XII. PABLO IGLESIAS EN EL PUNT DE MIRA
A finals del 2015, la situació política a Espanya era molt incerta. S’havien convocat eleccions per al 20 de desembre, una consulta que podia trencar el bipartidisme que havia dominat les institucions des de la Transició. Durant el 2015 ja s’havien celebrat eleccions municipals i autonòmiques, i dos nous partits entraven amb força en el mapa municipal, Ciutadans i Podemos. Aquest últim, en coalició amb altres grups, accedia a les alcaldies de les dues ciutats més importants de l’Estat, Madrid i Barcelona, una circumstància que va preocupar i molt els populars, que veien que se’ls obria un altre front per combatre, a més dels sobiranistes. Podemos ja havia obtingut uns resultats força bons en les eleccions europees del 2014, amb cinc escons, perquè havia monopolitzat el vot de les protestes del 15-M a Madrid. Una dada que no va passar desapercebuda en els cercles populars va ser el fet que Manuela Carmena aconseguís l’alcaldia de Madrid gràcies als vots dels regidors socialistes a l’Ajuntament. La possibilitat que aquest escenari d’entesa es repetís després de les eleccions generals terroritzava els dirigents populars.
El resultat de les eleccions va deixar un panorama força difícil de gestionar, en un Estat amb poca tradició de coalicions i pactes. El PP va ser el partit més votat, però va perdre 63 diputats. Els socialistes, que ja venien d’un resultat força fluix en les eleccions del 2011, en van perdre 20. Podemos i les seves confluències van treure 69 escons, i Ciudadanos, 40.
Les relacions entre el PSOE i Podemos no eren gaire fluides, els socialistes temien a la llarga perdre la condició de principal partit de l’esquerra, i sentien l’alè al clatell dels homes de Pablo Iglesias, que es van quedar a uns escassos tres-cents mil vots de distància.
L’Informe PISA (Pablo Iglesias S.A.)
Podemos, la formació de Pablo Iglesias, ja havia rebut avisos provinents de les clavegueres de l’Estat que els estaven inspeccionant amb lupa i, en aquest sentit, van començar a rebre les patacades d’informes i inspeccions a polítics com ara Juan Carlos Monedero o Íñigo Errejón. La persecució seriosa va començar el 2015, dos dies abans de les eleccions autonòmiques andaluses. Telecinco i altres mitjans de comunicació van emetre informacions sobre un suposat finançament veneçolà de Podemos.
El gener del 2016, i els dies previs a la constitució del Congrés, diversos mitjans de comunicació recollien el malestar de cercles econòmics i polítics que presentaven una possible coalició entre Podemos i el PSOE com un veritable cataclisme. El plat fort, però, va arribar just vint-i-quatre hores abans de la constitució del Congrés. Diaris i televisions van obrir les seves notícies en portada amb un informe policial sobre el presumpte finançament il·legal del partit d’Iglesias. La notícia arribava just quan començaven a produir-se els primers contactes informals entre PSOE i Podemos. L’informe va ser, segons paraules de Marcelino Martín Blas, una autèntica «chapuza»:
Si un informe policial no está en papel policial, no tiene registro de salida y no está firmado por un policía con su número de carnet profesional, eso es una chapuza. Y si el informe PISA o supuesto informe PISA, que yo no he visto, parte de una información que no está suficientemente contrastada y tramitada, eso no sirve para nada.
Segons l’informe apòcrif, Podemos havia rebut part del seu finançament d’un país estranger, en concret de l’Iran. Rebre finançament d’un país estranger es considera delicte en el Codi Penal Espanyol. Tot i que l’«informe» policial no duia signatura, se n’atribuïa l’elaboració a la UDEF. Els mitjans de comunicació parlaven d’informe d’intel·ligència. D’intel·ligència, l’informe en tenia poca, perquè els suposats diners de l’Iran, 72.000 euros, que hauria rebut Podemos haurien arribat… quan la formació encara no existia! Tampoc s’havia posat en marxa el programa de televisió Fort Apache de Pablo Iglesias. Tot era molt barroer. A la campanya de desprestigi s’hi van afegir altres mitjans, com Antena 3, Okdiario o El Confidencial. Eduardo Inda, d’Okdiario, va ser un dels més persistents en les acusacions a Pablo Iglesias, en les seves aparicions Al Rojo Vivo, de La Sexta. Finalment, i davant de les denúncies de falsedat presentades, Eduardo Inda va haver d’anar a declarar davant del jutge per l’informe fals d’un suposat compte de Pablo Iglesias a l’Euro Pacific Bank de les illes Grenadines. Euro Pacific Bank va emetre un comunicat en el qual negava que a la seva entitat existís un compte a nom de Pablo Iglesias, com també que s’hagués rebut una transferència procedent de Veneçuela. El banc va afegir que no acceptava pagaments de Veneçuela sota cap circumstància.
Modus operandi de les clavegueres
El periodista, llavors, va assenyalar Eugenio Pino, director adjunt operatiu, com la font de la informació, i va demanar que testifiqués al seu favor. Els informes, doncs, venien de la Direcció Adjunta Operativa, tal com ens va explicar el mateix Pablo Iglesias:
Es que lo que hace Inda y lo que hace Okdiario, digamos, todos los medios que dan espacio a Inda, es gravísimo, al menos por dos razones: primero presenta documentación falsa, presenta documentos falsos, presenta documentos que se manipulan, y nosotros hemos presentado las correspondientes acciones judiciales; pero es que además después cuando le denunciamos dice que vaya a declarar el jefe de la Policía, que es como: «Ah, usted está diciendo que el informe es falso, que el papel falsificado que usted ha sacado […] se lo ha dado uno de los jefes de la Policía en España», pero es que esto es… esto es de chiste, pero es gravísimo.
La mecànica d’actuació de les clavegueres en el cas de l’informe PISA (Pablo Iglesias S.A.) es va complementar amb la presentació d’una querella per part del sindicat d’ultradreta Manos Limpias. Presentar querelles a partir d’informes falsos és el segell de l’operatiu que comandava Eugenio Pino, la manera d’actuar de les clavegueres d’Interior. Les que va presentar el sindicat de dretes van ser totes desestimades pels tribunals, perquè estaven sustentades en informes no contrastats i d’origen dubtós.
L’octubre del 2016, el diari Público va revelar l’existència d’un document policial que mostrava que cinc veneçolans residents als EUA havien estat convidats a venir a Espanya a compte de les arques públiques, per tal que testifiquessin que Veneçuela en realitat sí que havia finançat Podemos. Algunes de les persones portades a testificar eren delators o confidents de la DEA, l’agència nord-americana contra les drogues, i algunes d’elles tenien comptes a paradisos fiscals. El tracte amb els «testimonis» veneçolans incloïa l’oferta, a més, d’adquirir la nacionalitat espanyola si ho volien. Molts recursos esmerçats en una operació sense cap base ni prova que pogués ser acceptada per un jutge. La finalitat d’aquestes maniobres era donar continuïtat al relat del finançament irregular de Podemos, amb un degoteig d’informacions que intentaven calar en l’opinió pública, en un moment transcendental en què es jugava la formació d’un nou govern. Podemos, a més, era l’únic partit d’àmbit estatal que, tot i ser contrari a la independència, apostava per la celebració d’un referèndum acordat.
Des del punt de vista judicial, l’operació va ser un complet fracàs, però, en canvi, des del punt de vista comunicatiu, no. En algunes enquestes, més de la meitat dels espanyols creien sense fissures que Veneçuela havia finançat Podemos. La pressió contra Podemos va tenir efectes en els pactes postelectorals. Pedro Sánchez va aconseguir un acord amb Ciutadans, sense la participació de Podemos. L’acord entre PSOE i Ciutadans pretenia forçar la maquinària legislativa, encallada davant la negativa de Mariano Rajoy de presentar la seva candidatura a president malgrat que el PP va ser la força més votada. La proposta de Pedro Sánchez no va aconseguir els suports necessaris i, finalment, es van convocar noves eleccions per al mes de juny.
Manos Limpias i Ausbanc
Ja hem explicat com el sindicat d’ultradreta Manos Limpias feia de cooperador necessari per judicialitzar els casos d’informes falsos difosos en premsa, com havia passat amb Xavier Trias, o amb Pablo Iglesias. També hem vist com Manos Limpias semblava estar al darrere del pagament de confidents, com és el cas del testimoni de Javier de la Rosa.
Manos Limpias, dirigit per Miguel Bernad, i l’associació Ausbanc, dirigida per l’advocat Luis Pineda, van ser concebuts com dues maquinàries per extorsionar, sota el paraigües d’associacions que combatien la corrupció. Els màxims líders de totes dues entitats havien estat membres de la ultradreta, Bernard, militant de Fuerza Nueva. Per part seva, Pineda havia estat empresonat durant la dècada dels vuitanta per haver promogut aldarulls a favor del cop d’estat del 23-F. La mecànica de funcionament era molt simple: el xantatge. Presentaven una querella i feien xantatge a la víctima, si aquesta accedia a pagar, retiraven la querella. En el cas de Pineda, l’objecte de les seves extorsions era la banca, a qui garantia una bona imatge pública a canvi de diners. El pagament es feia amb la inserció d’anuncis publicitaris en diferents revistes, de tiratges molt petits, però força influents en el sector bancari. Molts bancs i caixes van pagar a Ausbanc. Les dues entitats, sobretot Manos Limpias, eren les cooperadores necessàries de les clavegueres, per arrodonir la jugada de la seva guerra bruta contra adversaris polítics. Bernard i Pineda es van creure molt poderosos, tant, que van picar massa amunt, i van sostenir la querella contra la infanta Cristina, i sembla que van intentar fer xantatge a un banc tan poderós com el BBVA. Aquí se’ls va acabar la festa.
El 15 d’abril de 2016 es posava en marxa l’anomenada operació Nelson de la Policia Nacional contra Manos Limpias i Ausbanc per extorsió, frau en subvencions, i administració deslleial. El jutge va decretar presó incondicional per a Miguel Bernard i Luis Pineda.
És evident que hi havia una relació directa entre Manos Limpias i les clavegueres, perquè anaven de bracet en moltes de les seves conxorxes. Un dels individus de la Policia que tenia bones relacions amb Miguel Bernard era el comissari Enrique García Castaño, també en tenia amb moltes persones de l’extrema dreta. A més a més, García Castaño va ser destituït dels seus càrrecs a la Policia Nacional després que el diari Público tragués a la llum, en un article de Patricia López, una gravació del febrer del 2017 en la qual el comissari involucrava els seus amics Eugenio Pino i José Manuel Villarejo en un cas d’extorsió al CNI i a la Corona.
Fem una pausa per parlar d’aquest cas marginal. Durant l’any 2017, Eugenio Pino i José Manuel Villarejo van intentar escapolir-se de les investigacions a què eren sotmesos amenaçant de donar a conèixer informació comprometedora sobre la vida privada del rei Joan Carles. De fet, algunes d’aquestes informacions van sortir a la premsa. La informació sobre el rei emèrit Joan Carles de què disposaven aquests dos comissaris tenia a veure, entre d’altres coses, amb els suposats pagaments milionaris que l’Estat hauria fet durant anys per tapar els embolics amorosos del monarca, tot, segons els policies, amb la complicitat i la col·laboració del CNI. A principis del 2017 es van produir les primeres filtracions sobre les suposades relacions sexuals del rei emèrit amb l’actriu Bárbara Rey, un escàndol que es coneix ja des de fa temps. Sembla que hi ha gravacions i fotografies força compromeses d’aquesta relació, que hauria fet l’actriu, algunes de les quals preses al jardí de casa seva, amb el rei cuinant una paella amb poc més que un davantal. El rei sembla que no es tallava un pèl a l’hora de divertir-se, o de parlar de les seves intimitats i dels seus problemes personals amb l’actriu. El que va sortir a la llum a través de filtracions en diversos mitjans digitals va ser la possible intervenció del CNI per mantenir en secret les aventures del monarca.
Segons aquestes revelacions, Bárbara Rey rebia dels fons reservats del Ministeri de l’Interior entre un milió i dos milions de pessetes mensuals. Després, s’haurien fet ingressos a un compte de Luxemburg a nom de l’actriu. Ens trobem davant d’una nova funció de les clavegueres, tapar amb fons públics la vida privada del rei. Doncs bé, la informació que encara no ha estat revelada sobre el rei i que suposadament estaria en mans de Villarejo fa referència a Corinna zu Sayn-Wittgenstein. Ara Villarejo és a la presó, i el seu fill i la seva dona, investigats. S’entén que tota la informació que pugui tenir sobre el rei emèrit i d’altres casos podria ser la seva moneda de canvi per obtenir un bon tracte judicial per a ell, la seva dona i el seu fill.