25

L’home que es repenjava al sostre de la Ford Ranger estava ben xop. Es deia Curtis Roundy i, si mai les coses anaven mal dades, tenia tots els números de ser el que al final en sortia més malparat, o almenys això és el que a ell li semblava. Ja podia marxar ben lluny per evitar ficar-se en situacions en què la seva pròpia comoditat i satisfacció es veurien sacrificades per la idea que algú altre tenia del bé comú, que quan es posés a ploure sopa en Curtis inevitablement tindria una forquilla a la mà, o notaria el rajolí d’orina regalimant-li per l’esquena enmig de les veus que li assegurarien que, de fet, era pluja. Almenys, va pensar mentre s’estava amb els binocles ben ajustats contra els ulls i amb els peus fangant dins les botes, allò efectivament només era pluja i el ponxo encara en parava una part.

De totes maneres, no era un gran consol. Hauria estat molt més feliç assegut a dintre en comptes d’estar allà dret, exposat als elements, però en Benton i en Quinn no eren la classe d’homes oberts als raonaments o que sentissin una gran preocupació pel benestar d’altres. Tampoc no hi ajudava el fet que en Curtis era quinze anys més jove i que pesava molt menys que qualsevol d’ells dos, i per això en situacions com aquella sempre li tocava el rebre. De totes les persones amb qui el podien haver enviat, en Benton i en Quinn eren els pitjors. Eren mesquins, dolents i, en el millor dels casos, imprevisibles; però el que a en Benton li havia passat a la ciutat i la reacció del senyor Leehagen quan va tornar, l’havien convertit en un salvatge rematat. Consumia tothora pastilles per al dolor a l’espatlla i a la mà, i havia protagonitzat una desagradable confrontació amb l’home que es deia Alegria, que s’havia acabat amb l’expulsió d’en Benton cap a les muntanyes perquè no pogués prendre part en el que vindria després. En Curtis havia escoltat part del que havien dit, i havia vist com l’Alegria es mirava en Benton quan aquest va sortir tot arrauxat de la casa. La cosa entre ells dos no s’acabaria allà, ni de bon tros, i en Curds, tot i que es guardava les opinions per a si mateix, no considerava que en Benton tingués massa possibilitats de sortir-ne gaire més ben parat en cap enfrontament posterior. Des d’aleshores, en Benton estava furiós, i en Curtis quasi el sentia bullir per dintre.

El pare d’en Curtis, l’Edgar Roundy, havia treballat a la mina de talc del senyor Leehagen i, malgrat que va morir rosegat pels tumors, ni una sola vegada no havia culpat el seu amo del que havia succeït. El senyor Leehagen havia posat el menjar a la seva taula, un cotxe a les seves mans, i un sostre damunt del seu cap. Quan va contraure el càncer, ho va atribuir a la mala sort. No és que fos estúpid. Ja sabia que treballar en una mina no solia portar a una vida llarga i feliç, tant hi feia si el que s’extreia de la terra era talc, sal o carbó. Quan la gent començava a parlar de demandar el senyor Leehagen, l’Edgar Roundy es limitava a girar-se i marxar. I ho va fer fins que ja no va poder caminar, i llavors es va morir. En reconeixement de la seva lleialtat, el senyor Leehagen havia donat al seu fill un lloc de treball que no implicava haver d’ingerir amiant per guanyar-se la vida. Si encara fos viu, l’Edgar s’hauria sentit commogut per aquell gest.

En Curtis era prou llest per comprendre que quan la mina havia tancat i el senyor Leehagen encara l’havia considerat adequat per fer una feina alternativa, s’havia salvat pels pèls. Hi havia moltes persones que havien treballat per als Leehagen i que aleshores sobrevivien gràcies a pensions que només donaven per a tenir una dieta basada en menús familiars i hamburgueses de serradures del KFC. No estava segur de per què la fortuna li havia somrigut a ell i a d’altres no, encara que una raó bé podria ser el fet que el vell senyor Leehagen, quan encara estava considerablement millor de salut que ara, havia pagat a la senyora Roundy alguna visita recreativa mentre el seu marit sacrificava la vida a la mina, amb una tos seca, envoltat de brutícia i de pols. El senyor Leehagen era l’amo de tot el que veia, i no estava lluny d’invocar una mena de droit de seigneur, aquell antiquíssim privilegi de les classes dominants, si li venia de gust i hi havia alguna dona complaent a prop. En Curtis no estava al corrent de les visites diürnes del senyor Leehagen, o s’havia convençut a si mateix que no n’estava, encara que homes com en Benton i en Quinn no s’estaven de comentar-li-ho quan volien divertir-se una mica. La primera vegada que ho van fer, en Curtis va respondre a les seves burles intentant clavar-li un cop a en Benton, i havia rebut una pallissa que gairebé posa fi a tots els seus problemes. Però per estrany que fos, des d’aleshores en Benton l’havia tractat amb una mica més de respecte. I li ho havia fet saber fins i tot mentre li clavava cops de puny a la cara.

Ara mateix, aquell parell ja anaven mig borratxos. Al senyor Leehagen i al seu fill no els hauria fet gens de gràcia, si haguessin sabut que bevien en hores de feina. En Michael Leehagen havia subratllat que era molt important que els retinguessin, els dos homes que havien de venir. Calia que tothom estigués ben alerta, havia dit, i que tothom seguís les ordres. Hi hauria gratificacions per a tots, un cop enllestida la feina. En Curtis no volia que la seva es veiés en perill. Per a ell, cada cèntim tenia importància. Necessitava marxar d’allà: dels Leehagen, d’homes com en Benton i en Quinn, del record del seu pare pansint-se per culpa del càncer i, malgrat això, refusant escoltar quan la gent criticava l’home que havia decidit negar la realitat de la malaltia que l’estava matant. En Curtis tenia amics a Florida que treien bastants calés construint teulades, ajudats pel fet que cada temporada d’huracans significava una allau de trucades demanant els seus serveis. El deixarien participar-hi com a soci, sempre que tingués algun capital per portar a la taula. Ja tenia estalviats quasi quatre mil dòlars, més un altre miler que el senyor Leehagen li devia i això sense comptar qualsevol gratificació extraordinària que pogués aportar la feina actual. S’havia establert un objectiu de set mil dòlars: sis mil per entrar en el negoci de les teulades, i mil per cobrir les despeses un cop arribés a Florida. Ja li faltava poc, ara, molt poc.

El so de la pluja sobre la caputxa del ponxo va començar a provocar-li mal de cap. Va apartar els binocles dels ulls per descansar-los, va canviar de posició per trobar una manera d’estar-se dret que fos més còmoda, i va reprendre la vigilància.

Hi havia moviment al marge dels boscos, cap al sud: eren dos homes. Va tustar el sostre de la furgoneta per advertir en Quinn i en Benton. La finestra de l’acompanyant estava abaixada, i li arribava l’olor de l’alcohol i del fum del tabac.

—Què? —va dir en Benton.

—Els veig.

—On?

—No gaire lluny de la casa d’en Brooker; van cap a l’oest.

—No suporto aquell vell malparit, ni la seva dona ni el seu fill esguerrat —va remugar en Benton—. El senyor Leehagen els hauria d’haver fet fora d’aquestes terres fa un munt de temps.

—Segur que el vell no els deu haver ajudat —va dir en Curtis—. Es més llest —tot i que no estava convençut que fos veritat. El senyor Brooker era intractable, i tant ell com tota la seva família es mantenien al marge dels homes que treballaven per al senyor Leehagen. En Curtis es preguntava com era que no s’ho havia venut tot i havia marxat d’allà, però suposava que això també devia formar part de ser tossut com una mula.

—Sí —va admetre en Benton—, és un torracollons, però no té ni un pèl de ruc.

Una mà va sortir per la finestra. Aguantava una ampolla de licor casolà i la va moure envers en Curtis. El beuratge el preparava en Benton. En Quinn, que era un expert en la matèria, havia expressat l’opinió que, considerat com a alcohol fet a partir de gra primitiu, era tan bo com el que qualsevol podia comprar per tota aquella zona, encara que això no era dir gran cosa. No et deixava cec ni et tenyia l’orina amb sang, ni provocava cap dels efectes secundaris que a vegades comportava beure vins d’elaboració pròpia, i això el situava en la categoria de màxima qualitat, segons ell.

En Curtis va agafar l’ampolla i se la va dur als llavis. L’olor li va fer voltar el cap i va ser com si a l’instant li exacerbés el mal de cap, però de totes maneres en va beure. Tenia fred i estava moll. Aquella poció no ho podia pas empitjorar gaire. Però, per desgràcia, sí que ho va fer. Era com empassar-se trossos de vidre calents que s’haguessin passat massa temps dins d’un dipòsit de gasolina. Va fer-ne pujar la major part estossegant i ho va escopir sobre el metall, als seus peus, on l’aigua va fer tot el que va poder per dissoldre-ho i netejar-ho.

—A la merda —va dir en Benton. El motor es va posar en marxa—. Va, entra, Curtis.

En Curtis va saltar a terra i va obrir la porta del copilot. En Quinn tenia la mirada clavada endavant i un cigarret penjat als llavis. Feia més d’un metre vuitanta-cinc, ben bé deu centímetres més que en Curtis, i els seus cabells negres, curts, tenien la consistència de cables elèctrics. Havia sigut el millor amic d’en Benton des de l’escola. No parlava gaire i quan ho feia era amb vulgaritat. Semblava que hagués adquirit tot el seu vocabulari a les parets dels lavabos dels homes. Quan obria la boca, parlava a tota velocitat i les paraules en sorgien formant un torrent d’amenaces i obscenitats ininterromput i mancat de puntuació. Mentre en Benton havia perdut el temps al correccional d’Ogdensburg, en Quinn estava seguint la mateixa carretera una mica més enllà, al psiquiàtric d’Ogdensburg. Aquella era la diferència que hi havia entre l’un i l’altre. En Benton era un depravat, però en Quinn estava grillat. Tenia a en Curtis ben cagat de por.

—Ei, tirat cap allà —va dir en Curtis. Va enfilar-se a la cabina, i s’esperava que en Quinn s’apartaria, però no es va moure.

—Quècoietpensesquefots? —va cridar-li en Quinn. Ho va dir tan de pressa que a en Curtis li van caldre un parell de segons per comprendre què li havia dit.

—Intento entrar aquí a dins.

—Seualmigiestiguesquietd’unaputavegadaoetfotounahòstia.

—Para ja, tio —li va dir en Benton—. Deixa passar el nano.

En Quinn va apartar els genolls una mil·lèsima cap a l’esquerra i va deixar el mínim espai perquè en Curtis pogués entaforar-s’hi.

—Hòstiatiom’hasmullattotaparta’tdaquícollons!

—Ho sento —va dir en Curtis.

—Encomptesdesentirhotreuelculd’aquíjasinovolsquet’hifotiunacoça!

Sí, el que sigui, boig dels pebrots, va pensar en Curtis. Fugaçment va imaginar-se que en realitat era ell el que li clavava una coça a en Quinn, però s’ho va treure del cap quan es va tombar i se’l va trobar mirant-se’l sense parpellejar amb aquells ulls marró clar amb pics negres, com tumors, a la retina. No creia que fos un telepàtic, però preferia no arriscar-se a esbrinar-ho.

—Què farem? —va preguntar.

—El que hauríem d’haver fet quan els hem trencat el cotxe —va dir en Benton—. Ens encarregarem d’ells.

En Curtis va tenir una esgarrifança. Va recordar la visió de la dona morta, i el pes que tenia quan l’havia duta a braços, ajudat per en Quinn, per posar-la a dins del maleter, mentre en Benton i en Quinn reien pel petit gir que acabaven de donar a la feina que els havien encarregat. En Willis i en Harding els havien matat durant la nit, i a en Benton li havia tocat enterrar-los, com a part del càstig per les seves espifiades de l’última setmana. Però en comptes d’això, havien decidit embotir-los al maleter del cotxe, i ara a ell li feia la impressió que no es podia treure de les mans i de la roba el perfum de la dona, ni tan sols sota la pluja.

—Però han dit que no ens hi fiquéssim —va protestar—. Ens han donat unes instruccions; ens les ha donades el fill del senyor Leehagen.

—Sí, però ningú no ho ha dit a aquell parell d’idiotes que corren per aquí. Imagina’t que en Brooker els hagi ajudat, o que els hagi deixat fer servir el telèfon. T’imagines que ara ja hi hagi gent que vingui cap aquí? Hòstia, si potser han matat el vell i tota la família, cosa que seria una autèntica tragèdia. Però són assassins, no? I això és al que es dediquen, aquesta gent. Mentre nosaltres perdem el temps esperant que es presenti un fantasma i faci la feina que nosaltres hauríem pogut fer per no res, ells són lliures. Mentre acabin morts a les seves terres, en Leehagen no hi posarà pegues.

En Curtis no estava segur que fos gaire bona idea. Solia obeir les paraules del senyor Leehagen al peu de la lletra, encara que ara que el vell home ja no podia sortir li arribessin a través del seu fill, i li havia quedat ben clar que quan arribessin els dos homes que esperaven, s’haurien de controlar. Les confrontacions —les letals, si més no— s’havien d’evitar. S’havien de quedar ben asseguts, i esperar-se. Un cop que aquells dos homes estiguessin en territori dels Leehagen, s’havien de limitar a retenir-los allà i prou. En total, quinze homes havien rebut l’encàrrec d’assegurar-se que, una vegada entressin a la trampa, no en tornessin a sortir. I ara en Benton volia forçar les normes. En Curtis sabia que els esdeveniments recents li havien ferit l’orgull. Volia esmenar-se a ulls dels Leehagen i, alhora, recuperar la confiança en si mateix.

En Benton bevia una mica, això era cert, però solia encertar-la més que no pas equivocar-se, amb alcohol o sense. Com més pensava en Curtis en la situació en què es trobaven, més clara veia la seva proposta de no esperar-se fins que l’Alegria s’encarregués dels dos homes. Però ell sempre es deixava influir per la veu que tenia més a prop i que se sentia més fort. Si es podia dir que un vertebrat tenia qualitats camaleòniques, aquest era en Curtis. La seva opinió es podia fer canviar amb un simple esternut.

Per tant, en Quinn, en Curtis i en Benton van deixar la carretera i es van dedicar a perseguir els dos assassins que ben aviat ja no matarien ningú més. Van fer una pausa en el camí per trucar a la porta dels Brooker, a veure què els en podien dir. En Curtis va adonar-se que el senyor Brooker pensava el mateix que en Benton pensava d’ell, i que els sentiments del vell amb relació a en Benton encara devien ser caritatius si es comparaven amb els de la seva dona, que no va intentar ni mostrar-se ben educada i no es va deixar pertorbar gens ni mica per les armes que portaven. Era una gata maula vella i dura, no n’hi havia dubte.

El fill, en Luke, es va quedar repenjat a la paret, quasi sense parpellejar. En Curtis no sabia si hi podia veure, amb l’ull blanquinós. Potser sí que hi veia i li devia semblar que el món estava recobert per una capa de gasa i que els carrers estaven poblats de fantasmes. No recordava haver-lo sentit parlar mai. El fill del senyor Brooker no havia anat a l’escola ni a l’institut, i l’única vegada que l’havia vist fora de casa seva va ser un cop que va baixar a la ciutat amb el seu pare i aquest els va convidar a tots dos, en Curtis i el fill, a prendre un gelat al Tasker’s. Pel que feia a la nena, no tenia ni idea d’on havia sortit. Potser en Luke havia aconseguit tenir bona sort una vegada, encara que no semblava gaire plausible. Tirar-se en Luke Brooker seria com tirar-se un zombi.

El senyor Brooker els va ensenyar les armes que havia confiscat als dos homes, i els ulls d’en Benton es van il·luminar amb la perspectiva d’una cacera fàcil. Va donar al vell uns quants copets a l’esquena i li va dir que faria saber al senyor Leehagen la bona actuació que havia tingut.

Quan els tres homes van haver marxat, en Brooker es va quedar assegut en silenci a la taula de la cuina, mentre la seva dona estenia la massa al seu darrere, i va intentar d’ignorar les onades de desaprovació que trencaven contra la seva esquena.

L’Angel i en Louis van sentir arribar la furgoneta abans de veure-la. Estaven en un sot entre dues llenques de terreny elevades, en un dels prats de pastura, i només els va costar un segon determinar d’on provenia el so. En Louis va pujar el petit pendent i va mirar cap a l’est per veure com la Ranger es dirigia cap a ells seguint una pista enfangada que sortia del bosc i menava cap a la casa del vell. Encara estava massa lluny per identificar els que hi havia a dins, però va tenir clar que no semblaven gaire amistosos. I tampoc no creia que l’Alegria hi fos. No era el seu estil. O sigui que, pel que es veia, les ordres havien canviat. Ara ja no es tractava de contenir-los i prou. Es va preguntar si en Thomas devia haver fet alguna trucada, temorós del que els intrusos que havien entrat a casa seva podien arribar a fer fins i tot sense armes. Potser la notícia del seu desarmament havia fet inclinar la balança en contra d’ells.

En Louis va rumiar les opcions que tenien. Se’ls havia acabat la possibilitat de cobrir-se amagant-se al bosc. Cap al sud-oest, d’altra banda, s’hi veia el que semblava ser un antic graner, amb l’estructura de volta d’un vell elevador de gra dreta al seu costat, i més boscos al darrere. En una quantitat desconeguda.

L’Angel se li va acostar.

—Vénen a buscar-nos —va dir-li en Louis.

—Cap a on anem?

En Louis va indicar el graner:

—Cap allà. I ràpid.

En Benton va arribar al capdamunt d’un turonet. Quasi just a l’altre costat, i a la mateixa altura, les seves preses corrien. Un d’ells, el negre alt, els va mirar un instant. En Benton va trepitjar amb força els frens i va saltar del vehicle mentre treia el seu rifle de caça Marlin de la butxaca del darrere del seu seient. Va posar un genoll a terra, va apuntar i va disparar contra la figura que tenia al davant, però l’home ja desapareixia rere l’elevació, i la bala es va perdre en l’aire. En aquell moment, en Quinn i en Curtis ja els corrien al darrere, encara que cap dels dos no s’havia preocupat d’aixecar la seva arma, l’un perquè portava una escopeta i l’altre perquè no s’havia compromès a disparar a ningú, tot i que s’havia endut la vella pistola del seu pare, tal com el fill del senyor Leehagen li havia dit que fes.

—Que malparit —va dir en Benton rient—… M’hi jugo el que vulguis que a la seva família ningú no havia corregut tant des que algú va ensenyar-los un dogal allà baix al sud.

—I com ho saps, que és del sud? —va preguntar-li en Curtis. Semblava una pregunta raonable.

—Ho noto —va contestar en Benton—. Un negre no es fica en el seu ofici llevat que tingui algun assumpte contra algú del passat. I aquest tio està buscant una manera de tornar-li a l’home blanc el que li deu.

A en Curtis tot allò li semblaven bajanades, però no s’hi va mostrar en desacord. Potser en Benton tenia raó, i si no en tenia, el millor era simplement assentir amb ell. La vilesa el recorria igual que les vetes de greix recorren un bon filet. No seria impropi d’ell deixar en Curtis tirat sota la pluja i amb el nas trencat —novament— o unes quantes costelles partides per recordar-li que en el futur mantingués la boca tancada.

—Anem! —va manar, i els va fer tornar al trot a la furgoneta.

—Fa massa pendent —va dir en Curtis mentre en Benton la feia baixar pel vessant en un angle agut.

—Motor de sis cilindres en V, quatre litres —va respondre en Benton—; podria fer-ho només amb dues rodes.

En Curtis no va dir res. La Ranger tenia dotze anys, el dibuix de les rodes estava al 60%, i quatre litres tampoc no la convertien en un monstre. Es va apuntalar contra el tauler.

La Ranger hauria fet la pujada amb un terreny sec, però en Benton no havia tingut en compte que la pluja s’havia anat escolant al peu del vessant. La terra s’havia tornat fang, i quan la Ranger va tocar el fons les rodes van intentar adherir-s’hi fins i tot mentre intentava pujar cap a la banda contrària. En Benton va embragar el motor, i durant un moment van avançar anant d’un costat a l’altre fins que es van parar del tot, amb les rodes patinant inútilment sobre el terra tou.

En Quinn va dir alguna cosa, i en Curtis només va ser capaç de pescar-ne les paraules imbècil i menjar merda. En Benton va tornar a atiar la Ranger, i aquesta vegada va recórrer mig metre més abans de relliscar enrere i enfonsar les rodes del darrere al fang.

En Benton va donar un cop al tauler, frustrat, i va obrir la porta per comprovar el desastre. Estaven ben empantanegats. El fang gairebé tocava la xapa.

—Merda! —va dir—. Em sembla que els haurem de perseguir a peu.

—Estàs segur que és una bona idea? —va demanar en Curtis.

—No tenen armes —va dir en Benton—. Tens por d’uns paios desarmats?

—No —va dir en Curtis, però amb la sensació d’haver-se mentit a si mateix.

—Doncs vinga, endavant. No es mataran pas ells tot sols.

En Benton va riure el seu propi acudit. En Quinn s’hi va afegir, contribuint-hi amb una combinació de rialletes de hiena intercalades de paraulotes. Llavors van sortir. Les botes se’ls clavaven en el fang mentre pujaven el pendent.

Sense alternativa possible, en Curtis els va seguir.

El graner es retallava, gran, contra el cel fosc, amb l’elevador a la banda esquerra. Mesurava uns dotze metres i no era tan modern com el que hi havia al costat dels estables per al bestiar a prop de la casa d’en Leehagen. No hi devia haver sacs de respiració, ni vidre fos sobre les làmines d’acer per permetre que el gra llisqués amb més facilitat i preservar-lo dels àcids del pinso fermentat, ni conductes de pressió. Era una simple sitja d’emmagatzematge i prou.

En Louis respirava amb esbufecs entretallats, i l’Angel tenia serioses dificultats. Estaven glaçats i molls, i sabien que se’ls estaven acabant les forces i les possibilitats. En Louis va agafar l’Angel pel braç i el va tibar endavant tot mirant al seu darrere. La Ranger encara no havia tret el nas pel capdamunt del coster. Tant la pujada com la baixada li havien semblat molt pendents, potser massa per a un tot terreny amb aquell mal temps. Havien guanyat una mica de temps, però tampoc no gran cosa. Segur que aquells paios continuarien la persecució a peu, i anaven armats, mentre que ells dos no. Si els trobaven a camp obert, en el seu estat actual els agafarien de seguida. I encara que aconseguissin arribar al graner, continuarien tenint problemes. Perquè aleshores estarien atrapats a dins, i si els seus perseguidors demanaven reforços, llavors tot s’hauria acabat.

Però en Louis preveia que no avisarien als altres. Si el que li havia dit el vell de la granja era cert, vindria l’Alegria, i ell sempre treballava sol. Els que els perseguien en aquell moment actuaven per iniciativa pròpia. Si es pensaven que encara anaven armats, quan arribessin al graner anirien amb més cautela, cosa que els permetria a ells fer una pausa, però en Louis sospitava que abans d’iniciar la cacera devien haver parlat amb el vell. I, per tant, ja devien saber que se les havien amb homes desarmats.

Però una de les primeres lliçons que havia après en la seva llarga trajectòria com a inductor de la mort era que en tota habitació hi havia alguna arma, encara que aquesta arma fos un mateix. Era simplement qüestió d’identificar-la i d’utilitzar-la. Feia molts anys que no havia entrat en un graner, però la seva ment ja treballava a inventariar tot el que hi devia haver: eines, sacs, equipament contra incendis…

El cap li bullia.

Equipament contra incendis.

Foc.

Gra.

Ja tenia la primera de les seves armes.

En Quinn va coronar la pujada al capdavant de tots i li va semblar que veia com un dels dos homes desapareixia rere el graner. Als terrenys d’en Leehagen hi havia dos punts d’emmagatzematge del gra. El principal es trobava cap a la banda dels nous estables, a prop del molí de pinso, mentre que aquest altre era una relíquia de quan el ramat estava en els primers estadis, i originàriament s’utilitzava per ensitjar. Ara el feien servir per guardar-hi gra de reserva, per si passava alguna cosa al magatzem nou, o per si arribaven les neus i el bestiar quedava separat. De fet, una de les tasques d’en Benton, quan no es dedicava a caçar éssers vius o a intimidar els que eren més petits que ell, era la d’encarregar-se del magatzem de gra secundari i vigilar que no hi entrés humitat, ni rosegadors ni altres plagues. Ningú altre no es preocupava gaire per aquell graner, cosa que el convertia en un espai molt útil per a ell perquè li permetia dedicar-se a les seves aficions, entre d’altres picar-se, tant si volien com si no, les joves del Canadà que de tant en tant creuaven la propietat en algun mitjà de transport.

En Benton i en Curtis es van posar al costat d’en Quinn.

—Has vist on han anat? —va preguntar el primer.

En Quinn va indicar el graner amb l’escopeta.

—A partir d’aquí tot són camps —va dir en Benton—. No hi ha ni un sol arbre en quatre-cents metres. Si intenten escapar-se, els enxamparem. I si es queden on són, també els enxamparem.

En Benton havia aconsellat al senyor Leehagen que fes enderrocar el graner i la sitja, però el sacrifici del ramat (una indulgència pròpia d’un ric des del principi) havia eliminat la necessitat d’una acció com aquella. La sitja havia quedat malmesa perquè tenia una obertura lateral per permetre el buidatge per gravetat, cosa que havia provocat que una de les parets s’ensorrés cap a dins. Una segona canalització de sortida, feta en contra de la seva opinió, descarregava el gra directament a l’interior del graner; l’havien feta com a mesura d’emergència per si mai calia guardar-hi i alimentar-hi el bestiar a l’hivern. En Benton estava content que no l’haguessin hagut d’utilitzar mai. Era molt típic del vell Leehagen fer les coses així, de qualsevol manera. I ara semblava que, al capdavall, el graner encara serviria per a alguna cosa: per atrapar els homes que buscaven.

—Au va, nano. Que avui encara et batejarem amb sang!

I, amb el rifle aixecat enlaire, va conduir els altres dos cap al graner.

El magatzem no estava tancat. En Louis va imaginar-se que ningú no devia voler contrariar en Leehagen robant-li el gra, i ni la rata més llesta encara no havia après a obrir el pom d’una porta. Va entrar. La nau era petita, amb estables provisionals disposats en paral·lel al llarg de les parets. Estava il·luminada per tres claraboies al sostre, amb un seguit de reixes de ventilació entremig.

—Mira per aquí —va dir-li a l’Angel—, a veure si trobes benzina, aiguarràs, qualsevol cosa que cremi.

Era una possibilitat mínima. Mentre l’Angel buscava, en Louis va examinar el canal que introduïa el gra al graner. No era pas gran cosa tret d’una canonada de metall que connectava la sitja amb la paret del graner, amb una vàlvula en un extrem per deixar sortir el gra. El punt d’abocament es trobava a uns tres metres del terra i tenia una tremuja mòbil de metall en una banda, i un dipòsit de plàstic a sota. En Louis es va enfilar al dipòsit i va fer girar la vàlvula. Estava rovellada i la va haver de pressionar amb força perquè es mogués, però va observar alleujat que començava a abocar gra al terra. En va agafar una mica amb les mans i el va refregar entre els dits. Era sec del tot. Va girar la vàlvula encara més per augmentar el doll. En cosa d’un parell de minuts, l’aire també es va començar a omplir amb una pols ofegadora i amb petites partícules de gra.

L’Angel va tornar al seu costat.

—Res —va dir-li.

—Es igual. Vés i vigila si són gaire a prop.

L’Angel es va tapar el nas i la boca amb la jaqueta mentre creuava corrent la nau fins a la porta corredissa principal, a la part del davant del graner. A banda i banda hi havia finestres empolsegades. Va mirar amb compte a través del vidre i va veure tres figures que s’acostaven sota la pluja. Eren a uns seixanta metres i s’anaven separant. Un aniria a fer la volta pel darrere mentre que els altres dos entrarien pel davant. No tenien una altra manera d’inspeccionar el graner i alhora assegurar-se que la presa no se’ls escapés per la porta posterior.

—Molt a prop! —va cridar a en Louis—. Qüestió de pocs minuts —va tenir un atac de tos per culpa de la pols que se li ficava als pulmons. Ara ja amb prou feines podia veure la silueta d’en Louis retallada contra la paret del fons.

—Deixa que et vegin un segon —va dir-li en Louis.

—Què?

—Que et vegin. Obre la porta i torna-la a tancar.

—Potser que em posi una poma a sobre del cap, també, o millor em disfresso d’ànec, què et sembla?

—Tu fes-ho.

L’Angel va treure la balda de la porta corredissa, i la va fer moure cosa d’un metre i mig. Van disparar-li. L’Angel va tancar ben de pressa i va retornar cap al costat d’en Louis.

—Ja estàs content, ara? —va dir-li mentre corria en direcció al fons de la nau.

—Estic encantat. Apa, marxem —portava uns quants sacs vells a la mà, i també el carregador de reserva per a la Glock. Va entortolligar un dels sacs al voltant del carregador, aguantant el Zippo entre les dents—. Encara tens el teu? —va preguntar a través del metall daurat.

L’Angel va treure’s el carregador que duia a la butxaca i l’hi va donar. En Louis va repetir l’operació i va afegir més pes al sac.

—Perfecte —va dir. Va gesticular envers la porta del darrere. S’obria cap a l’esquerra. Tot just acabaven de sortir al defora quan un home jove va girar la cantonada, a la seva dreta. Era menut i anava armat amb una pistola. Se’ls va mirar fixament i llavors va aixecar l’arma sense gaire convicció. Li tremolava a la mà.

—No us mogueu —va advertir-los, però l’Angel ja s’estava movent. Va arrabassar-li la pistola amb una sacsejada cap a l’esquerra i amb el cap va colpejar l’home a la cara amb tota la força que va poder. L’altre va caure i l’Angel es va poder quedar la pistola. Mentre s’ajupia a recollir-la, va sentir que algú obria la porta doble de l’altre extrem del graner.

Al seu darrere, alguna cosa es va encendre en flames. Es va girar i va veure que en Louis encenia el sac.

—Corre! —va dir-li en Louis.

I l’Angel va arrencar a córrer. Al cap d’una breu estona, en Louis ja era al seu costat i li posava la mà damunt l’esquena adolorida. El va empènyer cap a terra just quan es posava a resar.

En Benton i en Quinn van sentir els trets en entrar cap a l’interior del graner. A la part posterior de la nau hi havia un dens núvol de pols que els impedia veure la paret del fons. En Quinn ja havia agafat en Benton per l’espatlla i l’estirava enrere per tornar per on havien vingut quan la bossa en flames va creuar l’aire des de la doble porta i es va endinsar en l’ambient ple de pols del graner.

—Apa, a l’infern! —va cridar en Benton—. Au…!

I l’infern es va convertir en una realitat i el món es va incendiar.

En Jackie Garner estava fart de mullena.

—No ens podem quedar aquí sota la pluja —va dir—. Ens hem de posar en moviment.

—Ens podríem separar —va proposar en Paulie— i agafar cadascú una carretera, a veure què passa.

El que passarà si fem això és que acabarem tots morts, va pensar en Willie. Els Fulci i el seu col·lega estaven ben grillats, però almenys eren grillats armats. Tots cinc junts tenien moltes més possibilitats que dos o tres sols.

—Hi ha molt de terreny per pentinar —va dir en Jackie—. Podrien ser a qualsevol lloc.

En aquell precís instant, un turó de la banda sud es va veure alterat de sobte per una enorme bola de fum, fusta i pols que va sortir escopida cap al cel, i les orelles els van retronar amb el terrabastall de l’explosió.

—Sabeu què? —va dir en Jackie—. Només és una suposició…

En Louis i l’Angel es van posar drets. Estaven envoltats d’enderrocs: fusta, sacs, gra que es cremava. A en Louis se li havia encès l’abric. Va fer com si res i el va espolsar d’una banda abans d’encendre’s ell, també. L’Angel tenia els cabells socarrimats i la marca vermella d’una cremada a la galta esquerra. Van repassar els desperfectes: mig graner havia volat, i la sitja s’havia ensorrat. Entremig de la runa, l’Angel va distingir el cos del jove que, per uns moments, els havia amenaçat amb una pistola.

—Almenys tenim una pistola —va dir.

En Louis la hi va agafar.

—Jo tinc una pistola —el va corregir—. Què prefereixes: tenir la pistola, o que la tingui jo i estigui al teu costat?

—Tenir-la jo.

—Doncs no pot ser.

L’Angel va mirar més enllà de les restes del graner.

—Ara vindran tots cap aquí.

—Suposo.

—Almenys portaran més armes.

—Quan vinguin ja te n’aconseguiré una.

—Ah, sí?

—Sí.

—Oh, gràcies.

—No es mereixen.

—L’Alegria també vindrà.

—Sí, segur que ve.

—I què, encara anem a veure en Leehagen?

—I tant.

—Bé.

—Molt bé.

Van posar-se a caminar.

—Tinc les sabates ben molles, saps? —va dir l’Angel.

—Però ara, almenys, no passes fred…