III. FRANQUISME, LA REPRESSIÓ LEGAL
Durant el franquisme no hi va haver guerra bruta, ni clavegueres, enteses tal com les entenem avui en dia: un règim polític que nega els drets fonamentals dels individus no té necessitat d’amagar les seves accions de repressió perquè tota la maquinària de l’Estat hi està implicada. En una dictadura és possible perseguir els enemics polítics sense necessitat de recórrer a accions fora de la llei, perquè la llei protegeix l’Estat, i no pas els ciutadans. L’any 1945, en un intent de dotar el règim franquista d’un cert corpus jurídic, es va promulgar el Fuero de los Españoles, una llei que, en el paper, concedia als espanyols la possibilitat d’exercir un seguit de drets. En el fons tot plegat era una farsa, perquè qualsevol llei o disposició de rang inferior podia limitar els drets que aquesta mateixa llei fonamental pretenia garantir. L’article 32 del Fuero és molt eloqüent sobre la consideració en què el franquisme tenia els drets dels ciutadans:
El ejercicio de estos derechos no podrá atentar contra la unidad espiritual, nacional y social de España.
L’esperit d’aquest article ha perdurat més enllà de la dictadura, està inscrit en l’ADN de l’engranatge de l’Estat, i se li pot seguir el rastre en el títol preliminar de la Constitució del 1978:
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles.
Acollint-se a aquest principi de la unitat indissoluble heretada del franquisme i que sobreviu a la Transició, molts dels qui han participat en la guerra bruta durant la democràcia creuen fermament que la llei els empara. Un alt càrrec policial que destaca per ser molt escrupolós amb la legalitat i respectuós amb els drets dels ciutadans —és un cas excepcional— em va dir confidencialment en una ocasió que «por España haría lo que fuera». El que va passar a Catalunya durant les setmanes prèvies al referèndum de l’1 d’octubre, i també després de la proclamació d’independència al Parlament, és una mostra d’aquesta determinació: quan està en risc la unitat d’Espanya tot s’hi val.
El franquisme, doncs, no va tenir cap problema formal per atacar els seus enemics polítics. Per entendre la forma i la dimensió que prenia el combat contra l’oposició durant la dictadura és molt aclaridor un informe de l’ambaixada britànica de l’any 1949 que explica de manera clara com funcionava la policia franquista:
Els seus arxius estan basats en el model nazi, asseguren una vigilància sistemàtica de tots els enemics sospitosos de l’Estat. Tots els casos polítics cauen dins de la Brigada Político-Social, que actua per ordre del cap superior de Policia.
La Brigada Político-Social i la Gestapo. Roberto Conesa i Melitón Manzanas
Tal com explica l’informe britànic, durant el franquisme va existir una policia política legal, la Brigada Político-Social (BPS), dedicada a perseguir els enemics del règim. Aquest cos va estar formada i entrenada pels nazis, a imatge i semblança de la temible Gestapo. La BPS no es va constituir formalment fins l’any 1941, a través d’un decret, però la policia dels facciosos ja havia començat a actuar com a òrgan repressor durant els anys de la Guerra Civil, sobretot a través de les anomenades Comisiones Depuradoras, que actuaven en els camps de concentració interrogant els presoners de guerra. Diversos oficials de la Gestapo van ensenyar als policies espanyols les tècniques més avançades del moment pel que fa a l’obtenció d’informació mitjançant tortures, la captació de confidents, i tècniques d’infiltració en grups de l’oposició. Per instruccions directes de Himmler, el Kriminalkommissar Paul Winzer va ser l’encarregat de dirigir la formació de la policia franquista. L’alemany va supervisar el funcionament i les tasques de depuració als camps de concentració, sobretot al de Miranda d’Ebro, on hi havia tancats molts brigadistes internacionals, entre ells un bon nombre d’alemanys. Winzer va continuar a Espanya la seva feina d’ensinistrament de la policia i de contraespionatge militar fins al final de la Segona Guerra Mundial. Després va desaparèixer, com molts altres nazis. Parlar de nazis en un llibre sobre les clavegueres en ple segle XXI pot semblar un anacronisme, però hi ha una línia de continuïtat repressiva i policial que ens porta des del 1939 fins al 2017: alguns dels policies de la BPS formats per la Gestapo i implicats en nombrosos casos de tortures i assassinats han tingut càrrecs importants durant la democràcia i han rebut les més altes condecoracions, i molt sovint han estat succeïts per deixebles seus.
Roberto Conesa (Madrid, 1917 - 1994), un dels elements més abjectes de la policia franquista, va dirigir la BPS fins l’any 1976. Per fer-nos una idea de la talla del personatge cal dir que, amb el beneplàcit del règim, va treballar durant un temps com a assessor de seguretat per a Rafael Leónidas Trujillo, el generalísimo de la República Dominicana, un dels dictadors més sanguinaris d’Amèrica, responsable de la mort de més de 50.000 persones. Roberto Conesa va ingressar al cos de policia l’últim any de la guerra, i de seguida hi va destacar, sobretot en el cas de la detenció de les anomenades tretze roses de Madrid, algunes d’elles membres de les joventuts socialistes, que van ser torturades i afusellades pels franquistes a l’agost del 1939. A més a més, Conesa va col·laborar amb els nazis fins al final de la Segona Guerra Mundial, informant-los de les activitats del maquis, gràcies a la seva poderosa xarxa d’infiltrats en una i altra banda de la frontera. Era un home cruel fins a l’extrem, segons el testimoni de molts dels detinguts que van passar per les seves mans, com el de qui va ser secretari general de Comissions Obreres, Marcelino Camacho. Conesa va continuar ocupant càrrecs rellevants després de la mort de Franco, en la direcció de la Brigada d’Informació. Manuel Fraga el va nomenar cap superior de la Policia de València, Rodolfo Martín Villa li va concedir la Medalla d’Or al Mèrit Policial. Va estar implicat directament en la lluita contra ETA i els GRAPO, i tot això ja en plena democràcia.
Conesa no treballava sol, molts policies van ser formats sota la seva tutela a la BPS i, amb l’arribada de la democràcia, van ocupar alts càrrecs en la Policia. Un dels deixebles destacats de Conesa va ser Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, que es va fer famós per la seva maníaca crueltat. Malgrat els nombrosos episodis de maltractaments, abusos i tortures, tan sols li va caure una multa l’any 1974 pels maltractaments que va infringir al periodista Paco Lobatón. L’any 1977 va rebre, però, la Medalla de Plata al Mèrit Policial per la seva intervenció en l’alliberament d’Antonio María de Oriol y Urquijo. La condecoració l’hi va lliurar Rodolfo Martín Villa, llavors ministre de la Governació. Uns anys més tard, l’inspector González Pacheco va abandonar la policia i va passar a treballar com a cap de seguretat de Renault España. L’any 2013, la jutgessa argentina María Servini va dictar una ordre internacional de crida i cerca contra Antonio González Pacheco per delictes de tortures comesos durant el franquisme. L’any 2014 l’Audiència Nacional en va rebutjar l’extradició perquè va considerar que els delictes ja havien prescrit.
Un altre dels policies espanyols ensinistrat per la Gestapo va ser Melitón Manzanas (Sant Sebastià, 1909 - 1968). Cap de la BPS a Guipúscoa, Manzanas era, segons els detinguts que van tenir la desgràcia de passar per les seves mans, un home llefiscós, sanguinari, cruel i brutal. En el seu primer destí a Irun passava informació als nazis sobre els jueus que creuaven la frontera. Acabada la Segona Guerra Mundial va destacar per una afició a la tortura que ratllava el sadisme. La llista de torturats per Manzanas durant la seva etapa com a comissari a Sant Sebastià es fa interminable, i inclou dirigents nacionalistes, socialistes, opositors demòcrates, membres d’ETA i passavolants neutrals amb l’únic delicte de ser aparentment sospitosos. Xabier Apaolaza, militant del Partit Nacionalista Basc, explica que, entre moltes sofisticades tortures, el comissari li va introduir entre les ungles i la carn dels dits un bolígraf que després feia girar. El dolor era insuportable. Descàrregues elèctriques, cops, ofegaments, humiliacions, amenaces a la família… El repertori macabre de la indústria del dolor de Manzanas après dels nazis va deixar marcades les seves víctimes, fins al punt que moltes d’elles, com el que va ser president del PSOE, Ramón Rubial, no en van voler parlar mai públicament. Curiosament, a Melitón Manzanas li van obrir un expedient, però no per la seva brutalitat, sinó per haver tirat endavant negocis foscos i estafes. L’enriquiment personal acompanya tot sovint els policies implicats en la guerra bruta. Manzanas va entrar en la història el 2 d’agost de 1968 per haver estat la primera víctima d’ETA. I com a víctima del terrorisme és al centre d’un dels majors escàndols que ha viscut la democràcia: malgrat el seu historial de feixista i torturador, va ser redimit oficialment pel govern de José María Aznar, que el 2001 li va concedir la Reial Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme. El govern d’Aznar va ignorar olímpicament les nombroses protestes que això va provocar i va tirar pel dret, amb prepotència. La medalla pòstuma a Melitón Manzanas va indignar moltes de les seves víctimes, que no es podien creure que la democràcia reivindiqués un torturador, amb l’agreujant que, en aquell moment, la majoria no havien rebut encara cap disculpa per part de l’Estat. Aquesta condecoració és molt significativa en la història que ens ocupa, perquè revela una continuïtat moral entre el franquisme i la democràcia, i una falta notable de vergonya per ocultar-la.
Antonio Juan Creix i l’FBI
La investigació de la mort de Melitón Manzanas va recaure sobre un altre reconegut torturador: Antonio Juan Creix (Jerez de la Frontera, 1914 - Barcelona, 1985). La seva activitat repressora es va desenvolupar principalment a Barcelona, i per les seves mans van passar importants opositors franquistes com Gregorio López Raimundo, Jordi Carbonell, Miguel Núñez, Tomasa Cuevas o Jordi Pujol. Creix va ser el cap de la BPS a Barcelona des de l’any 1958. Antoni Batista explica en un llibre molt interessant, La Carta, Historia de un comisario franquista, com el comissari Creix va rebre instrucció de l’FBI als EUA, on el van ensenyar a adaptar la repressió als nous temps. A propòsit de les instruccions que va rebre Creix a Arlington diu:
Era más efectivo desarticular una estructura que trincar a un dirigente. Y nada contra la legalidad… pero a cuenta de crear una ilegalidad invisible. Registros sin orden, pero efectuados con excusa o en ausencia de testigos, y sin alentar sospechas, todo en su lugar, ni rastro de allanamiento de morada. Pinchazos telefónicos sin pasar por el juez, que originaron en la Jefatura de Barcelona un sofisticado operativo que sobrevivió muchos años a la democracia.
Res contra la legalitat però a base de crear una il·legalitat invisible, un concepte que, com podrem comprovar més endavant, ha estat la norma bàsica de les clavegueres durant la democràcia. Tal com s’explica a La Carta, Antonio Juan Creix va ser l’únic policia de la BPS que va ser apartat de la seva activitat abans de la mort de Franco. En el seu pas per la BPS a Sevilla va ser acusat d’algunes irregularitats relatives a les despeses. La seva depuració va obeir, segons Batista, a l’intent d’alguns dirigents franquistes de fer una neteja d’imatge per poder dialogar en un futur amb l’oposició. Però l’operació no va passar d’un simple maquillatge, perquè molts altres policies implicats en tortures van continuar la seva carrera en democràcia.
Policies franquistes recuperats per la democràcia
La llista de policies franquistes de la BPS recuperats per la democràcia és llarga. Cal tenir en compte que els efectius d’aquest cos doblaven en moltes jefaturas els de la brigada criminal. José Sainz González va ser el substitut d’Antonio Juan Creix a la BPS de Sevilla. Sainz havia estat treballant al País Basc des de l’any 1943 i era un expert en ETA. L’any 1977 era nomenat subdirector general de Seguretat i el 1979, director general de la Policia fins al 1980, en què va ser cessat. El seu substitut, José Manuel Blanco, va dimitir un any més tard per l’escàndol de les tortures i posterior mort a l’hospital penitenciari de Carabanchel del presumpte membre d’ETA militar José Ignacio Arregui.
Un dels policies que també va presentar la dimissió pel cas Arregui va ser el comissari Manuel Ballesteros. El primer govern de Felipe González, però, el va escollir per dirigir la lluita antiterrorista. El ministre José Barrionuevo no va tenir cap pudor de comptar amb un torturador com Ballesteros que, a més, havia estat un dels homes d’Antonio González Pacheco. Algunes fonts relacionen el comissari Ballesteros amb l’assassinat de Yolanda González, en el moment que el comissari exercia com a cap de la Brigada Especial Operativa. Yolanda González, de dinou anys, afiliada al Partit Socialista dels Treballadors, va rebre dos trets al cap per part d’Emilio Hellín, un membre de Fuerza Nueva.
Obrim ara un petit parèntesi per parlar d’Emilio Hellín, perquè la seva reconversió d’assassí a respectable assessor de seguretat posa els pèls de punta. Militant d’extrema dreta, va ser condemnat a quaranta-un anys de presó dels quals va complir-ne catorze, després d’haver protagonitzat una fuga rocambolesca al Paraguai de Stroessner. Quan va sortir de la presó es va canviar el nom pel de Luis Enrique Hellín, i, com molts altres militants d’extrema dreta, va ser repescat per col·laborar amb diferents institucions de l’Estat. Fins al 2013 feia classes a l’Instituto Universitario de Investigación en Ciencias Policiales (IUICP) i, a més, va dirigir una empresa que assessorava les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Segons un reportatge del periodista d’El País José María Irujo, alguns dels cursos que impartia l’assassí de Yolanda González es van realitzar l’any 2008, quan el ministre de l’Interior era el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. Al febrer de l’any 2013, Francisco Martínez, secretari d’Estat de Seguretat durant el govern del PP, reconeixia que la Policia i la Guàrdia Civil havien contractat els serveis de l’empresa on treballava Emilio Hellín, amb la identitat canviada, des de l’any 2006 fins al 2011.
La relació dels socialistes amb persones d’extrema dreta i policies de la BPS, però, venia de més lluny. L’any 1982, amb l’arribada del PSOE al poder, nou de les tretze jefaturas superiores de policia que existien a Espanya estaven ocupades per exmembres de la BPS. La majoria dels més de 20.000 agents de Policia que formaven part de la BPS estaven en actiu. Ho van justificar dient que era convenient repescar elements franquistes vinculats a l’extrema dreta per dur a terme la lluita contra ETA. Que un govern socialista esculli un home amb la trajectòria de Manuel Ballesteros com a representant de l’Estat a les converses d’Alger resulta kafkià. Anys més tard, el que va ser secretari d’Estat d’Interior, Rafael Vera, defensava públicament l’actuació de Ballesteros. Rafael Vera va acabar entrant a la presó juntament amb José Barrionuevo, condemnats pel cas GAL, i cal recordar que van ser acompanyats fins a la porta de la presó per Felipe González.
Jesús González Reglero, un altre dels deixebles de Billy el Niño, va arribar a ser cap de la comissaria de Leganés. També és a la llista de la Interpol per haver comès tortures durant el franquisme. L’any 2014 es va jubilar amb tots els honors i amb la Medalla de Plata al Mèrit Policial, pensionada. El seu germà Miguel Ángel, vinculat a grups d’extrema dreta, va dirigir la comissaria de Getafe. José Ignacio Giralte González, també deixeble de Billy el Niño, va ser comissari en cap d’Alcobendas. El fet és que resulta incomprensible que no hi hagués una mínima depuració dels responsables de la repressió política durant la Transició. I el que resulta encara més cridaner és que se’ls premiés amb càrrecs de responsabilitat i se’ls condecorés per les seves accions. L’interès de salvaguardar l’Estat passava per davant de la justícia i la reparació deguda a les víctimes.
El Tribunal d’Ordre Públic i l’Audiència Nacional
Els casos de repressió política durant el franquisme, si no acabaven en un salt al buit des de la finestra d’una comissaria o un tret a l’esquena en aplicació de la llei de fugues, passaven de la policia als tribunals, de vegades militars, de vegades civils. El primer que cal entendre és que en una dictadura no hi ha separació de poders, només hi ha un poder, i la justícia hi està sotmesa. Tots els integrants de l’administració franquista havien de jurar fidelitat «al Caudillo y al Movimiento Nacional», un requisit exigit per l’article 4 del Reglament d’oposicions de la carrera judicial de l’any 1941 i reiterat per l’article 36 de la Llei de funcionaris de 1964. Un estudi fet per experts juristes conclou que més de la meitat dels jutges que havien servit la República havien estat apartats de les seves responsabilitats l’any 1947 i substituïts per magistrats addictes al règim. Aquestes xifres indiquen la magnitud de la depuració, equiparable a la dels mestres.
La dictadura, tot i que la controlava, desconfiava de la magistratura, i això comptant que jutges i magistrats eren clarament i majoritàriament conservadors i franquistes. El règim volia assegurar que s’apliquessin condemnes severes als opositors i, per això, va crear tot un seguit de tribunals especials i va deixar la repressió més dura als tribunals militars mitjançant l’anomenada Jurisdicció de Guerra. La justícia militar, un oxímoron per naturalesa, va condemnar milers de persones a penes de mort o a llargs períodes de reclusió, i va continuar activa encara durant la democràcia. El Tribunal Militar Tercer de Barcelona, el Memorial Democràtic i l’Arxiu Nacional de Catalunya van col·laborar durant deu anys, del 2003 al 2013, per donar tractament d’arxiu als 81.966 processos sumaríssims instruïts a Catalunya entre el 1939 i el 1980. La repressió va afectar, segons aquesta investigació, prop de 78.000 persones, de les quals 3.358 van ser executades. Això tan sols a Catalunya. Els Pactes de la Moncloa, signats l’any 1977, van acordar que la justícia militar es restringiria exclusivament a l’àmbit dels delictes militars. El pacte no es va complir. Al cap d’un any, un tribunal militar condemnava els membres dels Joglars a presó per la posada en escena de La torna. Durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, molts objectors de consciència van ser sotmesos a consells de guerra, i fins i tot familiars i amics dels objectors que es manifestaven en contra del servei militar obligatori. Avui dia, el Codi Penal Militar vigent permet que els tribunals militars jutgin ciutadans civils.
Però els tribunals militars no van ser els únics que van exercir la repressió. No és fàcil entendre com es delimitaven les jurisdiccions entre els diferents tribunals creats pel franquisme, perquè en realitat es tractava de fragmentar al màxim les competències dels tribunals, la qual cosa creava una sensació de desconcert entre els mateixos jutges i d’indefensió entre els acusats. L’any 1940 es va constituir el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, que va instruir més de 60.000 processos. El Tribunal era format per un president, un general, un membre de Falange Espanyola i dos juristes. Tots els integrants ho eren a proposta directa del general Franco. De fet, el Ministeri de Justícia durant el franquisme sempre va estar ocupat per militants falangistes o carlins. L’advocat Juan Manuel Olarieta afirma que el Ministeri de Justícia va ser el més feixista de tots. L’any 1963 el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme va ser substituït pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). El TOP havia de perseguir
aquellos delitos cometidos en todo el territorio nacional, cuya singularidad era subvertir, en mayor o menor gravedad, los principios básicos del Estado o sembrar la zozobra en la conciencia nacional.
Per afinar una mica més afegia que els delictes eren
aquellos que van contra el jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de Gobierno […], la rebelión y la sedición; los desórdenes públicos y la propaganda ilegal.
Alerta! La rebelión y la sedición són dos dels delictes dels quals s’acusa els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya en un cas que va portar l’Audiència Nacional —com veurem, l’hereva del TOP— i que, després, va passar en part al Tribunal Suprem. Moltes de les persones que han participat en la guerra bruta aquests darrers anys es van formar sota aquests preceptes a la dècada dels setanta del segle passat, quan van ingressar a la Policia i quan molts d’ells van passar per la BPS. Són els policies que han comandat la guerra bruta i que ara comencen a jubilar-se.
Josep Solé i Barberà (Llívia, 1913 - Barcelona, 1988), el primer advocat que va exercir en un judici del TOP, va parlar en un article de l’any 1977 de l’arbitrarietat d’aquest tribunal, que considerava l’atestat policial gairebé com una prova rigorosa que es tenia molt present a l’hora de dictar sentència. Tant era que s’haguessin comès tortures o pressions contra els detinguts per obtenir-ne la confessió. Solé i Barberà destaca que no va conèixer cap sentència en què les circumstàncies de la detenció o l’existència de tortures s’haguessin tingut en compte a l’hora de jutjar els acusats. D’alguna manera es pot afirmar que aquests sortien de la comissaria amb la sentència dictada. Els jutges no portaven la contrària als policies, i no per por, sinó majoritàriament per convicció i adhesió al règim. Aquesta manera d’actuar, que de fet va canviar només formalment durant la Transició, encara no ha estat erradicada de la mentalitat de la Policia i d’alguns jutges. Eugenio Pino, director adjunt de la Policia Nacional sota les ordres de Jorge Fernández Díaz, va afirmar en unes declaracions a El Mundo, el febrer del 2017, que els jutges eren massa garantistes:
En otra época había jueces más decididos, pero ahora son garantistas hasta el final y prefieren ajustar todo el procedimiento a unas pruebas reales y efectivas.
Eugenio Pino, ja en tornarem a parlar, ha estat un dels organitzadors de les clavegueres al Ministeri de l’Interior.
Pel TOP van passar tota mena d’opositors al règim, però la seva activitat es va centrar força a perseguir els sindicalistes. L’any 1973, aquest tribunal posava en marxa l’anomenat Procés 1.001 contra els dirigents de Comissions Obreres. El judici va coincidir amb l’atemptat contra Carrero Blanco, i les penes es van dictar en un ambient hiperventilat: a Marcelino Camacho, líder de CCOO, li van caure vint anys de reclusió, tot i que al cap d’un any el Suprem li va rebaixar considerablement la pena.
El TOP va desaparèixer sobtadament el gener del 1977, per un decret del govern d’Adolfo Suárez, just abans de les primeres eleccions democràtiques. La supressió es va fer perquè era un tribunal amb una fama funesta, i perquè hi havia l’objectiu de descarregar els tribunals militars de les competències en matèria de terrorisme. El TOP va ser substituït per un organisme preconstitucional que encara és vigent avui en dia, l’Audiència Nacional. De fet, dels tres decrets del govern de Suárez de 4 de gener de 1977, el primer suprimia el TOP, el segon creava l’Audiència i el tercer traspassava totes les competències del TOP al nou organisme. Cal remarcar que el 65% dels magistrats del TOP va anar a parar directament a l’Audiència Nacional. Aquests jutges van continuar exercint durant molt de temps, i convé subratllar que tenien ben interioritzat el codi penal franquista. Vigent fins l’any 1995, aquest codi penal considerava delictes contra la seguretat de l’Estat
los ultrajes a la nación española o al sentimiento de su unidad, al Estado o a su forma política, así como a sus símbolos y emblemas.
Els judicis polítics i contra la llibertat d’expressió van continuar durant els primers anys de democràcia. L’any 1981 l’Audiència Nacional va condemnar el periodista Xavier Vinader a set anys de presó i a una multa milionària per uns articles publicats a Interviú l’any 1979 sobre l’extrema dreta al País Basc. Vinader es va haver d’exiliar, i no va tornar a Espanya fins l’any 1984. Va ingressar a la presó de Carabanchel durant uns mesos, però va quedar en llibertat després de ser indultat pel govern socialista.