21

No havien mort.

Això va ser el primer que va pensar l’Angel un cop havien aconseguit arribar fins als arbres: encara eren vius. Recórrer aquell tros de terreny buit que quedava entre el garatge i el bosc havia sigut una de les experiències més aterridores que havia viscut. Tota l’estona havia estat esperant l’instant de l’impacte, l’instant en què el seu cos faria un bot en rebre el primer tret, la sensació d’encaixar un fort cop de puny d’un lluitador avesat, seguida pel dolor abrasador i, després… què? La mort, instantània o lenta. Una altra ferida i en Louis l’arrossegaria per l’herba humida mentre ell s’aniria dessagnant sistemàticament, deixant una línia fosca mentre la vida l’abandonaria, conscient que aquesta vegada no hi hauria segones oportunitats, i que en Louis moriria al seu costat?

I havia corregut amb força, lluitant contra l’instint de fer-se tan petit com pogués, perquè això l’hauria fet córrer més lent. Encongir-se o ser més ràpid, aquesta era la tria a fer. Al final, havia optat per la velocitat; cada múscul del seu cos en tensió, la cara contreta a l’expectativa de les bales que inevitablement començarien a volar. Sabia que el tocarien abans d’escoltar els trets i per això el silenci, trencat només pel so de les respiracions i el trepig, no era cap consol.

Tots dos van anar fent ziga-zagues mentre creuaven aquell espai obert i, d’imprevist, anaven alterant el ritme i la direcció de la cursa per despistar qualsevol tirador. La primera línia d’arbres va començar a quedar-los a prop, tan a prop que, fins i tot en l’ombra, l’Angel copsava petits detalls de les escorces i les fulles. Més enllà, els boscos es desdibuixaven en ombres i foscor. Allà hi podia haver qualsevol nombre d’homes esperant-los, seguint els objectius en moviment amb el punt de mira o bé mantenint l’atenció sobre un lloc únic i esperant-se fins que l’objectiu hi arribés. Potser abans de morir arribaria a veure entre les ombres l’explosió a la boca del canó, el darrer esclat de llum abans de les tenebres definitives.

Cinc metres. Tres. Un i mig. De sobte, es trobaven enmig dels arbres. Es van tirar a terra entre els matolls i es van anar arrossegant lentament per allunyar-se del lloc on havien aterrat, amb cura de fer tan poc soroll com fos possible i evitant de tocar els arbustos perquè no es moguessin i delatessin la seva posició. L’Angel va dirigir la mirada cap a en Louis, que tenia a uns tres metres a la seva dreta. Aquest va aixecar el palmell de la mà per indicar-li que s’aturés. Alguna cosa va passar volant molt per damunt dels seus caps, en la foscor, però cap dels dos no va aixecar els ulls per seguir el seu avenç. En comptes d’això, es van esperar, amb tota l’atenció posada en el bosc que s’estenia al seu davant, ara que la vista se’ls havia acostumat a aquella poca llum.

—No han disparat —va xiuxiuejar l’Angel—. Com és que no han disparat?

—No ho sé.

En Louis escrutava el bosc a la recerca de qualsevol moviment, del més mínim signe de ser observat. No va descobrir res, però sabia que, en alguna banda, hi havia d’haver homes. Estaven jugant amb ells.

Va indicar a l’Angel que convenia continuar endavant. Van anar avançant a poc a poc, amb molt de compte, fent servir els arbres per amagar-se, movent-se per torns i després aturant-se per cobrir l’altre, conscients que havien de vigilar no tan sols el que podien trobar-se al davant, sinó també el que els podia sorgir des del darrere. No veien res. El bosc es veia buit, però cap dels dos no es va enganyar a si mateix pensant que això significava que ningú no s’havia adonat de la seva presència. Els havien posat els cadàvers al maleter del cotxe perquè els hi trobessin, i els havien deixat el cotxe inutilitzat. Els havien transmès un missatge. Estaven vius però només pel caprici d’altres.

En Louis va tornar a pensar en la dona que havia vist a la finestra. Era massa coincidència que s’hi hagués hagut d’acostar just en el mateix moment que ell i l’Angel s’havien mirat la casa? Potser els havien permès de veure-la i aleshores ells dos havien reaccionat exactament com estava previst: havien avortat el pla i havien retornat cap al vehicle, i va ser aleshores que la trampa es va posar en marxa. Ara no tenien altra opció tret de continuar-se movent i esperar a veure com es presentaven els esdeveniments; per tant, van continuar avançant pel bosc, sense permetre’s d’abaixar la guàrdia ni una mica en cap instant, girant-se constantment, sempre atents, escoltant. Tot just havien recorregut poc més d’un quilòmetre i estaven exhausts, però aleshores els arbres havien començat a esclarissar-se i al davant es veia una clariana. El terreny pujava fins a la carretera de circumval·lació interior. A l’altra banda, tornava a haver-hi bosc.

Es van parar mentre encara quedaven ocults, amb la carretera com un llom elevat al davant. No s’hi veia cap senyal de moviment. En Louis va ensumar l’aire per intentar detectar qualsevol rastre de fum de cigarret o de menjar que la brisa pogués transportar i que li indiqués la presència d’algú a prop. Però no n’hi havia.

Ara es trobaven gairebé a tocar l’un de l’altre.

—A la que faci tres surto jo, i a la que faci quatre, tu —va mormolar-li. Aquella mínima diferència els convertiria en objectius més difícils, si és que la carretera estava vigilada, perquè el segon home distrauria l’atenció sobre el primer i sembraria la confusió suficient per guanyar-los un petit marge a tots dos. Va aixecar el dit índex i el del mig i els va obrir per formar una V-. Jo aniré cap a l’esquerra; tu, cap a la dreta. No t’aturis fins que arribis als arbres.

L’Angel va assentir. Es van quedar ajupits fins que van arribar al límit del bosc; llavors l’Angel va mirar com els llavis d’en Louis feien el compte. Un. Dos.

Tres.

En Louis va sortir a tota velocitat en direcció a la carretera. Un instant després, l’Angel també estava en moviment, apartant-se del seu company, de nou fent ziga-zagues però no tan brusques com abans, concentrat només a creuar la carretera descoberta, on seria més vulnerable, tan de pressa com pogués.

Ni tan sols van arribar on el terreny començava a elevar-se. El primer tret va aixecar un núvol de pols a cinc centímetres dels peus de l’Angel. El segon i el tercer van picar contra la carretera, i llavors els trets dispersos es van convertir en una autèntica ràfega que va obligar-los a retrocedir cap al bosc. Es van estirar ben plans a terra, i van respondre al foc amb els seus Steyr tot apuntant cap als esclats dels canons i disparant ràfegues breus per conservar la munició. En Louis va veure un home amb una jaqueta verda de combat, que corria mig ajupit. Va disparar-li, però l’home va continuar movent-se. Quedava fora de l’abast del tir dels Steyr.

—No disparis —va dir a l’Angel quan cadascú ja havia gastat un carregador; l’Angel va fer cas de seguida del que li deia i va recarregar amb la cara premuda amb força contra el terra.

Els trets provinents de l’altra banda de la carretera no es van interrompre, però tampoc no van arribar-los més a prop. En canvi, semblava que aquells tiradors estaven satisfets de trencar les escorces dels arbres que en Louis i l’Angel tenien al darrere, massa amunt per causar-los cap mal sempre que es quedessin ajaguts, o de formar núvols de pols i pedretes que sortien disparats de la superfície de la carretera. A poc a poc, l’Angel i en Louis es van anar retirant de nou cap a la protecció dels arbres.

Només aleshores va parar el foc, tot i que els van continuar xiulant les orelles de tant de soroll. Ara els van poder veure bé: una filera de tres homes amb ponxos amb caputxa, a penes visibles entre els boscos de l’altre costat. Un tenia el rifle creuat davant del cos, mentre que els altres estaven repenjats contra els arbres, a la dreta i a l’esquerra, amb els rifles contra l’espatlla, apuntant els canons avall, cap als seus objectius. No estaven gaire capficats pel fet que l’Angel i en Louis els veiessin. Aleshores, des del nord i des del sud, van aparèixer més homes que arribaven seguint la carretera i van prendre posicions entre els arbres. Alguns fins i tot semblava que somriguessin. Era un joc, i ells guanyaven. L’Angel va deixar estar el seu Steyr i va agafar la Glock, però en Louis va aixecar la mà i li va fer senyal que es reservés les bales.

—No —va dir-li.

Han format una cadena al llarg de la carretera, va pensar en Louis. Han pres nota de per on hem entrat i han conjecturat per on sortiríem. Potser més cap a l’est o cap a l’oest La línia era més prima, però sabien que podrien reforçar-la de seguida.

Des d’algun punt a l’altra banda de la carretera, va sentir la crepitació d’una ràdio, que després va quedar assimilada pel soroll d’un vehicle que s’acostava, i va veure aparèixer pel sud un camió de plataforma plana, que es va parar a uns dotze metres d’on s’estaven acotats. El camió es va quedar quiet. Però no en va baixar ningú.

—Què diantre és, això? —va preguntar l’Angel.

Però en Louis no va contestar. Estava dedicat a fer càlculs: temps, distàncies, armes. Intentava determinar les possibilitats que tenien de matar els dos homes del camió si feien servir els boscos per obrir-se camí cap al sud. Eren bones, però les possibilitats d’escapar-se dels perseguidors que inevitablement els anirien a l’encalç no els eren gaire favorables: properes a zero, va calcular.

De totes maneres, allò no podia continuar així indefinidament. Els retenien amb algun propòsit. Es va demanar si no hi devia haver homes que ja se’ls estaven acostant pel darrere i els impedien la retirada. Eren com guineus fugint dels caçadors per descobrir que els havien segellat l’entrada al cau, cosa que els obligava a fer mitja volta i encarar-se als gossos.

—Ens en tornem —va dir a l’Angel.

—Què?

—Tenen la carretera bloquejada, ara per ara. I també saben on som, i això no és gens bo. Utilitzarem el bosc mentre puguem. Cap al nord-est hi ha d’haver una casa. Sortia a les fotografies de satèl·lit. Potser allà podrem aconseguir un cotxe o un camió, o almenys trobar-hi un telèfon.

—Sí, podríem trucar a la poli i els diem que ens vinguin a buscar —va dir-li l’Angel—. Els expliques que hem vingut aquí a matar algú però que tot plegat ha sigut un error.

Va començar a ploure, i grans gotes colpejaven sorollosament les fulles que hi havia més amunt. Malgrat que ara el sol ja gairebé s’havia aixecat del tot, el cel continuava ennuvolat i fosc. La pluja va començar a caure amb més força i intensitat i els va deixar xops de cap a peus, però els homes que els vigilaven des dels boscos no es van immutar. La pluja lliscava per damunt dels seus impermeables i dels ponxos. Anaven ben preparats per a la pluja. Anaven ben preparats per a qualsevol cosa.

Lentament, l’Angel i en Louis es van anar retirant cap a l’interior del bosc.

Patia hemorràgies internes generalitzades. Dins del crani, el seu cervell estava inflamat, cosa que encara li provocava més hemorràgies. Lluitaven per ell i intentaven prevenir que s’herniés, perquè això seria el final. Van extreure-li els fragments d’os i també un coàgul, i la bala. Al final, tota aquella feinada li deixaria només una cicatriu a penes visible entre els cabells.

I mentre d’altres batallaven per salvar-lo, en Louis seia a la vora d’un llac, envoltat d’arbres. Aigües enllà, veia la casa on s’havia criat. Ara estava buida, ensorrada, una ruïna. Ja no era la seva llar. No podia tornar-hi, i per això entre les seves parets no hi havia vida. No hi havia vida enlloc. Els boscos estaven silenciosos, i al llac no hi nedava cap peix. Ell seia en aquell lloc mort, i esperava.

Al cap d’un temps, un home va emergir de la penombra del bosc, a l’est. No tenia cara i les dents es veien nues a l’interior de la seva boca sense llavis. No tenia ulls per a mirar, però va girar el cap en direcció a ell. Les ferides de la cara feien que semblés que somreia. Potser somreia. Sempre semblava que somrigués, en Deber. Fins i tot quan va matar la mare d’en Louis.

Per l’oest va aparèixer una llum, i l’Home en Flames va ocupar el seu lloc a la vora de l’aigua mentre la seva boca formava paraules insonores sobre la ràbia i la còlera, que dedicava al seu fill.

Al nord, la casa. Al sud, ell. A l’est, en Deber. A l’oest, l’Home en Flames. Els punts de la rosa dels vents.

Però en Louis no era el que estava més al sud. Va sentir passes rere seu, i una mà li va fregar el clatell amb suavitat. Va intentar girar-se, però no podia.

I la veu de la seva àvia va xiuxiuejar-li:

—Aquestes no són les úniques opcions.

Era el principi del final, la llavor que portaria al lent naixement d’una consciència.

Va caldre molt de temps perquè la ferida se li curés. La bala havia penetrat en el crani, però no li havia tocat el cervell. La seva mare sempre li deia que tenia el cap molt dur. Fins i tot quan ja estava clar que sobreviuria, tenia dificultats a l’hora de formar certes paraules i de distingir alguns colors, i va tenir la visió borrosa durant mesos. El turmentaven sorolls imaginaris i li feien mal les extremitats. En Gabriel es va sentir temptat de deixar-lo anar, però en Louis era especial. Havia sigut el seu recluta més jove, i encara tenia potencial de sobres per superar amb escreix les seves expectatives. Va respondre amb rapidesa a la teràpia, en part gràcies a la seva fortalesa natural, però també, tal com en Gabriel sabia, gràcies al desig de venjança. L’Alegria s’havia fet fonedís, però el trobarien. No podien permetre que el que havia comès quedés impune.

Va costar-los quinze anys trobar-lo. Quan el van localitzar, van enviar en Louis a executar-lo.

Vivia a Amsterdam com a ciutadà holandès, amb el cognom de Van Mierlo. Li havien fet algunes operacions de cirurgia estètica; no massa, però prou per retocar-li el nas, els ulls i la barbeta i assegurar-se així que si mai cap dels seus antics coneguts es creuava amb ell no el reconegués a l’instant. Tot era qüestió de guanyar temps: hores, minuts, fins i tot segons. En Louis sabia que, des de l’incident amb els Lowein, l’Alegria es devia haver passat els anys preparant-se per al dia en què el descobririen. Devia estar a punt per sortir corrent en qualsevol instant. Devia conèixer pam a pam el seu entorn, de tal manera que el més mínim canvi de rutina pogués alertar-lo. Devia anar sempre armat. Devia tenir un cotxe a bon resguard en algun pàrquing privat no massa lluny d’on visqués, però el devia fer servir ben poques vegades. El devia guardar per a emergències, per a quan, pel motiu que fos, no li resultés possible utilitzar avions o trens, o no pogués recórrer a altres sistemes de transport alternatius.

Es limitava a agafar taxis; els aturava al carrer en comptes de trucar-los per avançat, i mai no agafava el primer que li passava pel davant, sinó que sempre s’esperava al segon, al tercer o, fins i tot, al quart. Un cop al mes anava a Rotterdam en tren, des de l’estació central, a visitar el seu advocat. Tenia llogada una casa de quatre plantes a Van Woustraat, però aparentment al primer pis no hi feia res i vivia en el segon i el tercer. En Louis suposava que tant la primera com la segona plantes devien estar farcides de bombes-trampa i que en els seus quarters hi devia haver alguna sortida d’emergència que li proporcionava accés als edificis del costat.

Es preguntava si l’Alegria devia saber que encara era viu. Era probable, va pensar. En cas que el trobessin, bé es devia esperar que fos ell mateix el que hi anés. Es devia haver imaginat que l’atacaria amb un punyal o que li posaria una pistola al cap, igual que ho va pensar en Deber molts anys abans. Potser fins i tot s’havia arribat a imaginar que li faria por intentar capturar-lo i que se’n tornaria als EUA perquè en Gabriel s’encarregués d’ell com cregués convenient. Però en Louis hi seria, d’això sí que l’Alegria en podia estar segur; perquè ell no el coneixia, no tant com el coneixia en Gabriel o com el va conèixer, en els seus dies finals, agonitzants, en Deber.

Va marxar dels Països Baixos sense que l’Alegria el veiés ni una sola vegada, i un altre home va ocupar el seu lloc durant els últims dies, però durant el temps que hi va ser, en Louis va espiar l’Alegria recorrent a l’ajut d’en Gabriel i també seguint la seva pròpia iniciativa. Van rastrejar-li els comptes bancaris. Van identificar els seus interessos empresarials i les propietats. Fins i tot van localitzar el seu cotxe.

Aleshores, els últims dies que en Louis va ser a Amsterdam, les relacions entre el govern holandès i els sindicats de transports es van deteriorar. Es preveia que hi hauria una onada de vagues. Al cap d’una setmana, l’Alegria va anar al garatge a agafar el cotxe per viatjar fins a Rotterdam. Al costat de la guantera hi havia un radiocasset. Va engegar l’estèreo mentre feia maniobres per treure el cotxe de la plaça d’aparcament, amb el so del cotxe encarant-se amunt pel pendent, però en comptes dels esperats Rolling Stones va escoltar una veu femenina. La Connie Francis, va pensar. És la Connie Francis cantant «Who’s Sony Now?».

Però jo no tinc res d’ella.

Oh, quin noi tan llest!

Ja tenia un peu a terra quan el dispositiu de mercuri va activar-se i el cotxe i ell van quedar engolits per la flamarada.

—Ha sobreviscut —va informar-lo en Gabriel—. Hauries d’haver buscat una altra manera.

—Aquesta em va semblar adequada. Estàs segur que no és mort?

—No se’n van trobar les restes al cotxe, però sí que al terra del garatge hi van quedar adherits trossos de pell i de roba.

—Molta pell?

—Una gran quantitat, sembla. Devia fer-li un mal considerable. Sabem que va anar a la consulta d’un metge a Rokin. El metge era mort abans que el trobéssim, naturalment.

—Si l’Alegria és viu, algun dia tornarà a buscar-nos.

—Potser sí. De totes maneres, també podria ser que tot el que en quedi sigui una closca carbonitzada amb l’home que coneixíem atrapat a dintre.

—Puc tornar-lo a trobar.

—No, ho dubto. Té diners i bons contactes. Aquesta vegada s’enterrarà molt i molt bé. Em sembla que ens haurem d’esperar que torni a nosaltres, si és que ho fa. Paciència, Louis, paciència…