8

Les oficines centrals de Hoyle Enterprises eren a pocs blocs de distància de la seu de les Nacions Unides, de manera que els carrers de l’entorn eren una Babel de matrícules diplomàtiques que forçava enemics internacionals a ultrança a mantenir incòmodes relacions, ja que havien de compartir unes valuosíssimes places d’aparcament. L’edifici Hoyle no tenia res de remarcable: era més vell i més petit que les torres adjacents i es trobava a l’extrem est d’una zona pública que s’estenia parcialment cap a les immediacions dels blocs veïns de la banda nord, sud i oest, i creava així una frontera natural entre el Hoyle i els edificis que l’envoltaven.

En les vint-i-quatre hores que van seguir a la trobada amb en Gabriel, en Louis i l’Angel van aconseguir els plànols de l’edifici, i l’Angel, acompanyat per un Willie Brew ben capficat i un Arno només una mica menys capficat, el va mantenir sota vigilància tot un dia sencer. Es tractava només d’una mesura de precaució, d’un esforç per donar un sentit als ritmes de l’edifici, a com funcionaven els serveis de repartiment, els canvis de torn i les pauses que els guardes de seguretat feien per dinar. Un sol dia no era prou temps per determinar acuradament els riscos que implicava entrar-hi, però era millor que estar-se sense fer res.

De fet, per a en Willie era pitjor que no fer res. Podria haver-se estat sense fer res en la comoditat relativa del seu apartament, en comptes de fer alguna cosa que no li agradava, allunyat de qualsevol mena de comoditat. L’Arno havia dedicat la major part del temps de vigilància a llegir, cosa que a ell, per començar, li semblava que traïa el propòsit de tenir els ulls ben oberts cap a l’edifici, però al final va arribar a la conclusió que l’únic que l’Arno feia, també, era matar el temps. Per la seva banda, en Louis es mostrava reticent a deixar-los tornar de seguida al taller de cotxes, cosa que significava que només s’hauria pogut quedar al seu apartament arrepapat al sofà i mirant coses que no li interessaven a la televisió, o bé estar-se assegut en un cotxe i mirant un edifici que tampoc no li interessava. Dels seus esforços, però, n’havia sortit una cosa bona: havia decidit que, tant si en Louis ho volia com si no, ell i l’Arno tornarien aviat a la feina. Fins i tot després de només dos dies no fer res de bo, ja se sentia com si alguna cosa es morís en el seu interior.

L’àtic de luxe d’en Hoyle ocupava les tres últimes plantes del capdamunt de l’edifici. La resta eren oficines. Mentre que les empreses propietat d’en Hoyle es dedicaven a la mineria, als negocis immobiliaris, les assegurances i la recerca farmacològica, entre d’altres interessos, el veritable centre de les seves operacions es trobava rere la modesta façana de l’oficina de Manhattan. Aquella era l’empresa mare i era en aquell edifici on, en darrera instància, residia tot el seu poder. Un fluir constant, tot i que reduït, de gent entrava i sortia del vestíbul durant tot el dia; el trànsit de persones augmentava entre les dotze i les dues, i esdevenia gairebé unidireccional a partir de les cinc. En Louis no va descobrir res perillós durant el seu torn de guàrdia, ni l’Arno i en Willie tampoc. No hi havia homes amb llançagranades situats rere els pilars, ni va poder veure cap mena d’artilleria pesada oculta entre els testos de plantes.

D’altra banda, tal com en Gabriel li havia fet notar, en Hoyle havia arribat fins a ell seguint els canals adequats, una noció particularment antiquada en aquesta era moderna i que, per mantenir-se vigent, comptava amb la reputació d’en Gabriel i els favors que li devia altra gent. Si es produïa qualsevol trencament del protocol, en Hoyle ja en devia saber les possibles repercussions. Pel que es referia a en Gabriel, per tant, en Louis no tenia motius per ser més desconfiat que normalment, cosa que va significar que, quan van entrar a l’edifici poc després de les vuit de la tarda, tant ell com l’Angel ho eren molt.

Només hi havia un vigilant de seguretat rere el mostrador i es va limitar a deixar-los passar amb un lleu cop de cap. Hi havia un únic ascensor obert al vestíbul, sense botons ni a dins ni a fora. L’interior era tot emmirallat. No hi havia cap càmera a la vista. L’Angel va deduir que això implicava que probablement n’hi havia, com a mínim, tres: una al darrere de cada pany de mirall, i potser encara una quarta càmera estenopeica amagada sota la pantalleta de vídeo que mostrava els números de les plantes per on anaven passant. També era molt probable que l’ascensor tingués micròfons i per això cap dels dos no va parlar. Només van mirar les seves imatges reflectides en el llautó lluent de les portes, l’un amb aparença satisfeta, l’altre amb aire crític. A l’Angel no li agradaven els miralls. Tal com en Louis va dir-li un dia, als miralls tampoc no els agradava ell, i va reblar: «Segur que els deixes una taca».

Quan la pantalleta va indicar «Àtic», l’ascensor es va aturar i les portes es van obrir sense fer soroll. Dos homes els esperaven en un rebedor buit, amb més miralls a les parets i un gerro amb un ram de flors fresques al damunt d’un petit pedestal de marbre. Els homes vestien de negre, amb corbates de funeral a joc, i portaven detectors de metalls a la mà. Els van passar per sobre de l’Angel i d’en Louis, fent pauses per comprovar-los els cinturons, les monedes i els rellotges, i després els van indicar que podien entrar. Unes portes de fusta treballada, d’origen oriental i clarament velles, es van obrir per revelar un tercer home. Anava vestit d’una manera més informal que els altres dos: pantalons negres i una jaqueta de llana negra sobre una camisa blanca amb el coll sense cordar. Els seus cabells no eren ni massa llargs ni massa curts, i els portava recollits rere les orelles, com si se’n preocupés prou per mantenir-los més o menys pentinats i prou. Tenia els ulls marrons, i l’Angel hi va detectar una barreja de diversió, frustració i gelosia professional. Tenia constitució de nedador: ample a les espatlles, però amb un cos esvelt i musculós. La jaqueta era prou gruixuda per tapar una pistola, i la duia desbotonada.

L’Angel es va adonar que en Louis es relaxava imperceptiblement, però aquesta reacció era just el contrari del que semblava: quan en Louis es relaxava, era un indici que hi havia una amenaça a prop i es preparava per actuar, igual que quan un arquer deixa anar l’aire alhora que fa volar la fletxa, i canalitza així tota la tensió cap al dard en trajectòria. Els dos homes es van mirar en silenci l’un a l’altre durant uns breus instants, fins que el que els esperava va parlar:

—Em dic Simeon —va dir—. Sóc l’assistent personal del senyor Hoyle. Gràcies per venir. El senyor Hoyle vindrà de seguida.

L’Angel no estava segur de quines obligacions tenia en Simeon com a assistent, però tenia bastant clar que no tenien res a veure amb mecanografiar-li textos ni amb respondre-li les trucades. Ni tampoc era un simple guardaespatlles, a diferència dels dos homes que els havien escorcollat. No; l’Angel ja havia conegut homes del tipus d’en Simeon, i en Louis també. Allà al davant tenien tot un especialista i l’Angel es va preguntar com era que un home de negocis, encara que fos molt ric i esquerp com en Nicholas Hoyle, necessitava algú amb les habilitats que, sens dubte, en Simeon posseïa.

La mirada d’en Simeon es va moure breument cap a l’Angel, va concloure que no hi havia res que es mereixés aturar-s’hi gaire estona, i va retornar a en Louis. Va seguir-lo a la sala, amb el braç dret estès en un gest de benvinguda. No va donar l’esquena a en Louis en cap moment. Era un senyal de respecte i, alhora, de prudència.

Van entrar a un espai ampli i obert, una sala amb una il·luminació tènue, prestatges que anaven de terra fins al sostre, ocupats per una combinació de llibres, escultures i armes antigues: espases, destrals i dagues, totes muntades sobre suports de vidre transparent. Hi feia tant de fred que a l’Angel se li va posar la pell de gallina. La tarima del terra era de fusta reutilitzada, i els sofàs i les butaques eren foscos i còmodes; tot plegat transmetia la impressió que aquella era la casa d’un home de lletres i armes, un salt cap a una altra època. La sala en si podria haver sigut d’un altre segle, si no fos per la paret de vidre que mirava damunt d’una piscina coberta, amb l’aigua que ondulava suaument i projectava els reflexos sobre les parets interiors. Tot i que el contrast al principi resultava desconcertant, l’Angel va concloure que la piscina, més que restar-li encant, complementava la decoració. Llevat que un es trobés a prop del vidre, la piscina enclotada era invisible, i l’únic que en quedava era la reverberació de les aigües a les parets. Era com estar a la cabina d’un gran vaixell al mar.

—Nano, és blava! —va exclamar l’Angel tot contemplant l’aigua, i ho era tant que resultava poc natural, com si hi haguessin afegit un tint. L’Angel va pensar que, encara que fos dels que els agradava nedar, no s’hauria tirat a aquella piscina. Semblava un tanc químic.

—A la piscina, cada setmana se li fa un tractament professional —va dir en Simeon—; al senyor Hoyle li agrada que tot estigui molt net.

En parlar, la seva veu va traspuar un to especial, un tènue rerefons sarcàstic, que va fer que en Louis es plantegés fins a quin punt en Simeon estava compromès amb el seu amo. En Louis ja havia conegut abans homes que eren més que guardaespatlles dels seus amos, però menys que amics. Eren com gossos guardians que arribaven a estimar els homes que els alimentaven amb les restes del menjar, que adoraven els moments d’afecte que aquests els dedicaven i veien qualsevol enuig que tinguessin amb ells com una prova de fracàs per part seva. En Simeon, tanmateix, no semblava d’aquells. Allò seu era un acord financer, ni més ni menys, i mentre en Hoyle continués ingressant diners al seu compte, en Simeon continuaria vetllant per la vida d’en Hoyle. Tant l’un com l’altre sabien exactament quin era el seu lloc, i a en Louis li va fer l’efecte que a tots dos ja els estava bé així.

—Ei, i Simeon és nom o bé cognom? —li va preguntar l’Angel.

—Té alguna importància?

—Només pretenia donar conversa…

—Doncs no és el seu punt fort —va dir en Simeon.

L’Angel va adoptar un aire tot moix:

—M’ho diuen sovint, això.

En Louis examinava una punta de llança en un dels prestatges. No la va tocar, només va moure’n la base de vidre amb molt de compte per veure-la des del davant, com si l’apuntés a la cara.

—Era de la llança d’un hikses —va informar-lo en Simeon—. Van envair Egipte mil set-cents anys abans de Crist i van originar la dinastia XV.

—Ho ha llegit en alguna banda? —li va preguntar en Louis.

—No. Ho va llegir el senyor Hoyle i va tenir l’amabilitat de compartir-ho amb mi; i ara jo li passo la informació a vostè.

—Molt interessant. Hauria de dedicar-se a les visites guiades —va dir en Louis girant-se cap a en Simeon—. Fa molt que treballa per a ell?

—El suficient.

—Això es podria interpretar de dues maneres.

—M’imagino que sí.

—On va servir?

—Què li fa pensar que era un militar?

—Tinc molt bon ull.

En Simeon va pensar-se la resposta.

—Als Marines.

—A veure si ho encerto: unitats de reconeixement.

—No. Antiterrorisme, a la base de Norfolk.

Antiterrorisme: això volia dir que pertanyia a un FAST, un dels equips de la flota de seguretat antiterrorista, establerts al final de la dècada dels vuitanta per proporcionar una protecció extra a curt termini quan l’amenaça estigués per sobre de les capacitats de les forces de seguretat habituals. Per tant, en Simeon devia haver rebut entrenament en valoració d’amenaces, preparació de plans de seguretat i custòdia de vips. Molt a pesar seu, en Louis estava impressionat.

—Deu haver sigut un canvi agradable, doncs —va dir l’Angel, unint-se a la conversa—. Ara ja no ha d’aixecar res que pesi més que un detector —va somriure sense malícia—. És com ser una fada padrina.

En Louis s’havia mogut en direcció al que semblava ser una combinació de daga i destral alhora, amb una fulla triangular salvatge.

—És una daga destral Kó —va dir un altre home, que acabava d’entrar a la sala per una porta, a la dreta.

Tenia els cabells completament platejats, molt ben pentinats, i portava un polo camiser vermell, de màniga llarga, i uns pantalons de sergé de color torrat. Portava uns mocassins marrons, gastats i còmodes. Estava una mica bronzejat. En somriure, mostrava unes dents lleument irregulars i no excessivament blanques. Els seus ulls blaus es veien exagerats rere els vidres de les ulleres. Encara que pogués ser qualsevol altra cosa, no semblava pas vanitós, o bé havia deixat de fer les concessions més òbvies a la vanitat. L’únic aspecte peculiar de la seva aparença eren els guants blancs que li cobrien les mans.

—Sóc Nicholas Hoyle. Benvinguts, senyors; benvinguts.

Es va posar al costat d’en Louis a la prestatgeria; era clar que gaudia amb l’oportunitat d’ensenyar la seva col·lecció a algú.

—És del segle XI o X abans de Crist —va continuar mentre aixecava l’arma per tal que en Louis la pogués examinar de més a prop—. Van fer furor a Pa-Shu durant la dinastia Zhou oriental, però aquesta la van fer a Shanxi.

Va tornar la destral al seu lloc i va avançar una mica més enllà:

—Aquesta peça també és molt interessant —va treure amb cura una daga corbada del seu pedestal—. És del final de l’època Shang, entre els segles XII i XIII abans de Crist. Miri, té, un cascavell a la punta del mànec —va sacsejar la daga una mica—. No devia servir per matar de manera silenciosa, m’imagino.

Finalment, va acostar-se a una destral d’aspecte primitiu que ocupava tot un prestatge en solitari.

—Aquesta és una de les armes més antigues que tinc —va dir—, Hungshan, de la regió del riu Liao, al nord-est de la Xina. Neolítica. Com a mínim té tres mil anys d’antiguitat o potser fins i tot quatre mil o més. Tingui, agafi-la.

Li va passar la destral a en Louis. Al seu darrere, l’Angel va veure que en Simeon es tensava imperceptiblement. Encara que tingués tot aquell munt d’anys, era evident que la destral podia infligir molt de mal. Semblava molt més recent del que era, prova de la gran habilitat amb què l’havien forjada. En Louis es va fixar que havien esculpit l’extrem de la destral en forma d’àguila. Va passar la punta del dit índex per les línies.

—És de caire religiós —va explicar-li en Hoyle—. Creien que el primer missatger del sobirà celestial va ser un ocell. Consideraven que les àguiles transmetien els desitjós dels humans als déus; en aquest cas, es pot presumir que el desig seria la mort d’un enemic.

—És una col·lecció impressionant —va felicitar-lo en Louis, tornant-li la destral.

—Faig col·leccions des que era petit —va dir en Foyle—. Vaig començar amb bales de Minié de la batalla de Kennesaw Mountain. El meu pare era un gran aficionat a tot el que tingués a veure amb la guerra civil i li agradava portar-nos de vacances als antics camps de batalla. A la meva mare, em sembla recordar, en general no la impressionava gaire. Jo fins i tot em preparava la meva pròpia barreja de sèu amb cera d’abella per lubricar-les igual que feien els soldats per evitar que el calibre es deteriorés amb els residus de pólvora negra. Si no…

—S’haurien quedat encallades al canó —en Louis va acabar la frase—; ja ho sé. Jo també en col·leccionava.

—I on era, això? —va demanar en Hoyle.

—No té importància —va dir en Louis—; fa molt de temps, d’això.

—Ah —va dir en Hoyle. Se’l veia incòmode per haver anat massa lluny i haver preguntat a en Louis pel seu passat. No semblava que estigués acostumat a situacions com aquella. Per amagar el seu malestar, va indicar un parell de butaques i un parell de sofàs iguals que envoltaven una taula de centre de fusta de sequoia. En Louis es va asseure en una de les butaques, en Hoyle en l’altra, mentre que l’Angel es va instal·lar en un sofà. Els van oferir alcohol, però tant l’Angel com en Louis van declinar l’oferiment. En canvi, van servir-los te verd i unes llaminadures japoneses que a l’Angel se li van enganxar a les dents i li van deixar la boca amb un regust de llimona i rave picant que no era del tot desagradable, simplement especial.

—Ja em disculparan si no els dono la mà, senyors —va dir-los en Hoyle. Va recórrer al vell truc de fer-ho sonar com una disculpa, un favor concedit pels altres, encara que la decisió hagués sigut del tot seva—. Fins i tot si porto els guants posats, procuro anar amb molt de compte en aquestes qüestions. La mà humana és la llar de bacteris de tota mena, residents i transitoris, una veritable fossa sèptica de gèrmens; però són els transitoris dels que ens hauríem de preocupar més. El meu sistema immunològic ja no és el que era, a causa d’una debilitat congènita, i ja no m’aventuro més enllà d’aquestes parets. De totes maneres, tinc un bon estat de salut, però he de prendre certes precaucions, sobretot pel que fa a les visites. Espero que això no els ofengui.

Ni l’Angel ni en Louis no feien cara de sentir-se ofesos. En Louis es va mantenir impassible. L’Angel semblava desconcertat. Es va mirar les mans discretament. Les tenia netes, però sabia molt bé què era una fossa sèptica. Va fer un glop de te verd. No tenia gust de res. Es va plantejar si fer-lo servir per rentar-se les mans.

—He sabut que han tingut algunes dificultats —va dir en Hoyle. Adreçava els seus comentaris només a en Louis. L’Angel ja hi estava acostumat, a aquesta actitud. No li importava. Significava que, en cas de qualsevol problema, solia tenir un avantatge sobre els que, com en Simeon o el seu amo, l’havien subestimat.

—Es veu que està molt ben informat —va dir en Louis.

—Procuro estar-ho —va respondre en Hoyle—. En aquest cas, tot apunta que els seus interessos i els meus coincideixen. Sé qui va enviar aquells homes a casa seva i al local de Queens l’altre dia. Sé per què els va enviar. I també sé que el més probable és que la situació es deteriori encara més si no actuen de pressa.

En Louis es va esperar.

—El 1983 —va continuar en Hoyle—, vostè va matar un home que es deia Luther Berger. Li va disparar un tret al cap des de poca distància, quan ell sortia d’una reunió de feina a San Antonio. Li van pagar cinquanta mil dòlars pel cop. Eren bastants diners, en aquells temps, fins i tot encara que s’haguessin de repartir amb el conductor del vehicle per a la fuga. Mantenint el protocol habitual, vostè no va preguntar per què li havien marcat aquell home com a objectiu.

»Per desgràcia, però, el seu nom autèntic no era Luther Berger. En realitat era Jon Leehagen, o Johnny Lee, com l’anomenaven a vegades. El seu pare, l’Arthur Leehagen, no es va prendre gaire bé la mort del seu fill gran. Ha dedicat molt de temps a descobrir qui hi havia al darrere d’aquell assassinat. I en els últims dotze mesos ha fet progressos considerables. L’home que el va contractar a vostè a través d’en Gabriel es deia Ballantine, encara que vostè no el va conèixer. Va morir ara fa una setmana. El van portar a la propietat d’en Leehagen, el van matar i van llençar les seves restes als porcs. En Leehagen també ha aconseguit esbrinar la seva identitat i la del conductor del vehicle que el va allunyar de l’escena del crim. Crec que vostè el coneixia com a Billy el Noi. Igual que a en Ballantine, el van matar fa poc: el van apunyalar en un lavabo, segons tinc entès, però potser vostè coneix més bé les circumstàncies de la seva mort que no pas jo.

»Els homes que van atacar casa seva i el garatge de Queens els havia enviat en Leehagen. I n’hi haurà més. No dubto gens que vostè és capaç de deslliurar-se de la majoria, però, com els terroristes, ells només han de tenir sort una vegada, mentre que vostè necessitarà tenir sort i ser molt competent sempre. A part que m’imagino que deu preferir que l’atenció no se centri ni en vostè ni en els seus negocis més del que sigui absolutament indispensable. Per tant, crec que és de la seva incumbència actuar com més aviat millor.

—I com és que sap tot això?

—Perquè estic en guerra amb l’Arthur Leehagen —va dir en Hoyle—. M’asseguro de saber tant com puc sobre els seus moviments.

—I, suposant que res de tot això sigui veritat, per què té tantes ganes de compartir-ho amb nosaltres? —va preguntar en Louis.

—Entre en Leehagen i jo hi ha mala sang. Ve de molt lluny. Vam créixer no massa lluny l’un de l’altre, però les nostres vides van prendre camins una mica divergents. Malgrat això, el destí s’ha entossudit a fer-nos entrar en conflicte en més d’una ocasió. M’agradaria sobreviure’l i m’agradaria que el procés comencés el més aviat possible.

—Deu ser veritable mala sang… —va comentar en Louis.

En Hoyle va fer un cop de cap a en Simeon, que va posar damunt la taula un reproductor de DVD portàtil i el va posar en marxa. Al cap d’un o dos segons, va començar una pel·lícula que es veia bastant nevada.

—Això va arribar ara fa dos mesos —va dir en Hoyle. No mirava a la pantalla. En comptes d’això, tenia la mirada clavada en el reflex de l’aigua sobre la paret que tenien al darrere.

La pel·lícula mostrava una dona rossa, força bonica, d’uns trenta anys. Semblava morta, i tenia la cara i els cabells bruts de fang. Estava despullada, però la major part del seu cos estava tapat pels caps enormes dels porcs que se l’estaven menjant. L’Angel va apartar els ulls. En Simeon va prémer el botó de pausa, i la imatge va quedar congelada.

—Qui és?

—La meva filla Loretta —va dir en Hoyle—. Es veia amb l’altre fill d’en Leehagen, en Michael. Ho feia per despit. Em culpava a mi de tot el que anava malament a la seva vida. Ficar-se al llit amb el fill de l’home a qui jo menyspreava tant li semblava la millor revenja, però va subestimar la capacitat de la família Leehagen per a la violència i la venjança.

—I per què en Leehagen va fer una cosa així? —va preguntar en Louis, amb calma.

En Hoyle va mirar cap a una altra banda, incapaç de mirar-lo als ulls.

—No importa —va dir, cosa que implicava amb claredat que, fos el que fos que havia provocat una resposta com aquella, havia sigut d’una vilesa similar.

—Per què no va recórrer a la policia?

—Perquè no tenia proves que fos ell. Jo sé que la gravació prové d’ell, n’estic segur, però encara que aconseguís convèncer la policia que en Leehagen n’és el responsable, li puc assegurar que no deu quedar res de la meva filla per trobar; això, si és que fossin capaços ni de localitzar la granja de porcs en qüestió. I a més a més, hi ha la meva pròpia relació amb ell. Cap dels dos no és del tot innocent; però ara la cosa ja ha anat massa enllà per aturar-la.

Va fer un senyal a en Simeon, que va agafar el reproductor i el va deixar en una petita capelleta; després va desaparèixer cap a una de les habitacions del fons.

—He de dir-li que, en aquest afer, vostè no és el primer a qui he recorregut —va afegir en Hoyle—. Primer vaig llogar un home que es deia Kandic, un serbi, per matar el fill supervivent d’en Leehagen i, si podia, també a ell en persona. M’havien informat que en Kandic era el millor en el negoci.

—I com va anar la cosa? —va preguntar en Louis.

En Simeon va tornar. Portava a les mans un pot de vidre; a dins hi havia el cap d’una persona. Les còrnies dels ulls havien perdut el color a causa del fluid embalsamador i la pell s’havia esblanqueït fins a prendre el mateix to que els ossos. La carn de la base del coll estava espellifada i esqueixada.

—Doncs no massa bé —va dir en Hoyle secament—. Això va arribar fa una setmana. Una de dues: o bé em van informar malament quan em van dir que en Kandic era el millor, o bé són males notícies per a qualsevol que es plantegi seguir els seus passos.

—I ara vol que en Leehagen pagui pel que li va passar a la seva filla.

—Vull que això s’acabi. I només s’acabarà quan un dels dos sigui mort. Naturalment, com ja he dit, preferiria que morís primer ell.

En Louis es va posar dret. Aquell moviment va fer que els dos homes que eren a prop de la porta agafessin les armes, però en Simeon els va aturar amb un gest de la mà.

—Molt bé —va dir en Louis—; tot això és molt interessant. No sé d’on treu la informació, però hauria de parlar seriosament amb la seva font, perquè li està donant productes de poca qualitat. No conec cap Luther Berger i no he agafat una pistola en ma vida. Sóc un home de negocis i prou. Jo aniria amb compte de tornar a dir segons quines coses en veu alta. Es podria buscar problemes amb la llei.

Va encaminar-se cap a la porta, amb l’Angel al darrere. Ningú no va intentar aturar-los, ni va dir res fins que ja havien sortit al rebedor i estaven esperant l’ascensor.

—Gràcies pel seu temps, senyors —va acomiadar-los en Hoyle—. Estic segur que ben aviat rebré notícies seves.

Les portes de l’ascensor es van obrir. En Louis i l’Angel van entrar-hi i van baixar en silenci fins a la planta baixa, abans de perdre’s pels carrers.

Mentre s’allunyaven de l’edifici, en Louis es va mantenir callat. Al seu voltant, la ciutat es movia al seu propi ritme intern, un ritme que variava d’una hora a l’altra, lligat als moviments dels individus que hi habitaven, de tal manera que a vegades li resultava difícil de dir si la ciutat dictava els estils de vida de la seva gent o bé era la gent la que influïa en la vida de la ciutat.

—He pensat que els guants eren un detall elegant —va comentar l’Angel—. Si hagués estat una mica més bronzejat, hauria pogut passar per l’Al Jolson.

No va obtenir resposta. Davant d’ells un semàfor es va posar vermell, però en Louis va trepitjar el gas i va passar a tota velocitat entre les llums. Sabia molt bé que no li convenia arriscar-se a atraure l’atenció dels polis, però ara, per algun motiu, semblava que no volia parar. El seu company es va adonar també que conduïa utilitzant els miralls retrovisors, pendent dels cotxes que tenien al darrere o dels que els passaven per l’esquerra i per la dreta.

L’Angel va contemplar els aparadors de les botigues que passaven de llarg per la finestra.

—Què farem, ara? —va preguntar. El seu to de veu, encara que suau i neutral, indicava al seu company que més li valia donar-li alguna resposta.

—Faré unes quantes trucades. M’assabentaré de què hi ha de veritat en tot el que ens ha explicat en Hoyle.

—No te’l creus?

—No em crec ningú que tingui tants diners.

—El cap que hi havia a dins del pot de vidre era bastant convincent. De debò que no havies sentit mai a parlar del paio que va contractar?

—No, mai.

—Doncs no podia ser gaire bo en l’ofici, si tu no n’havies sentit a parlar.

—El fet que el seu cap es trobi dins d’un pot més aviat tendeix a reforçar aquesta idea —va ironitzar en Louis.

—I aleshores?

—Si en Hoyle diu ni que sigui una part de veritat, aleshores haurem de moure peça contra aquest Leehagen. I ho haurem de fer de pressa. Ell deu saber que estem mirant de descobrir qui intenta apallissar-nos. Necessita trobar-nos abans que ens ho imaginem. O sigui que, com t’he dit, faré unes quantes trucades i, a partir d’aquí, decidirem.

L’Angel va sospirar:

—I jo que començava a gaudir d’una vida tranquil·la!

—Sí; però cal que hi hagi soroll per apreciar el silenci.

L’Angel es va mirar en Louis:

—Qui ets, tu: Buda?

—Ho dec haver llegit en alguna banda.

—I tant, a l’embolcall d’una galeta de la sort.

—Tens ànima de pansa, ho sabies?

—Tu condueix. La meva ànima de pansa necessita pau.

L’Angel va tornar a mirar per la finestra, però els seus ulls no retenien res del que veien.