XIII. LES GRAVACIONS DE PÚBLICO
Un fet aparentment intranscendent —la jubilació del comissari principal Eugenio Pino, director adjunt operatiu— va ser el detonant que va reactivar l’anomenada guerra de comissaris, l’any 2016. La comissió judicial del jutge Zamarriego que portava el cas Nicolay havia tret les seves conclusions pel maig del 2016. En aquest document es demanava la investigació tant d’Eugenio Pino com del comissari José Manuel Villarejo. Arran d’aquest informe de conclusions, el comissari Martín Blas va rebre una forta campanya de desprestigi per part d’alguns mitjans de comunicació, sobretot d’Okdiario, el digital d’Eduardo Inda. L’atmosfera de tensió era alimentada per la jubilació d’Eugenio Pino i els rumors que el seu substitut seria José Luis Olivera. Aquest s’havia alineat al costat del nucli dur de la brigada política del Ministeri, al costat d’Eugenio Pino i de José Manuel Villarejo, i el seu nomenament implicava la continuïtat de les males pràctiques a Interior.
Hi havia, a més a més, un altre fet molt important que cal tenir en consideració. La guerra entre comissaris anava més enllà del Ministeri de l’Interior i afectava la disputa entre dues ministres: la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáez de Santamaría, i la llavors secretaria general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal.
Sáez de Santamaría tenia sota les seves ordres el poderós CNI, que era part afectada pels tripijocs de la camarilla del comissari Villarejo. Les relacions entre la Policia i el CNI eren, i són, francament dolentes. Cospedal sentia afinitat pel grup de policies de la brigada política, i sembla que per un motiu prou important. El seu marit és l’empresari sevillà Ignacio López del Hierro, un nom que apareix tot sovint relacionat amb casos de corrupció i en empreses financeres de risc. En una conversa interceptada per la Guàrdia Civil que va revelar el digital El Español, l’expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, deia al seu germà Pablo que Ignacio López del Hierro cobrava de 27.000 llocs diferents. De fet, un tal López H. surt en els papers de Bárcenas com a donant de fons en negre al PP durant els anys noranta. Bé, doncs hi ha fonts que situen l’interès de Cospedal en la continuïtat d’alguns dels integrants de la brigada política com una estratègia de protecció del seu marit.
Aquest clima de conflictes a diverses bandes era el que regnava quan faltaven poques setmanes per a la segona ronda de les eleccions generals que s’havien de celebrar el 26 de juny.
La bomba informativa de Público
Les gravacions del ministre Jorge Fernández Díaz amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, van sortir al diari Público el dia 22 de juny de 2016, quan faltaven quatre dies justos per a les eleccions generals. La publicació de l’entrevista era la prova documental que havia existit la guerra bruta i, el que és més important, que al capdavant s’hi trobava el ministre de l’Interior. És més, de les converses, i considerant el que va dir Jorge Fernández Díaz, es podia deduir que el president del Govern, Mariano Rajoy, n’estava al corrent:
El presidente lo sabe. Su mano derecha no sabe lo que hace su mano izquierda.
L’exclusiva de Público va caure com una bomba enmig de les eleccions. Els principals líders polítics espanyols, Albert Rivera, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, van criticar el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i van demanar que s’investigués el cas. Les gravacions van provocar el cessament de Daniel de Alfonso com a cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya. De Alfonso és un home que els qui el coneixien descriuen com una mica bocamoll, algú a qui li agrada relacionar-se amb tothom i fer veure que està molt informat de tot. Ernesto Ekaizer el va definir, en la comissió del Parlament, com un gran aficionat al name-dropping, un personatge amant de les reunions socials, que deixa caure noms de persones importants per donar-se importància.
El ministre Jorge Fernández Díaz va ser recusat pel Congrés dels Diputats, la primera recusació d’un ministre des de la Transició. Així mateix, es va acordar posar en marxa una comissió per investigar l’assumpte. El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, no va renovar el seu càrrec en el nou govern de Rajoy, el que es va formar el dia 4 de novembre de 2016, gairebé cinc mesos després de les eleccions del 26 de juny de 2016 i després d’estar gairebé onze mesos en funcions. No hi va haver dimissions per l’afer Fernández Díaz, ni sembla, tampoc, que cap propòsit d’esmena.
Qui va ser l’autor de les gravacions al ministre?
Des del Ministeri de l’Interior, però, aparentment no es va fer res per investigar el cas, tot i que, al marge del contingut de la conversa gravada, s’havia produït un fet prou greu: gravar un ministre dins del seu despatx. Els periodistes de Público van remetre l’original de les gravacions a la Fiscalia, per si considerava que s’havien d’obrir diligències. Ningú, però, semblava interessat a investigar el tema. Qui va gravar el ministre? I qui va difondre la gravació? El primer que podem afirmar amb una certa seguretat és que els qui graven el ministre no són els mateixos que envien la gravació a Público. Sobre qui és el responsable de la gravació circulen dues versions.
Anem a la primera. Segons els estudis de la gravació fets a Público, i tenint en compte els moviments de De Alfonso pel despatx, sembla que la gravació es va fer des del mòbil d’aquest. La reunió entre De Alfonso i el ministre va ser propiciada per l’inspector José Ángel Fuentes Gago. Segons afirma el mateix De Alfonso a Patricia López, el seu mòbil va passar per les mans de l’inspector Gago. Segons el periodista de Público Carlos Enrique Bayo, De Alfonso sabia que estava gravant:
Dedujimos que el que estaba grabando era De Alfonso, y además era con pleno conocimiento suyo. Entre otras cosas, porque a menudo parecía hablar para la grabación, parecía hablar para la grabadora. He dicho en otras ocasiones que parecía un audio selfie.
En un article del mes de novembre de Público, Patricia López i Carlos Enrique Bayo parlen del sistema tecnològic utilitzat per gravar les converses. Ja hem explicat més amunt la compra d’equipament a Israel, basat en sistemes per interceptar dades de telèfons mòbils. Fins i tot es va demanar una prova d’ús de sistemes per convertir un mòbil en un micròfon a distància, i fer-ho en secret. Segons Público, el comissari Villarejo va intervenir en les gestions de compra d’aquests aparells que va utilitzar en l’enregistrament il·legal al CNI i Assumptes Interns, i encara en altres ocasions dins el marc de l’operació Catalunya.
L’altra versió, la que sosté Ernesto Ekaizer, és que al Ministeri es gravaven amb regularitat les reunions de Fernández Díaz, com si es tractés d’un protocol de seguretat. El problema sorgeix, segons el periodista, quan es trenca la cadena de custòdia de la gravació i aquesta va a parar a mans d’algú disposat a utilitzar-la. Durant molts anys, el responsable de tot el sistema de gravació i d’escoltes telefòniques d’Espanya era Enrique García Castaño. Segons va afirmar Ernesto Ekaizer davant la comissió del Parlament, García Castaño va entregar la gravació a Marcelino Martín Blas:
El personaje responsable de la custodia es el personaje del sistema de grabación; se llama Enrique García Castaño, y ha sido cesado. Durante muchísimos años ha sido responsable de todo el sistema de grabación y de escuchas telefónicas en este país. Probablemente uno de los comisarios más inteligentes y listos que por lo menos yo haya conocido. Enrique García Castaño es el que facilita, pero no para filtrar —no para filtrar—, por razones de tipo personal, para conocimiento de Marcelino Martín Blas, la cinta. No sabe que Marcelino Martín Blas la va a filtrar.
Aquesta hipòtesi sembla reforçada pel fet que no hi hagut cap investigació seriosa dins el Ministeri de l’Interior per esbrinar l’origen de la gravació. També és possible que, atesa l’afició dels cercles policials a gravar-ho tot, existeixi més d’una gravació de les reunions, una d’efectuada per Daniel de Alfonso, i una altra per l’equip de seguretat del Ministre. Quant a la persona que fa arribar la gravació a Público, es tractava d’algú que estava enfrontat a la cúpula de la Policia en aquell moment. Algú que volia impedir amb l’escàndol que José Luis Olivera fos nomenat DAO i que es perpetués l’organització de la brigada política en el Ministeri. De fet, el comissari José Luis Olivera no va ser nomenat DAO, i Juan Ignacio Zoido, que va succeir Jorge Fernández Díaz com a ministre de l’Interior, va eliminar el càrrec de DAO. Una victòria parcial per a la persona que va filtrar les gravacions, perquè José Luis Olivera, tot i no ser DAO, ocupa, a hores d’ara, una posició central dins el cos de la Policia Nacional. Que cadascú tregui les seves conclusions respecte al responsable de les filtracions. Des del meu punt de vista, i fossin quins fossin els motius que el van impulsar a fer-ho, va contribuir a destapar les males pràctiques dins el Ministeri de l’Interior. Ernesto Ekaizer, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament, no va dubtar a l’hora d’assenyalar el responsable de la filtració:
Lo que pasa es que una grabación en el Ministerio del Interior tiene un impacto tremendo, no todo el que debería haber tenido, o hubiera tenido en otros países, porque la gran prensa le da la espalda —es una semana antes de las elecciones—. Pero revela una cosa, que Marcelino Martín Blas está dispuesto a dañar, a hacer tanto daño al PP, en plena campaña electoral, como que decide filtrar esa cinta.
El 6 de juliol de 2016, quinze dies després que Publico donés a conèixer les gravacions del ministre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, José Manuel Villarejo declarava davant del jutge Zamarriego (el que portava el cas Nicolay, d’escoltes al CNI i a Assumptes Interns) que havia col·laborat amb el comissari Marcelino Martín Blas en operacions destinades a torpedinar el procés independentista. D’aquesta declaració algú va extreure’n l’expressió «operación Cataluña» que, de fet, no existeix en la transcripció de la declaració. Villarejo, doncs, té el mèrit indirecte d’haver batejat una part de les maniobres brutes que s’havien fet al Ministeri de l’Interior.
Comissions parlamentàries per les gravacions
El Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya van formar comissions per investigar les implicacions que es derivaven de les gravacions al ministre. La comissió del Parlament de Catalunya, constituïda el mes d’abril del 2017, apuntava clarament a les maniobres il·legals contra el sobiranisme que s’havien fet des del Ministeri de l’Interior. El nom de la comissió del Parlament així ho constata: Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya. El nom de la comissió del Congrés dels Diputats és molt més altisonant, enrevessada i llarga, però ve a dir el mateix: Comisión de Investigación sobre la utilización partidista en el Ministerio del Interior, bajo el mandato del ministro Fernández Díaz, de los efectivos, medios y recursos del Departamento y de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado con fines políticos.
He seguit la feina de les dues comissions i ha estat interessant comprovar les dificultats amb què s’han topat per fer-la. En el cas de la comissió del Congrés, una entesa parcial entre PP, Cs i PSOE va impedir que hi declaressin els policies implicats, amb l’excepció d’Eugenio Pino, el director adjunt operatiu, i el seu cap de gabinet, José Ángel Fuentes Gago. Sí que hi van intervenir l’exministre Jorge Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. La pinça dels tres partits constitucionalistes ha intentat i aconseguit enllestir els treballs amb una certa rapidesa. Pel que fa a la comissió del Parlament, el problema va ser que molts dels convocats no van assistir-hi, entre ells Jorge Fernández Díaz i De Alfonso, i molts dels policies citats, a excepció de l’ex comissari principal Marcelino Martín Blas. En la comissió del Parlament també hi van poder intervenir diversos periodistes que han investigat les clavegueres, principalment Patricia López i Carlos Enrique Bayo, però també Ernesto Ekaizer o Carlos Quílez.
Les conclusions de les dues comissions, però, són ben clares. Va existir una operació dirigida des del Ministeri de l’Interior encaminada a desprestigiar adversaris polítics. El dictamen de la comissió del Congrés dels Diputats va ser emès el dia 21 de setembre de 2017, un dia després de l’«assalt» a les conselleries de la Generalitat per part de la Guàrdia Civil. El dictamen, aprovat amb el vot contrari del PP i l’abstenció de Cs, deia, entre altres coses:
Estas decisiones han supuesto una inaceptable utilización partidista con fines políticos de los efectivos, medios y recursos del Departamento de Interior y de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado con un abuso de poder que quebranta reglas esenciales de la democracia y el Estado de Derecho.
Una altra de les conclusions va ser elevar una queixa formal contra el Govern per haver obstruït la investigació de la comissió, sobretot a l’hora de facilitar la documentació sobre l’objecte investigat. El PSOE va aprovar el dictamen, entre altres motius perquè es va sentir «víctima» de la Brigada de Revisión de Casos, que havia elaborat en secret informes sobre l’11-M i el cas Faisán, que el perjudicaven. El dictamen va ser molt dur, però no es va remetre a la Fiscalia per l’oposició de PP, Cs, PSOE i PNV, que presidia la comissió. Aquest acord de no-remissió del dictamen a la Fiscalia era un ajut al govern de Rajoy en un moment de crisi per la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Es reconeixia l’existència de les clavegueres, i no s’actuava penalment contra els responsables, una decisió inconcebible en qualsevol democràcia consolidada.
Les conclusions de la comissió del Parlament de Catalunya eren semblants: es va considerar acreditat que el Govern espanyol havia fet un ús espuri de la Policia per anar contra dirigents independentistes, i que Rajoy n’estava al corrent. El ple va demanar la dimissió de Mariano Rajoy i es va plantejar la possibilitat d’interposar una querella criminal per la gravetat dels fets investigats.
Però les possibles querelles que es puguin presentar no tenen cap possibilitat de prosperar, per la resolució de novembre del 2016 del Tribunal Suprem, de la qual ja hem parlat, escrita pel difunt fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza (llavors jutge del Suprem), en què no es considerava rellevant el contingut de les gravacions, i on es deixava ben clar que la reunió entre Jorge Fernández Díaz i De Alfonso entrava dintre dels contactes normals entre institucions. L’Estat blindava els seus servidors, que havien comès greus delictes gràcies a una coordinació efectiva i ben greixada entre poders, el polític i el judicial. Assumpte tancat.
Una curiositat anecdòtica pel que fa a les compareixences al Parlament. Vaig seguir-ne moltes, però en especial la de l’excomissari Marcelino Martín Blas, de la qual vaig fer la crònica per al diari Públic. En acabar, vaig acompanyar Marcelino Martín Blas i el seu advocat a la porta, mentre xerràvem de com havia anat la seva declaració. En aquell moment, el diputat de Junts pel Sí Lluís Llach va baixar les escales nobles del Parlament, es va dirigir a l’excomissari, el va abraçar i li va agrair el seu testimoni davant la comissió. Vaig poder veure la cara de sorpresa i confusió de Martín Blas: ideològicament un i altre se situaven en els pols més oposats possible.