2

En Willie Brew s’estava al lavabo dels homes del Nate’s Tap Joint i es mirava al mirall escrostonat que hi havia al damunt d’una pica igualment escrostonada. Va decidir que no semblava que en tingués seixanta. Amb la llum adequada, podia passar per un de cinquanta-cinc. D’acord, doncs de cinquanta-sis. Per desgràcia, encara no havia trobat la llum adequada. Evidentment, no era la del lavabo d’homes del Nate’s, que era tan brillant que si hi anaves a fer un riu era com si estiguessis en un interrogatori.

En Willie era calb. Als trenta ja havia perdut la major part dels cabells. Després, havia provat diverses maneres de dissimular-ho: pentinats per tapar la calba, barrets i fins i tot una perruca. Se n’havia buscat una de cara, de les que estan fetes de fibres que semblen cabells autèntics. Suposava que devia haver triat un color equivocat o alguna cosa estranya, perquè fins i tot els nens petits se li’n reien, i els xavals que passaven l’estona al taller de cotxes quan no tenien res millor per fer, que era gairebé sempre, havien fet una llista amb els diversos tons de vermell que el seu cap adquiria a mesura que passava per les zones il·luminades i fosques del garatge. En Willie ja tenia prou problemes per, a més, haver de convertir-se en objecte de burla d’aquella colla de nanos que rares vegades tenien feines remunerades, com aquell penjat de Coney Island:

—Veniu a veure el paio de la perruca: una meravella moderna! Tots els colors de l’arc de Sant Martí…

Havia llençat la perruca al cap de sis mesos. Ara ja estava content si quan estava en públic el cap no li brillava gaire.

Es va tibar la pell de sota els pòmuls. Tenia tot d’arrugues profundes al voltant de la boca i dels ulls, que podrien haver passat perfectament com a senyals de riure si hagués sigut dels que sempre es fan grans tips de riure, que no era el cas. Va fer un recompte ràpid dels solcs i es va preguntar fins a quin punt calia trobar divertit el món per arribar a tenir-ne tants. Qualsevol que considerés que el món era així de divertit, era un insensat. Damunt del nas hi tenia venetes rebentades, vestigi dels seus anys moguts en l’edat adulta, i li faltaven uns quants queixals. I en algun punt del camí per la vida també havia acumulat un parell de papades extra.

Potser sí que semblava que en tingués seixanta, al capdavall.

Encara tenia una bona vista, tot i que això tan sols li permetia d’observar amb més claredat els efectes del procés d’envelliment sobre si mateix. Es va demanar si els curts de vista es veien mai tal com eren en realitat. Tenir una mala visió era l’equivalent d’aquells filtres difuminadors que feien servir per fotografiar les estrelles de cine. Podies tenir un tercer ull al bell mig del front i, sempre que no hi veiés millor que els altres dos, enganyar-te creient que t’assemblaves al Cary Grant.

Va fer un pas enrere i es va examinar la panxota, sostenint-la amb les mans com una embarassada que mostrés el seu bombo, imatge que de seguida va fer que es deixés anar i s’eixugués les mans mecànicament als pantalons, com si l’haguessin enxampat fent alguna cosa bruta. Sempre havia fet panxa. Era un d’aquells paios amb panxa. Des que havia sortit del ventre de la mare, havia tingut el mateix aspecte que si la seva dieta hagués consistit només en pizza i cervesa, cosa que no era certa. De fet, menjava força bé, per a ser un home solter. El problema era que portava el que l’Arno, el seu ajudant, descrivia com «el clàssic estil de vida indolent», que en Willie entenia que significava que no anava corrent per tot arreu com un boig embotit en elastà. Va intentar imaginar-se vestit amb elastà i seguidament va arribar a la conclusió que, si la nit del seu aniversari es dedicava a imaginar-se aquesta mena de coses tot sol en un lavabo d’homes, era que ja havia begut més del compte.

Havia substituït els seus pantalons de peto per a l’ocasió, cosa traumàtica en si mateixa. En Willie era un paio nascut per portar granotes. Eren amples i còmodes, fet molt important per a un home de la seva edat i de la seva circumferència. Li proporcionaven butxaques molt útils on poder desar coses i un lloc on ficar les mans quan no les feia servir sense semblar un dropo. Tret de les granotes, tot li semblava massa cenyit, i ell tenia massa teca i massa pocs forats on amagar-la. Aquesta nit, feia embalum en llocs on un home no hauria de fer embalum.

Portava uns Levi’s elàstics, negres, una camisa blanca que tendia al groc a causa del temps, i una jaqueta grisa que a ell li agradava considerar com una peça de sastre clàssica però que, de fet, era vella i prou. També feia gala de la corbata nova que l’Arno li havia donat aquell matí amb les paraules següents:

—Per molts anys. Ara et jubilaràs i em cediràs el local a mi?

Era una corbata cara: seda negra brodada amb fils fins d’or. No era d’aquelles que compraves al barri xinès o a l’italià a un paio que venia mocadors de pirata i rellotges d’imitació a la vorera, amb tots els objectes embolicats en plàstic i amb noms com ara Guci o Armoni per als rucs que no sabien distingir-ne la diferència o que es pensaven que ningú altre en sabia. No; aquella corbata era de força bon gust, tenint en compte que l’havia comprada l’Arno. En Willie va pensar que potser havia tingut una mica d’ajuda a l’hora de triar-la, perquè, pel que podia recordar d’un funeral al qual havien assistit plegats aquell mateix any, l’Arno només tenia una sola corbata a l’armari, de polièster granat i tacada de greix de motor.

La qüestió era que en Willie no se sentia com un home de seixanta anys. N’havia passat de tots colors —Vietnam, un divorci dolorós, alguns problemes de cor ara feia un parell d’anys— i, certament, el temps l’havia envellit per fora (aquelles arrugues i els pocs cabells grisos que li quedaven se’ls havia guanyat amb esforç), però per dins encara se sentia com sempre, o almenys igual que des que havia complert els vint-i-cinc en amunt. Aquell havia sigut el seu millor moment. Havia sobreviscut dos anys amb els Marines i havia tornat a casa amb una dona que se l’estimava prou per convertir-se en la seva esposa. D’acord, ella potser no va ser exactament un angelet en l’aposta per una companyia fidel, però això va venir més tard. Durant una època semblava que eren bastant feliços. Ell havia demanat diners prestats al seu sogre, va començar per llogar un local a Queens, prop de Kissena Park, i va posar en pràctica les habilitats mecàniques que havia perfeccionat a l’exèrcit per fer el manteniment i la reparació d’automòbils. Va resultar que era més bo del que s’havia pensat, i sempre hi havia feina per mantenir-lo ocupat, de tal manera que al cap d’uns quants anys havia acabat contractant un xicotet escandinau de cabells espinosos i amb l’actitud pròpia d’un gos de drapaire, perquè l’ajudés. Al cap de trenta anys, l’Arno encara treballava amb ell i encara mantenia la mateixa actitud de gos de drapaire, tot i que amb les genives delicades i que ja no podia córrer rere les femelles amb la mateixa energia que havia mostrat temps ha.

Vietnam: en Willie no havia tornat marcat pel temps que havia passat a VietNam, ni físicament ni tampoc psicològicament, o almenys no tant que se n’hagués adonat. Hi havia arribat el març del 1965 com a part de la Tercera Divisió de la Marina, assignada per establir enclavaments a l’entorn de les vitals pistes d’aterratge. Havia acabat a Chu Lai, a cent quilòmetres al sud de Da Nang, on els Sea Bees van construir en vint-i-tres dies una pista d’alumini de gairebé un quilòmetre i quart entre els cactus i enmig d’arenes movedisses. Encara era una de les proeses més grans de l’enginyeria que havia vist mai.

Tot just acabava de complir els dinou quan es va allistar a l’exèrcit. Ni tan sols es va esperar que el cridessin a files. El seu pare, que havia arribat als anys vint i havia servit a l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial, li havia dit que estava en deute amb aquell país i en Willie no va qüestionar-se la seva opinió. Quan va tornar, els amics del seu pare es dedicaven a obrir caps Wall Street avall i per tot Washington Square Park, per ensenyar quatre coses sobre patriotisme als peluts. En Willie no hi estava ni a favor ni en contra. Ell ja havia acomplert el temps que li tocava, però comprenia que hi hagués altres nois que no volguessin seguir els mateixos passos. Tenia a veure amb la seva consciència, no pas amb la d’ell. Alguns amics seus també havien fet el servei, i tots havien tornat a casa més o menys sencers. Un havia perdut un braç per culpa d’una granada amagada en una barra de pa, però podria haver-ne sortit molt més malparat. Un altre va tornar sense el peu esquerre. L’havia posat sobre una trampa per a óssos, i les dents se li havien tancat a l’acte per damunt del turmell. El més divertit d’aquelles trampes per a óssos —divertit si no t’hi deixaves un peu— era que calia obrir-les amb una clau i resultava que les claus per obrir trampes d’óssos no eren precisament la mena de cosa que se solia portar a la motxilla. La trampa en qüestió solia estar encadenada a un bloc de formigó enterrat ben enfonsat a terra i, per tant, l’única manera d’evacuar el soldat ferit era excavar tot el muntatge sencer, sovint a primera línia de foc, i després transportar-lo cap al campament, on un metge l’esperaria amb un parell d’homes armats amb una serra per a metalls i bufadors per tallar.

Aquells dos companys ja eren morts, ara. Havien mort joves. En Willie havia anat als seus funerals. Ells ja no hi eren, però ell encara continuava aquí.

Seixanta anys, trenta-quatre dels quals en el mateix ofici, la majoria en el mateix edifici. La seva pervivència com a servei postvenda només s’havia vist en perill una vegada. Va ser durant el procés de divorci, quan la seva dona es va vendre la meitat de tot el que ell posseïa, i es va trobar enfrontat a la possibilitat d’haver de vendre el seu estimat taller de cotxes per poder pagar tot el que ella li exigia. Hauria pogut estar enfeinat amb un fluir constant de reparacions, però va coincidir que la gent no tenia gaires diners al banc, i el Queens d’aleshores no era com el d’ara. El barri no s’havia aburgesat; no s’hi veien homes o dones sols conduint cotxes de luxe que no sabien ni com hi havien de posar benzina. La gent portava els cotxes fins que perdien les rodes i llavors anaven a veure’l amb la idea que els allargués la vida encara uns altres tres, sis, nou mesos més, fins que la situació millorés, fins que tinguessin uns quants diners extres per gastar. Al carrer, mataven policies a trets; es produïen enfrontaments entre bàndols i calia pagar per estar protegit, encara que fos en espècies, fent reparacions sense cobrar-les, o sense fer preguntes quan algú demanava que fessin una pintada ràpida a un cotxe que estava tan calent que encara espetegava. Les zones d’Elmhurst i Jackson Heights es van convertir en barris colombians, i tot Queens en la porta d’entrada principal dels carregaments de cocaïna que arribaven als Estats Units; els diners es blanquejaven en negocis de cobrament de xecs en efectiu i en agències de viatges. Al seu districte, cada dia morien uns quants colombians. Fins i tot en coneixia un parell, inclòs en Pedro Méndez, que va fer campanya pel president antidroga César Trujillo i va rebre tres trets, un al cap, un al pit i un altre a l’esquena, per haver-s’hi ficat. En Willie li havia reparat el cotxe just la setmana abans que el matessin. Era una ciutat diferent, aleshores, gairebé irreconeixible a partir de la que existia avui dia.

Però Queens sempre havia sigut diferent. No era com Brooklyn o com el Bronx. Era fonamentalment heterogeni. S’expandia sense control. Ningú no escrivia llibres afectuosos sobre Queens. No comptava amb un Pete Hamill que en fes un mite. «En algun lloc de Queens»: si li haguessin donat un dòlar per cada vegada que havia sentit que algú feia servir aquella expressió, s’hauria fet ric. Per als que vivien fora del districte, qualsevol punt a l’interior de Queens era simplement «en algun lloc de Queens». Per a ells, Queens era com l’oceà: gran i desconegut, i si hi tiraves alguna cosa, s’hi perdia per sempre més.

I, malgrat tot això, en Willie havia gaudit quasi cada minut de la vida que hi havia portat, allà. Aleshores la seva dona havia intentat prendre-li-ho tot, i ni tan sols afegint-hi els diners que l’Arno havia estalviat no n’hi havia prou per pagar-li. Per acabar-ho d’adobar, el propietari havia posat l’edifici a la venda, o sigui que encara que en Willie hagués aconseguit satisfer les exigències de la seva exdona, res no li garantia que encara tindria negoci un cop es venguessin els locals. Tenia quaranta-vuit hores per prendre una decisió, quaranta-vuit hores per descartar vint anys d’esforç i compromís (pensava en el garatge, no pas en el matrimoni), quan un negre alt, amb un vestit elegant i un abric negre llarg, va arribar a la porta de l’oficineta on intentava, i solia fracassar, mantenir al dia la seva paperassa, i li va oferir una escapatòria.

L’home va picar amb suavitat damunt del vidre. En Willie va aixecar els ulls i li va preguntar què podia fer per ell. L’home va tancar la porta rere seu, i alguna cosa dins l’estómac d’en Willie es va posar en tensió. Potser a l’exèrcit només hi havia anat com a mecànic, però havia après a disparar una arma i l’havia hagut de fer servir més d’una vegada, encara que, pel que sabia, mai no havia matat ningú, sobretot perquè no ho havia pretès, realment. La major part del temps havia fet tot el que podia per evitar rebre un tret al cap. Ell, el que volia era arreglar coses, i no pas trencar-les; tant hi feia si eren jeeps, helicòpters o éssers humans.

Alhora, havia viscut envoltat d’altres homes que eren com ell.

I d’alguns altres que no, els que estaven desitjosos de matar i, en últim extrem, n’eren capaços. Hi havia els que ho feien a contracor, o amb pragmatisme, i un parell que eren, simplement, uns psicòtics als quals els agradava el que feien i que es posaven com una moto amb els carnatges que provocaven. I després —els podia haver comptat amb els dits d’una mà— hi havia els innats, que mataven a sang freda i sense remordiments, que obtenien satisfacció amb l’exercici d’una habilitat que tenien de naixement. Tenien a dins alguna cosa silenciosa, quieta, una cosa que no es podia tocar, però en Willie sovint sospitava que el que tenien a dins era un buit, i que contenia un remolí ferotge que, o bé havien après a calmar o bé es negaven a reconèixer, com l’enorme carcassa de protecció d’un reactor nuclear. Havia intentat mantenir-se apartat d’aquella mena d’homes, però ara va sentir, una altra vegada, que es trobava en presència d’un d’ells.

A fora era fosc; l’Arno acabava de marxar cap a casa. Havia volgut quedar-se amb ell, conscient que, si les coses no milloraven, l’endemà seria el seu darrer dia junts al taller, i no volia perdre ni un sol instant que, altrament, hauria dedicat a vagar per allà a prop, però en Willie l’havia fet plegar per poder estar sol. Comprenia la necessitat que tenia l’Arno d’estar-se per allà perquè ell també la tenia, però aquell continuava essent el seu negoci, el seu lloc. Aquella nit s’hi quedaria a dormir, envoltat pels espetecs i les olors que per a ell significaven més que cap altra cosa del món. No podia imaginar-se la vida sense ells. Potser, pensava, podria trobar feina en algun taller de planxisteria d’una altra banda, encara que li resultaria difícil pencar per a algú altre després de tants anys de ser el seu propi amo. Amb el temps, potser arribaria a poder-se establir de nou pel seu compte en un altre local, si aconseguia estalviar prou diners. Al seu banc s’havien mostrat comprensius amb la seva difícil situació, però finalment va servir de poc. Es trobava en ple bullici d’un divorci dolorós i potencialment ruïnós, amb un negoci (ben aviat seria mig negoci, cosa que, al final, no era un negoci ni res) que era rendible però no ho era prou, i el banc no podia dedicar ni temps ni diners a un home així.

Ara, la seva soledat s’havia vist destorbada per aquell visitant que havia afegit a les seves preocupacions una bona dosi d’inquietud. Hauria jurat que un cop havia sortit l’Arno havia tancat la porta amb clau, però o bé no l’havia tancada correctament, o bé aquell paio era dels que no estava disposat a permetre que un assumpte de no res com ara una porta tancada s’interposés en el camí del que fos que volgués portar a terme.

—Ho sento; ja hem plegat —va dir-li en Willie.

—Ja ho veig —va dir l’home—. Em dic Louis.

Li va allargar la mà. En Willie, que mai no era més mal educat del que era necessari, hi va encaixar la seva.

—Escolti, m’alegro de conèixer-lo, però això no canvia res —va dir—. Hem tancat. Li diria que tornés un altre dia, però ja tinc les mans plenes de papers per enllestir el que queda i ni tan sols estic segur que sigui aquí demà quan el sol es pongui.

—Comprenc —va dir en Louis—. He sentit que tenia problemes. Jo el puc ajudar a sortir-se’n.

En Willie va notar que se li eriçaven els pèls. Va pensar que sabia el que vindria després. En el seu moment, havia vist prou taurons presumptuosos que oferien crèdits d’usura per ser tan ximple de posar el cap entre les seves mandíbules. La seva dona estava a punt de prendre-li la meitat de tot el que tenia. I aquell noi pretenia quedar-se la resta.

—No sé el que ha sentit a dir —va replicar-li— i no m’importa. Puc resoldre els meus problemes jo solet. I ara, si no li fa res, tinc coses a fer.

Volia donar-li l’esquena en un gest de comiat, però, tot i la seva bravata, sentia que l’única cosa pitjor que estar de cara al visitant era estar-hi d’esquena. No es pot donar l’esquena a un home com aquell i no tan sols perquè pots acabar amb un punyal clavat al bell mig.

Hi havia en ell una mena de dignitat, una serenitat… Si era un tauró caçacrèdits, no era el típic. De tant en tant, en Willie podia haver tingut diferències amb algun dels seus clients (i amb l’Arno, és clar) sobre el grau de mala educació adient per al transcurs dels assumptes quotidians, però no estava disposat a contrariar aquell home, almenys si podia evitar-ho. Se’n lliuraria parlant-hi educadament. Seria estressant, però se’n sortiria.

—Està a punt de perdre aquest local —va dir en Louis—, i no vull que això passi.

En Willie va sospirar. Semblava, doncs, que la conversa no s’havia acabat.

—I a vostè què li va, si el perdo? —va preguntar.

—Diguem-ne que sóc un bon samarità. Em preocupo pel barri.

—Doncs presenti’s d’alcalde. Jo el votaré.

L’home va somriure.

—Prefereixo passar més desapercebut.

En Willie va aguantar-li la mirada:

—Estic segur que ho aconsegueix.

—Invertiré en el seu negoci. Li donaré exactament el cinquanta per cent del que val. A canvi, vostè em pagarà un dòlar anual d’interès pel préstec, fins que quedi liquidat.

A en Willie li va caure la barbeta. O aquell paio era el pitjor tauró caçacrèdits del món, o l’oferta tenia una trampa prou gran per partir-lo de mig a mig.

—Un dòlar per any? —va dir, un cop va aconseguir tornar a controlar la boca.

—Ja ho sé. Sóc molt estricte. Li diré què farem: el deixaré que s’ho pensi durant la nit. M’han dit que la seva senyora li ha donat quaranta-vuit hores per prendre una decisió, i ja n’han passat la meitat. Em temo que jo no sóc pas tan raonable com ella.

—Mai ningú havia dit que la meva exdona fos raonable —va dir en Willie.

—Sembla una persona molt especial —va dir en Louis. L’expressió que tenia era estudiadament neutra.

—Abans sí que ho era —va dir en Willie—, però ara ja no tant.

Va acotar el cap just a temps per esquivar una bola de paper eixugamans rebregat, i llavors en Willie Brew, de seixanta anys i associat des de feia un temps amb dos dels homes més letals de la ciutat, va sortir del lavabo per prendre part en la seva festa d’aniversari.