4

Era passada la una. La majoria dels sarauistes havien marxat cap a casa, i del grup principal ja només quedaven en Willie, l’Arno i un home anomenat Saul el Feliç. De petit havia sofert danys en un nervi facial que li havien retorçat la boca en un somriure permanent. Ningú no volia seure al seu costat als funerals; no quedava bé. Curiosament —ja que sovint els que portaven sobrenoms com Simpàtic o Rialler tendien a ser individus seriosament antipàtics i deprimits, d’aquells que mai no veien un campanar sense experimentar visions de si mateixos disparant els vianants amb un rifle—, en Saul el Feliç era un xicot alegre, una bona companyia. En aquell precís instant els estava explicant un acudit tan verd que en Willie estava segur que se n’aniria de dret a l’infern només per quedar-se a escoltar-lo.

Ara, al racó, l’Angel i en Louis estaven sols. El Detectiu se n’havia anat. No bevia gaire, i l’endemà havia de marxar d’hora de retorn cap a Maine. Abans que se n’anés, en Willie havia obert el regal que li havia portat: era una lletra d’acceptació d’un carregament de les antigues caixes d’embalatge, signada per Henry Ford en persona i emmarcada amb una imatge del gran home a la part superior.

—Havia pensat que la podries penjar al taller —va dir-li el Detectiu mentre en Willie contemplava la fotografia i resseguia la signatura amb la punta dels dits.

—Ho faré —va assegurar en Willie—. Ocuparà un lloc d’honor a l’oficina; no tindrà res al voltant. Res.

Estava tocat. I se sentia una mica culpable. Els pensaments que havia tingut abans sobre el Detectiu ara li semblaven poc generosos. Encara que fossin veritat, a dins seu hi havia més coses, a part dels seus dimonis. Va donar-li la mà:

—Moltes gràcies —va dir-li—. Per això i per haver vingut aquesta nit.

—No m’ho hauria perdut. A reveure, Willie.

—Si, fins a la propera.

En Willie se’n va tornar amb l’Arno i en Saul el Feliç.

—Quin bon detall —va comentar l’Arno aguantant el marc entre les mans.

—Sí —va respondre en Willie. Mirava com el Detectiu s’acomiadava d’en Nate i sortia cap a la nit. Tot i que en Willie almenys devia anar mig gat, tenia una expressió que l’Arno no havia vist mai, cosa que el va capficar molt—… Sí, molt bo…

Els dos homes seien molt junts, però no excessivament a prop; en Louis havia passat el braç amb naturalitat per sobre del respatller, rere el cap del seu company. En Nate no tenia cap problema amb la seva relació. Ni l’Arno, ni en Willie, ni en Saul el Feliç, tot i que si n’hagués tingut algun no hi hauria hagut manera de saber-ho sense preguntar-li-ho. Però no tothom que hi havia al local era igual de lliberal i, si bé l’Angel i en Louis s’hi haurien enfrontat i després haurien apallissat tranquil·lament tot aquell que tingués la gosadia de qüestionar la seva sexualitat o qualsevol mostra d’afecte mutu que s’haguessin pogut sentir inclinats a mostrar-se, preferien no cridar l’atenció i evitar aquesta mena de topades, en part per no causar problemes a en Nate i en part perquè altres aspectes de les seves vides exigien que es mantinguessin discrets sempre que fos possible, en la mesura que un negre impecablement mudat, capaç de fer suar un iceberg en un dia fred, i un home menut i una mica descuidat, que quan caminava pel carrer semblava que fos un munt de brossa que l’escombriaire s’hagués deixat per recollir, podien evitar cridar l’atenció.

Havien demanat brandi; en Nate havia tret les millors copes de conyac per a l’ocasió. Les copes eren grans com peixeres. De rerefons, sonava la música: Sinatra-Basie, del 62, amb en Frank cantant que l’amor és una dolça trampa. En Nate netejava la barra tot taral·lejant la cançó, content. Normalment, a aquella hora ja començava a plegar, però avui no semblava que tingués pressa per fer fora la gent. Era una nit d’aquelles que fa la sensació que els rellotges s’hagin aturat i semblava que tots els que hi havia a dins del bar estiguessin feliçment aïllats dels problemes i les exigències del món. En Nate estava satisfet de deixar-los quedar així una estona més. Era el regal que els feia.

—Sembla que en Willie s’ho ha passat bé —va dir en Louis.

En Willie es gronxava lleument al seu seient i els seus ulls tenien l’expressió d’atordiment de qui acaba de rebre un cop de cassola al cap.

—Sí —va dir l’Angel—. Crec que alguna d’aquelles dones li volia fer un regalet especial pel seu compte. Té sort d’anar vestit, encara.

—Tots tenim sort que encara vagi vestit.

—Ara ho has dit. Se’l veu… no ho sé… no és ben bé el de sempre, aquesta nit.

—Es per la celebració. Fa que els homes es posin filosòfics. Els fa pensar en la seva mortalitat.

—Aquest sí que és un pensament alegre. Podríem començar unes targetes de felicitació i posar-hi això: Feliç Dia de la Mortalitat.

—Tu has estat molt callat, avui, també.

—Sempre et queixes que parlo massa.

—Només quan no tens res a dir.

—Jo sempre tinc coses a dir.

—Aquest és el teu problema, precisament. Hi ha d’haver un equilibri. Potser en Willie et podria instal·lar un filtre —va fregar suaument el clatell del seu company amb els dits—. No em diràs què et passa?

Tot i que no hi havia ningú a prop que el pogués sentir, l’Angel va mirar discretament al seu voltant abans de parlar. Mai no feia mal ser prudent.

—He sentit comentaris. Recordes en William Wilson, un que era conegut com a Billy el Noi?

En Louis va assentir:

—Sí, ja sé qui és.

—Era.

En Louis es va quedar en silenci un moment.

—Què li ha passat?

—Va morir en un lavabo a Sweetwater, a Texas.

—Per causes naturals?

—Li va fallar el cor. Perquè algú l’hi va travessar amb un punyal.

—No sona gaire bé. El paio era bo. Era un animal, un degenerat, però era bo. Deuria ser difícil acostar-se-li prou per sorprendre’l amb un ganivet.

—Corrien rumors que s’estava passant de la ratlla, que afegia floritures als simples encàrrecs de feina.

—Jo també ho havia sentit a dir —sempre hi havia hagut alguna cosa que no anava a l’hora, amb en Billy el Noi. En Louis se n’havia adonat des del principi i per això, un cop va trobar-se en una posició que li permetia triar, va decidir no treballar amb ell—. Sempre li havia agradat infligir dolor.

—Doncs sembla que algú va decidir que ja ho havia fet massa vegades.

—Podria haver anat així: un bar, la beguda, algú que decideix treure un ganivet i crida els seus amics perquè l’ajudin —va dir en Louis, però no sonava com si de debò es cregués el que deia. Més aviat pensava en veu alta i anava descartant possibilitats a mesura que les deixava anar en l’aire com canaris dins la mina de carbó de la seva ment.

—Podria; però resulta que el local estava pràcticament buit quan va passar, i resulta que parlem d’en Billy el Noi. Recordo el que em vas explicar d’ell, dels vells temps. Qui sigui que el va atacar, devia ser molt millor que bo i punt.

—En Billy s’estava fent vell…

—Era més jove que tu.

—No gaire, i jo sé que m’estic fent vell.

—Jo també ho sé.

—Que t’estàs tornant vell?

—No, que tu t’hi estàs tornant.

Els ulls d’en Louis es van convertir en una fina ranura durant uns breus instants.

—No t’he dit mai que et trobo molt graciós? —va preguntar.

—No, ara que ho dius, no.

—Doncs és perquè no ho ets. Almenys ara ja saps per què. El tall, l’hi van fer des del davant o per l’esquena?

—De cara.

—Hi havia alguna ordre de carregar-se’l?

—Algú ho hauria sabut.

—Podria ser que algú ho sabés… D’on ho has tret, tot això?

—Navegant per Internet. I he fet un parell de trucades.

En Louis va fer girar la copa entre les mans per escalfar el brandi i olorar-ne l’aroma que desprenia. Estava empipat. Hauria hagut de saber això d’en Billy el Noi, ni que fos per cortesia. Era així com es feien les coses. Hi havia massa marcadors en el seu passat per permetre que aquests assumptes passessin inadvertits.

—Que sempre vigiles les persones amb les que treballava abans? —va dir.

—No és una feina a dedicació completa. No en queden gaires.

—No en queda cap, ara que en Billy el Noi ja no hi és.

—No és veritat.

En Louis va pensar un moment:

—No, em penso que no.

—Cosa que ens porta a la qüestió següent —va dir l’Angel.

—Continua.

—Quan van trobar el cos, els polis van interrogar tothom que hi havia al bar. Només una sola persona ja havia marxat: un paio baix i grassonet, vestit amb roba barata, que s’havia assegut a la barra a beure whisky de garrafa sense nom i que tenia pinta de no poder canviar-se de calçotets més que un cop cada dos dies.

En Louis va prendre’s un glopet de brandi i el va retenir a la boca abans de deixar-lo lliscar gola avall i notar-ne l’escalf.

—Res més?

—L’amo del bar va dir que li havia semblat veure una cicatriu que sobresortia per damunt del coll de la camisa del paio, com si s’hagués trobat en un incendi alguna vegada. I que també n’hi havia vist una altra al canell de la mà dreta.

—Hi ha molta gent que es crema —en Louis va dir aquestes paraules en un to estrany. Gairebé s’hauria pogut dir que era un to desapassionat, si no fos perquè traspuava la sensació que al darrere hi romania ocult un sentiment profund.

—Però no tots van a buscar algú com en Billy el Noi amb un punyal. Creus que és ell?

—El punyal —va dir en Louis, pensarós—… el van trobar en el cos?

—No. Se’l va emportar quan va marxar.

—No devia voler deixar enrere un bon ganivet. Era un tirador, però sempre preferia enllestir-los de ben a prop.

—Si és que és ell.

—Si és que és ell —va repetir en Louis com un eco.

—Ha passat molt de temps, si és així.

El peu dret d’en Louis marcava un ritme lent i constant de copets a terra.

—Va patir molt. Li devia costar temps refer-se, curar-se. Deu haver tornat a canviar d’aspecte, com ja havia fet abans. I segur que no va sortir del seu amagatall per a qualsevol feina normal. Algú devia estar realment molt emprenyat amb en Billy el Noi.

—Però no es deu tractar només de diners, oi?

—No, si és que realment és ell.

—Si ha tornat, en Billy el Noi només deu ser el principi. Hi ha el petit detall del teu intent de cremar-lo viu…

—Sí, hi ha això. Encara li deu fer mal, fins i tot ara, i ja no deu ser el mateix que era.

—Doncs encara ha sigut prou bo per emportar-se’n en Billy el Noi pel davant.

—Si és que és ell —sonava com un mantra. Potser ho era. En Louis sempre havia sabut que l’Alegria tornaria algun dia. Si ho havia fet, en part significaria un alleujament. S’hauria acabat l’espera—. Es perquè era molt bo començar per ell. Fins i tot mal afaitat encara seria millor que la majoria. Millor que en Billy el Noi, això segur.

—Tampoc no és una gran pèrdua.

—No, no ho és.

—Però que l’Alegria hagi reaparegut tampoc no és gaire bo.

—No.

—En certa manera, esperava que fos mort.

Tot allò venia de l’època anterior, d’abans que ells dos es coneguessin. De totes maneres, s’havien trobat en Billy el Noi una vegada, a Califòrnia. Va ser una trobada accidental en una estació de servei, i en Louis i en Billy el Noi havien voltat en cercles, amb cautela, com dos llops abans de barallar-se. Aleshores l’Angel no s’havia parat gaire a considerar en Billy el Noi com a ésser humà, tot i que admetia que potser el prejutjava influït pel que en Louis li havia explicat d’ell. I de l’Alegria només sabia el que li havia fet a en Louis, i el que aquest li havia fet a ell en resposta. En Louis li ho havia explicat perquè sabia que la història no estava tancada.

—No serà mort fins que algú el mati, i no hi ha diners que valguin, en això —va dir en Louis—. Ni diners, ni beneficis.

—Llevat que sabessis que té el teu nom a la seva llista.

—No crec que enviï notificacions per escrit.

—No, suposo que no.

L’Angel va engolir de cop la meitat del seu brandi, i es va posar a estossegar.

—Es veu a glopets, home —va renyar-lo en Louis—. Això no és un Alka-Seltzer.

—Hauria preferit una cervesa.

—No tens classe.

—Només per associació.

En Louis s’ho va pensar una mica:

—Sí —va dir—, això sí…

L’apartament que compartien no era com es devien imaginar els que coneixien la parella només superficialment, atesos els seus estils tan dispars a l’hora de vestir-se, l’actitud davant la vida i el comportament en general. L’apartament ocupava els dos nivells superiors d’un edifici de tres plantes a l’extrem més llunyà de l’Upper West Side, on la distància entre rics i pobres començava a reduir-se de manera significativa. El tenien escrupolosament endreçat. Malgrat que compartien un dormitori, cadascú tenia la seva pròpia habitació on podia retirar-se i dedicar-se als seus interessos particulars, i la de l’Angel, tot i que mostrava senyals inequívocs de pertànyer a algú amb habilitats per forçar panys i saltar-se sistemes de seguretat —prestatgeries plenes de manuals, eines de tota mena, un banc de treball farcit de components elèctrics i mecànics—, observava un ordre que hauria resultat evident a qualsevol artesà. L’habitació d’en Louis era més austera. Hi havia un ordinador portàtil, una taula de despatx i una cadira. Els prestatges eren plens de llibres i de música, que, potser inesperadament, tendia cap a l’estil country, amb una secció sencera dedicada als artistes negres: Dwight Quick, Vicki Vann, Carl Ray i Cowboy Troy Coleman entre els moderns, DeFord Bailey i Stoney Edwards del període anterior, i alguna cosa de Charlie Pride, el Modern Sounds in Country and Western de Ray Charles, una mica de Bobby Womack, i un estoig amb una recopilació de les incursions dels negres en la música country. En Louis no aconseguia comprendre per què tants altres de la seva raça no arribaven a connectar amb aquella música: parlava de la pobresa al món rural, de l’amor, de la desesperança, de la fidelitat i la infidelitat, i totes aquestes experiències eren conegudes per tots els homes, tant si eren negres com si eren blancs. Com a gent pobra, els negres tenien més en comú amb els blancs pobres que amb els negres rics, i per això aquella música oferia també un mitjà d’expressió a tots aquells que havien suportat els mateixos patiments i la tristesa sobre els quals tractava, amb independència del seu color. De totes maneres, s’havia resignat a formar part d’una minoria pel que feia referència a aquesta creença, i, tot i que gairebé havia aconseguit convèncer el seu company sobre els beneficis d’algunes coses de les que abans se n’hauria burlat, que incloïa tallar-se els cabells amb certa regularitat o anar a botigues de roba que no s’especialitzessin només en rebaixes de final de temporada, la música country negra —de fet, qualsevol tipus de música country— es mantenia com un dels punts fluixos de l’Angel.

L’apartament tenia una cuina moderna, que rares vegades utilitzaven i que donava pas a un gran menjador-sala d’estar i al taller de l’Angel, tot a la planta de baix. A dalt hi havia una luxosa cambra de bany que en Louis s’havia apropiat, deixant el lavabo amb dutxa de l’habitació de dormir al seu company; l’estudi d’en Louis; una habitació més petita per a convidats, amb un altre lavabo amb dutxa, cap dels quals no s’havia fet servir mai; i el dormitori principal, que estava equipat amb una zona de vestidor i, a part d’algun llibre esporàdic, es mantenia, de mutu acord i consentiment, en un estat de pulcritud propi d’un catàleg de decoració d’interiors. Hi havia una caixa de seguretat rere el mirall del lavabo de l’habitació dels convidats. Sempre que eren a casa, la caixa es deixava oberta. A la nit, cadascú tenia una arma ben a mà al dormitori principal. Quan l’apartament quedava buit, deixaven la caixa de seguretat tancada i tornaven a posar amb molta cura el mirall en la seva posició original mitjançant una frontissa i un mecanisme de bloqueig que s’accionava gràcies a un petit interruptor que es trobava just a la distància d’un dit rere el vidre. Ells mateixos s’encarregaven de la neteja i el manteniment de l’apartament. Mai no hi portaven gent de fora, ni amics ni coneguts; tot i que, en qualsevol cas, en tenien ben pocs.

S’amagaven de la vista de tothom, aquells homes. Feien servir telèfons mòbils de prepagament i els canviaven periòdicament, però mai no anaven a pagar els aparells a títol personal, sinó que donaven diners a homes i dones sense sostre perquè els fessin les compres en grans superfícies escampades per quatre estats diferents i utilitzaven un intermediari perquè ho recollís i els fes arribar els telèfons. Fins i tot així, només els feien servir en cas que fos absolutament necessari. La majoria de les trucades les realitzaven des de cabines de telèfon públiques.

A casa no tenien connexió a Internet. Hi havia un ordinador en una oficina que tenia llogada una de les moltes empreses nominals d’en Louis, que utilitzaven en cas que haguessin de fer cerques molt delicades, però sovint amb un cibercafè ja en tenien prou per al que els calia. Evitaven el correu electrònic, encara que, si feia falta, recorrien a Flushmail per enviar missatges xifrats o codis incrustats en comunicacions d’aparença innòcua.

Sempre que podien, pagaven en efectiu i no amb targeta de crèdit. No formaven part de cap programa de fidelització de clients i compraven les targetes de transport per agafar el metro a mesura que els feien falta i, quan se’ls acabaven, se’n desfeien i les reemplaçaven per altres de noves en comptes de recarregar les originals. Pagaven els serveis a través d’un despatx d’advocats. S’havien après les millors rutes a peu i en cotxe per evitar les càmeres de seguretat, i els llums que il·luminaven les matrícules dels cotxes que utilitzaven portaven totes bombetes infraroges preparades per saturar les càmeres de vídeo que s’acostessin a una freqüència d’infraroigs semblant.

Comptaven amb altres proteccions, menys habituals, sobre el terreny. El soterrani i la primera planta de l’edifici els tenia llogats una dona ja gran, la senyora Evelyn Bondarchuk, que tenia gossets de Pomerània i semblava que hagués acaparat totes les existències del mercat de porcellana fina i de teles de cretona amb estampats florals. Hi havia hagut un senyor Bondarchuk, però va deixar la seva jove esposa a una edat tràgicament primerenca, a causa d’un malentès entre el bon home i un tren de pas, sent el cas que en aquella ocasió el senyor Bondarchuk anava begut i havia confós la via amb un urinari públic. La senyora Bondarchuk no s’havia tornat a casar, en part perquè ningú no podria mai ocupar el lloc del seu estimat, per bé que dissolut, marit, i també perquè qualsevol que ho fes hauria sigut, per definició, igual o significativament més dissolut que el seu predecessor, i ella no volia un agreujant com aquell a la seva vida. De manera que un racó de la saleta es mantenia com a petit santuari una mica polsós en memòria del seu difunt marit i, en canvi, la senyora Bondarchuk prodigava el seu afecte a generacions i generacions de gossets de Pomerània, que, en general, no es consideren uns animals dissoluts.

L’apartament de la senyora Bondarchuk era de lloguer protegit. Pagava una quantitat irrisòria al mes a una empresa anomenada Leroy Frank Properties, Inc., que semblava ser poc més que un apartat de correus del Lower Manhattan. Aquella empresa havia adquirit l’edifici a principi dels anys 80, i durant un temps la senyora Bondarchuk s’havia temut que la compra afectaria el preu del seu lloguer, però en comptes d’això va rebre una carta que li assegurava per escrit que tot es mantindria com fins aleshores i la convidava a veure passar els seus dies, envoltada dels seus petits gossos de Pomerània, a l’apartament on havia viscut durant pràcticament trenta anys. De fet, fins i tot se li va permetre ampliar el seu feu també al soterrani de baix, que havia estat desocupat des que l’anterior llogater havia mort uns anys enrere. No se sentia a dir res de semblant en tota la ciutat, i la senyora Bondarchuk, que n’era conscient, va fer tots els possibles per assegurar-se que, per la seva part, la cosa continués així. No va comentar a ningú la seva bona sort, excepte a la seva íntima amiga, la senyora Naughtie, i només després d’haver-li fet jurar que ho mantindria en secret. La senyora Bondarchuk era una dona llesta. Comprenia que amb aquell edifici seu succeïa alguna cosa fora del normal, però com que no semblava pas que li compliqués l’existència sinó que més aviat la millorava de manera considerable, obrava amb sensatesa i deixava que les coses seguissin el seu curs.

L’únic canvi significatiu es va produir quan el matrimoni que vivia a dalt, tots dos comptables, finalment es van jubilar i es van traslladar a una casa a Vermont, i el seu lloc va passar a ser ocupat per un negre taciturn i que sempre vestia amb gran elegància i un altre individu més menut, notablement menys ben vestit, que semblava que hagués d’entrar-li a robar les joies, cosa que, si el destí no l’hagués portat a conèixer el seu company actual, podria perfectament haver sigut el cas. De totes maneres, eren molt educats. La senyora Bondarchuk sospitava que eren gais. Pensar-ho la feia estremir-se, ja que, segons el que era normal a la ciutat, ella duia una vida molt enclaustrada.

Si sorgia qualsevol problema relacionat amb el seu apartament, la senyora Bondarchuk avisava una noia encantadora que es deia Amy, que responia el telèfon en nom de Leroy Frank Properties, Inc. En veritat, l’Amy s’encarregava d’atendre les trucades d’un gran nombre d’empreses, cap de les quals no necessitava ni volia tenir una presència física real a la ciutat. Leroy Frank Properties, Inc. tenia diversos immobles a Nova York, dels quals el de l’Upper West Side era l’única propietat residencial. L’Amy tenia instruccions explícites per encarregar-se amb urgència de qualsevol problema que tingués la senyora Bondarchuk, com a molt tard a l’hora que les botigues tanquessin, el mateix dia que es rebés la seva trucada. Es pagaria una prima al lampista, electricista, fuster o qualsevol altre professional pertinent que assegurés que era així. A l’escriptori, l’Amy tenia un fitxer amb una llista de les persones aprovades per l’empresa, les quals estaven convenientment informades de les exigències particulars de Leroy Frank Properties, Inc. amb relació a aquell edifici.

La senyora Bondarchuk coneixia els noms de pila dels dos homes que vivien a dalt, i es referia a ells, respectivament, com a «senyor Louis» i «senyor Angel», però mai no havia relacionat el nom del negre amb Leroy Frank Properties, Inc., malgrat que «Leroy Frank» no s’apartava una barbaritat de «Le roi français» i, encara que hi havia hagut un bon nombre de reis francesos, el nom més comú entre tots ells era, evidentment, Louis. No, la senyora Bondarchuk no havia fet aquest raonament perquè no era feina seva pensar en aquests assumptes, i la seva vida era, per a ella, gairebé idíl·lica, de manera que no tenia gens de ganes de ficar el nas on no la demanaven. Tenia diners suficients per viure folgadament; tenia uns veïns discrets; i la banda sonora de la seva vida la constituïen els clapits de felicitat dels gossos de Pomerània i el so balsàmic dels instruments de corda de la Mantovani Orchestra, que, tal com havia descobert, tenia un àlbum per a cada ocasió. I com que valorava tantíssim la seva situació, la senyora Bondarchuk vigilava totes i cadascuna de les seves facetes de ben a prop. Si venia algun treballador a arreglar una gotera o a canviar una bombeta, ho feia sota la inflexible mirada de la senyora Bondarchuk i de tot un ventall de gossets. El carter mai no passava del llindar de la porta. Ni tampoc els repartidors, els venedors, les criatures petites durant la nit de Halloween, les criatures més grans durant qualsevol època, ni cap adult que no fos la seva íntima amiga i també vídua senyora Naughtie, amb qui cada dijous al vespre jugava un seguit de partides de backgammon que, atiades pel xerès barat, solien comportar grans discussions.

En assumir la propietat de l’edifici, Leroy Frank Properties, Inc. havia fet instal·lar un sistema d’alarmes caríssim i complicat, però, en el fons, la senyora Bondarchuk en comprenia el funcionament. Ella no ho sabia, però, a la seva manera, era tan essencial per a la seguretat i la pau mental dels dos homes que vivien al seu damunt com les pistoles que de tant en tant portaven a sobre quan anaven per feina. La senyora Bondarchuk era el gos Cèrber que guardava les portes del seu submón.

Ara, estirada al llit, escoltava la «Swedish Rhapsody» al petit reproductor de CD que el senyor Angel i el senyor Louis li havien regalat l’any passat per Nadal (preferia anar-se’n a dormir tard i llevar-se tard: mai no havia sigut una persona matinera); els va sentir entrar, va sentir el grinyol somort de l’alarma abans que l’aturessin introduint el codi i, després, un darrer xiulet breu quan van tancar la porta i reiniciar el sistema.

—Bona nit, bona nit senyora Bondarchuk —va cridar el senyor Angel des del vestíbul.

Ella no va respondre-li; es va limitar a somriure mentre parava la música i apagava el llum. Ja eren a casa, i sempre dormia millor quan ells hi eren.

Per alguna raó que no arribava a comprendre, la feien sentir molt segura.

Aquella nit, en Louis es va quedar ajagut, despert, mentre l’Angel dormia. Va pensar en el seu passat i en la natura oculta del món. Va pensar en les vides preses i en les vides perdudes, en la seva mare i les dones que l’havien criat. Va pensar en l’Alegria. Va tibar els fils del teixit de la seva vida, aturant-se en els punts on se superposaven, allà on un fil entrava en contacte amb l’altre.

I llavors va tancar els ulls i es va esperar que arribés l’Home en Flames.

Era una ciutat petita, una ciutat sundown. Aquella paraula significava moltes coses per al noi i per als que eren com ell. Certament, ja no hi havia un cartell que advertia del fet a l’entrada de la població, cosa que, en una petita mesura, ja era un avenç, però era com si hi fos, perquè tothom que tingués més de set anys encara recordava on havia estat posat, just sota la tanca d’entrada a la granja d’en Virgil Jellicote. El vell Virgil s’encarregava de vetllar perquè el senyal no s’embrutés de pols o, tal com va passar una vegada durant el període d’agitació que va seguir la mort de l’Errol Rich, quan, per culpa de l’encertada aplicació de pintura negra, la frase «Negre, no deixis que el sol es pongui damunt teu en aquesta ciutat» es va transformar en «Blancs, no deixeu que el sol es pongui damunt vostre en aquesta ciutat». Aquell acte de vandalisme havia capficat terriblement el vell Virgil i a d’altres persones també, i no totes eren blanques. El que havien fet a l’Errol Rich no estava bé, però irritar els polis i les autoritats municipals espatllant el seu estimat senyal era una ruqueria monumental, malgrat que quan els policies van presentar-se a preguntar qui podria ser responsable del dany, els van acollir amb un silenci absolut. Ser ruc no era un delicte, encara no, i la llei tenia molts altres mitjans per castigar la gent de color sense que li calgués afegir-ne cap de nou a la llista.

La ciutat ni tan sols era excepcional en la seva manifesta exclusió de la població negra. Era una dels milers de ciutats d’aquest tipus que omplien els Estats Units de punta a punta; fins i tot hi havia comtats sencers que s’havien tornat sundown quan s’hi va tornar el seu govern. La meitat de totes les ciutats d’Oregon, d’Ohio, d’Indiana, de la regió de Cumberland i de la d’Ozark van ser, en un moment o altre, ciutats sundown. Pobre del negre que es trobés, posem per cas, a Jonesboro, Illinois, quan queia la nit, o a prop d’Anna (el nom de la qual es llegia, tant entre els blancs com entre els negres, com un acrònim d’«Aquí Negres No Admesos» i que a tal efecte va mantenir cartells indicadors a l’autopista 127 fins ben bé a les acaballes de la dècada dels 70), o a Appleton, Wisconsin, o als barris residencials perifèrics com Levittown, a Long Island, Livonia, a Michigan, o Cedar Key, a Florida. Ah, i això també va per vosaltres, els jueus, els xinesos, els mexicans i també els indis americans. I ara fes via, fill. S’acosta l’hora mortal…

El cas és que la ciutat del noi era un lloc ben bonic. Era neta i no s’hi deien gaires paraulotes, almenys en públic. El carrer major semblava tret d’una postal i les flors que creixien a les jardineres sempre eren les corresponents a l’època de l’any. Era petita, però. De fet, segons qualsevol criteri raonable, era tan petita que amb prou feines es podia considerar ciutat, però per aquella zona ningú no s’hi referia com a poble. El lloc on vivies, o bé era una ciutat o no era res. Hi havia quelcom de substanciós, en ser una ciutat. Implicava veïnat i llei i ordre pels carrers. Ser una ciutat significava tenir voreres i barberies, i missa els diumenges. Anomenar ciutat un lloc era reconèixer-li un cert nivell de vida, de comportament.

De ben segur que una vegada i una altra hi havia gent que s’esgarriava, però el que comptava era que tothom sabia on era el camí recte. Tots els esgarriaments eren purament temporals. El tren seguia endavant i tota la gent de bé procurava ser-hi a bord la major part del trajecte, i només es permetia algunes parades imprevistes de tant en tant.

Però per al noi mai no havia sigut realment una ciutat; no pas per a ell. Era cert que tenia totes les característiques d’una ciutat, per petit que fos l’espai que hi ocupessin. Hi havia botigues, una sala de cinema i un parell d’esglésies, encara que cap de les dues per als catòlics, que havien de traslladar-se tretze quilòmetres cap a l’est, fins a Maylersville, o bé vint cap al sud, fins a Ludlow, si volien adorar la seva pròpia versió equivocada del Senyor. També hi havia cases amb jardins ben cuidats al davant, amb les seves cledes d’estaques blanques i aspersors que els dies calorosos d’estiu feien xiulets gens amenaçadors. Hi havia advocats, metges, floristes i empleats de funeràries. Si t’ho miraves pel costat bo, la ciutat tenia tot el que calia per assegurar un nivell perfectament adequat de serveis per a tots els qui l’escollissin com a llar.

El problema, tal com ho veia el noi, era que tota aquella gent era blanca. La ciutat havia estat construïda per als blancs i estava governada pels blancs. La gent que hi havia rere els mostradors de les botigues era blanca i la gent de l’altre costat també era, majoritàriament, blanca. Els advocats eren blancs, els polis també, i les floristes. S’hi podia veure gent negra, a la ciutat, però sempre en moviment: repartint comandes, carregant, transportant. Només els blancs tenien permès quedar-se quiets. Els negres feien el que havien de fer i després marxaven. En caure la nit, als carrers només hi havia blancs.

No era que, per regla general, la gent fos cruel amb els negres, ni maliciosa o despietada. Simplement, quedava sobreentès per les dues parts que les coses funcionaven així i ja està. Els negres tenien les seves pròpies botigues, les seves barraques per ballar, els seus llocs de culte, la seva pròpia manera de fer les coses. Tenien la seva pròpia ciutat, en definitiva, encara que els cartògrafs ni se’n preocupessin i que no constés en cap cens oficial. En general, els blancs no es ficaven amb ells, sempre que ningú causés cap problema. Els negres vivien fora, als boscos i als aiguamolls.

I alguns també tenien cases molt boniques, ben mirat. Ningú els retreia el que s’havien construït ells mateixos. Diantre, no era tan insòlit que de tant en tant els blancs fossin clients d’alguns d’aquells establiments negres, en especial si els facilitaven l’adquisició de carns exòtiques per honorar els senyors que tenien gustos que anaven en aquella direcció, o sigui que no era que les dues races no es barregessin mai o que les dues parts no es trobessin mai. Les dues meitats coincidien més sovint del que molts volien creure, i d’aquestes trobades se’n podien treure uns bons calerons.

Però ningú, a cap de les dues bandes, no oblidava mai que la llei era blanca. La justícia podia ser cega, però la llei no ho era. La justícia era una aspiració; la llei era concreta. La llei era real. Tenia uniformes i armes. Feia pudor de suor i de tabac. Conduïa un cotxe llarg amb una estrella a la porta. La gent blanca tenia justícia. Els negres tenien la llei.

El noi havia entès tot això d’una manera instintiva. Ningú no li ho havia hagut d’explicar. La seva mare no havia hagut de fer-lo seure abans de morir i dedicar-se a aclarir-li les subtilitats que distingien la llei de la justícia quan s’aplicaven a la comunitat negra. Pel que respectava a tothom en general, no existia una comunitat negra. Només hi havia negres i prou. Una comunitat implicava cert grau d’organització i hi havia un bon nombre de persones que associaven organització amb amenaça. Els sindicats, s’organitzaven. Els comunistes, s’organitzaven. Els negres no s’organitzaven, almenys allà. Potser en altres llocs sí, i hi havia qui deia que el corrent estava canviant, però en aquella ciutat no. Allà tot funcionava bé tal com estava.

I per això el noi resultava tan problemàtic per al policia que l’observava a través del fals mirall de la paret. Aquell mirall era una de les poques concessions a la modernitat de la comissaria de la ciutat. No hi havia aire condicionat, tot i que hi havia les unitats instal·lades. El problema era que feien saltar tots els fusibles de l’edifici per culpa que la instal·lació elèctrica estava feta malbé, segons havia dit el lampista. Per tal que l’aire funcionés correctament, s’haurien hagut d’obrir regates per tot l’edifici i instal·lar-hi cables nous, i això, en una estructura tan vella com aquella, hauria resultat una feina molt cara. Els patriarques de la ciutat s’havien mostrat reticents a aprovar aquella despesa, sobretot quan el seu únic propòsit era assegurar-se que el comissari Wooster no suava la cansalada durant els càlids mesos d’estiu. El cert és que hi havia qui creia que no li faria gens de mal suar una mica de tant en tant, ja que el comissari de policia era, segons el consens general, un cul gros amb el cor greument esgotat, i no precisament pel seu amor a la humanitat en general.

Per tant, la petita habitació des d’on el comissari observava el noi estava refrigerada només per un ventilador de sobretaula, que en aquell espai reduït era com un buf enmig del desert. El policia tenia l’uniforme tan enganxat al cos que fins i tot el contorn del melic era clarament visible a través del cotó torrat, i la suor li regalimava en regueres cara avall i a estones, si es descuidava de passar-se el mocador per damunt del front correctament, el deixava gairebé cec.

Malgrat tot, no es movia. En canvi, es mirava atentament el noi i desitjava que s’ensorrés. El comissari Wooster potser tenia el cul gros i, efectivament, la visió que tenia dels seus conciutadans, tant homes com dones, estava tenyida per un cinisme que ratllava la misantropia, però no era idiota. El noi l’intrigava. Aquell noi s’ho havia manegat per matar l’amant de la seva mare, un home anomenat Deber, sense posar-li ni un sol dit a sobre, això el comissari ho sabia del cert, i ningú no considerava que aquell Deber fos un punt fàcil. De fet, havia passat un temps a la presó per un assassinat que havia comès quan tenia tretze anys escassos, i des d’aleshores n’havia comès d’altres, encara que ningú no havia aconseguit carregar-n’hi les culpes. Un dels assassinats dels quals era sospitós era el d’una dona negra, jove i bonica, allà baix a la ciutat. El fill d’aquella dona bonica era el que ara seia a l’altra banda del mirall, i dos detectius de la policia estatal l’estaven interrogant. No estaven anant gaire més enllà del que havien anat els seus propis homes, i això que havien sigut bastant menys amables que els detectius. Els blaus de la cara del noi i la inflamació que tenia sota l’ull dret n’eren bons testimonis. En Clark, un dels seus homes, li havia dit que quan l’havien portat a baix, a un lavabo, per rentar-lo una mica, el noi havia pixat sang. Després d’això el comissari els havia dit que anessin més amb compte amb ell. Volia obtenir una confessió, no un cadàver.

Als polis estatals els havia costat un dia sencer organitzar-se suficientment bé entre ells per emprendre el viatge cap al nord. Durant aquell lapse de vint-i-quatre hores, els homes del comissari havien treballat el noi de valent. Havien començat amb les pallisses i després havien passat a les amenaces contra la seva família, que li havia facilitat una coartada. Li havien donat soda amb un laxant, l’havien lligat a la cadira i l’havien deixat allà. El comissari havia vist com el noi lluitava contra les ganes de buidar, amb la boca tremolant de l’esforç, els narius obrint-se-li i tancant-se-li, les mans tancades en punys. Quan va estar convençut que el noi ja no podria suportar més el dolor, va enviar en Clark a fer-li una proposta: si confessava la mort d’en Deber, l’arrossegarien de dret cap al lavabo. Si no, permetrien que la natura seguís el seu curs i el deixarien assegut sobre el que en sortís. El noi només va sacsejar el cap. El comissari va quedar gairebé admirat de la seva resistència, però allò el feia quedar com un malvat. Va donar instruccions a en Clark perquè acompanyés el noi al vàter abans que rebentés, perquè no volia que empudegués l’única sala d’interrogatoris de l’edifici. En Clark va transigir-hi, encara que remugant. Després s’havia emportat el noi, amb els pantalons baixats fins als turmells, a fora, al pati, i l’havia ruixat amb la mànega; els altres polis se’n fotien mentre el raig d’aigua picava dolorosament contra les seves parts íntimes.

Les amenaces envers la seva família tampoc no havien sorgit efecte. El noi venia d’una casa plena de dones. En Wooster les coneixia. Eren bona gent. Ell no era racista. Hi havia negres bons i negres dolents, igual que hi havia blancs bons i blancs dolents. Tampoc no seria veritat dir que el comissari els tractava a tots igualitàriament. Si ho hagués intentat, fins i tot si només hi hagués tingut una lleu tendència, no hauria durat ni una setmana en la seva posició actual, i encara menys deu anys. En canvi, tractava els negres i els blancs pobres bastant de la mateixa manera. Els blancs rics requerien un tracte més acurat. I dels negres rics no se n’havia de preocupar, perquè no en coneixia cap.

En Wooster creia en les polítiques preventives. La gent només acabava tancada als seus calabossos quan havia fet alguna cosa seriosament greu o quan qualsevol altre intent de persuadir-los perquè seguissin el camí de la rectitud i la decència havia resultat infructuós. Coneixia la gent que tenia al seu càrrec i s’assegurava que els seus homes també els coneguessin. Durant els primers nou anys de ser el comissari de policia, no havia hagut de parar atenció ni en el noi ni en la seva família; fins que havia aparegut aquell Deber i havia aconseguit guanyar-se el cor de la mare del noi, si és que això era el que havia fet. No hi havia res en ell que indiqués que era capaç de despertar afecte en ningú, i el comissari sospitava que les amenaces i la por havien tingut més responsabilitat en la gestació d’aquella relació que no pas una gran profunditat de sentiments per cap de les dues parts.

Llavors havien mort la mare, i van trobar el seu fill, força malparat, en un carreró del darrere d’un celler. Els havia arribat informació que assegurava que havien vist en Deber en aquella mateixa botiga menys de mitja hora abans de la troballa del cos, i algú va dir que havia sentit les veus d’un home i d’una dona que mantenien una forta discussió més o menys sobre aquella hora. Però en Deber era com el noi que ara tenia assegut a la sala d’interrogatoris: no s’havia enfonsat, i la mort de la mare del noi havia quedat sense resoldre’s. En Deber havia tornat a la casa plena de dones i s’havia fet seva la tieta del noi, o almenys aquest era el rumor que corria. Aquelles dones li tenien por i tenien bons motius per tenir-n’hi, però ell també les hauria hagut de témer. Eren fortes i llestes.

I ningú no creia que toleressin la seva presència a la casa durant gaire temps més.

I aleshores, poc després que comencés aquella relació particular, algú va agafar el xiulet de metall que en Deber feia servir per reunir els seus equips de treball, va separar-ne les dues meitats i va substituir el pinyolet per una boleta d’explosiu casolà. Quan en Deber va bufar dins el xiulet, la càrrega li va arrencar la major part de la cara. Va sobreviure encara un parell de dies, cec i agonitzant i, malgrat els esforços dels metges per mantenir-lo medicat, va acabar traspassant. El comissari estava bastant segur que, fos on fos aleshores, la seva agonia continuava i era probable que ho fes durant tota l’eternitat. En Deber no era cap gran pèrdua per al món, però això no canviava el fet que algú havia mort un home i que calia trobar la persona que n’era responsable. No era bo tenir voltant lliurement gent que creava bombes trampa amb coses de casa, i tant hi feia si s’orientaven cap als blancs o cap als negres. Les pistoles i les navalles eren una cosa. Eren normals i corrents, com la gent que les feia servir. En un home que n’havia apunyalat un altre perquè se l’havia creuat en un mal dia, o en un que havia ficat una bala al cap del paio que tenia al costat en una discussió sobre una dona, un deute o un parell de sabates, no hi havia res de particularment desconcertant, més enllà de la brutalitat puntual de l’acte en si mateix. Com a comissari de policia, en Wooster sabia on trepitjava, amb homes i dones d’aquell tipus. No li resultaven ni estranys ni alarmants. Per altra banda, algú que podia matar un home amb el seu propi xiulet representava tota una nova manera de pensar relacionada amb posar fi a vides, i era una tendència que en Wooster no tenia gens de pressa per encoratjar ni per adoptar.

Havia obtingut una ordre d’arrest contra el noi el mateix dia que en Deber havia mort. Els polis estatals se li havien rigut per telèfon quan els havia informat del que havia fet. En Deber, li van dir, tenia tants enemics que la llista de sospitosos semblava una guia telefònica. L’havien mort gràcies a un mecanisme explosiu en miniatura, astutament fabricat i dissenyat per assegurar-se que només se’n veuria afectat el seu pretès objectiu, i que aquest no sobrevisqués. Això implicava un grau de planificació que no solia associar-se amb negres de quinze anys que vivien en barraques als aiguamolls. El comissari havia assenyalat que el negre en qüestió anava a un institut que, gràcies a la donació caritativa d’un fons fiduciari del sud, tenia un laboratori de ciències raonablement ben equipat, d’on podrien haver sortit amb facilitat els cristalls de iode i d’amoníac que l’examen de les restes del xiulet havia revelat com a components constituents de l’explosiu emprat per matar en Deber. De fet, havia continuat en Wooster, eren just els components que un noi intel·ligent, i no pas un assassí expert, utilitzaria per crear un explosiu, malgrat que, segons l’informe sobre el xiulet, era un miracle que no hagués esclatat molt abans d’arribar a la boca d’en Deber, ja que el tri-iodur de nitrogen era un element notòriament inestable i hipersensible a la fricció. El tècnic que havia examinat el xiulet va insinuar que l’assassí devia haver submergit el compost en aigua, fins i tot el xiulet sencer un cop reconstruït, tant de temps com va poder, de tal manera que només havia començat a estar sec quan la víctima se l’havia dut a la boca per indicar l’hora de plegar. Aquella informació sobre la natura de l’explosiu utilitzat i l’absència de cap altra pista havien convençut la policia estatal, encara que sense gaire entusiasme, d’enviar dos detectius a interrogar el noi.

Ara, un d’aquells dos detectius es va aixecar i va sortir de la sala d’interrogatoris. Al cap d’un moment, es va obrir la porta que donava a la petita saleta d’observació del comissari de policia i hi va entrar el mateix detectiu, amb una soda fresca a la mà.

—Amb aquest noi, no anem enlloc —va dir.

—Ho heu de continuar intentant —va dir-li en Wooster.

—Sembla que vostè ja ho ha intentat pel seu compte.

—Va caure de cap quan anava al lavabo.

—Ah, sí? Quantes vegades?

—Va anar rebotant; no vaig comptar les voltes que feia.

—Segur que li va llegir els seus drets?

—Ho va fer algú altre; jo no.

—Ha demanat un advocat?

—Si ho ha fet, jo no l’he sentit.

El detectiu va prendre un llarg glop de soda. N’hi va regalimar una mica per la barbeta, com si fos picadura de tabac.

—No va ser ell. Massa enginyós.

En Wooster es va eixugar el front amb el mocador xop.

—Massa enginyós? —va dir—. Miri, jo el coneixia, el Deber aquell, i sé amb quina mena de gent anava. I li asseguro que no són individus gaire enginyosos. Si algú del seu propi cercle o algú amb qui s’hagués creuat l’hagués volgut matar, li hauria disparat o li hauria clavat una punyalada; potser, com a màxim, primer li hauria tallat les pilotes en senyal d’advertència. Però cap d’ells no hauria dedicat el seu temps a separar un xiulet i després a tornar-lo a soldar per poder-lo carregar amb la quantitat suficient d’explosiu per arrencar-li la cara i deixar-li el cervell fet puré. No són tan llestos. Aquest xaval, en canvi —es va aixecar i va indicar el vidre—, aquest xaval és llest: prou llest per entrar d’amagat al seu institut i preparar una mica de pólvora explosiva de fabricació casolana. I, a més a més, tenia un mòbil: en Deber havia matat la seva mare i ara es tirava la seva tieta, i no era dels que són afectuosos al llit.

—No hi ha cap prova que demostri que en Deber va matar la mare del noi.

—Proves —en Wooster quasi va escopir la paraula—… No en necessito, jo, de proves! Hi ha coses que les sé i prou.

—Sí, molt bé; però els tribunals es miren les coses d’una altra manera. Sóc amic dels homes que van interrogar en Deber. L’únic que els va faltar fer-li va ser connectar-lo a una bateria i fregir-lo perquè cantés. Però no es va enfonsar. Ni proves, ni testimonis, ni confessió; no hi ha cas.

A la sala d’interrogatoris de l’altre costat, el noi va moure una mica el cap, com si li arribessin les veus dels dos homes, tot i les parets gruixudes. A en Wooster fins i tot li va semblar que li havia vist l’ombra d’un somriure als llavis.

—Sap què més penso? —va dir en Wooster, ara amb un to de veu molt més suau.

—Endavant, Sherlock; l’escolto.

Sherlock, va pensar en Wooster. Seràs condescendent de merda! Vaig conèixer el teu pare, i no era gaire millor que tu. Era un mitja merda incapaç de trobar les sabates al matí si algú no les hi portava, i tu encara ets pitjor poli que ell.

—Penso —va prosseguir en Wooster— que si aquest xaval no hagués matat en Deber, en Deber l’hauria morta ell. No crec que cap dels dos tingués cap altra opció. Si el que tenim aquí assegut no fos el noi, seria en Deber.

El detectiu va acabar-se la soda que li quedava. Quelcom en el parlar monòton del comissari Wooster li va fer pensar que s’havia passat de la ratlla amb el comentari. Va intentar esmenar-ho:

—Miri, potser té raó. Està clar que hi ha alguna cosa estranya amb relació al noi, ho accepto, però només mentre puguem continuar amb això abans d’haver de triar entre passar a l’acció o plegar veles.

—Només unes quantes hores més. Li heu parlat de les dones? Potser convindria utilitzar alguna mena d’amenaça contra elles perquè deixi anar alguna cosa…

—Encara no. I vostè?

—Ho vaig provar. Va ser l’única vegada que va obrir la boca.

—I què va dir?

—Em va dir que jo no era dels que fan mal a les dones.

—De debò?

—De debò.

—I tenia raó?

El comissari va sospirar:

—Suposo.

—Merda. Però hi ha altres maneres… no oficials.

Es van mirar l’un a l’altre. Finalment, el comissari va fer un gest de refús amb la mà:

—No em sembla que vostè sigui d’aquesta mena d’home, tampoc.

—No, jo tampoc no ho crec.

El detectiu va esclafar la llauna i va llençar-la, amb mà inexperta, a la paperera. La llauna va picar contra la vora i va caure en un racó de la saleta.

—Espero que deu disparar millor que això —va dir en Wooster.

—Per què, creu que hauré de disparar algú?

—Si les coses fossin tan fàcils…!

El detectiu va donar un copet amistós a l’espatlla d’en Wooster, i a l’instant, en notar la mà molla amb la suor del comissari, se’n va penedir. Se la va eixugar dissimuladament al carnal dels pantalons.

—Ho tornarem a intentar —va dir.

—Sí —va dir en Wooster—. El va matar ell. Sé que va ser ell.

No va mirar com el detectiu sortia de la saleta. En comptes d’això, es va quedar mirant fixament el noi negre que hi havia a l’altra sala, i el noi negre li retornava la mirada.

Al cap de dues hores, en Wooster seia al seu despatx bevent aigua i matant mosques. Els dos detectius s’havien pres un descans de les preguntes i de la calor xafogosa de la sala d’interrogatoris. Eren afora, al davant de la comissaria, i fumaven, en mànigues de camisa, asseguts al costat del que quedava de les seves hamburgueses i les patates fregides sobre els graons. En Wooster sabia que l’interrogatori havia arribat pràcticament al final. No tenien res. Després de quasi dos dies sencers de preguntes, el noi només havia pronunciat dues frases. La segona era el judici que havia fet sobre ell. I la primera havia sigut per dir-li el seu nom:

—Em dic Louis.

Louis pronunciat de la mateixa manera que ho hauria fet el cunyat d’en Wooster, que vivia allà a baix a Louisiana; de la manera afrancesada. No Le-uis, sinó Lu-i.

Va mirar com els dos detectius parlaven en veu baixa. Un dels dos va tornar a entrar a dins.

—Anem a buscar una cervesa —va informar-lo.

En Wooster va fer que sí. Ja havien fet. Si és que al final tornaven, ja només seria per agafar el seu cotxe, això si és que eren capaços de recordar on l’havien deixat.

A la zona d’espera de fora, a l’altra banda del mostrador de recepció, hi seia una dona negra, aferrada a la seva bossa de mà. Era l’àvia del noi, però podia haver sigut la seva mare, de tan jove que se la veia. En tot moment, des de la detenció del noi, una o altra dona de la seva família havia vetllat en silenci en aquella mateixa cadira feda i dura. Totes estaven com envoltades d’un aire de gran dignitat, com si gairebé fessin un favor a la sala, asseient-s’hi. Aquella, però, la més gran, el feia posar nerviós. S’explicaven històries sobre ella. La gent l’anava a veure perquè els llegís el futur, per saber el sexe dels nadons que encara havien de néixer, perquè els fes reposar la ment sobre els familiars que no hi eren o les ànimes dels infants morts. En Wooster no creia en aquestes bajanades, però, tot i així, tractava aquella dona amb respecte. Ella no li ho havia demanat. No calia. Només un ase no sabria reconèixer que se li devia.

Observant-la allà asseguda, que s’esperava pacientment, convençuda de la certesa que el noi seria retornat al seu càrrec ben aviat, en Wooster podia reconèixer les semblances entre ella i el nét. No eren tan sols físiques, malgrat que ambdós es movien amb la mateixa gràcia. No, alguna cosa que tenia a veure amb la desconcertant calma de la dona s’havia transferit al noi. Per algun motiu, en Wooster va pensar en aigües fosques i silencioses, en enfonsar-se en les seves profunditats, baixant més i més avall, avall fins que unes terribles mandíbules rosades s’obrien de sobte enmig d’una luminescència pàl·lida i la natura d’aquella cosa, de la criatura oculta en aquells confins desconeguts, finalment es revelava letal.

En Wooster va pensar que el dia no podia empitjorar més, encara que, pel que a ell feia, aquell assumpte no estava tancat, no senyor, ni de bon tros. El noi se’n podria tornar a casa amb les seves tietes i l’àvia i amb qui fos que visqués al bosc en aquella petita congregació de bruixes, però ell no li trauria l’ull de sobre. Anés on anés, el seguiria de ben a prop. Aconseguiria que s’ensorrés.

I encara podia jugar la carta de l’homosexualitat. En Wooster tenia les seves sospites sobre el noi. Havia sentit a dir coses. Les úniques dones amb qui en Louis passava temps eren les de casa seva, i a l’institut dels negres havia hagut de defensar-se a cops un parell de vegades. En Wooster sabia que els xavals solien equivocar-se en aquestes valoracions: el més mínim signe de sensibilitat, de debilitat, de feminitat en un home i ja els tenies tots com mosques al voltant d’una ferida. La majoria de vegades s’equivocaven, però a vegades l’encertaven. En aquell estat hi havia lleis contra la sodomia, i en Wooster no tenia cap problema a fer-les complir. Si podia enxampar el noi en un acte de sodomia, aleshores ho podria fer servir com a palanca per la mort d’en Deber. Passar una temporada en un penal acusat de ser un marieta era una garantia segura de dolor i de patiment. Més valia entrar-hi amb la reputació d’haver-se emportat per davant la vida d’un home. Almenys això imposaria un cert respecte. En Wooster ni tan sols estava interessat que el noi acabés a la cadira elèctrica. Ja en tindria prou d’haver demostrat als altres que estaven equivocats: als polis estatals, als seus propis homes, que se n’havien rigut a l’esquena per creure que un noi negre podia haver comès un crim d’aquella sofisticació. El comissari es va plantejar si no podria preparar-li un ham. A la ciutat hi havia un o dos homes que no posarien pegues a oferir-se ells mateixos a canvi d’una mica de carn fosca. Només calia acordar un lloc i una hora determinada, i l’entrada fortuïta d’en Wooster en escena. A l’home el deixarien marxar, però al noi no. Era una possibilitat.

Tal com van anar les coses, però, el dia encara se li havia de complicar considerablement, malgrat la seva convicció de tot el contrari, i qualsevol pla per induir el noi a delinquir ben aviat quedaria en no res.

—Comissari? —era en Seth Kavanagh, el més jove dels seus homes. Un irlandès catòlic. Irlandès fins al moll de l’os. Quan el va contractar, va tenir problemes amb alguns sectors de la ciutat i fins i tot va rebre una visita amistosa del Petit Tom Rudge i un parell dels seus rústics companys per proposar-li que reconsiderés el fet d’agafar-lo, ja que la ciutat era de fe protestant. En Wooster va escoltar la seva arenga i després els va fer fora. El Petit Tom i els de la seva mena li feien certa angúnia; encara més, cada vegada que se’ls trobava sentia una culpa incipient. Sabia les coses que havien fet. Sabia que apallissaven els negres pel fet de trobar-se dins dels límits de la ciutat després de la posta del sol, fins i tot si aquells límits canviaven segons la quantitat d’alcohol que haguessin begut aquella colla de blancs caparruts de per allà en cada ocasió. Sabia que a les petites cabanes dels negres es produïen incendis que quedaven sense explicar, i violacions que es disculpaven com a divertiments que s’acabaven escapant de les mans.

I sabia la història de l’Errol Rich i el que li havien fet al davant d’una gran quantitat de la mateixa gent que cada diumenge resava a Déu al seu costat a l’església. Oh, sí, en Wooster ho sabia, tot això, i tenia prou consciència per reconèixer la seva complicitat en aquell acte, encara que no fos a prop de l’arbre on l’havien penjat i l’havien cremat. En aquell moment en Wooster encara no havia consolidat el seu control sobre la ciutat, i quan va tenir notícies del que estava passant ja era massa tard per aturar-ho, o almenys això és el que es deia a si mateix. En els dies subsegüents, però, va deixar molt clar que un acte com aquell no podia tornar a succeir en aquella ciutat, no si ell podia fer-hi alguna cosa. Era un assassinat i no ho consentiria. A part que també havia indignat els negres, amb motiu. Per a ells, allò era la gota que havia fet vessar el got fins al punt que la seva ràbia amenaçava de superar la seva por. I, a més a més —i aquest va ser l’aspecte que, més que cap altre, va fer pensar aquells mentiders fastigosos com el Petit Tom—, obria la possibilitat que portés els federals a vigilar-los, i els federals no entenien com es feien les coses a les ciutats petites com aquella. No ho entenien i no els importava. Miraven de mostrar-se exemplars amb la gent que no comprenia que els temps estaven canviant, com li agradava dir a aquell paio que cantava.

I aquella era una altra raó per assegurar-se que en Louis, el noi, era castigat pel que havia fet a en Deber. Si aquesta vegada es deslliurava del càrrec d’assassinat, després què més vindria? Potser se li ficaria al cap d’anar pels homes que havien matat l’Errol Rich, els que li havien tret el cotxe de sota els peus perquè donés coces en l’aire nocturn de l’estiu; els que l’havien xopat de gasolina; els que havien encès la torxa i l’havien acostada a la seva roba per convertir-lo en un llum enmig de la nit. Perquè corrien rumors sobre l’Errol Rich i la mare del noi, també, i estava convençut que el noi els devia haver sentit. Si el pare d’un moria així, era probable que decidís venjar-lo. Diantre, ell ho faria, si es trobés en la mateixa situació.

I ara entrava en Seth Kavanagh, un altre dels experiments del comissari amb relació als canvis socials, que venia a atabalar-lo amb alguna ximpleria que estava segur que tant se li’n donava. En Wooster es va eixugar la cara amb el mocador i el va escórrer damunt la paperera.

—Què hi ha?

No va aixecar la mirada. Novament, tenia els ulls fits en la paret que tenia al davant, com si la perforés i creués la sala d’interrogatoris que hi havia al darrere, fins a arribar al noi que feia tant de temps que el desafiava.

—Tenim companyia.

En Wooster es va entregirarà la cadira. Per la finestra del seu darrere, va veure uns homes que sortien d’uns cotxes. L’un era un Ford de sèrie. Feia pinta de cotxe governamental; sospita que va quedar confirmada quan en Ray Vallance va baixar la finestreta del copilot i va llançar una burilla de cigarret al pati de la comissaria. En Vallance era el cap dels serveis especials de l’oficina municipal de l’FBI. Era bastant bon paio, per ser un federal. No intentava fer que la gent avancés més de pressa del que podia amb tot allò dels drets civils, però tampoc no els deixava encantar-se. De totes maneres, hi tindria unes paraules per això de la burilla de cigarret. Era una manca de respecte.

El segon cotxe era massa bo per haver sortit de qualsevol dels parcs d’automòbils del govern. Era de color beix, amb la tapisseria de pell a joc, i l’home que va sortir del lloc del conductor semblava més aviat un xofer que no pas un agent, encara que el comissari va pensar que també feia pinta de ser un d’aquells malparits i estava segur que el bony que se li intuïa sota el braç esquerre no era conseqüència d’un tumor. L’home va obrir la porta de la banda dreta del darrere, i en va sortir un tercer home. Semblava vell, però en Wooster endevinava que no devia ser-ho pas gaire més que ell mateix. Era d’aquella mena d’homes que sempre es veien més grans del que en realitat eren. Li va recordar aquell actor anglès, un tal Wilfrid No-sé-què, que havia sortit a My Fair Lady feia uns quants anys. El comissari havia anat a veure la pel·lícula amb la seva dona. Li havia agradat més del que s’esperava, creia recordar. Doncs aquell home, aquell Wilfrid, sempre havia semblat més vell del que era, fins i tot quan encara era jove. I ara tenia al davant un dels seus parents pròxims, de carn i ossos.

Va fer-li l’efecte que en Vallance, que encara era assegut a dins del cotxe, deixava anar un sospir; després va sortir i va fer-se acompanyar per dos dels seus agents fins a la porta del despatx del comissari, passant per davant del policia que hi havia al taulell d’accés a la zona principal.

—Comissari Wooster —el va saludar, assentint amb una pretesa afabilitat.

—Agent especial Vallance —va tornar-s’hi en Wooster. No es va aixecar. Fins aleshores, en Vallance mai no se li havia dirigit d’altra manera que només amb el nom i prou, i ell li havia correspost amb la mateixa familiaritat, encara que haguessin de tractar temes de feina importants. Però ara en Vallance havia assentit amb el cap per fer-li saber que allò era seriós, que tant l’un com l’altre estarien sota observació. De totes maneres, en Wooster no estava disposat a rendir-se damunt la seva pròpia gespa sense presentar batalla i, a més a més, hi havia allò de la burilla a tenir en compte.

El comissari va mirar darrere d’en Vallance, cap a on s’esperaven els altres quatre homes, amb el paio envellit al mig del grup, més menut que la resta.

—Què fan per aquí, que celebren un casament? —va preguntar en Wooster.

—Podem passar a parlar una mica?

—I tant —en Wooster es va aixecar i va obrir les mans àmpliament—. Aquí tothom hi és benvingut.

Només van entrar en Vallance i el més vell, que va tancar la porta al seu darrere. En Wooster podia sentir la mirada dels seus homes i de la seva secretària clavada en ell, a través del vidre. Era conscient que estava exposat davant dels seus i que havia d’assumir el repte. Va redreçar les espatlles i va estirar el cos amunt, d’esquena a la finestra, i no es va amoïnar d’ajustar la persianeta, de manera que el sol els picava als ulls.

—De què es tracta, agent Vallance?

—Es tracta del noi que fan suar allà al darrere.

—Tothom sua, aquí.

—No pas com ell.

—Aquest noi és sospitós en la investigació d’un assassinat.

—Això és el que he sentit a dir. Què tenen per a acusar-lo?

—Tenim la causa probable. Sembla que l’home que va matar havia mort la seva mare.

—¿Sembla?

—Ja no hi és per preguntar-li-ho.

—Pel que en sé, sembla que sí que se li va preguntar abans que deixés aquest món. I no va pas confessar res de res.

—Però la va matar ell, de totes maneres. Qualsevol que pensi que no, també deu creure en Santa Claus.

—O sigui que la causa probable… Això és tot el que tenen?

—Fins ara.

—I el noi s’està estovant?

—No és dels que s’estoven. Però s’ensorrarà, al final.

—Sembla que n’està molt segur, comissari.

—És un noi, no un home, i he fet enfonsar homes millors del que ell arribarà a ser mai. Vols dir-me de què coi va, tot això, Ray. No crec que hi tingueu jurisdicció, aquí —en Wooster havia deixat de banda la bona educació—. Això no és un cas dels federals.

—Nosaltres pensem que sí.

—I per quin motiu?

—El mort era cap de colla a la carretera nova, allà als aiguamolls d’Orismachee. I allò és una reserva federal.

—Serà una reserva federal —el va corregir en Wooster—. De moment, encara és una zona d’aiguamolls, només.

—No; aquella zona i la carretera que s’hi està construint acaben de passar a la jurisdicció federal. La declaració es va fer ahir. Per procediment d’urgència. Aquí porto els papers.

Va ficar-se la mà a la butxaca interior de la jaqueta i en va treure un feix de documents mecanografiats, i els va passar a en Wooster. El comissari va buscar les seves ulleres, se les va posar al damunt del nas i va llegir la lletra menuda.

—I què —va dir quan va haver enllestit—, això no canvia res. El crim es va cometre abans que es fes aquesta declaració. Per tant, el cas encara està sota la meva jurisdicció.

—Podem acceptar que en aquest punt no estem d’acord, comissari, però igualment no té importància. Llegeixi amb més atenció. La declaració té caràcter retroactiu fins al primer dia del mes, just abans que s’iniciés la construcció de la carretera. Es per una qüestió pressupostària, em van dir. Ja sap com funcionen, els assumptes del govern.

En Wooster va tornar a examinar el document. Va trobar-hi les dates en discussió. Va arrufar les celles; després, a mesura que creixia la seva enrabiada, la sang li va pujar a les galtes i li va arribar al front.

—Això són bestieses! I a més a més, a vosaltres què collons us importa? La cosa va de negres contra negres. No té res a veure amb els drets civils. No ho podreu utilitzar per guanyar-vos bona fama…

—Ara és un assumpte federal, comissari. No presentarem càrrecs. Haurà de deixar anar el noi.

En Wooster s’adonava que el cas se li escolava entre els dits i que, alhora, perdia una part de la seva autoritat i del prestigi de què gaudia entre els seus propis subordinats. Mai més no seria capaç de recuperar-se’n. En Vallance li havia fet una putada, i el noi d’aquella cel·la estava a punt de sortir-se’n airós i a sobre es reia d’ell mentre ho aconseguia.

I segur que aquell Wilfrid d’allà al racó, amb els seus cabells prematurament grisos i la seva roba neta, si bé una mica gastada, tenia alguna cosa a veure-hi; n’estava convençut.

—I tu on encaixes, en tot plegat? —va preguntar-li dirigint tota la força de la seva ira envers el segon visitant.

—Li demano disculpes —va dir l’homenet; va fer un pas endavant i va allargar-li una mà amb una manicura impecable—. Em dic Gabriel.

En Wooster no es va moure per encaixar la mà que l’home li oferia. Simplement, la va deixar allà penjada a mig aire fins que el tal Gabriel la va deixar caure. Que et bombin, va pensar el comissari. Que et bombin a tu, a en Vallance i a les bones maneres. Que us bombin a tots!

—No has contestat la meva pregunta —va insistir.

—Sóc aquí com a convidat de l’agent especial Vallance.

—Treballes per al govern.

—Subministro serveis al govern, sí.

No era ben bé el mateix, i en Wooster ho sabia. Era prou llest per copsar el significat subjacent del que li acabaven de dir. De cop, va tenir la sensació que es trobava en un lloc on no tocava fons i que, per molt empipat que estigués, seria imprudent fer-li cap més pregunta, a aquell home. L’havien lligat com un porc i l’havien deixat a punt per rostir. Ja només faltava que algú li fiqués un ast pel cul fins a la gola, i en Wooster volia evitar-ho a tota costa, encara que això impliqués deixar anar el noi.

Es va asseure a la cadira d’oficina i va obrir un dossier. No es va adonar ni de què era, ni va llegir res del que hi havia escrit a les pàgines que contenia.

—Emporteu-vos-el —va dir—. Es tot vostre.

—Gràcies, comissari —va dir-li en Gabriel—. Les meves disculpes, de nou, per qualsevol inconveniència que li haguem pogut causar.

En Wooster no va ni aixecar els ulls. Els va sentir sortir del despatx i tancar la porta amb suavitat darrere seu.

El comissari Wooster. El peix gros. Li acabaven de mostrar la realitat de la seva situació: era un petit peixet en un petit bassol que, sense saber com, s’havia endinsat en aigües profundes, i un tauró tot just li acabava d’ensenyar les dents.

Va mirar fixament la porta tancada del despatx i va visualitzar una altra vegada la paret que venia després, la saleta d’observació del darrere, i el noi dins la seva cel·la, excepte que ara qui l’observava era en Gabriel, en comptes d’en Wooster. Taurons. Aigües profundes. En Gabriel mirant-se el noi i el noi mirant-lo a ell, fins que els dos es barrejaven per convertir-se en un únic organisme que es perdia en un mar de sang fosca.