VII. LA BRIGADA DE REVISIÓN DE CASOS I L’INFORME DE LA UDEF
Una de les primeres mesures que va emprendre el nou govern de Mariano Rajoy sorgit de les eleccions generals del 20 de novembre de 2011 va ser la que recull el Reial decret 1823/2011, que col·locava el CNI sota el domini de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, quan fins llavors havia estat sota la tutela del Ministeri de la Defensa. De la transcendència d’aquesta mesura en parlarem més endavant, perquè ha estat motiu de conflicte i disputa entre diferents membres del govern. Acte seguit se separava el comandament conjunt de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. El nou ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, va estructurar un equip d’homes lleials, molts d’ells afins a la seva religiositat ultraconservadora. Va nomenar Ignacio Ulloa secretari d’Estat d’Interior, que al cap d’un any va ser substituït per Francisco Martínez. Ignacio Ulloa, adduint motius personals, no va poder aguantar els tripijocs que es feien a les clavegueres del seu ministeri i va renunciar al càrrec l’octubre del 2012. Francisco Martínez, que fins llavors era el cap de gabinet del ministre Fernández Díaz amb rang de director general, el va rellevar el gener del 2013. Martínez era un home molt proper al ministre per les seves conviccions religioses conservadores.
Obrim un petit parèntesi, que ens ajudarà a entendre la xarxa d’interessos creuats dins el PP. Francisco Martínez va caure en desgràcia l’any 2016, després que el jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata investigués Pedro Gómez de la Serna i l’exambaixador Gustavo de Arístegui per haver utilitzat una xarxa d’influències que captava clients que pagaven a preu d’or suposats informes de consultoria que en realitat eren favors comprats. Un dels «proveïdors» d’aquests dos individus era la dona de Francisco Martínez.
L’altre home fort d’Interior era Ignacio Cosidó, director general de Policia. També de conviccions religioses ultraconservadores, Cosidó va destacar en el seu mandat perquè va atorgar condecoracions a verges i sants. El director general de Policia formava part del nucli dur del PP, i creia fermament en les teories de la conspiració quant a l’atemptat de l’11-M. Com a senador per Palència, aprofitava qualsevol ocasió per atacar els socialistes que havien arribat al Govern, segons ell, gràcies a l’atemptat de l’11-M, perpetrat per ETA. Un integrista, doncs, posat a dirigir la Policia amb una tasca molt clara i concreta: fer neteja de comandaments «sospitosos» d’haver col·laborat amb l’administració socialista i haver-se dedicat a investigar en excés la corrupció del PP. Cosidó és qui va posar en marxa la caça de comissaris dins el PP a l’inici de la legislatura.
Un dels primers a caure va ser el comissari Juan Antonio González, responsable de la Policia Judicial, màxim cap de les unitats que investigaven els casos relacionats amb Jaume Matas i Francisco Camps. El PP tenia pressa per desfer-se dels comandaments policials més vinculats a l’aparell socialista, els que s’havien dedicat a la investigació dels casos de corrupció del PP. Deu dels tretze màxims responsables de la Policia van ser destituïts.
Cosidó va fer plegar també el comissari general Enrique Rodríguez Ulla per haver investigat l’àtic d’Ignacio González sense haver advertit els seus superiors. Cosidó es va erigir com a protector de la trama corrupta a l’entorn de la Comunitat de Madrid i del seu president.
La nova estructura del Ministeri de l’Interior, des dels càrrecs polítics del PP fins a la nova cúpula policial, estava formada per un grup compacte de persones lleials al partit, decidides a fer el possible per tapar les vergonyes dels populars i emprendre qualsevol acció contra els adversaris polítics del govern.
És important saber qui va formar el nucli dur de la nova direcció policial, i quins personatges van ocupar els càrrecs de confiança, perquè els seus integrants han estat els principals promotors de la guerra bruta en aquest ministeri, i perquè saber qui és qui ens ajudarà a orientar-nos en les complicades trames del Ministeri de l’Interior de què parla aquest llibre. Alguns dels personatges ja han sortit més amunt, vinculats als GAL, a l’operació Malaya o a les escoltes de la Comunitat de Madrid.
José Luis Olivera
Un membre destacat de l’anterior cúpula del període de Rubalcaba es va salvar de la crema del nou govern de Rajoy: el comissari principal José Luis Olivera. És cert que va ser destituït del càrrec com a cap de la UDEF (Unidad de Delitos Económicos y Fiscales), però va passar a ser cap del CICO (Centro de Inteligencia contra el Crimen Organizado), l’organisme d’intel·ligència de la Policia.
Olivera va continuar, a pesar de ser l’investigador que havia destapat el cas Gürtel. Per què? En primer lloc per la seva bona relació amb el ministre Jorge Fernández Díaz: es coneixien des de feia més de quaranta anys, quan Olivera feia feines en grups d’ordre públic a Barcelona. Segons explica el periodista de Público Carlos Enrique Bayo, aquest període barceloní el va passar «obtenint informació dels grups d’esquerres». A més, el pare d’Olivera havia estat xofer del ministre. Però hi ha un factor més determinant, que va revelar el periodista Ernesto Ekaizer en la seva declaració al Parlament:
De este comisario se dice, medio en broma, medio en serio —y hay razones para suponer que tiene una base científica—, que tiene dos medallas que son exactamente contradictorias, medallas pensionadas en la Policía. Insisto, no es broma. La primera, obtenida por destapar la trama Gürtel, y, la segunda, por encubrir la trama Gürtel o, por lo menos, aspectos centrales de la trama Gürtel, los que se refieren al Gobierno de José María Aznar, y a los funcionarios que rodean a Aznar, es decir, la vieja época del PP. Doble medalla, por destapar, en la época en que está a cargo de la UDEF, en la época del Gobierno socialista, y por taparla, cuando se va a destapar, en un polígono, una cantidad de cajas que se refieren, en particular, a Aznar y a las relaciones con Correa.
Olivera també s’havia ocupat de les gravacions dels exregidors de Majadahonda que van destapar el cas Gürtel, però, tal com destaca Carlos Enrique Bayo, no va seguir els rastres d’aquests àudios, que conduïen a Francisco Granados, conseller de Justícia i Interior del Govern de la Comunitat de Madrid. Granados va ser empresonat deu anys després per haver dirigit la trama Púnica. Una curiositat més: la filla del comissari principal Eugenio Pino era la tinent d’alcalde i regidora d’Economia de l’Ajuntament de Majadahonda quan es van produir els fets, però això no consta en cap informe. Aquí hi ha la clau de la continuïtat d’Olivera, com explica Ekaizer: haver destapat i enterrat alhora l’afer Gürtel. A més, el seu nomenament servia de coixí per als qui poguessin criticar el govern, ja que Oliveras era un home de l’anterior cúpula policial socialista que havia investigat el PP!
Els qui el coneixen diuen que és un home intel·ligent i astut, i que per la seva posició al CICO primer, i al CITCO després, és una de les persones més ben informades de l’Estat. Mig en broma mig seriosament, alguns cercles policials l’anomenaven Hoover, com el qui fou cap de l’FBI, per la seva persistència com a home fort de la Policia i per la informació privilegiada de què disposa. El nou ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, que va eliminar el càrrec de director adjunt operatiu (DAO), l’ha situat hores d’ara al capdamunt de l’estructura organitzativa de la Policia Nacional.
Eugenio Pino
Una de les novetats dins l’estructura jeràrquica de la nova cúpula policial impulsada per Jorge Fernández Díaz era el càrrec de director adjunt operatiu (DAO), que informava directament el secretari d’Estat o el ministre de l’Interior. Va ser nomenat DAO el comissari principal Eugenio Pino, actualment investigat en diverses causes. Ell ha estat el màxim responsable de les diferents trames en què s’ha expressat la guerra bruta al Ministeri de l’Interior. En una entrevista amb el periodista d’El Mundo Esteban Urreiztieta va afirmar que els jutges d’ara eren massa garantistes, la qual cosa ens dona una idea de com concep el treball policial en una democràcia. En el passat, Eugenio Pino havia treballat en unitats d’informació i d’antidisturbis i havia ocupat la Comissaria General d’Osca.
Pino va ser el responsable de la creació de la Brigada de Revisión de Casos, des d’on es van realitzar diverses investigacions d’afers que afectaven independentistes, però també socialistes. El cap de gabinet d’Eugenio Pino, l’inspector José Ángel Fuentes Gago, també sortirà amb freqüència en aquest relat. El DAO Pino va dir en una ocasió a un periodista que
a quien levanta el dedo y dice «independencia», a ese lo investigamos.
Aquest ha estat l’abast de l’operatiu il·legal que el director adjunt operatiu ha muntat des de les clavegueres.
José Ángel Fuentes Gago
Des del càrrec de cap de gabinet d’Eugenio Pino que ocupava, aquest inspector de policia va posar en contacte el ministre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso. Fuentes Gago actuava sovint com a veritable número dos de la Policia Nacional, i estava al corrent de tot el que hi passava.
L’inspector Fuentes Gago va comparèixer al Congrés dels Diputats de Madrid davant la comissió parlamentària que investigava les gravacions fetes al ministre Jorge Fernández Díaz el mes de juliol de 2017. Davant d’aquesta comissió va admetre que —seguint instruccions del seu superior, Eugenio Pino— havia viatjat a Suïssa en un avió policial, en el decurs de la investigació no oficial sobre Xavier Trias, de la qual parlarem més endavant. Un punt interessant sobre la compareixença de Gago: l’inspector va reconèixer que havia viatjat sovint a Catalunya entre el 2014 i el 2016, concretament dinou cops, «para echar una mano», complint ordres dels seus superiors jeràrquics. L’any 2014 va rebre una medalla amb el distintiu vermell, pensionada amb un 10% del seu salari base de manera vitalícia. Fuentes Gago, apartat momentàniament de la circulació, en el present gaudeix d’una confortable i ben retribuïda feina com a assessor a l’Ambaixada Espanyola a Holanda.
Marcelino Martín Blas
El comissari Marcelino Martín Blas és clau en la història de les clavegueres. El seu testimoni ha estat determinant per fer aflorar algunes de les maniobres de guerra bruta que s’han practicat durant aquests anys. D’una manera o altra ell mateix hi va participar activament durant un temps prou llarg. Marcelino Martín Blas va ser nomenat cap de la Unitat d’Afers Interns de la Policia. El comissari va arribar a la cúpula policial gràcies a Ignacio Cosidó, i amb l’aura de ser un home del PP. En les diferents ocasions en què hem coincidit, durant l’elaboració del documental Las cloacas de Interior, Martín Blas ha negat sempre que estigués en l’òrbita del PP, però la seva bona relació amb el director general Ignacio Cosidó sembla desmentir-ho. L’amistat amb Cosidó li ve de les darreres dues legislatures de govern de Zapatero. Com a membre del Sindicat Professional de Policia (SPP), tenia contactes amb diferents polítics. Cosidó va formar part de la comissió d’Interior del Congrés, i algunes de les seves intervencions i preguntes adreçades al ministre de l’Interior socialista Alfredo Pérez Rubalcaba podrien haver estat consultades, fins i tot acordades, amb Marcelino Martín Blas.
Martín Blas té una llarg historial dins el cos de Policia, i també una forta relació amb Catalunya i Barcelona, on va estar destinat a la dècada dels setanta. Poc temps després de ser nomenat comissari, va rebre un encàrrec molt important, la direcció de la seguretat dels Jocs Olímpics, una feina que li va valer moltes felicitacions, com ja hem comentat. Després va passar a ser secretari de la Comisaría General de Información. En aquest període, i pel seu domini de l’àrab, va estar destinat a l’ambaixada espanyola a Jordània. Després va ser cap de la Unitat Central de Seguretat Privada, cap de la comissaria de Chamberí, i cap de la Policia Científica de Madrid, en el moment en què es van produir els atemptats de l’11-M a Madrid. El cessament com a cap de la Policia Científica de Madrid li va arribar després dels atemptats de l’11-M, quan el comissari va comunicar alguns fets de la investigació directament a un jutjat de Madrid, en lloc de fer-ho als seus superiors. Abans d’ocupar la direcció de la Unidad de Asuntos Internos de la Policia va estar destinat a la comissaria del Retiro. Martín Blas és un home que sospesa molt tot el que diu, que té una intel·ligència i una intuïció notables, i que ha sabut nedar i guardar la roba, en un entorn de molta pressió.
Bonifacio Díaz Sevillano, «Boni»
Bonifacio Díaz Sevillano és un inspector en cap del Cuerpo Nacional de Policía. L’inspector Bonifacio, «Boni» com el coneixen els seus companys, va estar en un lloc clau de l’operatiu de les clavegueres, treballant com a agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, preparant l’operatiu de pressió contra la Banca Privada d’Andorra. Segons el testimoni protegit del Ministeri de l’Interior que surt al documental Las cloacas de Interior, l’inspector en cap Bonifacio Díaz participava de les feines il·legals que preparava Eugenio Pino:
El director adjunto operativo, Eugenio Pino, para este tipo de operaciones que se podrían denominar alegales, lógicamente se servía de funcionarios de su máxima confianza. […] estos funcionarios, de su máxima confianza, estaban incardinados en una oficina situada en la calle Rafael Calvo. Estaba compuesta del inspector jefe Gago, del inspector jefe Gómez Gordo, del inspector jefe Bonifacio, que son personas de la máxima confianza del director adjunto operativo.
Segons alguns testimonis, és el responsable d’incorporar informacions d’origen desconegut al cas Pujol, dins l’anomenat cas del Pendrive. Segons Eugenio Pino, el famós USB que contenia informació sobre la família Pujol el va donar a l’inspector Bonifacio, cosa que després aquest va negar en seu judicial.
L’inspector en cap Bonifacio Díaz ha estat premiat amb un lloc a l’ambaixada espanyola a Mèxic, com a agregat del Ministeri de l’Interior, amb una salari de 10.000 euros mensuals.
José Manuel Villarejo, el James Bond espanyol
El comissari José Manuel Villarejo és un personatge obscur que sempre ha procurat treballar a l’ombra. En les darreres dècades no ha tingut cap destí fix dins la Policia, però va adquirir molta notorietat amb l’arribada d’Eugenio Pino com a DAO, gràcies al comissari principal José Luis Olivera. Resumir la trajectòria dins la Policia del comissari Villarejo resulta una tasca complicada. Sembla que el seu primer destí va ser la brigada antiterrorista de Sant Sebastià. Durant la dictadura, als anys setanta, va realitzar tasques d’infiltrat en partits d’esquerra. Curiosament, Villarejo manté bones relacions amb alguns antics membres del Partit Comunista, molts d’ells ara a Izquierda Unida, que en parlen bé. Durant els primers anys de la democràcia va ser considerat per alguns mitjans de comunicació un «policia demòcrata». Carmen Maura el va presentar en el seu programa Esta noche de TVE com el James Bond espanyol. L’escena, que té la seva gràcia, es pot trobar a YouTube. S’hi veu Grace Jones, una de les noies Bond, ballant al redol del policia. Amb l’arribada de la democràcia, Villarejo va exercir labors sindicals. De fet, va ser un dels fundadors del Sindicat Professional de Policia, d’on va haver de marxar al cap d’uns anys, deixant un forat de diners important en la gestió de la revista de l’SPP. Estaven afiliats a aquest sindicat comandaments policials, molts dels quals provenien de la BPS (Brigada Político-Social) del franquisme, alguns d’ells amb forts vincles amb l’extrema dreta. Durant un temps, Villarejo va estar en excedència de la Policia, fins que s’hi va reincorporar a la dècada dels noranta. Ja hem vist que el comissari va estar relacionat amb l’informe Veritas contra Baltasar Garzón, amb l’operació Malaya o el cas de la dermatòloga Elisa Pinto. També l’hem vist implicat en el cas de l’expresident de la Comunitat Autònoma de Madrid, Ignacio González, a qui va oferir tapar l’afer de l’àtic a la Costa del Sol.
Villarejo era considerat un lampista de la Policia, un home que treballava des de fora, com un agent encobert, sense que estigués autoritzat per cap jutge per ser-ho. Tal com van revelar Público i El País, Villarejo disposa d’una important xarxa d’empreses, que sumen prop de disset milions d’euros. Entre aquestes empreses hi ha un diari digital, Información Sensible, del qual parlarem més endavant, i una institució dedicada a impartir màsters per a estudiants de Dret, Schola Iuris. Atenció a aquesta empresa, perquè necessita un capítol a part.
El dia 3 de novembre de 2017, José Manuel Villarejo va ser detingut i posat a disposició de la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que en va decretar la presó incondicional. Els càrrecs contra José Manuel Villarejo no eren per la seva actuació en la guerra bruta del Ministeri de l’Interior, sinó per delictes de suborn i de blanqueig de diners. Més endavant, quan parlem del cas Nicolay, veureu com actuava. Ara toca, però, parlar de Schola Iuris, una de les empreses del seu grup.
Schola Iuris
L’empresa, dedicada a impartir màsters a alumnes de Dret, contracta els professors entre els alts comandaments de la Policia, de la Guàrdia Civil i, sobretot, entre magistrats i fiscals. El cost dels màsters que ofereix l’escola és molt elevat (l’any 2012 era de prop de 14.000 euros). En consonància, els professors estan molt ben pagats. El 7 de maig de 2012 un grup de juristes va presentar un escrit al llavors president del Consell General de Poder Judicial, Carlos Dívar, en el qual s’exposaven un seguit de conductes dels magistrats del Suprem poc ètiques, entre elles la participació en cursos com a professors. L’escrit concloïa de manera contundent, pel que fa als treballs extres dels magistrats:
Ante los hechos descritos, que suscitan serias dudas sobre el cumplimiento por dichos magistrados del TS del régimen de incompatibilidades y prohibiciones, con la consiguiente afectación claramente perturbadora no solo de su ética profesional sino de su imparcialidad tanto objetiva como subjetiva, se solicita que se proceda a la comprobación y esclarecimiento de los referidos hechos que, por su naturaleza, pueden incidir en la validez de sus decisiones jurisdiccionales y, en consecuencia, en su posible nulidad. Y, en particular, la determinación de la totalidad de seminarios, cursos y conferencias impartidos por dichos magistrados, sus patrocinadores y la retribución percibida por cada uno de dichos magistrados y por cada una de dichas actividades.
L’escrit no va tenir resposta.
Els interessos creuats relatius a les activitats policials del comissari José Manuel Vilarejo donen per fer-ne un llibre. Exerceix com a policia, proporciona cobertura legal com a defensor des del seu despatx d’advocats, i ha tingut en nòmina diversos fiscals i magistrats a Schola Iuris. Per posar un exemple, dins l’oferta de professors d’aquesta escola hi ha diversos dels lletrats que van assumir la defensa dels imputats en la trama Gürtel, com ara Rodríguez Ramos, vicedegà del Col·legi d’Advocats de Madrid. Les complicitats que es poden pressuposar són, és clar, molt preocupants.
Però alerta, entre els docents també hi ha magistrats del Tribunal Suprem. Entre d’altres, els llavors magistrats José Manuel Maza i Julián Sánchez Melgar. Julián Sánchez va ser l’autor de la doctrina Parot, que preveia el compliment íntegre de les penes, una doctrina que va ser tombada pel Tribunal Europeu de Drets Humans l’any 2013. El cas de José Manuel Maza, mort a la tardor del 2017 a Buenos Aires arran d’una estranya dolència, té més recorregut. El 2016 havia estat nomenat fiscal general de l’Estat pel govern del PP. Una de les seves decisions rellevants en el càrrec va ser nomenar fiscal Anticorrupció Manuel Moix, també professor de Schola Iuris. Gràcies a les gravacions fetes a l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, en el marc de l’operació Lezo, sabem que Moix era el seu candidat a fiscal Anticorrupció. Al cap del temps, però, Moix va haver de dimitir per un compte que se li va trobar a Panamà, i no per les seves decisions polèmiques, que van causar una autèntica revolta dels fiscals en el primer semestre del 2017. Maza, per part seva, va ser recusat pel Congrés dels Diputats. Recordem que Maza va ordenar la presentació de les querelles contra tots els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, l’octubre del 2017, poc abans de morir.
Organigrama del Ministeri de l’Interior a l’octubre del 2014
La trama empresarial de José Manuel Villarejo té, doncs, un sentit pràctic. Segons expliquen Patricia López i Carlos Enrique Bayo a Público,
Villarejo ha tejido una red clientelar en la que participan grandes multimillonarios, altos cargos de la judicatura, y cargos de interior, en una especie de policía paralela al servicio de multimillonarios.
Enrique García Castaño, «Blasillo»
El comissari principal Enrique García Castaño va ser un dels pocs càrrecs no depurats de la cúpula policial arran de l’arribada del DAO Eugenio Pino. García Castaño va ser nomenat màxim responsable de la Unidad Central de Apoyo Operativo (UCAO) de la Comisaría General de Información l’any 1994. És una peça molt important dins de la Policia, un departament que s’encarrega dels seguiments, les escoltes i les gravacions relacionats amb la seguretat de l’Estat i de les seves institucions. Durant molts anys, García Castaño ha estat treballant en la lluita antiterrorista, amb governs tant del PSOE com del PP. La seva unitat va ser la que va detectar el comando islamista de Leganés, després dels atemptats de l’11 de març de 2004. Ha estat un home poderós per la informació de què disposava. Als anys vuitanta, en els seus inicis com a policia, va ser membre de la Brigada Antigolpe, on se’l coneixia pel sobrenom de Blasillo, pels seus vincles amb l’extrema dreta, en concret per les bones relacions que mantenia amb Blas Piñar. També tenia bones relacions amb el secretari del sindicat d’ultradreta Manos Limpias, Miguel Bernard. García Castaño va ser destituït del seu càrrec el febrer del 2017, després que el diari Público revelés el contingut d’unes gravacions que avalaven que, juntament amb Eugenio Pino i José Manuel Villarejo, estava fent xantatge al CNI i a la Casa Reial, amb informació referent al rei emèrit, Joan Carles de Borbó. En parlarem més a fons, d’aquest tema tan sucós.
L’«oficina siniestra»
L’expressió oficina siniestra va sortir en l’entrevista que vam realitzar al comissari Jaime Barrado, que es va sentir atacat en el cas de la doctora Pinto per aquesta «oficina». El comissari parla d’un grup d’inspectors i comissaris agrupats per desenvolupar activitats que voregen la il·legalitat:
Hay una oficina siniestra en la Policía que es legal y trabaja para Villarejo. Está creada única y exclusivamente para que trabaje a las órdenes directas del DAO, Villarejo y compañía. Y están para lo que ordene el mando y no están para investigar.
Un altre testimoni que parla d’aquesta oficina és el funcionari del Ministeri de l’Interior que va declarar des de l’anonimat, per evitar represàlies. El nostre informant parla de qui compon aquesta oficina sinistra i, fins i tot, d’on té la seu:
El director adjunto operativo, Eugenio Pino, para este tipo de operaciones que se podrían denominar alegales, lógicamente se servía de funcionarios de su máxima confianza. Estos funcionarios, de su máxima confianza, estaban incardinados en una oficina situada en la calle Rafael Calvo, junto a la Dirección General de la Policía, que se ha venido a llamar oficina siniestra, la cual estaba compuesta del inspector jefe Gago, del inspector jefe Gómez Gordo, del inspector jefe Bonifacio, que son personas de la máxima confianza del director adjunto operativo, y que no tenían un puesto en el catálogo de puestos de trabajo de la Dirección Adjunta Operativa, con una denominación específica. A esta oficina se le ha atribuido la realización de una serie de informes, que se han elaborado y dirigido para defender a personas que son afines a esta Brigada, o para atacar a compañeros o funcionarios que se atreven a denunciar lo que está ocurriendo en la Policía, ¿no? Como es el caso del comisario Barrado.
El malnom d’oficina sinistra és com els policies designen el despatx del carrer Rafael Calvo. Molts dels funcionaris entrevistats veuen amb desconfiança i temor el que hi han fet i han desfet els membres d’aquest grup selecte de policies, sota el comandament de l’exdirector adjunt operatiu, Eugenio Pino. El terme oficina sinistra, a més, ens recorda el cabinet noir del comissari Yves Bertrand, que va dirigir la guerra bruta contra adversaris polítics en la França de Jacques Chirac. El mateix Yves Bertrand que va rebre una condecoració del govern d’Aznar.
Trencament de relacions amb CiU
L’arribada del PP al Govern de l’Estat va suposar un enduriment de les relacions amb la Generalitat, sobretot en matèria de pressupostos i quant a la política recentralitzadora del nou govern de dretes. Els desacords entre Generalitat i Govern central no es van fer esperar. El govern de Rajoy, en una decisió que va fer saltar les alarmes a tot Europa, va retardar la presentació dels pressupostos, que incloïen moltes retallades, fins a després de les eleccions autonòmiques andaluses, en un clima de greu crisi econòmica i amb l’amenaça d’intervenció de les finances estatals. Els populars no van aconseguir el seu propòsit de desbancar els socialistes a Andalusia, que van continuar al capdavant de la comunitat autònoma.
D’altra banda el govern de Rajoy va començar a preparar lleis destinades a eliminar duplicitats en l’Administració, amb l’objectiu de reduir despeses, però amb la finalitat oculta de recuperar competències. L’Estat planificava un canvi radical en tres àmbits: en el laboral, en el dels drets civils i en el del poder de les autonomies, que es volia reduir molt. Enmig d’una crisi econòmica molt forta i amb les amenaces d’intervenció de la troica europea, la despesa de les autonomies era un dels objectius clars de les retallades que preveia el Govern central i que demanava Europa. És en aquest context de desavinença entre la Generalitat i el Govern de l’Estat que el govern d’Artur Mas demana un pacte fiscal que apropi el model de finançament català al dels concerts basc i navarrès, i és aquesta demanda la que provoca els primers problemes de liquiditat del Govern català. El 31 de juliol, el llavors conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, va deixar plantat el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en la reunió del Consejo de Política Fiscal y Financiera, convocada per fixar el límit de dèficit i el deute de les comunitats: «No té sentit assistir a una reunió en la qual tot està decidit», va afirmar Mas-Colell. La Generalitat no podia fer-se càrrec dels pagaments dels concerts educatius i sanitaris per falta de liquiditat. Era víctima d’una guerra bruta basada en l’ofegament financer. Durant molts mesos, i anys, el Govern central va estar retardant fins al límit l’enviament dels recursos necessaris perquè la Generalitat pogués fer els pagaments més bàsics, com ara les nòmines dels funcionaris. Les finances de Catalunya van passar a estar sota el control de l’Estat.
És en aquest clima de crispació que se celebra la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, que va acabar sent obertament independentista, amb un enorme èxit de participació. El dia 20 de setembre Artur Mas es presentava a la Moncloa amb l’aval dels manifestants, per demanar a Rajoy el pacte fiscal. Mas va rebre un no rotund del president espanyol. És per aquesta negativa de Rajoy que Artur Mas va donar per acabada la legislatura i va convocar eleccions per al mes de novembre, amb la demanda del dret a decidir el futur de Catalunya i amb l’objectiu de capitalitzar el creixent sentiment sobiranista de la població catalana. Rajoy va ser molt clar: «Rechazo el pacto fiscal porque es contrario a la Constitución». La Constitució passava a ser un mur sota control del PP, on s’estavellarien totes les demandes del Govern de la Generalitat i moltes de les seves lleis. Cal recordar que el juny del 2013 va ser nomenat president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, un magistrat que havia estat membre del Partit Popular. Pérez de los Cobos, a més, s’havia manifestat en contra de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, i havia fet diverses afirmacions de caràcter anticatalanista:
No hay en Cataluña ningún acto político que se precie sin una o diversas manifestaciones de onanismo.
El Govern central va obrir a partir d’aquest mateix moment dos fronts nous de combat contra el sobiranisme: el legislatiu, amb el seu control del Tribunal Constitucional, i el policial, amb l’inici de la guerra bruta de l’Estat. Aquests dos mecanismes se sumaven al del control de les finances, ja efectiu des del minut zero de l’arribada de Montoro a la cartera d’Hisenda. La primera resposta del Ministeri de l’Interior davant de l’increment del sentiment sobiranista va ser la creació de la Brigada de Revisión de Casos: començava la guerra bruta amb tots els ets i els uts.
La Brigada de Revisión de Casos
L’Estat va veure en la convocatòria d’eleccions anticipades i en la manifestació de l’Onze de Setembre un escenari nou, al qual havia de respondre amb contundència, tant des de la legalitat com des de fora. La resposta va arribar a finals del mes de setembre del 2012, quan es va posar en marxa d’una manera oficiosa la Brigada de Revisión de Casos, la feina de la qual no es va normalitzar oficialment fins l’any 2014. Aquesta nova unitat tenia l’encàrrec de revisar els casos que havien quedat sense resolució, empantanegats. La Brigada es va instal·lar a les dependències de la Unidad de Asuntos Internos de la Policia, la que dirigia Marcelino Martín Blas, un fet inusual i estrany. Martín Blas ens va assenyalar quina era la missió d’aquesta nova unitat:
El director adjunto operativo me dice que hay unos asuntos que están cuestionados en la opinión pública y que la actuación de la Policía, pues, no está clara. Esos asuntos son el caso Faisán, y el 3%.
Al capdavant de la Brigada de Revisión de Casos hi ha una inspectora, però el seu cap va ser, a la pràctica, el comissari principal, Martín Blas. Que aquest parli del cas Faisán i del 3% és significatiu. El cas Faisán, per l’interès del PP d’implicar l’exministre socialista Alfredo Pérez Rubalcaba en una suposada confidència a presumptes col·laboradors d’ETA. Però les investigacions «extres» que la Brigada de Revisión de Casos va realitzar en el cas Faisán no van ser preses en consideració pel jutge Pablo Ruz.
La Brigada també va elaborar un altre informe relacionat amb el cas Palau, sense que cap jutge ho hagués demanat. Un grup format per trenta policies es va desplaçar a Barcelona, sota el comandament d’un home proper a Martín Blas. Hi havia molt d’interès a reactivar la investigació d’aquest cas per la seva vinculació amb el finançament de Convergència, i hi havia pressa perquè sortís a la llum alguna cosa abans de les eleccions catalanes anunciades per al 25 de novembre. Concretament el que es perseguia era un escorcoll a la seu de Convergència que omplís les portades dels diaris. Aquesta era la finalitat del viatge a Barcelona que van fer el cap de la Unitat d’Afers Interns de la Policia, Marcelino Martín Blas, i el comissari principal i cap del CICO José Luis Olivera, per parlar amb el fiscal Emilio Sánchez Ulled. L’excusa de la reunió sol·licitada per Olivera era presentar Marcelino Martín Blas al fiscal Sánchez Ulled, que era qui portava el cas Palau. Olivera va explicar que s’havia format un grup nou per combatre la corrupció. Segons diverses fonts, Olivera va dir al fiscal:
Si encomienda el asunto del Palau a este nuevo grupo, podemos obtener resultados.
Les peticions d’Olivera i Martín Blas van sorprendre Sánchez Ulled, que va demanar la presència al despatx del fiscal Fernando Bermejo. Tenim constància del que es va parlar en aquella reunió perquè el Sindicat Unificat de Policia (SUP) en va difondre part del contingut, filtrat evidentment per algun dels dos comissaris. Segons la nota del SUP, els dos comissaris principals van mostrar als fiscals un foli en blanc sense capçalera ni signatura que tenia un esquema d’actuació per registrar la seu de Convergència Democràtica de Catalunya, i els domicilis d’algunes persones responsables de la Fundació Trias Fargas i del tresorer de Convergència, Daniel Osàcar Escrig. El SUP va difondre el contingut de la reunió per acusar els fiscals d’inacció en el cas Palau.
Les reaccions a aquestes pressions no es van fer esperar. El llavors fiscal general, Eduardo Torres-Dulce, va tenir dures paraules contra l’actuació dels dos comissaris principals:
La actuación fue irregular desde el punto de vista procesal con las fuerzas policiales y la Fiscalía.
Segons el fiscal general, el suggeriment d’activitat que van fer els funcionaris d’investigar
estaba fuera de situación porque no era el cauce regular correspondiente.
L’actuació dels policies va motivar, a més, una queixa formal del Consejo Fiscal. El Ministeri de l’Interior, en un acte de desgreuge, va condecorar els dos comissaris amb la medalla vermella, un reconeixement que implicava una retribució pensionada.
Un suposat informe de la UDEF filtrat a El Mundo
El 16 de novembre de 2012, quan faltava una setmana per a les eleccions, El Mundo encapçalava la seva portada amb una notícia explosiva:
La policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU.
El Mundo basava aquestes greus acusacions en un «informe» de la UDEF que incriminava el president Artur Mas i l’expresident Jordi Pujol pel cobrament de comissions, i els acusava de tenir comptes milionaris a Suïssa. El suposat informe de la UDEF deia textualment:
Dichas comisiones, además de enriquecer a los antiguos gestores del Palau (Félix Millet/Jordi Montull) han servido finalmente para la financiación del partido Convergencia Democràtica de Catalunya (CDC/CiU), y se han desviado parte de los fondos a cuentas personales de sus dirigentes.
El titular d’El Mundo parlava de l’informe de la UDEF que incriminava Convergència Democràtica de Catalunya, però, per curar-se en salut, en el text de la notícia ja no es parlava d’«informe» sinó d’«esborrany», un matís remarcable. La notícia d’El Mundo, a més, no estava signada per cap periodista, la qual cosa confirmava que es tractava d’una decisió editorial. De fet, com es va demostrar uns dies més tard, les conclusions d’El Mundo anaven molt més enllà del que es deia en el suposat informe.
La Fiscalia Anticorrupció se’n va desmarcar d’una manera clara en una nota oficial:
Ni el juez ni el fiscal han encomendado a la UDEF investigación alguna sobre el enriquecimiento particular de las personas a las que se refiere el borrador,
i afegia:
Ninguna unidad policial ha entregado datos nuevos y relevantes distintos de los que ya obraban en el procedimiento.
El comissari Manuel Vázquez, cap de la UDEF en substitució de José Luis Oliveras, va anar a declarar davant del jutge que portava el cas Palau per donar explicacions del suposat informe que portava la capçalera del seu departament, i va afirmar que l’informe era fals, i que cap agent a les seves ordres l’havia elaborat.
El presumpte informe de la UDEF era un veritable nyap tant en la forma com en el contingut. Portava la capçalera de la UDEF, però no estava signat. Un informe sense la signatura del policia responsable i sense la identificació i el número oficial corresponent no té cap valor. De fet, el lloc destinat a la signatura apareixia tapat amb una banda negra. Aquesta taca negra en l’informe és un altre nyap destinat a confondre, un intent d’atribuir al document una versemblança que no tenia. En la seva compareixença davant la comissió del Parlament que investigava l’operació Catalunya, Marcelino Martín Blas va acusar els redactors de l’informe de posar-hi «sal y pimienta», o sigui, d’«amanir-lo». El text incorporava dades reals de fets provats ja inclosos en diferents sumaris, i les barrejava amb dades procedents de suposades investigacions preliminars atribuïdes a fonts anònimes, sense contrastar; algunes eren directament falses.
Sembla que algunes de les afirmacions que es feien en l’informe podrien haver estat incloses en els papers que Marcelino Martín Blas va ensenyar al fiscal Sánchez Ulled en la seva controvertida visita. Martín Blas, però, sempre s’ha desmarcat d’aquest informe i de la seva filtració. En el text predominen les elucubracions, però això no va ser cap obstacle perquè El Mundo el publiqués, i ho fes en plena campanya electoral. Qualsevol periodista amb ofici hauria d’haver sospitat d’un informe amb aquests ingredients, però es va publicar perquè al darrere hi havia un suposat interès d’Estat. En aquest cas, El Mundo va exercir de cooperant necessari per a una acció de guerra bruta. Després de les eleccions del 25 de novembre, en les quals CiU va perdre dotze diputats, Pedro J. Ramírez, ufanós, presumia d’haver posat fi a les aspiracions sobiranistes d’Artur Mas. El qual semblava tenir clar qui hi havia al darrere, com explica en l’entrevista que li vam fer per al documental:
Estic segur que en aquell moment, no en tinc una prova definitiva, però estic segur que la mateixa Moncloa estava perfectament al corrent del cas. I que la mateixa Moncloa devia animar Pedro J. Ramírez i El Mundo a publicar aquelles informacions, sabent que eren falses. Si això no és un delicte…
El tema va suscitar preguntes al Congrés, i el ministre de l’Interior va haver de donar explicacions. Ningú al Ministeri sabia qui havia elaborat aquell informe, ni ningú, evidentment, se’l volia atribuir. L’únic que va moure peça va ser, curiosament, el Sindicat Unificat de Policia. El seu secretari general, José Manuel Sánchez Fornet, en una compareixença kafkiana, quan faltaven dos dies per a les eleccions, presentava públicament l’informe i demanava als jutges que s’investiguessin els fets que s’hi explicaven. El secretari del SUP feia acusacions a tort i a dret, en un to altament corporativista, i acusava els jutges d’un greu delicte, de ser massa independents!:
Parece que los jueces no responden ante nadie, y eso hay que denunciarlo. El informe está y no puede estar guardado en un cajón.
Sánchez Fornet va afirmar que l’informe li havia arribat de mans de
los compañeros que nos hacen llegar el documento indignados por tanta corrupción no investigada.
L’excés verbal va passar factura a Sánchez Fornet, que va acabar pagant una part petita dels plats trencats.
El ministre Jorge Fernández Díaz va afirmar en comissió parlamentària que ignorava qui havia escrit l’informe:
No es posible por el momento concretar cualquier responsabilidad en su elaboración y difusión dentro del ámbito del Cuerpo Nacional de Policía sin perjuicio del expediente disciplinario incoado contra el secretario general del Sindicato Unificado de Policía.
El ministre va ordenar una investigació, que van dur a terme membres de la Unidad de Asuntos Internos, la que dirigia Martín Blas. Les investigacions, després de quatre mesos, no van arribar enlloc. Segons va declarar Martín Blas a la comissió del Parlament de Catalunya, l’informe era un nyap i no creia que hagués estat elaborat per cap policia.
Artur Mas va presentar una querella contra El Mundo, que va ser desestimada el mes d’octubre del 2013. La va presentar en un jutjat de Barcelona, però va acabar en un de Madrid, un fet inesperat i gairebé sense precedents. Segons Artur Mas:
Hi va haver mans poderoses que van aconseguir que la querella passés d’un jutjat de Barcelona a un de Madrid.
El jutge de la capital de l’Estat va considerar que els periodistes havien actuat de manera «razonable» en la comprovació de la versemblança dels fets. Aquest fet és una bona mostra de l’acoblament d’interessos que es produeix en la guerra bruta: l’acció policial subterrània, els mitjans de comunicació i la Magistratura treballen en col·laboració.
Fonts de la Fiscalia van afirmar que si la feina del grup de policies anònims que va donar lloc a l’informe apòcrif de la UDEF havia estat induït per un càrrec polític del Ministeri de l’Interior o del partit en el govern era un cas molt greu. Però que si no havia estat induït també era gravíssim, perquè significava que ningú controlava aquest grup policial autònom. Segons aquestes fonts:
Ha cobrado vida propia y se dedica a lanzar acusaciones de corrupción con escaso fundamento.
Des del punt de vista formal, la Fiscalia considerava que s’estava causant un gran perjudici a les investigacions que legalment ells estaven fent sobre el suposat finançament irregular de CIU, de manera que tot el procediment podia quedar contaminat per l’exercici irregular d’aquest grup de policies.
Segons afirma Paco Marco, exdirector de Método 3, en el seu llibre El Método i a Operación Cataluña, l’informe de la UDEF el va redactar José Manuel Villarejo, en part amb la informació obtinguda de la gravació del dinar de La Camarga entre Alicia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez. De fet, l’activitat de les clavegueres els dies posteriors a la publicació de l’informe de la UDEF al diari El Mundo va estar destinada a dotar de versemblança aquell nyap. L’encarregat de fer-ho va ser el comissari José Manuel Villarejo, a través de dos testimonis que van ser «animats» a declarar: Javier de la Rosa i Victoria Álvarez.