19

Igual que l’Angel i en Louis unes quantes hores abans, en Willie va deixar enrere les petites poblacions i els boscos per trobar-se un conjunt de motels i de casinos, a prop de la frontera amb el Canadà. Només havia arribat tan amunt una vegada, fins al Niàgara. Hi havia anat amb la seva actual exdona en viatge de noces. Al mes de gener. Devia estar boig, aleshores, però estava molt enamorat, i cap dels dos no era ben bé el que se’n diu una persona estiuenca. Ell ja n’havia tingut prou de calor i de suor al Vietnam, i ella només pensava en veure les cascades. El va convèncer que devien ser fins i tot més espectaculars a l’hivern, envoltades de neu i de gel. Suposava que devien ser realment força impressionants, tot i que el fred que el va envair fins al moll de l’os li hauria hagut de servir com a advertència per al que havia de venir més endavant en la seva vida de casat. Ben pensat, l’hauria d’haver entaforada en un bidó i llançar-lo pel penya-segat.

Va trobar el Mustang del Detectiu aparcat al davant del Bear’s Den, un punt on molts camioners paraven els seus enormes vehicles per fer els àpats, a uns quinze quilòmetres de Massena, i en veure aquell cotxe va experimentar com una sensació d’orgull. L’havia buscat per al Detectiu i havia regatejat el preu tan a la baixa que es va pensar que el pobre venedor se li posaria a plorar allà mateix. Després se l’havia emportat al taller i l’havia desmuntat sencer, havia comprovat cada peça mòbil, i n’havia substituït les que estaven massa gastades o amenaçaven d’exhalar el darrer sospir en un o dos anys. Veure’l allà, tan al nord, va fer que se sentís igual que un director d’escola que es trobés amb un antic alumne que hagués prosperat molt. Gairebé s’esperava que, quan s’hi acostés, el cotxe faria sonar fluixet la botzina en senyal de reconeixement. Un cop va haver aparcat el seu, va fer la volta al Mustang un parell de vegades, i en va examinar breument tant l’exterior com l’interior. Quan va haver acabat, va sospirar amb satisfacció. Hi havia una o dues rascadetes a la pintura i el dibuix del pneumàtic dret del davant s’estava esborrant, però, pel que feia a la resta, semblava que es trobava en molt bones condicions. De totes maneres, volia fer una ullada dessota del capó amb més calma, ben aviat. Segur que hi havia mecànics mitjanament decents a Maine, però no podien estimar-se aquelles criatures tant com ell. Va tustar el capó del Mustang amb afecte i va entrar al restaurant. Al costat de la porta principal hi havia una vitrina amb ossos dissecats; tenien la pell atrotinada i, en alguns trossos, ben desgastada. Era depriment de veure; va accelerar el pas per treure-se’ls del davant dels ulls.

Era una mica més tard de les sis del matí i el cel tot just començava a clarejar. La pluja havia parat durant una estona, però el cel era gris i malenconiós, i ell sabia que encara n’havia de caure més. El Bear’s Den era un local gran, i a aquella hora ja estava mig ple de persones que esmorzaven a les taules. I fumaven. Això li va recordar, de nou, que les normes de la ciutat de Nova York no s’hi aplicaven, allà. Si a la ciutat haguessis intentat encendre un cigarret durant l’esmorzar, hauries tingut el genoll d’un poli a l’esquena abans d’arribar a la pàgina de la tira còmica, això si és que els teus companys de bar no t’estomacaven primer.

El Detectiu estava assegut en un banc de vinil vermell a la taula que hi havia al fons de la sala; al costat, a l’ampit de la finestra, hi havia una petita bala de fenc d’imitació, feta d’encenalls de fusta, coronada per un espantaocells i carabasses de plàstic en miniatura. El Detectiu portava uns texans blau fosc, una samarreta negra i una jaqueta militar negra que no s’havia tret, malgrat la calor que feia allà a dins. En Willie ja es va imaginar per què. Devia tenir-hi alguna pistola amagada en un lloc o altre. Quan li van revocar la llicència, se suposava que havia lliurat totes les armes, però en Willie suposava que això només valia per a les que la policia en tenia coneixement. Igual que en Louis, el Detectiu no era dels que van pel món anunciant totes les seves possessions.

Tenia al davant una tassa de cafè i les restes d’un plat d’ous remenats amb bacó. En Willie es va asseure a l’altra banda de la taula; de seguida va aparèixer una cambrera. Li va encarregar cafè i pa torrat. No tenia gaire gana. Tampoc no estava cansat, o no tant com es pensava que estaria, cosa que el sorprenia. De totes maneres, en general, no era gaire dormilega. Amb quatre o cinc hores de son ja en tenia prou.

—Veig que no has pogut resistir-te a fer-li una repassada per sobre, al Mustang —va saludar-lo el Detectiu, somrient.

—Els deixes sortir al gran món i l’únic que pots esperar és que el món els tracti com cal —va dir en Willie—. Com els fills.

Va veure que el somriure del Detectiu s’esvaïa lleugerament, i va desitjar no haver parlat de fills. Si perdies un fill, sobretot de la manera que l’havia perdut aquell home, sempre et quedava una ferida oberta, en carn viva.

—Et funciona bé? —va preguntar llavors en Willie, movent-se cap a terrenys més segurs.

—Molt bé.

—També hi ajuda que ningú no li dispari.

En Willie no havia acabat de perdonar-li que permetés que el seu anterior Mustang, que també li havia aconseguit ell, quedés destrossat en un tiroteig en alguna ciutat perduda de Maine. El cotxe havia quedat impossible de salvar, tot i que, en aquest sentit, s’havia hagut de refiar del testimoni de l’Angel. En Willie es va oferir a pagar el transport del cotxe de nou fins a Queens per veure si s’hi podia fer alguna cosa, però l’Angel li havia posat una mà damunt l’espatlla en senyal de condol i, amb veu baixa, li va plantejar que no creia que fos gaire bona idea. Considerava que veure l’estat en què havia quedat el cotxe el disgustaria massa. Era l’equivalent a un taüt tancat en el funeral d’un parent molt estimat.

—Sempre que puc, intento evitar que em disparin —va dir-li el Detectiu.

I què tal te’n surts, va estar a punt de preguntar-li en Willie. Aquell home exercia una mena de força d’atracció irresistible sobre bales, ganivets, punys i qualsevol cosa que fos susceptible de causar danys corporals. Estar assegut tan a prop seu el feia sentir-se neguitós.

Van portar-li el cafè i la torrada, i per una estona es va distreure de totes aquelles preocupacions relatives a la seva pròpia seguretat personal. El cafè tenia bon gust, i de seguida va notar els efectes que l’entrada de sucre i cafeïna li provocaven en el cervell.

—Et va bé que parlem aquí? —va preguntar en Willie.

—Jo no ho faria. Podem parlar al cotxe. Dedueixo que no han trucat, de totes maneres, oi?

—No.

De cop i volta, li va sonar el mòbil. El va trobar per dins de la granota i va sentir que les seves esperances es revifaven, fins que va veure el missatge que li donava la benvinguda al Canadà.

—No som al Canadà, oi que no?

—No, llevat que ens hagin envaït sense fer soroll…

—Putos canadencs! —va dir en Willie transformant la seva decepció en ràbia i dirigint-la cap al nord—. Qui els va parir…

Va tornar a concentrar-se en rosegar el seu pa torrat. Volia fer moltes preguntes, i la de si estarien sols en tot plegat no era pas l’última. El Detectiu era bo fent el que feia. L’Angel i en Louis ho havien comentat prou sovint, i no tenia motius per dubtar de la seva paraula, però no tenia clar que dos homes sols fossin capaços d’haver-se-les amb el que fos que haguessin d’enfrontar-se. Per molt que s’estimés l’Angel i en Louis, no tenia cap desig urgent de llançar-se a la seva pira si no era per una bona raó. De sobte, la serietat de la situació li va caure de ple al damunt. Va deixar estar la torrada a mig menjar. La poca gana que tenia, havia desaparegut. Es va disculpar i va anar-se’n cap al lavabo dels homes. Allà es va mullar la cara i el coll amb aigua freda i es va eixugar amb un manat de tovalloles de paper; després va tornar a sortir.

El compte ja estava pagat i el Detectiu l’esperava a la porta. Si es va adonar del que li passava pel cap a en Willie, no en va donar cap mostra.

—Has d’agafar alguna cosa del teu cotxe? —li va preguntar.

—No. Tot el que necessito ho tinc aquí.

Sense adonar-se’n, en Willie va tustar la Browning i, a l’instant, es va sentir ridícul. Parlava com un pistoler: un pistoler cregut, dels que acaben morts al final de la tercera bobina. El Detectiu se’l mirava encuriosit:

—Estàs bé, Willie?

—No volia que sonés així —va dir ell en to de disculpa—. Semblava com si fos en Harry el brut o un paio d’aquells. No estic acostumat a aquestes coses.

—Si et serveix de consol, jo ho faig molt, més del que voldria, i tampoc no hi estic acostumat.

Es van enfilar tots dos al Mustang. El Detectiu va engegar-lo i el va treure de l’aparcament. Va conduir més d’un quilòmetre fins a arribar a un petit descampat buit, s’hi va ficar i va parar el motor. Va treure tot de fulls de paper. Eren imatges de satèl·lit impreses amb gran resolució des d’un ordinador. En una s’hi veia una gran mansió. En una altra, una població. A les altres, carreteres, rius, camps.

—D’on ho treus, tot això, de la CIA? —va preguntar en Willie.

—Del Google —va respondre en Parker—. Podria preparar un assalt a la Xina des d’un ordinador personal. L’Arthur Leehagen té un complex residencial al sud d’això; la casa principal és la que queda al costat del llac. Pel que es veu hi ha dues carreteres d’entrada i sortida, i totes dues giren bastant bruscament cap a l’oest. Passen per damunt d’un riu, cosa que vol dir que la propietat d’en Leehagen està pràcticament del tot envoltada d’aigua, excepte per les dues vies estretes que hi ha al nord i al sud, en el punt on el riu s’acosta al llac, abans de canviar de rumb. La carretera de més al sud gira cap al nord-oest, i la de més al nord, cap al sud-oest; per tant, estan a punt de trobar-se a prop de la casa. Hi ha dues carreteres més que les creuen, que van de nord a sud, una a prop del riu, i l’altra un quilòmetre o dos més endins.

Mentre li ho anava explicant, el Detectiu anava assenyalant-li els detalls en una de les fotografies. En Willie no tenia ordinador. Creia que ara ja era massa vell per preocupar-se d’aquelles coses i, a més a més, tenia poc temps lliure per dedicar-s’hi. Tenia una vaga idea del que devia ser el Google, però no hauria pogut explicar-ho a ningú de manera que tingués algun sentit, ni tan sols a si mateix. Tot i així, va quedar impressionat de tot el que el Detectiu li ensenyava. S’havien fet guerres amb informació molt menys detallada que aquella. Diantre, ell havia lluitat en una d’elles i tot!

—T’entens bé amb la pistola que portes? —li va preguntar el Detectiu.

—Me la va donar en Louis.

—Aleshores hauria d’anar-te bé. Fa gaire que has disparat una arma?

—No, des del Vietnam.

—És igual, tampoc no és que hagin canviat gaire. Ensenya’m aquesta pistola.

En Willie li va passar la Browning. Carregada, pesava menys d’un quilo. Estava pavonada. Era un model anterior al del 1995, ja que el carregador encara tenia una capacitat de tretze cartutxos i no de deu. La recambra estava buida, segons l’indicador de l’extractor.

—Agradable i lleugera —va dir en Parker—. No és nova, però està molt neta. Tens algun carregador de recanvi?

En Willie va fer que no amb el cap.

—Amb una mica de sort, no l’hauries de fer servir. Si hem de buidar més d’un carregador, voldrà dir que són més que nosaltres i, per tant, tampoc no tindrà gaire importància.

A en Willie no li va semblar que això fos gaire tranquil·litzador.

—Et puc preguntar una cosa? —va demanar.

—I tant.

—Som només nosaltres? Vull dir que, no t’ho prenguis malament, però no som un Delta Force, precisament.

—No, no som tu i jo sols. N’hi ha d’altres.

—I on són?

—Han passat al davant. De fet —en Parker va comprovar el rellotge—… ara ja ens hi hauríem de sumar.

—Tinc una altra pregunta —va dir en Willie mentre el Detectiu engegava el motor.

—Endavant.

—Tenim un pla?

El Detectiu se’l va mirar.

—Que no ens disparin —va respondre-li.

—Aquest sí que és un bon pla —va dir en Willie amb sentiment.

En reprendre la marxa, el Detectiu va deixar els llums encesos. En Willie va pensar que els fars potser estaven una mica massa aixecats, però no va dir res. Ja pensaria en els fars un altre dia. El que ara tenia el cap era rebre un tret. Al Vietnam li havien disparat, però les bales no se li havien ni acostat. Tenia una vaga esperança de mantenir les coses tal com estaven. De totes maneres, convenia saber què esperar-se. Havia conegut homes a qui els havien disparat, i el ventall de reaccions l’havia sorprès. Alguns cridaven i xisclaven, d’altres es quedaven en absolut silenci, aguantant-se el dolor a dins, i encara hi havia els que actuaven com si fos una cosa de no res, com si aquell fragment de metall calent ben enfonsat a la carn tot just hagués provocat que se’ls escapés una mica d’aire. Finalment, es va decidir a fer la pregunta:

—A tu t’han disparat, oi?

—Sí, m’han disparat.

—I com va ser l’experiència?

—No la recomano.

—Això ja m’ho pensava, saps?

—No crec que la meva fos la teva típica experiència. Estava ficat en aigua gelada i segurament ja em trobava en estat de xoc quan vaig rebre el tret. Era una bala blindada i em va travessar. Em va tocar aquí —va indicar-se el flanc esquerre—. Hi ha molt de teixit adipós, aquí. Ni tan sols recordo que em fes gaire mal, al principi. Vaig sortir de l’aigua i em vaig posar a caminar. Aleshores em va començar a fer un mal de mil dimonis. Molt, molt de mal, feia. Una dona —el Detectiu va fer una pausa; en Willie no va intervenir, sinó que es va limitar a esperar que continués—… una dona que coneixia, tenia coneixements d’infermeria i em va cosir. Després encara vaig continuar fent coses durant un parell d’hores. No sé com. Crec que fins i tot aleshores encara continuava en estat de xoc; i teníem problemes, l’Angel, en Louis i jo. Es veu que a vegades ja passa, això. Hi ha gent que està ferida i troba la manera de continuar endavant perquè ho ha de fer. Jo em movia gràcies a l’adrenalina. Hi havia una noia desapareguda, la filla d’en Walter Cole.

L’Angel havia explicat alguna cosa d’aquella història a en Willie.

—Al cap de dos dies, quan tot s’havia acabat, vaig patir un col·lapse. Els metges van dir que era una reacció retardada al que m’havia passat. Havia perdut unes quantes dents i em sembla que el que em van fer per arreglar-ho em va fer quasi tant de mal com el tret. Sigui com sigui, va ser com si això hagués precipitat tot el que va venir a continuació, com si el meu cos hagués dit prou. Volien ingressar-me en un hospital, però em vaig quedar a casa. Em va costar una bona temporada que la ferida parés de fer-me mal. De fet, quan em giro segons com, em sembla que encara sento una punxada. Ja t’ho dic, no ho recomano a ningú.

—D’acord; ho tindré present.

Van abandonar la carretera principal i es van desviar cap al sud. Per fi el Detectiu va afluixar la marxa mentre buscava alguna cosa a la seva dreta. Va aparèixer una carretera, amb un cartell que indicava «Propietat privada». Van agafar aquell trencant i van seguir endavant un tram curt, fins que van arribar a un pont, on van parar el cotxe. Es van quedar allà, asseguts al cotxe, sense moure’s. Es veia una llum entre els arbres i a en Willie li va fer l’efecte que li arribava el so repetitiu d’un clàxon. Va mirar a l’esquerra i va veure que el Detectiu portava una pistola a la mà. Ell també va treure’s la Browning de la butxaca de la jaqueta i en va treure el fiador. El Detectiu se’l va mirar i va assentir-li.

Van sortir del cotxe tots dos alhora i es van encaminar en la direcció de la llum. A mesura que s’hi anaven acostant, en Willie va poder distingir el vehicle amb més claredat. Era un Chevy Tahoe. La finestra lateral estava desintegrada i s’hi veia el cos d’un home desplomat sobre un dels dos seients del davant, amb una ferida irregular al pit. El Detectiu va vorejar el Chevy, amb la pistola aixecada, fins que va trobar un segon cadàver, bosc endins. En Willie s’hi va acostar i en va contemplar les restes. L’home jeia de bocaterrosa amb un forat a la part posterior del cap.

—Qui són? —va preguntar.

—No ho sé —el Detectiu va posar un genoll a terra i va tocar la pell de l’home amb el dors de la mà—. Fa una bona estona que són morts —va observar les botes. Estaven netes, lluents i polides amb el que en Willie va pensar que era pràcticament una neteja militar. Només tenien una mica de pols—. No són de per aquí —va dir.

—No —va admetre en Willie. Va mirar al voltant—. Creus que aquests paios venien amb en Louis i l’Angel?

El Detectiu s’ho va rumiar una estona.

—Segur que no devien pas intentar agafar en Leehagen ells sols, i menys amb tant de territori per cobrir. Seria lògic que haguessin volgut controlar els ponts. O sigui que suposo que sí, que devien formar part del pla d’en Louis, fos quin fos, i això vol dir que la gent d’en Leehagen els va trobar i els va pelar.

Es va acostar al pont i va mirar cap a l’altra banda, cap als boscos densos de més enllà.

—I on és la resta de la cavalleria? —va preguntar-li en Willie.

El Detectiu va sospirar i va indicar cap a l’altre costat del pont:

—Per allà, en alguna banda.

—Em temo que no és on se suposa que havia de ser, no?

El Detectiu va moure el cap:

—Aquests nois no són mai on se suposa que han de ser.