14

Després d’esmorzar, van encaminar-se cap al nord. Ningú no els seguia. En sortir de la ciutat, en Louis va aplicar totes les tàctiques d’evasió que havia après —fer parades sobtades, tornar sobre els seus passos, agafar carrers sense sortida i seguir recorreguts tortuosos per zones residencials—, però no va discernir cap patró específic entre els vehicles que tot just es llevaven, ni l’Angel tampoc. Al final, tots dos es van sentir satisfets d’allunyar-se de la ciutat lliures d’una atenció indesitjada.

No van esmentar la conversa que havien mantingut a la nit. Ja no tenia sentit estar en desacord, aleshores. En canvi, es van comportar com sempre, intercalant estones de silenci amb algun comentari sobre música, feina o el que fos que els passés pel cap en aquell moment.

—Filadèlfia —va dir l’Angel—, «la ciutat de l’amor fraternal»; i què més! Te’n recordes, d’en Jack Wade?

—Jack, el Cactus.

—Ei, això no és just. Tenia una malaltia a la pell. No hi podia fer res, ell. De totes maneres, es veu que una vegada va intentar ajudar una velleta a creuar el carrer, a Philly, i diu que li va donar un cop de genoll a les pilotes. I, a sobre, li va fotre la cartera, em va explicar.

—Es una ciutat poc acollidora —va mostrar-se d’acord en Louis.

L’Angel va mirar com passava el paisatge.

—Què hi ha, cap allà? —va preguntar.

—A l’est, Massachussets?

—Vermont.

—M’alegro que no sigui New Hampshire. Quan creuem New Hampshire sempre em fa por que algú ens dispari a l’atzar des dels arbres.

—Són durs, els d’aquí.

—Durs i una mica curts. Saps que van tombar una llei per obligar la gent a posar-se el cinturó?

—Sí, ho vaig llegir.

—Si llogues un cotxe en aquest estat, l’engegues i no sona aquell pip-pip-pip que t’avisa que no portes el cinturó lligat.

—No se sent aquell puto soroll?

—No; en canvi, si te’l cordes, surt una veu que et diu que ets un merda i que s’han de tenir els pebrots ben posats.

—Viu lliure o mor.

—Em penso que això anava per les forces tiràniques i repressives, no per un paio que ignora quan ha de frenar el seu Prius.

—La gasolina hi va barata, però.

—La gasolina. I el licor. I és fàcil aconseguir-hi armes.

—Psí —va dir en Louis—. Costa d’entendre que s’hagi pogut espatllar tant.

Van deixar la interestatal a prop de Champlain. A Mooers, van virar a la dreta i van travessar la zona de Forks i van creuar el riu Great Chazy, que en aquell punt era poca cosa més que un rierol. Les ciutats es fonien en una de sola: se succeïen les centrals de bombers voluntaris, els cementiris, les estacions de servei a les cruïlles, ja velles i abandonades, progressivament substituïdes per edificis lluents als límits de la zona urbana, els clàssics sortidors, que encara s’aguantaven drets com antics soldats de guàrdia en algun monument commemoratiu oblidat. Hi havia llocs que es veien més pròspers que d’altres, però era una qüestió relativa; a tot arreu semblava que hi hagués coses en venda: cotxes, cases, empreses, botigues amb els aparadors tapats amb papers, sense que quedés cap rastre de la finalitat de la seva ocupació prèvia. Hi havia massa cases amb la pintura feta malbé, massa prats plens d’entranyes de cotxe esquarterades i de membres de mobles trencats abandonats. Van passar per llocs que amb prou feines existien: poblacions que semblava que només fossin producte de la imaginació d’algun urbanista, com una broma posada sobre el mapa, la frase culminant d’un acudit mai no explicat. Als porxos i als solars s’hi veien carabasses de Halloween enceses. Uns fantasmes ballaven al voltant d’un vell om, mentre el vent picava contra les seves formes cobertes pels llençols.

Van parar a fer un cafè a Churubasco, al Dick’s Country Store and Music Oasis, sobretot perquè el rètol els va fer gràcia: «500 guitarres, 1.000 revòlvers». L’Angel creia que era una rifada, però es veu que el tal Dick anava de veres: a mà dreta de la porta hi havia una petita zona de supermercat amb un frigorífic ple de cucs, i a mà esquerra, dues entrades. La primera donava a una botiga de guitarres i instruments musicals, atesa pels típics guitarristes benvolents i aficionats als amplificadors. Un jove de cabells llargs estava assegut a terra provant una Gibson negra; els seus dits pinçaven una melodia lliure sota la llum apagada de la tarda. La segona porta, en canvi, portava a un parell de sales comunicades, farcides d’escopetes, pistoles, ganivets i munició, on els venedors eren dos homes d’aspecte seriós, un jove, l’altre vell. Un cartell advertia que feia falta presentar un permís d’armes de Nova York fins i tot per a agafar una arma. Just al costat, una dona robusta estava emplenant la documentació per adquirir una pistola de quatre-cents dòlars.

—La vull regalar a una persona —va explicar.

—Està molt bé —va dir el més gran dels dos homes, malgrat que no era clar si es referia a la legalitat de la transferència o a la naturalesa del regal. L’Angel i en Louis ho van contemplar divertits i després van tornar al seu cotxe per beure’s el cafè, i van continuar en direcció nord. Un parc eòlic ocupava els turons cap a l’oest, amb les aspes aturades, com joguines abandonades per les criatures dels gegants.

—Quina part del país tan estranya —va comentar l’Angel.

—Es veritat.

—Aquí fora hi deu haver un munt de gent que no va votar la Hillary.

—I aquí a dins hi ha un munt de gent que tampoc no va votar-la.

—Sí, un cinquanta per cent. No m’importa. A mi sempre m’ha agradat.

En arribar a Burke, van veure el primer vehicle marró de les patrulles frontereres, i encara que només anaven uns vuit quilòmetres per damunt del límit permès, en Louis va reduir la velocitat. Va anar de ben poc que no es passessin de llarg la sortida cap a la Ruta 122, perquè s’havia anat fent fosc i només un càmping tancat, amb les preses de corrent tapades per cubells d’escombraries capgirats, els va alertar de la presència del trencant cap a la carretera 37. A l’esquerra van veure el tub d’una xemeneia per a una casa mai construïda; el formigó anava sucumbint lentament a l’atac de les plantes. Aleshores, a uns vint quilòmetres de Massena, van aparèixer alguns motels, i un casino mohawk, i botigues de pipes índies. Un rètol anunciava que es trobaven a tan sols un quilòmetre i mig de la frontera canadenca. Un altre, que cobria un magatzem de queviures, deia: «Això és terra mohawk, no de l’estat de Nova York».

Ja eren a prop, ara.

Van quedar-se a Massena i es van enregistrar per separat en un motel anònim, i van agafar habitacions diferents. En Louis va dormir. L’Angel va mirar la televisió, al volum audible més baix possible, alerta al so dels cotxes en entrar a l’aparcament, a les veus, a la presència de figures anònimes en la foscor creixent. Per a ell era massa d’hora per poder adormir-se amb facilitat. L’Angel era un mussol nocturn per naturalesa. Eren els matins, el que li costaven. Al final, es va obligar a apagar el televisor i a estirar-se al llit. Potser va agafar el son una estona, però quan el despertador va indicar que eren les quatre de la matinada ja estava despert i va parar l’alarma abans que tingués temps de sonar.

En Louis ja s’esperava al cotxe quan l’Angel va sortir de l’habitació. No van intercanviar cap paraula, cap salutació. En comptes d’això, van sortir de Massena en silenci, amb l’atenció fixada en la carretera, en la foscor, i en la feina que tenien al davant.