I. BREU HISTÒRIA DE LES CLAVEGUERES

L’existència de policies, de persones encarregades de vetllar per la seguretat, va lligada a l’aparició de les primeres societats jerarquitzades i a la d’un poder establert amb interès a perpetuar-se. Les tasques d’informació, espionatge, recaptació d’impostos, control i repressió estan íntimament associades des del principi de la història a la protecció de les elits dirigents. La seguretat, doncs, és una eina pensada perquè estigui al servei de les oligarquies, i persegueix dues finalitats: mantenir el control sobre la població i desfer-se dels enemics.

De l’antic Egipte a la Xina imperial, i no només

A l’antic Egipte, hi havia recaptadors d’impostos que anaven acompanyats d’experts a trobar els productes que els pagesos amagaven per no pagar, els sapers. També hi havia personal especialitzat a controlar les fronteres i vigilar les grans construccions faraòniques. Una particularitat d’aquestes figures, tal com es recull en alguns jeroglífics, és que eren subornables, un fet que ha tingut, lamentablement, continuïtat històrica. A l’antiga Grècia i a Roma també existia un personal dedicat a guardar l’ordre en les províncies, els irenarques. Aquest col·lectiu va arribar a fer un ús tan arbitrari del poder en benefici propi que l’emperador Teodosi el va suprimir. Però la civilització que de manera més refinada i intensa va portar a terme una tasca d’informació i control de la població va ser la xinesa, 2.000 anys abans de Crist. En diferents períodes històrics, el poder a la Xina va revestir formes altament burocratitzades, amb un estil maniàtic en els detalls i controlador en extrem. La xarxa de control estesa des del poder encara és viva avui en dia, com explica Antonio Sanz en el seu llibre China y el ciberespionaje. Els primers espies de la història de què es té constància eren xinesos. Els serveis d’intel·ligència per obtenir informació dels enemics són una arma poderosíssima, i els xinesos van fer-ne ús. Yi Yin, el primer «agent secret» documentat, va treballar per a la dinastia Shang amb l’objectiu d’enderrocar la dinastia Xia. Els espies xinesos paraven atenció a la psicologia dels espiats, els seus costums, els seus vicis, la seva personalitat. Era important conèixer com es comportava l’enemic abans d’abatre’l. A L’art de la guerra, obra del pensador Sunzi (544 aC - 496 aC), hi ha un capítol sencer dedicat a l’ús dels espies, dels quals en defineix cinc tipus, en una classificació curiosa i ben actual. Els espies locals es mouen en una determinada població o província; els espies interns són els que estan infiltrats en una altra organització; els agents dobles treballen aparentment per a tots dos contrincants; també hi ha els agents prescindibles, a qui es dona informació falsa perquè la difonguin, i espies vius, que actuen amb total llibertat. Sunzi afirma que, coneixent l’enemic i coneixent-se un mateix, es pot lluitar en cent batalles, i guanyar-les totes. Aquest esquema pensat per a la guerra era aplicable a la vida quotidiana en temps de pau, per preservar la integritat del territori i protegir els poderosos. Molts segles més tard, durant la dinastia Ming, al segle XIV, es va establir el que seria el primer «servei d’intel·ligència», el Jinyiwei, encarregat de protegir l’emperador. Era un grup armat que compilava informació de tipus polític, i que, atenció!, actuava al marge de la justícia ordinària. Som, doncs, davant d’un dels primers casos de clavegueres i de guerra bruta, enteses com un conjunt d’accions de caràcter policial fora de l’àmbit de la llei. És la mateixa filosofia que inspira les agències d’intel·ligència actuals, des del Mossad israelià fins a la CIA nordamericana o el CNI espanyol. La idea formulada per Maquiavel a El príncep que el fi justifica els mitjans concorda amb la filosofia de tots aquests serveis. Per cert, sembla que Maquiavel es va inspirar en el rei Ferran d’Aragó per crear el seu personatge.

A Europa, durant molts segles, no hi va haver distinció entre la funció policial i la de la justícia. A l’edat mitjana, un senyor podia assenyalar un culpable, detenir-lo i castigar-lo. El terme policia apareix per primer cop en els estats alemanys de la baixa edat mitjana relacionat amb la seguretat. Al segle XIII sorgeix el terme Polizeiwissenschaft, que traduït ve a dir «ciència de la policia», i té a veure amb l’administració de l’ordre públic a les ciutats.

L’any 1667, un decret firmat per Lluís XIV assignava les funcions corresponents a la policia:

La police consiste à assurer le repos du public et des particuliers, à protéger la ville de ce qui peut causer des désordres.

Protegir la ciutat dels que poden causar desordres va ser i és una noció prou ambigua perquè es cometin en el seu nom tota mena d’abusos.

Quan es parla, però, de policia moderna, tal com la coneixem avui en dia, ens hem de remuntar a finals del segle XVIII i principis del XIX, període durant el qual la policia sempre va estar vinculada a una ciutat en concret: la City of Glasgow Police, la Marine Police Force de Londres, o la prefectura de París en són alguns exemples. Anem a França. La Revolució Francesa va donar al món la carta dels drets humans i la manera concreta de vulnerar-los. És a França on la funció de control policial adquireix més força, gràcies a un personatge intel·ligent i sinistre, antic professor de matemàtiques, que estableix la forma moderna de control i repressió, la base d’actuació de les clavegueres de l’Estat.

Joseph Fouché

Joseph Fouché (Le Pellerin, 1759 - Trieste, 1820) va ser un home d’aspecte corrent, fins i tot afable, que passava desapercebut: duia una vida familiar senzilla, evitava els escàndols, no cometia excessos ni feia ostentació de la seva riquesa. Però rere la seva vida burgesa convencional s’amagava un home que va estar al capdavant d’una de les maquinàries de control policial més eficients i greixades que han existit mai. Fouché va establir el cànon del funcionament de l’Estat policial i, dins d’aquest Estat, de la maquinària de les clavegueres i de la guerra bruta: extorsions, xantatges, segrestos, informes falsos, desaparicions, delacions, assassinats, compra de testimonis… El nom de Fouché, a pesar de la seva imatge d’homenet gris i servil, inspirava terror.

És fàcil trobar en la història de les clavegueres, de la immundícia policial, homes amb aquest aspecte. Himmler, el cap de la Gestapo, responia a aquest patró físic. Alguns dels torturadors més sanguinaris del franquisme eren homes de baixa estatura, d’aspecte anodí, amb una vida familiar exemplar. Alguns dels participants en la guerra bruta dels darrers anys que he pogut conèixer responen a aquesta imatge, amb una diferència notable: gràcies a Déu, no tenen ni la intel·ligència ni l’astúcia del francès.

Joseph Fouché va créixer dins l’estructura de l’Estat durant els anys convulsos de la Revolució Francesa. Va ser ministre d’Interior durant el Directori, i després amb Napoleó, que el va reafirmar en el càrrec i el va nomenar duc d’Òtranto. El poderós emperador temia Fouché, però el necessitava. Anys més tard, el trobem sent ministre sota Lluís XVIII, i encara va tornar a manar amb el retorn de Napoleó, i fins i tot va sobreviure a la depuració que va seguir la desfeta de Waterloo, abans de tornar sota les ordres del rei Lluís. Stefan Zweig en va escriure una interessant biografia, en la qual afirmava:

Els governs, les formes d’estat, les opinions, els homes canvien, tot es precipita en aquest furiós remolí de les acaballes de segle, tan sols un home queda al servei de tots i de totes les idees: Joseph Fouché.

Per què sobrevivia Fouché als canvis de règim? Quin era el seu poder? Doncs una policia secreta molt eficient i un sistema d’informants que l’advertien de qualsevol moviment que tingués lloc a França o a l’exterior. Un exèrcit d’aristòcrates, prostitutes, militars, cuiners, ministres, banquers, secretaris i lacais informava Fouché de tot el que es deia i es pensava a França. En un temps en què no es podia enregistrar el so, ell tenia coneixement real de tot el que es parlava, des d’una conversa intranscendent en un cafè fins a un complot en les altes esferes. El seu arxiu, que guardava curosament, contenia informació comprometedora dels homes poderosos i dels que ho podien ser, i així s’assegurava la continuïtat de la seva persona en el càrrec. Buscava cartes de contingut delicat, secrets d’alcova, informes financers; pagava delators, comprava falsos testimonis, aconseguia qualsevol informació que pogués fer servir contra algú, amic o enemic.

Una coincidència anecdòtica. Abans parlàvem de L’art de la guerra de Sunzi i de les diferents tipologies d’espies. Doncs bé, aquesta obra va ser traduïda al francès per un jesuïta, el pare Jean-Joseph-Marie Amiot, l’any 1770. No he pogut esbrinar si aquest llibre va caure en mans de Fouché, però no seria estrany. Durant la seva joventut va entrar al seminari de l’oratori de Nantes, on va rebre els ordes menors. Aquest oratori era un centre religiós on circulaven lliurement les idees més avançades de l’època, i disposava d’una bona biblioteca. Llegís o no L’art de la guerra de Sunzi, el cert és que Fouché va aplicar la doctrina del mestre xinès pel que fa a l’ús dels espies, i ho va fer com un deixeble avantatjat. Al seminari, a més, va aprendre a dominar els seus impulsos, a controlar-se, a no desvelar mai els seus sentiments ni els seus desitjos. Aquest caràcter glacial és característic de molts implicats en les clavegueres.

Els governants el necessitaven perquè sabien que podia enfonsar la reputació de qualsevol amb la seva informació, i perquè se sentien amenaçats per dades compromeses sobre ells mateixos. Però Fouché no treballava només al servei dels seus superiors, també ho feia per al seu interès propi: algunes vegades per incrementar la seva fortuna, d’altres per eliminar enemics personals. Fouché treballava amb informació contrastada, però també amb informació falsa, fabricada. La informació i la desinformació formaven part del joc a parts iguals, seguint un plantejament que s’acostava molt a la manera moderna d’entendre la guerra bruta, perquè quan es barregen veritats i mentides versemblants, la veritat ja no es pot destriar. Tot al servei del governant de torn, o de la figura emergent que pot arribar a ocupar el poder, però sempre salvaguardant els seus propis interessos. Va ser un mestre de la intriga, subtil, però també un home cínic i despietat a l’hora d’aplicar la repressió.

En els temps convulsos de la Convenció, Fouché va ser l’encarregat de fer complir el decret que ordenava la destrucció de Lió, després que aquesta ciutat s’hagués rebel·lat contra la República.

Le salut de la patrie vous appelle à Ville-Affranchie, partez, votre patriotisme nous répond de votre zèle et de la fermeté avec laquelle il faut opérer dans cette ville rebelle.

Ville-Affranchie, vila alliberada, era el nou nom que havia de dur Lió després de ser destruïda. Fouché, home gris i reservat, va acomplir al peu de la lletra les instruccions de la Convenció, amb l’eficiència monstruosa d’un buròcrata. Per la seva labor repressiva i criminal, Fouché va guanyar-se el sobrenom terrorífic del «Mitrailleur de Lyon». Li van posar aquest malnom perquè, per tal d’executar amb més eficàcia els centenars de lionesos sospitosos d’antirevolucionaris, en lloc de fer servir la guillotina, que va considerar massa lenta, va utilitzar la metralla dels canons, que va fer disparar sobre grups nombrosos de condemnats. Es calcula que més de 1.500 lionesos van morir d’aquesta manera horrible. Els cossos van ser llançats al Roine, i abandonats riu avall, per a escarment d’altres ciutats. Fouché, però, en la seva calculada perversió, va advertir que l’impacte de la repressió podia tornar-se-li en contra, i va començar a denunciar i a entregar els seus companys més radicals. Tot i que va aconseguir sortir-se’n, els fets de Lió van marcar la seva reputació per a tota la vida.

Hi ha un cas prou paradigmàtic de la manera d’actuar de Fouché, quan va conspirar contra Napoleó abans de la batalla de Marengo, perquè creia que el general cors la perdria. En resultar-ne victoriós, el mateix Napoleó li va encarregar d’investigar qui estava al darrere del complot. Fouché ho va aprofitar per entregar a Napoleó una llista majoritàriament formada per reialistes —quan de fet els conspiradors eren republicans—, en la qual va incloure alguns dels seus enemics personals del passat. El seus homes, a més, van aconseguir fer desaparèixer tota la documentació que el pogués comprometre a ell, i que es trobava en mans dels amics que li havien fet costat en el complot. Aquest episodi va ser novel·lat per Balzac a Une ténébreuse affaire. Alexandre Dumas, al seu torn, a Le chevalier de Sainte-Hermine el descriu com una hidra, un ésser lleig i dolent. Com es pot veure, Fouché tenia el seu atractiu literari.

Un dels més fervents opositors de Fouché va ser Talleyrand, un dels polítics més intel·ligents i hàbils que mai hagin existit a França, i a Europa. Tot i ser molt diferents, Fouché i Talleyrand van tenir dues coses en comú: la persistència al capdamunt del poder i l’animadversió declarada de Napoleó, que els odiava i els necessitava a parts iguals. A pesar de la malfiança que s’inspiraven mútuament, van col·laborar en més d’una ocasió. Eren diametralment oposats, i per això es podien entendre. Talleyrand provenia d’una família aristocràtica i rica; Fouché, d’una d’humil. Talleyrand era un home corrupte, corruptible i corruptor. Per a ell els diners eren un mitjà indispensable per aconseguir els seus propòsits, viure a cos de rei i sobreviure en un entorn hostil. Fouché veia els diners com una salvaguarda. Talleyrand gastava a dojo en festes, Fouché tenia cura de la seva filla hemiplègica. Talleyrand va ser un veritable mag de la diplomàcia, algú capaç de fer canviar el curs dels esdeveniments amb una frase inspirada. Fouché va ser més pràctic i metòdic, la seva virtut era la persistència en l’objectiu.

Hi ha una anècdota que explica Chateaubriand a les seves Mémoirs d’outre-tombe molt il·lustrativa del caràcter de tots dos personatges, i de com van arribar a complementar-se. Després de la derrota de Waterloo, Fouché i Talleyrand caminaven per palau de bracet, a l’espera de ser rebuts per Lluís XVIII. Per descriure l’escena, Chateaubriand parla d’«el vici recolzat en el braç de la traïció». Si afegim l’ambició al vici i a la traïció, tindrem el triangle que delimita el camp d’acció de moltes de les clavegueres.

El segle XIX: de lladre a policia

Durant el segle XIX es van anar consolidant els diferents models policials a tot Europa. Sense voler entrar en gaires detalls, en vista a la història que ens ocupa val la pena remarcar un fet curiós. Molts dels policies de les ciutats europees van ser reclutats dins del món de l’hampa. Això té una explicació pràctica: els líders públics es van adonar que la policia, a més de reprimir el crim, havia de treballar per prevenir-lo. Aquest era un plantejament nou. I, òbviament, els qui coneixien millor els baixos fons eren i són els mateixos delinqüents. Hem vist la importància de la informació i la desinformació en la guerra bruta. Una de les potes que falten en l’estructura del funcionament modern de les clavegueres són els estrets vincles entre policies i delinqüents. D’això —i de les relacions del comissari José Manuel Villarejo— en parlarem quan tractem les clavegueres a Espanya en aquest segle.

Eugène-François Vidocq (Arras, 1775 - París, 1857) va ser un delinqüent des de ben jove. Condemnat i empresonat diverses vegades, va aconseguir evadir-se de la presó en diferents ocasions, fins que va començar a treballar per a la policia, quan encara es trobava sota llibertat vigilada. L’any 1811 el van posar al capdavant de la brigada de seguretat, un servei format majoritàriament per antics condemnats, a fi i efecte que es poguessin infiltrar millor en els baixos fons. L’èxit de Vidocq va ser rotund: va aconseguir el triple de detencions que els policies convencionals. La tasca de policia, a més, sembla que li va comportar ingressos extres de tota mena, gràcies al compliment de serveis de protecció a empreses i al cobrament de comissions per fer la vista grossa en segons quins negocis tèrbols. Els seus detractors el van acusar fins i tot de preparar els delictes per després poder detenir els que presumptament els havien comès. A la fi va ser destituït, i l’any 1833 va fundar la primera agència de detectius privats, el Bureau de Renseignements pour le Commerce. Compaginar els negocis privats amb l’activitat policial no és res tan estrany.

A Catalunya també tenim el nostre heroi local, Jeroni Tarrés († Wad-Ras, 1860), que va aprovar el pas de la delinqüència a la policia amb una nota molt alta. Tarrés era cap d’un grup de delinqüents que practicaven el robatori i el proxenetisme. L’any 1847, es trobava fugat de la presó de Tarragona, i va fer el salt a la policia després d’haver delatat uns col·legues seus. Va ser oli en un llum. Se li van perdonar totes les condemnes i va gaudir de total impunitat per seguir amb les seves activitats. El cas de Tarrés i de la seva ronda té interès en relació amb la nostra història, perquè les seves accions no es van limitar al món de l’hampa. Ell i els seus també rebentaven actes dels partits opositors i dels incipients moviments obrers. Exdelinqüents fent de policies i perseguint l’oposició. L’any 1851 moria assassinat el jove polític republicà Francesc de Paula Coello i poc després Francesc Tubert. Els dos crims, que van indignar la societat barcelonina, van ser responsabilitat de la Ronda d’en Tarrés. Finalment, el zelós policia va ser jutjat i empresonat. En sortir de la presó, es va allistar al cos de voluntaris catalans de Joan Prim, i sembla que va morir en combat. Aquesta història la trobareu magníficament novel·lada a Memòria de sang, d’Enric Calpena.

El responsable últim de les malifetes de Tarrés va ser el comissari Ramon Serra i Monclús, l’artífex d’aquest via de captació de delinqüents. De fet ell n’obtenia una bona comissió, de les activitats il·lícites «consentides» dels seus homes, sobretot de les anomenades xocolateres, prostíbuls camuflats on teòricament s’hi anava a beure xocolata.

L’excusa per servir-se de malfactors era el coneixement de primera mà que aquests tenien de les activitats il·legals; la realitat és que al poder li anava de meravella la col·laboració d’uns elements sense escrúpols per lligar curt els seus enemics polítics. El recurs als delinqüents, sigui integrats a la policia, sigui pagats com a confidents, és un fet generalitzat a totes les policies del món, i amaga una realitat perversa: que per obtenir un grau de seguretat satisfactori s’ha de permetre un cert grau d’activitat delictiva.