien fet, però els seus superiors l’hi van impedir:
El que me ordena tajantemente que no se entre con mandamiento judicial en el Registro en Método 3 es el comisario general, es decir, José Luis Olivera, que está por debajo del comisario general pero es el que da las indicaciones para suavizar o para prohibir la entrada de Registro.
¿José Luis Olivera, doncs, va fer de tallafocs, perquè la investigació no anés més enllà? Segons el sergent de la Guàrdia Civil José Oreja, algú va fer el seguiment als polítics i des de la Conselleria d’Interior de la comunitat autònoma es va ordenar als guàrdies civils imputats que se situessin en els mateixos emplaçaments de les persones que havien estat seguides. D’aquesta manera s’esborrava el rastre dels veritables culpables, segons el sergent Oreja:
Lo que no es normal es que haya una agencia de detectives haciendo investigaciones a políticos, y que por otro lado me intente llevar a mí a lugares públicos, para que los posicionamientos figuren al lado de esos políticos a los que estaban investigando los detectives. Y ese es el quid. Eso considero que es la finalidad.
El sergent Oreja va haver de deixar la seva feina per poder centrar-se en la seva defensa i, a hores d’ara, es troba en una situació personal complicada, sense ingressos i a l’espera de la decisió de la justícia. El comissari Jaime Barrado va haver d’abandonar el cas, i va tornar a topar amb José Luis Olivera pel cas Interligare, sobre adjudicacions d’obres del Ministeri de l’Interior a empreses lligades a alts càrrecs d’aquest ministeri en l’etapa del govern de Rubalcaba. Aquestes empreses havien deixat de complir les seves obligacions amb la Seguretat Social i la Hisenda Pública. Barrado era llavors cap de la Brigada de Delinqüència Econòmica i rebia informació de la Tresoreria General de la Seguretat Social.
Algunes de les empreses que no havien complert amb el pagament de les seves obligacions amb la SS estaven lligades a uns policies, concretament a tres comissaris. Segons Barrado, el comissari principal José Luis Olivera va advertir els comissaris sospitosos:
Pues vamos, investigamos y descubrimos que eran tres comisarios; uno ya se había salido, estaban los tres en excedencia —uno de ellos no—. Nos pusimos a tirar del hilo hasta que descubrí que los malos estaban siendo advertidos por José Luis Olivera Serrano, que era mi jefe más inmediato.
Després de patir uns mesos de bullying, va ser destinat a la comissaria de Chamartín, on es va topar amb el polèmic cas d’encalçament i agressió a la dermatòloga Elisa Pinto.
El cas de la doctora Pinto
El cas de la doctora Pinto és paradigmàtic per entendre que les clavegueres no han afectat únicament polítics, sinó també policies i ciutadans. Les clavegueres actuen al servei de l’Estat i també serveixen els interessos d’homes poderosos vinculats a les empreses més grans del país.
L’excomissari Jaime Barrado (es va jubilar el desembre del 2016) és un policia de ferro colat, llest i viu, que, sent d’origen humil, de jove va fer de pastor a Extremadura. Barrado va aconseguir resoldre alguns dels casos més sonats de la dècada dels noranta, com ara el segrest i l’assassinat d’Anabel Segura, una estudiant d’empresarials, filla d’un alt directiu d’una multinacional alemanya, segrestada mentre feia footing al barri de la Moraleja de Madrid. És un dels policies més condecorats de la policia espanyola. Durant la gravació de l’entrevista per al documental, Barrado responia amb un ritme pausat, molt policial, com si estigués redactant un informe i no es volgués deixar res. Tant li feia quines preguntes li formulàvem, ell anava a la seva, sense tenir en compte que la seva declaració podia completar la programació d’un dia d’un canal temàtic. Doncs bé, Jaime Barrado, com a comissari de Chamartín, es va topar amb el cas d’encalçament i agressions envers la dermatòloga madrilenya Elisa Pinto, en el qual estava implicat un home molt poderós, Javier López Madrid. Sintetitzaré el que va explicar, perquè la narració completa ocuparia tot el llibre.
López Madrid és el gendre de Juan Miguel Villar Mir, president de la poderosa empresa OHL. Va començar la seva carrera a la central de Londres de Goldman Sachs i va ser membre del consell d’administració d’OHL, l’empresa del seu sogre. López Madrid ha estat condemnat per l’escàndol de les targetes black de Caja Madrid, i va ser detingut en el marc de l’operació Lezo, perquè estava relacionat amb el finançament irregular del PP de Madrid i també implicat en la trama Púnica. Però això no és tot. Les amistats de López Madrid apunten molt amunt. És amic íntim del rei Felip VI, del qual va ser company en l’exclusiu col·legi Los Rosales. En el primer moment de l’escàndol de Caja Madrid, va rebre suport per WhatsApp de la reina Leticia; és el famós «compi-yogui»:
Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes lo que pienso, Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi-yogui (miss you!!!).
És important entendre quines eren les relacions de López Madrid per comprendre què va passar en el cas de la doctora Pinto. Elisa Pinto i Javier López Madrid es van conèixer l’any 2012, a la consulta de la doctora, a Madrid, on ell va acudir com a pacient. La doctora afirma:
Lo operé y tenía que quitarle unos puntos. Con la excusa de sus constantes viajes, me mandaba whatsapps para ver cuándo se podía pasar por la consulta. Lo que empezó como un flirteo inofensivo terminó en acoso sexual.
En unes declaracions al diari digital El Español, la doctora Elisa Pinto va explicar com era l’encalçament al qual la sotmetia López Madrid:
Es una persona de comportamiento histriónico, y entonces pasaba de una actitud agresiva amenazante, diciendo que si en algún momento le denunciaba, iban a enterrar las denuncias, porque la Policía…, él tenía acceso a la Policía, y que por lo tanto yo no tenía nada que hacer. Que tenía además su amistad con la Casa Real, eso le ayudaba. En otros momentos me decía que le perdonase, que no hiciese nada. Que mantuviésemos una relación de amistad… Que perdonara lo que hubiera hecho.
És important destacar el fet que López Madrid digués que tenia accés a la Policia, i que esmentés la seva amistat amb la Casa Reial.
Les denúncies de la dermatòloga s’anaven acumulant a la comissaria de Chamartín. Dues de les últimes eren per agressions amb ganivet, una de les quals davant del seu fill, mitjançant la tècnica anomenada «punyalada peruana», consistent a posar el dit polze a un centímetre de la fulla del ganivet, perquè aquest no faci malbé cap òrgan intern. La punyalada peruana tracta d’espantar i coaccionar la víctima, sense causar-li danys irreparables. La doctora va patir l’agressió molt a prop de casa seva, quan portava un dels seus tres fills a un Burger King. Va sortir un moment del cotxe i en aquell moment se li va apropar un home corpulent, d’uns cinquanta o seixanta anys, que li va clavar la navalla i la va advertir:
López Madrid quiere que cierres la boca.
Després de diverses vicissituds, el comissari Barrado va preparar un reconeixement fotogràfic, en el qual la doctora Pinto va identificar com a un dels agressors el comissari Villarejo. Aquí van començar els problemes per a Barrado. Quan el comissari va enviar al cap superior de la Policia de Madrid les diligències en les quals estava implicat un comissari de la Policia no sabia el calvari que l’esperava. Al cap de només dos dies el van enviar a la comissaria de Carabanchel. Ningú no li va explicar el perquè del canvi.
Les represàlies contra Jaime Barrado no es van limitar al canvi de comissaria: li van obrir un expedient que va acabar amb la suspensió de feina i sou. El comissari va presentar recurs i, finalment, la Secció 7a del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar a favor seu en una sentència que explicava que la credibilitat del comissari estava fora de qualsevol dubte.
La doctora Elisa Pinto va patir, a més, una campanya de desprestigi personal. La van acusar d’haver fabricat un muntatge, d’autoinfringir-se les ferides, i la van titllar d’histèrica. A la primavera de 2017 el cas va ser reobert, i el comissari Villarejo investigat, després de passar per una roda de reconeixement. A principis de novembre del 2017, Villarejo va ser detingut per la Policia per suborn i blanqueig de capitals, una història de la qual donarem notícia més endavant.