EPÍLEG
el que no pot ser no pot ser, i a més és impossible
La segona meitat de 2007 va ser un semestre horribilis a Catalunya. El 23 de juliol es va produir una Apagada elèctrica (sí, amb A majúscula) que va arribar a afectar més de 300.000 abonats de Barcelona i que va durar dos dies i mig. Com va acreditar un informe posterior de la Comissió Nacional de l’Energia, la part fonamental de la responsabilitat va correspondre a l’empresa Red Eléctrica, controlada pel Govern central, que en designa el president.
Luis Atienza, aleshores president de Red Eléctrica, va comparèixer al Parlament de Catalunya el 13 d’agost i va declarar que, malgrat que hi havia hagut incendis semblants en altres subestacions com les d’Atocha i Mediodía (totes dues a Madrid), «en cap d’aquests casos ha tingut lloc una pèrdua de mercat que hagi trigat gairebé tres dies en la reposició. Per què? Per la configuració de la xarxa de distribució. Perquè la xarxa de distribució, en comptes de ser exclusivament radial […] és mallada».[1] La solució era, evidentment, fer malla a la xarxa de Barcelona; però, alhora que defensava els esforços que havia fet Red Eléctrica els darrers anys, sostenia que no era possible avançar més de pressa a causa de la pròpia precarietat de la xarxa.
L’any 2007, l’aeroport del Prat va batre un rècord històric, amb gairebé trenta-tres milions de passatgers, que només s’ha superat a partir de 2011. El mes de juliol, l’aeroport, gestionat per l’empresa estatal AENA, va viure un col·lapse permanent, que va començar el 2 de juliol amb les maletes i que també va afectar els passatgers a mesura que avançava el mes. Feliçment, la inauguració d’una nova terminal l’any 2009 va solucionar aquest problema, per bé que no pas altres.
Durant aquell mateix estiu, van anar sovintejant cada vegada problemes més greus de servei a la xarxa de rodalia ferroviària, gestionada per l’empresa estatal RENFE, a mesura que les obres d’infraestructura per a l’arribada de l’AVE a Barcelona s’intensificaven més a l’àrea metropolitana. La precarietat de la situació de la infraestructura de rodalia i convencional, totes dues dependents de l’empresa estatal ADIF (igual que la inversió a la línia d’alta velocitat), va acabar provocant la suspensió durant la tardor dels serveis a tres línies de rodalia del sud de Barcelona i el trasllat amb autobús a/de Tarragona per fer servir el ferrocarril del corredor mediterrani. Els efectes van ser devastadors per a desenes de milers de ciutadans, a causa de l’impacte en la seva mobilitat quotidiana. Amb el temps, es va acabar l’obra de l’AVE i se’n va inaugurar el servei a Barcelona el febrer de 2008. Però aquells altres problemes d’infraestructura bàsica no s’han resolt degudament.
Doncs bé, el setembre de 2007 vaig assistir a un agradable i entranyable casament a una ciutat del sud d’Espanya. En el corresponent banquet es va oferir molt bon menjar, vins peninsulars excel·lents i «cava» d’Almendralejo. En els moments socials que, com és normal, segueixen el banquet, una coneguda em va preguntar amb viu interès què fèiem a Catalunya amb la llum, els trens i l’aeroport, perquè com que estàvem tan malament…
Com que això de les infraestructures em resulta familiar des de fa algun temps, li vaig respondre que allò de «fer… fer…» era cosa de l’Estat, ja que era el Govern central qui controlava Red Eléctrica, la xarxa de ferrocarril (infraestructura i servei) i l’aeroport; i el que estava passant era el resultat de molts anys d’insuficiència en la inversió i de negligència en la gestió. La meva interlocutora, per a la qual dec tenir alguna credibilitat, em va preguntar aleshores per què l’Estat no hi invertia més, si feia tanta falta. La meva resposta va ser concisa: perquè invertir a Catalunya treu vots a la resta d’Espanya. Ah, és clar!, va ser el seu comentari a l’assumpte.
El malestar de molts catalans es va expressar l’1 de desembre de 2007 en una manifestació, força multitudinària per als estàndards del moment, que havia estat convocada amb el lema: «Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures». Un lustre després, les manifestacions són força més concorregudes i el seu objectiu és el dret a decidir en sentit integral. És a dir, la sobirania, de la qual es deriven polítiques com ara l’educativa, la fiscal i la d’infraestructures. I tota la resta de polítiques, tant les que s’exerceixen directament com les que es transfereixen a organitzacions integrades de les quals es forma part, atès que molts elements importants de l’exercici bàsic de la sobirania han esdevingut caducs.
Els canvis importants mai no es produeixen en un sol dia ni per un únic factor. Tampoc l’augment accelerat del suport a Catalunya per la constitució d’un Estat propi. Les arrels profundes d’aquesta evolució es troben, d’una banda, en la seva percepció com a grup nacional de la majoria de catalans. D’altra, en el fet que la gran majoria d’espanyols també perceben els catalans com a grup nacional de tipus diferent, més diferent fins i tot del que es percep els europeus, en el sentit genèric del terme.
Aquesta percepció es corrobora de manera sistemàtica, de vegades demolidora en algunes de les seves manifestacions, en els estudis de percepcions i actituds que s’han realitzat a Espanya al llarg de les darreres dècades, especialment en fixar l’atenció a les actituds i els estereotips sobre els catalans. Defineixen amb claredat una relació de tipus eminentment instrumental, però emocionalment i anímicament tòxica. És a dir, es viu, per la gran majoria d’espanyols, com un mera associació de conveniència material. Com és lògic, evidentment, el seu interès pot apreciar-se de manera diferent per uns i per altres.
La percepció pràctica de l’existència de diferents grups nacionals a Espanya mai no s’ha traduït en un reconeixement explícit d’aquesta realitat en l’organització constitucional i institucional de l’Estat. Aquest reconeixement de la realitat és impossible, perquè exigiria la transformació del concepte francès de «nació» que ha guiat el procés de construcció nacional d’Espanya. Per això no ha canviat ni canviarà pas la vocació d’Espanya com a Estat uninacional, que té un suport massiu entre les elits polítiques, funcionarials i econòmiques espanyoles, i un suport molt majoritari entre la població. Però la majoria de catalans han rebutjat i rebutgen la seva dissolució dins d’un Estat uninacional. Aquesta és la contradicció bàsica que hi ha a la base de la desavinença.
Per això mateix, quan es reflexiona amb un cert deteniment, no resulta tan estrany que hi hagi tan gran divergència d’actituds i percepcions en diferents àmbits de la realitat. Entre els quals destaquen els relacionats amb la cultura i la llengua, les relacions fiscals o les infraestructures. Al cap i a la fi, aquests àmbits són fonamentals pel que fa a la identitat nacional i la vitalitat cultural, a la contribució (o perjudici) del sector públic al benestar material dels ciutadans i a la provisió de serveis públics moderns, i a les oportunitats de benestar per al futur. És lògic que es generin, per tant, conflictes d’equitat i distribució.
L’empatia entre grups nacionals a Espanya mai no ha gaudit de bona salut, i el paupèrrim estat que ha assolit les darreres dècades fa que es polaritzin encara més les percepcions de la realitat, tan contradictòries com han reflectit les anàlisis de polítiques públiques efectuades. Mirat amb fredor, es tracta d’una dinàmica molt habitual quan grups diferents són forçats, per les circumstàncies de la història, a participar en una mateixa organització.
Ara bé, l’acumulació de desconfiança mútua suposa un obstacle de gran magnitud per al funcionament eficaç de l’organització; en el nostre cas, de l’Estat espanyol. La percepció recíproca de deslleialtat i de manca de confiança és un impediment per al disseny de projectes de futurs compartits; i sense aquests projectes, no hi ha cohesió i no hi ha futur (que realment valgui la pena).
Reconeguem, tots (o la gran majoria), que ho hem intentat. L’Espanya de la Transició va intentar canviar les seves estructures de poder i institucionals per donar una resposta a la seva pluralitat real, però hi havia massa restriccions d’entorn i la pretensió de mantenir el control centralitzat i la jerarquia del poder a Espanya va ser irresistible. Els projectes catalans d’intervenció en la política estatal, de vegades posats en pràctica de manera no gaire exemplar, es van anar esgotant gradualment, passada l’«edat daurada» de la restauració de la democràcia i la incorporació a l’espai social, econòmic i cultural europeu. La recentralització activada obertament a partir de la segona meitat de la dècada de 1990 va accelerar el procés.
Molts catalans havien (havíem) dipositat la confiança en el projecte federal de reforma d’Espanya. Certament, el federalisme és un terme que es pot entendre de diferents maneres, però això ja ha deixat de tenir importància. Substancialment, es tractava de convertir un Estat de matriu castellana i vocació uninacional en un Estat plurinacional, l’Espanya plural. Si fa no fa, també tant és, ja, que això de l’«Espanya plural», que va tenir el seu moment àlgid de correcció política, hagi adquirit un significat distint cada vegada que s’esbossa el concepte.
Aquesta era, segurament, l’única fórmula capaç de crear una nova història d’acords satisfactoris, un nou registre de confiances recíproques que permetés millorar el funcionament de l’organització estatal i dissenyar projectes compartits. Però el federalisme (el que pretenia transformar la naturalesa uninacional d’Espanya) va incórrer en un pecat original: voler canviar qui no vol canviar. Em sembla molt instructiva l’afirmació d’Amos Oz, eminent novel·lista i pacifista israelià, al seu llibre Com curar un fanàtic: «L’essència del fanatisme resideix en el desig d’obligar altra gent a canviar». Ho sabem de sobres pel que fa a les relacions interpersonals; necessitem aprendre-ho, tots, per a les relacions col·lectives.[2] La majoria d’espanyols desitgen un Estat uninacional perquè un altre tipus d’estructura els produeix una sensació de pèrdua de control, d’inseguretat; la majoria de catalans prefereixen un Estat propi que una Espanya uninacional. Ningú no hauria de voler canviar l’altre.
Per descomptat, encara queden catalans que creuen que la resposta adient als problemes que han centrat aquesta reflexió és continuar intentant canviar Espanya; encara que una part d’ells sap, en el fons, que és impossible, si el que es prova realment és canviar Espanya. També hi ha catalans als quals Espanya els agrada com és. A altres catalans mai no els va agradar Espanya i mai no van creure que pogués ser d’una altra manera; són els que des de sempre han preferit tenir un Estat propi.
Tots aquests «tipus» d’aproximacions a la qüestió són importants i dignes de respecte, però no s’hi troba, en cap, la resposta a la nostra primera qüestió central: per què ha augmentat tant i tan ràpidament el suport a la independència a Catalunya?
Al meu parer, el factor principal ha estat la frustració de les expectatives i esperances posades en la transformació d’Espanya.[3] Per a molts catalans, aquesta experiència s’ha convertit en una entesa fallida, en una desavinença. I, una vegada fracassada l’estratègia de reforma, les alternatives disponibles queden reduïdes a dues: l’assimilació i dissolució en una Espanya uninacional, o la creació d’un Estat propi. La majoria d’aquests catalans ha optat per passar a donar suport a la independència, encara que aquesta no hagués estat la seva opció òptima. Quan la veu ha fallat, la sortida es converteix en l’últim recurs.
L’altra qüestió central era: aquesta evolució és conjuntural (passatgera) o estructural (permanent)? És difícil respondre amb seguretat. Dit això, em sembla molt probable que sigui estructural, ja que s’ha buidat el dipòsit de confiança, i sense un cert grau de confiança, no veig com pot persuadir qualsevol proposta si es persisteix en l’intent. A més, recordem, hem après que ni és bo obligar els altres a canviar ni s’ha de fer.
És un va afany intentar predir com es resoldrà el conflicte existent. Tampoc no és la meva principal preocupació endevinar-ho. He après que la incertesa sobre el futur és la nostra companya inseparable per al segle XXI, tot i que generi tanta angoixa als nostàlgics de seguretats passades, pagades amb rigideses insostenibles. Això sí, el que és molt evident és que ni Catalunya ni Espanya poden funcionar bé estant les coses com ja fa molt de temps que estan. Són massa esforços invertits a recelar, desconfiar i defensar-se de l’altre. I massa poc temps i energia disponibles per a projectes positius que ajudin a donar més cohesió i vigor a unes societats, totes dues, atordides per tots els canvis que les darreres dècades han portat i per als quals no ens havíem preparat com cal.
Sol passar que les coses són com són i no necessàriament com ens agradaria que fossin. Seria molt diferent una Espanya en què totes les llengües i cultures fossin tractades en peu d’igualtat, sense hegemonisme de la llengua i cultura majoritàries, i amb els pragmatismes quotidians necessaris. En què les polítiques públiques en els àmbits fiscals, d’infraestructures i tants altres no apliquessin diferents regles d’equitat dins del mateix Estat, vulnerant nocions bàsiques de justícia. En què no hi hagués aquesta obsessió per subjectar un país sencer tot ancorant-lo físicament a la seva capital. En què… Però aquesta Espanya no va poder ser.
Ser català de la Catalunya que és i espanyol de l’Espanya que és resulta esgotador, massa esgotador. I, a més, és impossible.