7

Dos matins després, en Gabriel va tenir una altra trobada, aquest cop al Central Park. El cel era net i blau i, per fi, després de la grisor dels dies anteriors, sense cap núvol que l’enteranyinés; hi havia una mena de novetat en l’aire, una nitidesa, com si, encara que només fos per una estona, durant la nit haguessin esbandit miraculosament els gasos i la contaminació de la ciutat. Era un dia d’infantesa; a mesura que s’anava fent gran, tanmateix, en Gabriel lluitava per recordar-se de quan era jove. Els records que li quedaven semblaven pertànyer a una altra persona, a algú que no tenia cap mena de relació amb ell, encara que li resultava remotament familiar, alhora. La sensació era similar a la de mirar una pel·lícula antiga i recordar que sí, que ja l’havies vista i que, temps era temps, per a tu havia tingut algun significat.

Detestava fer-se vell. Detestava ser vell. Tornar a veure en Louis l’havia fet pensar en tot el que havia arribat a ser, en el poder i la influència que havia exercit. Encara en quedava una mica, de tot allò, però. Ara ja no tenia els Segadors a la seva completa disposició, desitjosos de dur a terme les seves peticions o les d’altres per diners, encara que a ell li devien els favors pels favors prestats, per les confidències preservades, pels problemes enterrats i les vides manllevades. En Gabriel s’havia guardat amb molta cura els seus propis secrets perquè sabia que en això li anava la vida. Els secrets eren la seva seguretat, una moneda de canvi a la qual poder recórrer en cas de necessitat.

Se li va acostar un home més jove, que es va unir a la passejada amb aire d’indiferència. Era un cap sencer més alt que en Gabriel, però aquest tenia gairebé tres dècades més d’experiència, sovint amarga, que el seu acompanyant. El seu nom en clau era Mercury, en honor del déu dels espies i els espectres, però en Gabriel el coneixia per Milton. Sospitava que probablement era el seu nom autèntic, perquè, tot i que era un home educat, els seus coneixements no abastaven el camp de la literatura: al principi de conèixer-lo, havia fet una al·lusió a El Paradís perdut que havia rebut com a resposta una mirada inexpressiva. Però amb un home d’agència no se sabia mai, i menys amb els que tenien un pedigrí com el d’en Milton. Podia haver-li plantat al davant proves evidents de les seves pròpies preferències sexuals, amb fotografies, il·lustracions i fins i tot antigues companyies, i obtenir el mateix resultat: una mirada buida. Buidor era la paraula adequada, en el seu cas. Tot en ell suggeria un home creat en un laboratori per tal de no atraure l’atenció en absolut: alçada corrent, aspecte corrent, cabells corrents, roba corrent. No hi havia res en ell que fos remarcable. De fet, era tan poc remarcable en conjunt, que les mirades tendien a passar-li per sobre quasi sense enregistrar la seva presència i, després, a l’instant, tendien a oblidar el que acabaven de veure. Calia ser un individu excepcional per passar per la vida tan desapercebut.

En Milton i en Gabriel van anar caminant per la vora del llac, prou a poc a poc perquè els que corrien els avancessin però prou de pressa perquè ningú no els pogués seguir sense que ells se n’adonessin. En Milton portava un abric de llana gris i una bufanda també grisa, i les seves sabates polides lluïen amb el sol de la tardor. Al seu costat, en Gabriel, amb els cabells blancs que brotaven dessota d’un barret de llana, semblava un simpàtic vagabund. Transcorreguts uns quants minuts, en Milton va parlar:

—És agradable tornar-te a veure —va dir-li. La seva veu era tan corrent com la resta de la seva persona, de tal manera que ni en Gabriel, que el coneixia des de feia un munt d’anys, no podia determinar si ho deia amb sinceritat o no. Va optar per pensar que el sentiment podia ser autèntic. Pel que podia recordar, tampoc no era una frase que en Milton digués gaire sovint.

—El mateix et dic —va mentir-li en Gabriel. En Milton li va somriure; i qualsevol greuge provocat per la falsedat va quedar superat pel plaer d’haver-la detectada. En Milton, va pensar en Gabriel, era el tipus d’home que només estava a gust quan el món el decebia i, per tant, superava les seves expectatives—. No m’esperava que vinguessis en persona.

—És difícil que sorgeixin ocasions de trobar-nos, avui dia. Els nostres camins ja no es creuen com en el passat.

—Jo ja sóc vell —va dir en Gabriel, i es va recordar del context en què havia utilitzat aquelles paraules aquella mateixa setmana. Es va plantejar si aleshores tenia raó, si l’edat i el seu antic estatus el protegirien de la cacera de l’Alegria. La idea l’havia amoïnat. Tenia una part de responsabilitat en el que li havia succeït a l’Alegria, encara que aquest no podia haver-se sorprès massa quan li va arribar el càstig, però l’animadversió entre ell i en Louis tenia una natura més profunda, més personal. No; si l’Alegria havia tornat, no seria ell qui tindria en el punt de mira.

—No tan vell —va dir en Milton, i ara era el seu torn de mentir.

—Suficient per veure el llum al final del túnel al final —va dir en Gabriel—. Sigui com sigui, ara hi ha un món nou, amb normes noves. Em costa més trobar-hi el meu lloc.

—Les normes continuen sent les mateixes. Només que ara n’hi ha menys.

—Es diria que sones nostàlgic i tot.

—Potser sí. Enyoro tractar amb iguals, amb els que pensen com jo. Ja no comprenc els nostres enemics. El seu propòsit és massa indefinit. Ni ells mateixos no saben quin és. No tenen ideologia. Només tenen fe i punt.

—A la gent li agrada lluitar per la seva religió —va dir-li en Gabriel—. És prou inconseqüent perquè els importi moltíssim.

En Milton no va respondre res. En Gabriel sospitava que en Milton era un devot. No pas jueu; catòlic, potser, malgrat que no tenia la imaginació necessària per ser-ne un de bo. No, probablement era un protestant de color indistint, membre d’alguna congregació particularment ensopida que prosperava a base de bancs durs i sermons llargs. La imatge d’en Milton a l’església va portar en Gabriel a imaginar-se l’aspecte que devia tenir la senyora Milton, si és que existia. No portava anell de casat, però això no volia dir res. La naturalesa d’aquesta mena d’homes era mostrar a l’exterior tan poc com fos possible. D’una cosa tan simple com un anell, se’n podia deduir tota una existència. En Gabriel es va imaginar la muller d’en Milton com una dona sorruda, tan severa i inflexible com la seva religió, de les que escopien la paraula amor.

—O sigui que has tingut contacte amb la nostra ovella esgarriada —va dir en Milton canviant de tema.

—Feia bona cara.

—A banda del fet que sembla que hi ha algú que vol matar-lo.

—A banda d’això.

—La policia no ha trobat res del primer grup d’empremtes —va informar-lo—. I nosaltres igual. Fer servir una espelma sí que va ser una bona pensada. La pistola que es va trobar al garatge també estava neta, segons els informes de la policia. No s’havia utilitzat abans.

—Es sorprenent.

—Per què?

—Perquè eren uns aficionats. I els amateurs solen cometre petits errors abans de passar a cometre els grans.

—A vegades. Potser aquests es van tirar de cap a l’aigua i van anar directament de zero a menys u.

En Gabriel va moure el cap. No quadrava. Ho va apartar a la part posterior del cervell i ho va deixar bullir a poc a poc com un pot damunt del foc.

—Però amb una de les empremtes del segon grup vam tenir més sort. És curiós que els propietaris d’aquestes empremtes encara hagin de sortir.

—A l’abocador —va dir en Gabriel—, es fa difícil sortir quan tens deu metres de terra al damunt.

—En efecte. Les empremtes corresponien a un home que es deia Mark Van Der Saar. No és un nom gaire habitual. Holandès. No hi ha gaires Van Der Saar per aquest racó de món. Aquest en particular es va passar tres anys a la presó governamental que hi ha al nord de l’estat, per tinença d’armes.

—És d’aquí d’on venia?

—De Massena, molt a la vora.

—Havia treballat per a algú?

—Ho estem investigant. Un dels seus còmplices és, bé, era, atès que fa poc que el senyor Van Der Saar ha adquirit la categoria de difunt, un home anomenat Kyle Benton. En Benton va estar-se quatre anys a la presó d’Ogdensburg, casualment també per tinença d’armes. Ogdensburg també està situada al nord de l’estat, per si no ho sabies.

—Gràcies per la lliçó de geografia. Si us plau, continua.

—En Benton treballa per a l’Artur Leehagen.

El ritme dels passos d’en Gabriel va reduir-se uns instants; després es va recuperar.

—Un nom del passat —va dir—. Això és tot el que tens?

—Per ara. Em pensava que t’impressionaria: és més del que tenies abans de trobar-me.

Van continuar caminant en silenci mentre en Gabriel avaluava la informació que en Milton li acabava de donar. Anava movent les peces del trencaclosques a dins del cap. En Louis. L’Arthur Leehagen. En Billy el Noi. Feia tant de temps, de tot allò, que va sentir una petita onada de satisfacció a mesura que anava encaixant peces i establint les connexions.

—En saps res de dos agents de l’FBI que es diuen Bruce i Lewis? —va demanar, un cop va quedar satisfet amb les conclusions que havia tret. En Milton acabava de fer una ullada al rellotge, signe clar que la trobada era a punt d’acabar-se.

—N’hauria de saber alguna cosa?

—Van estar ficant el nas en els assumptes del nostre amic comú.

—No estic segur que la paraula que jo utilitzaria en el seu cas fos amic…

—Doncs jo crec que ha actuat com a tal: ha mantingut la boca tancada durant un munt d’anys. Diria que ha tingut un comportament més d’amic del que estàs acostumat.

En Milton no el va contradir, i en Gabriel va anotar-se un punt.

—Quina mena d’interès demostraven?

—Semblava que furgaven en les seves inversions immobiliàries.

En Milton va treure la mà enguantada de la butxaca i la va moure en l’aire amb menyspreu:

—Tot això és per aquest coi de psicosi posterior a l’11 de setembre —es va queixar, i en Gabriel va quedar sorprès de sentir-lo malparlar, perquè en Milton rares vegades demostrava els seus sentiments d’aquella manera—. Tenen instruccions de seguir qualsevol pista documental: inversions fora del normal, operacions financeres que semblin sospitoses, holdings immobiliaris i de transports que no creixin… Són la nostra creu.

—Però ell no és pas un terrorista.

—La gran majoria no ho són, però pel camí a vegades es desenterra informació útil i s’investiga. Es probable que l’hagin feta arribar a aquests dos agents, i que tinguin certa curiositat…

—Jo diria que tenen més que simple curiositat. Sembla que sàpiguen alguna cosa dels seus antecedents.

—No és un secret d’estat.

—Oh, algunes coses sí —va dir en Gabriel.

Es van parar, aclucant els ulls contra la llum. L’alè dels dos homes es perdia en l’aire sec.

—Té mala reputació —va dir en Milton—. S’ha buscat males companyies, si és que això és humanament possible, donada la seva pròpia natura.

—He d’interpretar que et refereixes a l’investigador privat?

—En Parker. I tinc entès que ja no ho és. Li van retirar la llicència.

—Potser ha trobat altres maneres més pacífiques d’ocupar el temps.

—Ho dubto. Pel poc que sé d’ell, s’alimenta de problemes.

—I tot i així, si no ho sabés millor, hauria dit que en Louis li té afecte.

—N’hi té prou per matar per ell. Si ha cridat l’atenció, l’ha feta recaure sobre si mateix. L’únic que és d’estranyar és que a l’FBI li hagi costat tant de temps trucar a la seva porta.

—Tot això està molt bé —va dir en Gabriel—, però se saben tantes coses d’ell com les que no se saben, i estic segur que vosaltres preferiu que continuï així.

—Espero que això no sigui una amenaça.

En Gabriel va posar una mà al damunt del braç de l’altre home, i va tustar-li amb suavitat la màniga de l’abric.

—Em coneixes més bé que això —li va dir—. El que vull dir és que qualsevol investigació, al final, trobarà un mur; un mur construït per tu i els teus companys. Però no són barreres inexpugnables i si es fan les preguntes adequades en els llocs adequats es poden obtenir informacions que serien inconvenients per a ambdues parts.

—Sempre ens podríem desfer d’ell —va dir en Milton. Ho va dir amb un somriure, però el comentari va fer que en Gabriel li llancés una mirada desconfiada.

—Si realment ho volguessis fer, ja ho hauries fet fa temps —va dir en Gabriel—. I t’hauries deslliurat de mi, també?

En Milton va posar-se a caminar de nou, i en Gabriel també, per mantenir-se al seu costat.

—Amb remordiments.

—No sé per què, però em consola bastant.

—Què vols que faci? —va preguntar-li en Milton.

—Que cridis els gossos a recer.

—Et penses que és tan fàcil? A l’FBI no li agrada gaire que les altres agències interfereixin en els seus assumptes.

—Jo em pensava que estàveu tots en el mateix bàndol.

—I hi estem: en el nostre. De totes maneres, parlaré amb alguna gent, a veure què hi podem fer.

—T’estaré molt agraït. Al capdavall, estareu protegint un actiu valuós.

—Un actiu que va ser valuós —el va corregir en Milton—; llevat, naturalment, que estigui en el mercat per alguna feina.

—Per desgràcia, sembla que ha escollit una altra via.

—És una llàstima. Era bo. Un dels millors.

—Cosa que em recorda —va dir en Gabriel com si es tractés d’una simple ocurrència i no d’un pensament que l’havia capficat des que havia tingut notícia de la mort d’en Billy el Noi—… Què en saps, de l’Alegria?

—Que bevia Laphroaig i fumava un bon puro, no? —va dir en Milton—. O no és això, al que et referies?

—No ben bé.

—Vam perdre el contacte amb ell fa molts anys. Mai no el vam tenir el primer de la nostra llista de felicitacions nadalenques. Jo el trobava molt desagradable. No vaig plorar gaire quan va caure en desgràcia.

—Però el vas utilitzar.

—Una o dues vegades, i sempre a través teu. Vaig aprendre a aguantar-me la respiració i a rentar-me les mans amb sabó, després. Pel que tinc entès, tu i el teu «amic» vau maquinar per posar fi a la seva carrera.

—Vam tenir un èxit moderat —va dir en Gabriel.

—Moderat. Hauríeu hagut de fer servir més explosiu.

—Només volíem matar-lo a ell, no a la meitat de la gent que hi podia haver al seu voltant quan va esclatar.

—En segons quins cercles, aquesta humanitat es podria considerar com un senyal de debilitat.

—Raó per la qual jo he dedicat tant de temps i energies a reduir la mida d’aquests cercles. Igual que tu, em penso.

En Milton va inclinar el cap per mostrar un discret acord.

—Sigui com sigui, hi ha indicis que apunten que l’Alegria torna a aparèixer al radar.

—De debò? —per primera vegada, en Milton va mirar directament a en Gabriel—. Em pregunto per què.

En Gabriel havia après a llegir cares i tons de veu, a equilibrar les paraules pronunciades amb els gests efectuats, a detectar fins a les més lleus inflexions que podien revelar la mentida en el que s’estava dient. Mentre escoltava en Milton, es va convèncer que no li havia dit tot el que sabia que estava passant.

—Si t’assabentessis d’alguna altra cosa, potser em voldries fer una trucada…

—Potser —va dir en Milton.

En Gabriel va allargar la mà. En Milton va allargar la seva i, en encaixar, en Gabriel va fer lliscar hàbilment un tros de paper sota el puny de la camisa d’en Milton.

—Una petita mostra d’agraïment —va dir-li en Gabriel—. Un contenidor que seria imprudent que permetessis que abandoni l’esplanada en qüestió.

En Milton va assentir en senyal d’agraïment.

—Quan vegis l’ovella esgarriada, saluda’l de part meva.

—Ho faré. Sé que et té en bona consideració.

En Milton va fer una ganyota:

—Saps què? —va dir—. No trobo que això sigui gaire reconfortant.

En Gabriel va posar-se en contacte amb en Louis aquell vespre, altra vegada mitjançant els respectius serveis de resposta automàtica. Van parlar només uns quants minuts en un taxi que portava en Gabriel al Performance Space de Broadway. El conductor estava absort en una llarga i animada conversa telefònica mantinguda tota l’estona en urdú. Al principi del trajecte, en Gabriel s’havia entretingut a intentar seguir el que devia anar dient.

—He rebut una trucada —va informar en Gabriel a en Louis—, de part d’un senyor que treballa per a en Nicholas Hoyle.

—En Hoyle? El milionari?

—Milionari, reclús, el que sigui.

—I què t’ha dit?

—Pel que sembla, el senyor Hoyle vol veure’t. Diu que té informació que et podria ser útil; relacionada amb els esdeveniments dels darrers dies.

—En un territori neutral?

En Gabriel es va moure en el seu seient:

—No. En Hoyle mai no surt del seu àtic de luxe. Es veu que és, segons diu tothom, un home bastant peculiar. Hauràs d’anar al seu terreny.

—Però no és així com es fan les coses —va protestar en Louis.

—S’ha acostat a tu a través de mi: així és com es fan les coses. Ja deu estar al corrent de les conseqüències en cas que no respecti les exigències habituals.

—Podria ser el que va enviar aquells homes a buscar-me.

—Si la seva intenció era aquesta, simplement podria haver llogat una ajuda millor i haver enllestit la feina aleshores. A més a més, no té cap motiu per anar en contra teva, almenys que jo sàpiga; si no és que l’hagis fet empipar en el decurs d’alguna de les teves activitats recents…

Va arquejar una cella interrogativa envers en Louis.

—No em sona gens —va dir aquest.

—A part que —va dir en Gabriel—, m’imagino que tu i el teu amic de Maine no deixeu gaires caps per lligar. De fet, el càncer té una taxa de supervivència més elevada que no pas creuar-se amb vosaltres. Per tant, en Hoyle deu tenir en ment una proposta beneficiosa per a tots dos. La decisió és teva, però. Jo em limito a transmetre’t el missatge.

—Si et trobessis en el meu lloc, tu què faries?

—Jo aniria a parlar amb ell. Ara per ara no estem gaire a prop de saber res dels homes involucrats ni de qui tenien al darrere.

En Gabriel va llançar una mirada ràpida a en Louis. La mentida havia colat. Tot anava bé. Així s’esperaria a saber per boca seva el que en Hoyle havia de dir. Mentrestant, ja havia començat a fer indagacions sobre l’Arthur Leehagen. Encara no estava preparat per compartir amb en Louis el que en Milton li havia explicat. En tot el que feia, en Gabriel sobretot es protegia primer a si mateix. Malgrat l’afecte que encara pogués conservar per en Louis, hauria estat capaç de servir-lo als gossos salvatges com a menjar abans de posar-se en perill ell mateix.

—O sigui, que aquells eren uns aficionats, però el que els va enviar no? Continua sense tenir gens de sentit, si no tornem a la possibilitat que algú vulgui fer-me sortir a camp obert.

—No ets tan difícil de trobar com t’agrada creure, tal com han demostrat els últims fets. Ens falta alguna cosa, aquí, i potser en Hoyle ens pot donar alguna pista. No fa arribar invitacions per anar a casa seva cada dia, saps? En unes altres circumstàncies, s’hauria de considerar tot un honor.

En Louis va contemplar per la finestreta com la ciutat passava rabent. Tot —el taxi, la gent, els llums— es movia massa de pressa. A en Louis li agradava tenir el control, però ara l’havia cedit a d’altres: a en Gabriel, als seus contactes desconeguts, i ara a en Nicholas Hoyle.

—D’acord; concerta la cita.

—Ho faré. Hi hauràs d’anar desarmat. En Hoyle no permet que s’entri amb armes al seu àtic.

—Això cada vegada pinta millor.

—Estic segur que ets capaç de sortir-te de qualsevol cosa que pugui presentar-se. Ah, per cert, vaig deixar anar l’assumpte dels federals en entorns potencialment interessats. Crec que ho portaran tal com a tu et convé.

—I qui poden ser, aquests entorns interessats?

—Oh, ho saps de sobres per preguntar-ho. Ara, si et va bé deixar-me allà, ja faré via. Paga tu el taxi, si et plau. És el mínim que pots fer, després de tot el que jo he fet per tu.

L’Alegria va dirigir-se en cotxe cap al nord: un personatge anònim en una autovia anònima, tan sols un altre parell de fars blancs en la foscor. Ben aviat deixaria la carretera i buscaria un lloc per descansar durant la nit. Descansar, no dormir. Feia molts anys que no dormia pròpiament i vivia sotmès a un dolor constant. Desitjava una inconsciència tranquil·la més que cap altra cosa a la terra, però havia après a sobreviure amb unes quantes hores de somnolència en la qual queia quan l’esgotament, per fi, superava el seu dolor permanent. El tractament de les ferides i els esforços per anar per davant dels seus perseguidors, l’havien castigat no tan sols en l’aspecte físic, sinó també en l’econòmic. Havia hagut de reflotar-se, però aquest cop havia escollit el tresorer amb molta cura. En Leehagen era algú que podia satisfer les seves necessitats tant financeres com personals.

L’ampolla que contenia la sang d’en Billy el Noi estava en una capsa folrada al fons de la seva petita maleta. En Leehagen volia que el matés al seu territori, però l’Alegria s’hi havia negat. Era massa perillós. Però quan la seva mà va llançar el punyal, i va veure l’expressió d’enteniment a la cara d’en Billy el Noi abans de morir, va adonar-se que els seus dons es mantenien intactes. Això li va donar confiança per al que havia de venir.

Aquella nit, ajagut al llit d’una habitació neta de motel modest, taral·lejant fluixet per a si mateix, va pensar en en Louis amb l’ardor d’un amant que viatja per trobar-se amb la seva promesa.